Puigdemont es troba a la deriva, arrossegat pels corrents del seu propi anacronisme polític. La seva figura, que els més fans volen èpica, és, en realitat, el símptoma més clar del final d’un cicle
Puigdemont i Junts a la deriva
contra el Gran Centre polític d’Orriols i Aliança Catalana
Des del
seu fals exili, sostingut per un cordó umbilical amb Pedro Sánchez, Puigdemont intenta
infructuosament frenar l’ascens del Gran Centre polític català —identitari,
pragmàtic i anti-woke— liderat per Sílvia Orriols
La falsa amenaça de ruptura de
Carles Puigdemont i el seu partit, Junts per Catalunya, amb el govern espanyol
com a instrument de supervivència segueix sent la cançó de l’enfadós que durant
tants anys el miserable pujolisme va emprar a través de la seva clàssica “puta
i Ramoneta”, denominació que segurament deuen tenir registrada i patentada, ja
que, de fet, en semblen talment els amos.
La vella guàrdia convergent, avui
encarnada en el trilerisme de Puigdemont, ha confós la causa de
l'independentisme amb el manteniment d'un negoci personalista que, avui, a més,
intenta infructuosament neutralitzar l'ascens del d’aquest naixent Gran Centre
polític català, liderat per Sílvia Orriols, i posant en perill la seva pròpia
estructura davant l'Estat que l'ha rescatat i el partit que “li va proporcionar”
l'amnistia “feta a mida”. El lideratge exercit des del “fals exili”, sostingut
per un cordó umbilical amb la formació de Pedro Sánchez, és l'últim acte d'una
tragicomèdia que ha esgotat la paciència de l'electorat i que avança,
inexorablement, cap a la paperera de la història, on l’esperen tots els altres
residus del pujolisme. Tal faràs... deia la meva mare. I no falla mai.
El circ parlamentari del
congrés espanyol, amb el Partit Popular demanant eleccions i Puigdemont jugant
al límit, no és més que la il·lustració d'una irrellevància creixent que només
serveix per intentar escenificar un poder mort i enterrat com el pujolista, que
de facto ja no existeix. I com que la
realitat és que el preu d'aquesta “amnistia a mida” es paga amb la submissió
continuada, i la gesticulació de la confrontació és la cortina de fum per no
haver de mirar l'estat crític del nostre país (que cau a trossos) doncs tot
això posa de manifest i a cel obert que la vella política, incapaç de gestionar
ni la immigració descontrolada ni la corrupció endèmica, es troba al final del
seu recorregut.
Paral·lelament, el nou nat
català que indiscutiblement arriba amb el pa de la Il·lusió sota el braç i amb
un cor bategant amb força, o sigui, l'emergent Gran Centre polític català
liderat per Sílvia Orriols, recull el descontentament de tota mena de ciutadans
que només tenen un interès: que el país no s'enfonsi i que la catalanitat
ressorgeixi d’aquest infern en flames actual.
Perquè, desenganyem-nos, la
història sempre destapa aquells que han venut el mal com a justícia social, que
al final es posa de manifest que és això, mal, i no pas cap altra cosa tret
dels interessos econòmics personals i polítics.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 30-10-2025
Dijous de tardor pura a la
Blanca Subur; fred de matinada, fresca matinal i caloreta estiuenca cap al
migdia-tarda. Dia molt agradable amb un cel clar, només una mica enteranyinat a
l’horitzó marítim en que es poden entreveure unes mànigues fosques que xuclen
aigua que ascendeix del mar cap als núvols que es van carregant. Passejo tot
sol des de la casa de la meva amiga fins a l’església de Sant Bartomeu i Santa
Tecla, a tocar del Club Nàutic de Sitges. Em relaxo a la terrassa de l’antic
Villa Lola, al costat del Restaurant la Fragata, mentre em prenc un suc de
taronja acabat de fer. Repasso les notícies de les agències internacionals i,
fins i tot en les d’Alemanya, els EUA i les del sud-est asiàtic hi ha
referències a la posada en escena de Puigdemont i al seu trencament amb el PSOE
i Pedro Sánchez. Tal com m’esperava, però, el gruix dels analistes de la
geopolítica (no espanyols ni catalans) expliquen que “és un teatre que es va
repetint cíclicament, atesa la posició-situació inversemblant d’aquest polític fa vuit
anys”. Cap expert ja no se la creu aquesta fantasmada. Cap expert ja no es creu
que durant vuit anys hagi estat rient-se d’Espanya estat. Jo tampoc no m’ho crec.
Ni m’ho he cregut mai. I quan diuen “exiliats” aquests vividors aprofitats,
recordo els meus familiars que van fugir del franquisme el 1939 i van caure mig
morts al camp d’Argelers: aquells eren exiliats. Aquells eren patriotes. I
aquests uns pocavergonyes als quals ningú ja no es creu ni es pot creure.
1. Puigdemont
a la deriva
■ La política catalana, des de la fallida del 2017, ha viscut en un estat de negació perpetu. La realitat social, marcada per la desconfiança, la misèria i la sensació d'abandonament institucional, contrasta de forma esgarrifosa amb la realitat virtual que l'independentisme autonomista, encarnat en Junts per Catalunya, ha projectat. El drama actual no se centra en una "deriva de Puigdemont" com a moviment estratègic i controlat, sinó en el fet que el mateix Puigdemont es troba a la deriva, arrossegat pels corrents del seu propi anacronisme polític. La seva figura, que els més fans volen èpica, és, en realitat, el símptoma més clar del final d’un cicle.
■ L'última gesticulació del fugit després de la NO DUI de 2017, que amenaça, i amenaça amb trencar els pactes amb el PSOE sota l'argument que "els socialistes no podran governar sense el nostre suport i menys si hi ha eleccions", no és un acte de confrontació sinó la utilització del seu fals poder de creure’s imprescindible, mentre els castellans li fan la vaca donant-li peixet des del primer moment, donant-li avituallament i mitjans per poder mantenir els fastos de Waterloo i, sobretot, deixant-lo pul·lular per tot arreu en llibertat menys a Espanya, que aquesta és l’atra humiliació perquè això inclou el principat de Catalunya. I aquest és el punt d’inflexió perquè, ningú no s’ha parat a pensar que ara Sánchez també podria canviar d’estratègia? I d’idea respecte del seu estatus? Ves que no li pugi la mosca al nas, que alguns jutges espanyols estarien encantats.
■ Aquesta llibertat supervisada, atorgada per l'amnistia i pel cordó umbilical amb el PSOE, és la prova definitiva que la seva suposada ruptura és una farsa. L'amenaça de trencament amb el govern espanyol no busca la independència; busca mantenir viu el "negoci" polític de Junts, que es fonamenta en dues premisses inseparables: la gesticulació màxima a Catalunya per mantenir la base social i la negociació màxima a Madrid per mantenir l'aixeta de les subvencions i el flux del poder.
2. La tàctica pujolista de la
puta i la Ramoneta i el negoci de Junts
■ El mètode de "la puta i
la Ramoneta" ha estat la pedra angular del pujolisme durant gairebé mig
segle: mantenir un discurs nacionalista combatiu a Catalunya per blindar el
vot, mentre es negociaven les engrunes del poder a Madrid per garantir l'estabilitat
i, sobretot, l'hegemonia convergent a la Generalitat. L’existència de Junts
(després de l’enfonsament de CDC per desgast i corrupció) i de la
fallida del PDeCAT de Mas és que aquesta tàctica caduca ja ha
entrat en la fase de la desídia i la pocavergonya absolutes.
El "negoci" de
Junts, avui, es resumeix en quatre punts d'interès immediat:
1. Salvaguarda
personal: mantenir la llibertat i l'estatus personal de Carles
Puigdemont (el "xalet i la llibertat" que innegablement li ha donat
el PSOE) per justificar el lideratge a l'exili.
2. Manteniment
del relat: continuar alimentant l'èpica del màrtir i de la
confrontació irreal per evitar l'enfonsament electoral i la migració de vot a
alternatives més genuïnament rupturistes.
3. Flux econòmic: assegurar
que els mitjans de comunicació i les estructures de partit continuïn rebent
subvencions i publicitat institucional. La supervivència del "periodisme
de trinxera processista" depèn directament d'aquest flux de capital
públic, una situació que recorda el que es va viure a l'Argentina amb la
"casta" kirchnerista i els mitjans que depenien d’ella.
4. Neutralització
de l'enemic intern: combatre qualsevol nou actor que posi en
qüestió la seva gestió i la seva hegemonia. I aquí és on entra en joc la
irrupció del Gran Centre polític català de Sílvia Orriols i Aliança
Catalana.
3. El Gran Centre polític
català
■ La irrupció de Sílvia
Orriols i Aliança Catalana al Parlament no s'ha d'interpretar des dels vells
esquemes caducs de l'eix esquerra-dreta que el sistema polític i mediàtic
processista encara s'esforça a imposar. La base social que s'aplega al voltant
d'aquesta opció és, segons la meva opinió, el Gran Centre polític català:
un espai transversal que aplega independentistes de tota mena i ideari i sense
complexos, desenganyats i frustrats, amb un únic interès: que el país no
s'enfonsi.
■ La força d'Orriols resideix
en dir les coses pel seu nom. El seu discurs, malgrat la campanya sistemàtica
d'etiquetes com ultra, extrema dreta o xenòfoba i negació per part dels mitjans
del règim de Vichy, ressona a través dels
ciutadans que veuen dos problemes sistèmics i indissociables:
1. La immigració descontrolada: la falta de control i de gestió d'aquest fenomen, que ha generat guetos i problemes de convivència, especialment en municipis com Ripoll, Salt, Figueres, Lleida o Mataró, entre altres, és vista com un símptoma de la incompetència i la por de la vella classe política. A Catalunya avui, i recollint les dades oficials de la Generalitat (que en realitat es queden molt curtes) hi tenim 1.444.192 estrangers. I sembla que encara hi ha qui frisa perquè el país arribi a 10 milions.
2. La corrupció
i el clientelisme: la tendència de "fotre la mà a la
caixa" que ha estat la marca històrica del pujolisme en mil i un
exemples de corrupció, començant pel mateix Pujol, evasor dels impostos de
successions personals, i que Junts arrossega perquè molts dels actors polítics
continuen sent els antics convergents i, en el cas dels nous, com Laura Borràs, la
dinàmica delictiva ha estat la de la continuïtat d’aquell 3% i altres “pufos”
que fan sentir vergonya pròpia per haver-los votat durant tants anys.
3. Sílvia
Orriols, en no adscriure's a la dialèctica esquerra-dreta,
obsoleta per a molts des de fa lustres, apel·la a una transversalitat que
supera la por. I per a Junts, això és un terratrèmol. Perquè veuen que és
imparable i que el Gran Centre polític català pren força. I es veuen a
venir que perdran bous (vots) i esquelles (subvencions per aquests vots), i
això posa en risc la continuïtat del seu "negoci" (que és allò que és
Junts, un negoci) i la seva hegemonia, obligant, també, els mitjans
subvencionats per ells a enfrontar-se a una crisi existencial que podria
portar a la seva desaparició, tal com ha passat amb els mitjans kirchneristes
argentins, que han fet la guerra bruta contra Milei. I a Junts ja es veuen a
venir que perdran bous i esquelles.
■ Vistes diverses enquestes al respecte de fa unes setmanes, la reacció de Junts davant
l'ascens del Gran Centre polític català va ser de pànic. I en lloc de
combatre les idees d'Orriols amb una proposta pròpia de gestió competent i
ferma, Junts va intentar un moviment tàctic desesperat:
- L’ús de la immigració com a palanca:
Junts va obligar el PSOE a negociar la cessió a la Generalitat de les
principals matèries sobre immigració. El seu objectiu no era pas
gestionar millor la immigració, sinó intentar neutralitzar el discurs
d'Orriols a Catalunya, guanyant legitimitat en un tema que els era
totalment aliè i incòmode. La qüestió migratòria es va convertir en una
simple moneda de canvi per al seu "negoci" amb Madrid.
■ Aquest intent va ser un fracàs humil, no
perquè el PSOE digués "prou", sinó perquè els comunistes Podemos es van negar a pactar la cessió temporal i condicional d'aquesta competència (ells que “no són gens nacionalistes”, naturalment). I no va passar res. Ni Junts va insinuar cap trencament, ni res semblant. Igual que passa reiteradament amb la sonsònia que afecta la llengua catalana: res de res tot plegat; ni un gra de forment, que diuen a l'Horta. Els del “negoci” de Junts han continuat donant
suport al PSOE, i fins avui. Aquesta irrellevància institucional, doncs, i la
incapacitat d'imposar-se al PSOE, desmenteix la farsa de la confrontació. I ara
esperem-nos, que la comèdia del trencament només ha estat perquè ja existeix
aquest Gran Centre polític català que és Aliança Catalana. Seiem a la porta
de casa, i ja veurem què passa. Només cal tenir paciència i observar.
3. L'anacronisme d'un mètode esgotat:
el xantatge
■ Puigdemont, amb la seva
retòrica de fer xantatge polític els que li van donar el xalet a Waterloo i la llibertat
(excepte a territori espanyol), encara viu en un temps polític caduc. La seva
posició només es pot mantenir gràcies a “la por” del PSOE de perdre el govern.
Però, què passa si Junts trenca el pacte? L'anàlisi del Congrés espanyol revela
l'abisme en què es troba el partit del d'Amer:
- La impossibilitat del pacte amb VOX: la
idea que una moció de censura pugui prosperar amb els vots de Junts i VOX
és una quimera irreal. Els neofranquistes espanyols (de fet una escissió
del PP), amb el seu lema "Puigdemont, a prisión", mai no es
prestaria a aquesta jugada sense un preu inacceptable per a Junts, la
qual cosa també trencaria tota la seva narrativa. El cinisme de Junts
arriba al punt que no els importa gens la deriva franquista dels exPP, ja
que, en aquests moments si cal, s’aferren a un clau roent demostrant que
el seu únic principi és el seu l'interès.
- El circ de l'equilibrisme dialèctic: el
que com analista i gat vell de l’observació política veig a venir de cara
a les pròximes setmanes és una
intensificació de tot aquest circ, amb contorsionisme i equilibrisme
dialèctic. El PP utilitzarà el discurs de Puigdemont per demanar
eleccions anticipades mentre que Junts intentarà mantenir la tensió per
fer veure que la clau continua a les seves mans, malgrat que tots
sabem que la clau ja ha estat lliurada i el pany controlat.
■ La
tornada del "pròfug" ja no serà la de la "restitució"
èpica, sinó la d'un polític forçat a la supervivència, el joc del qual es
limita a la negociació d'última hora amb l'Estat que l'ha rescatat des del
primer moment, d’altra manera, qui s’empassa que uns polítics vigilats des del
minut zero per la intel·ligència espanyola, poguessin “fugir” sense que no
saltés cap alarma. Ni tan sols la dels Mossos, començant pel major Trapero,
que és un agent espanyol que treballa per una policia espanyola. O algú ho
dubta? O què són els Mossos d’Esquadra, malgrat les eternes mentides de Pujol?
4. Per acabar: mentides que
posen fi a la benzina de les subvencions
■ La supervivència de Junts
depèn de la continuïtat d'aquest sistema de subvencions i del manteniment
d'un relat que ja ningú no es creu. El preu de l'amnistia no és la
dignitat, sinó la submissió continuada.
■ Puigdemont,
com a símbol d'un partit de dretes afectat per la corrupció a alt nivell i
incapaç de gestionar els problemes reals del país (immigració i irregularitats),
només pot continuar jugant amb les últimes cartes que li queden abans d'assolir
la seva irrellevància definitiva i el seu lloc definitiu i irreversible a la
paperera de la història, on l'esperen tots els residus del pujolisme.
■ La sort d’aquest titellaire
ja no depèn de les seves gesticulacions, sinó de l'esgotament de l'audiència
que assisteix a la seva farsa fa vuit anys. No li serà fàcil capgirar la
situació, perquè Catalunya està cansada i escarmentada, i al davant hi té el
Gran Centre polític català de Sílvia Orriols, que en aquests moments ja és la
centralitat política del país i l’oposició de facto al Parlament de Catalunya.
I això no és poca cosa.
