El terrorisme woke: la guerra cultural contra Occident
Habitualment, molta gent del món profà (en un símil maçònic o religiós) que
em coneixen i saben que soc un periodista analista dedicat bàsicament a la
geopolítica amb especialitat en Israel, els conflictes del Llevant mediterrani
i els canvis socials que es donen constantment al món, canvis molts d’ells de
cap manera espontanis sinó impulsats per interessos ocults, com ara el woke,
per citar el que ens afecta i incideix de manera importantíssima des de fa una
cinquantena d’anys, em pregunten què és el woke. I per aquest motiu —i
malgrat que ja hi vaig dedicar un capítol [punt 24] del meu dens assaig
sobre l’eugenisme i el semitisme escrit l’any 2024—, avui he volgut publicar aquest article que he conreat amb l'ajut inestimable i dades contrastables d’experts
acadèmics i professionals de la comunicació d’arreu i molt rellevants que, com
jo, es dediquen al periodisme alternatiu que no veureu —si més
no de moment— inserit en els mitjans controlats precisament per aquesta descarada manipulació woke que, a hores d’ara, són la gran majoria dels més importants del planeta.
Per això intentaré aclarir una mica més què és això del woke que encara
tanta gent desconeix tot i que els afecta en el dia a dia de manera
molt important, ja que, tal com dic en l’enunciat, segons la meva opinió és el
terrorisme que intenta acabar amb la cultura d’Occident i amb totes les seves
essències de civilització de base mil·lenària. I això, ho coneguem o no, ens afecta a tots.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista 20/-8-25
Escric en un dia gris, plujós, des de casa de la meva estimada amiga economista de la Blanca Subur que avui treballa a la City de Londres en els seus entrellats accionarials i de compres i vendes d’efectes borsaris no tangibles ni visibles materialment però que són la base de l’economia occidental i, per tant, de la mundial. Sol, doncs, redactant i alhora admirant, des de la gran estança de la casa, la Mediterrània que tinc a tocar, avui pintada de gris pluja i llampecs de tempesta a l’horitzó, en aquest Sitges que té tanta història i al qual encara li'n queda tanta per contemplar. Relaxat i inspirat de planejar (mot no normatiu en honor a l'homenot Josep Pla) amb la meva bonica amiga per l’Empordà i gaudir-ne tot el cap de setmana llarg, tal com us explico en el lid, avui m’endinsaré en la contracultura woke, presentada sovint amb l’aparença d’una croada moral a favor de la justícia social però que és en realitat una estratègia global de desestabilització cultural, política i espiritual d’Occident. Nascuda de la barreja tòxica de teories filosòfiques mal interpretades i de la manipulació acadèmica, avui s’ha convertit en un moviment transversal que penetra universitats, mitjans de comunicació, institucions polítiques i fins i tot grans empreses. El seu objectiu no és la justícia, ni la igualtat, sinó la destrucció dels fonaments que sostenen la civilització occidental: la llibertat individual, la raó crítica, la sobirania nacional i el llegat històric.
1. Els orígens: de Foucault a Edward Said
■ El moviment woke
té arrels acadèmiques. El seu punt de partida pot trobar-se en el pensament del
filòsof francès Michel Foucault, obsedit amb el poder i les seves
estructures. El problema no és tant la teoria original, sinó la seva aplicació
deformada: la idea que tota relació humana és opressió, i que qualsevol
institució occidental està construïda per dominar.
■ A finals
dels anys 60, aquesta visió es barreja amb l’obra d’Edward Said, autor
d’Orientalisme. Said, egipci d’origen aristocràtic però autoanomenat
palestí per interessos polítics, va aconseguir imposar la tesi que qualsevol
estudi occidental sobre el món àrab o musulmà era racisme encobert. Això
significava, en la pràctica, silenciar la crítica a l’islam i
convertir-lo en una religió intocable, blindada sota l’acusació
d’“orientalisme”.
■ Aquest gir
intel·lectual va ser amplificat pels grans mitjans nord-americans, sobretot el New
York Times, i va penetrar en les universitats d’arreu d’Occident. A partir
d’aquí, qualsevol estudiant de ciències socials o humanitats va haver
d’empassar-se obligatòriament les tesis de Said. La conseqüència: una generació
sencera de futurs periodistes, professors i polítics incapaços de qüestionar
dogmes islàmics o analitzar la realitat de l’Orient Mitjà sense ser acusats
de racistes.
■ L’efecte va esdevenir devastador. El pensament crític va ser substituït per un relat dogmàtic,
en què la bandera palestina esdevenia el passaport moral dels nous activistes.
Així, la llavor del woke va germinar com un moviment que no buscava comprendre,
sinó culpabilitzar Occident per tot el que passa al món.
2. El naixement de l’activisme nord-americà
■ Des dels
campus universitaris, la ideologia woke va fer el salt al carrer. A les dècades
dels 70 i 80, i sobretot a partir dels 90, el relat que “Occident és culpable
de tots els mals” es va convertir en matriu de protesta i bandera política.
Els grans consells universitaris (Board of Trustees), controlats per les
elits industrials nord-americanes, van jugar un paper clau. Acceptant diners de
fundacions vinculades a règims gihadistes i a magnats globalistes, van establir
un sistema que produïa activistes obedients al discurs únic.
■ El mecanisme
era simple: si vols ser acceptat al campus, has de repetir el catecisme woke.
Hissar la bandera palestina, proclamar que tots els blancs són opressors,
denunciar l’“heteropatriarcat”, fer autocrítica pública de la pròpia identitat.
Aquests rituals funcionaven com a iniciacions comunistes: una barreja de
confrontació, submissió i catequesi ideològica.
■ A poc a poc,
el moviment va començar a colonitzar institucions públiques i mitjans. El
missatge era sempre el mateix: Occident havia de demanar perdó, renunciar a la
seva història i acceptar que tota identitat alternativa era superior.
Mentrestant, les veus dissidents eren cancel·lades, marginades o titllades
d’“extrema dreta”.
■ Internet,
que havia nascut com una eina de llibertat, va accelerar la difusió. Però també
va ser ocupat ràpidament per les mateixes elits que controlaven universitats i
mitjans. Plataformes i xarxes socials es van convertir en instruments de censura
selectiva i propaganda woke que decideixen qui parla i qui calla.
3. Les bases
ideològiques: la inversió de valors
■ El woke es
presenta com a defensa de minories. Però darrere d’aquest relat s’amaga
una operació molt més profunda: invertir els valors de la civilització
occidental. On Occident parlava de llibertat individual, el woke imposa
col·lectivisme identitari. On hi havia racionalitat i ciència, ara hi ha emoció
i relat subjectiu. On hi havia mèrit, ara hi ha quotes i victimisme.
■ Aquesta
inversió és deliberada. El que abans era virtut (l’esforç, la disciplina,
l’excel·lència) passa a ser vist com a sospitós o opressiu. En canvi, la
mediocritat disfressada de diversitat es converteix en el nou ideal. El
resultat és una societat que castiga els forts i premia els febles, no
per justícia, sinó per mantenir un relat polític.
■ El moviment
ha construït una nova moral: tot el que sigui occidental és sospitós, tot el
que sigui alternatiu és sagrat. Així, criticar l’islam és racisme; però
demonitzar el cristianisme és progressisme. Defensar fronteres és feixisme;
però destruir-les és humanisme. Estimar la pròpia nació és ultradreta; però
fragmentar-la en identitats tribals és inclusió.
■ Aquesta
moral invertida no busca convivència, sinó erosió sistemàtica de la cohesió
social. El woke no vol integrar, vol dividir. No vol debatre, vol imposar.
No vol sumar, vol desfer.
4. L’aliança
amb el gihadisme
■ Un dels
aspectes més foscos del woke és la seva connexió amb el gihadisme. Sota
el paraigua dels “drets humans”, moltes organitzacions woke han donat suport a
grups vinculats a Hamàs o als Germans Musulmans. Aquests grups són presentats
com a moviments de resistència, mentre Israel és demonitzat com a estat
opressor.
■ Aquesta
aliança no és casual. El gihadisme ofereix al woke un enemic comú: Occident i
la seva democràcia liberal. El woke proporciona la cobertura moral i mediàtica;
el gihadisme, la força violenta sobre el terreny. Junts construeixen un relat
en què els terroristes són víctimes i les víctimes, culpables.
■ Això explica
per què en tantes manifestacions woke apareixen banderes palestines, consignes
antiisraelianes i consignes de suport a moviments que, objectivament, volen
exterminar la llibertat religiosa i sexual que el woke diu defensar. La
contradicció és flagrant: però el relat pot amb tot.
■ L’objectiu
final és debilitar Israel com a bastió occidental a Orient Mitjà i,
alhora, infiltrar la idea que Europa i Amèrica tenen un deute etern amb el món
islàmic. És la mateixa estratègia de Said, ara portada a l’extrem.
5. El paper de les grans fundacions i el capital globalista
■ Cap moviment
no s’expandeix sol. El woke ha crescut gràcies a la injecció constant de
diners de fundacions globalistes. Entre les més destacades, les Open Society Foundations, que han regat universitats, ONG i mitjans amb milers de
milions de la mà del "desinterès" de l'inefable George Soros i altres "altruistes" com ell.
■ Aquest
finançament no és altruista. Forma part d’una estratègia de llarg termini per desnacionalitzar
els estats, diluir les identitats i promoure un sistema de governança
global controlat per una elit reduïda. Una societat dividida en microgrups
identitaris, permanentment enfrontats entre si, és molt més fàcil de sotmetre i
de dirigir.
■ Empreses
tecnològiques i farmacèutiques també hi han trobat negoci. Les primeres
controlen la narrativa a través d’algoritmes i censura digital. Les segones es
beneficien de l’agenda trans, amb la medicalització de menors i tractaments de
per vida. El woke crea la demanda ideològica; les corporacions recullen els
beneficis econòmics.
■ En aquest
sentit, el woke no és només ideologia: és també indústria, una
maquinària que barreja propaganda i negoci, poder polític i mercat.
6. La
destrucció de la història i la memòria
■ Una altra
pota central del projecte woke és la revisió constant de la història.
Monuments enderrocats, llibres reescrits, figures històriques demonitzades. Tot
el passat és reinterpretat a la llum d’una moral presentista que només veu
opressors i víctimes.
■ Això no té
res de nou: és la mateixa tàctica dels règims totalitaris. Qui controla el
passat, controla el futur. El woke sap que, si arrenca les arrels històriques
d’Occident, el present queda flotant, sense referències, i el futur és
modelable segons conveniència.
■ Però
destruir la memòria no genera alliberament: genera ignorància. Societats sense
arrels són societats manipulables, obligades a repetir errors perquè ja no en
recorden les lliçons. I qui oblida la pròpia història, queda clar que està condemnat a repetir-la. Preneu-ne nota.
■ És aquí on
el woke mostra el seu rostre més autoritari: no permet la coexistència de
narratives, només vol imposar un relat únic que substitueixi la història
per un catecisme ideològic.
7. L’ofensiva de gènere i identitat
■ Un dels
camps preferits del woke és el de la sexualitat i la identitat de gènere.
Presentat com un moviment alliberador, en realitat ha convertit el debat en una
arma política de fragmentació. El llenguatge inclusiu, les noves
terminologies i la imposició de pronoms no són simples canvis socials: són instruments
de control cultural.
■ La
medicalització de menors és potser el punt més fosc. Bloquejadors hormonals,
hormones sintètiques, cirurgies irreversibles... tot això es promou sota la
bandera dels drets humans, quan en realitat estem davant d’una experimentació
massiva amb conseqüències tràgiques per a tota una generació. Les
farmacèutiques hi guanyen fortunes; els activistes hi guanyen poder; els menors
hi perden la salut i la identitat real.
■ Aquesta
agenda no busca protegir una minoria, sinó trencar les categories bàsiques
de la condició humana. Si ja no existeixen home ni dona, si la família es
desintegra, si la biologia es nega, aleshores qualsevol estructura estable de
societat queda desarmada. I això és exactament el que vol el projecte woke:
individus atomitzats, sense referències sòlides, fàcilment manipulables.
■ La paradoxa
és clara: mentre proclamen llibertat, imposen censura; mentre diuen defensar
els vulnerables, els utilitzen com a carn de canó ideològica.
8. La censura i la cancel·lació
■ El woke no
es limita a proposar idees: exigeix submissió total. I quan algú s’hi
oposa, la resposta és la cancel·lació. Persones expulsades de la feina,
professors perseguits, periodistes silenciats, llibres retirats. Tot allò que
no s’alinea amb el dogma és arraconat, condemnat o esborrat. I a mi, personalment, m'insulten i amenacen quan asseguro això, que és l'aproximació més clara del nostre món al de 1930 i a les teories de George Orwell escrites en el seu treball "1984", la novel·la de l'escriptor anglès d'ancestres indis publicada l'any 1949 i que amb més fidelitat descriu la realitat del segle XXI i el món en què vivim en aquests moments.
■ Les xarxes
socials han esdevingut tribunals públics on qualsevol discrepància és jutjada i
sentenciada en qüestió d’hores. No hi ha dret a defensa ni a matís: només linxament
i ostracisme. Aquesta dinàmica recorda els processos inquisitorials o les
purgues comunistes, però ara disfressades de “progrés”.
■ La
cancel·lació no busca debatre, sinó infondre por. Quan els
professionals del periodisme i de les ciències socials o econòmiques saben que poden perdre-ho tot per una opinió,
s’autocensuren. I una societat amb ciutadans porucs és una societat dòcil.
Com la societat en la qual vivim avui, també i sobretot, a Catalunya,
per dir-ho clar i català.
■ L’objectiu
final és que només sobrevisqui un relat oficial: el de la ideologia woke,
inqüestionable i omnipresent.
9. La dimensió política i institucional
■ El woke ha
deixat de ser una moda cultural per convertir-se en programa polític
institucionalitzat. Governs, organismes internacionals i institucions
públiques han incorporat el llenguatge i les pràctiques woke com a part de les
seves polítiques oficials.
■ Plans
d’igualtat absurds, departaments de “diversitat” plens de burocràcia
ideològica, lleis que castiguen opinions dissidents… tot això ja no és opinió,
sinó estructura de poder.
■ Les Nacions
Unides, la Unió Europea i fins i tot moltes administracions locals actuen com a
altaveus del dogma, legitimant-lo i imposant-lo. Això té un efecte
multiplicador: quan la ideologia s’inscriu en la llei, deixa de ser
debatible i es converteix en obligació.
■ El resultat
és que les democràcies occidentals, en lloc de defensar la llibertat, estan finançant
i protegint una ideologia que erosiona els seus propis fonaments.
10. Resistir o rendir-se
■ Davant
aquest panorama, la pregunta és inevitable: què podem fer? El primer pas és trencar
el silenci. Parlar, escriure, compartir informació. Fer el que el woke vol
evitar: que els ciutadans pensin per si mateixos.
■ El segon pas
és recuperar la memòria històrica real. Recordar que la democràcia, la
llibertat i la igualtat no van ser regals, sinó conquestes arrencades a les
elits. I que cada cop que Occident ha baixat la guàrdia, els totalitarismes han
avançat.
■ També cal reconstruir
espais de comunitat fora del control ideològic: mitjans lliures, escoles
independents, associacions civils. La batalla cultural no es guanya només a la xarxa, sinó en la vida real, quan les persones es connecten i cooperen per
defensar la seva manera de viure.
■ I finalment,
cal entendre el projecte woke com el que és: una ofensiva totalitària.
No és un error, ni una exageració, ni una simple moda. És un programa que busca
reconfigurar Occident des de dins, fent-lo irreconeixible.
11. Per acabar: el repte del nostre temps
■ El moviment
woke és la contracultura més perillosa que ha conegut Occident en les
darreres dècades. No perquè tingui raó, sinó perquè té recursos, aliats
poderosos, interessats per diverses causes i una estratègia clara.
■ No podem
permetre que destrueixi allò que generacions senceres van construir amb esforç
i sacrifici. Cap democràcia ha fet mai la guerra contra una altra democràcia,
i això no és casual: la llibertat és la millor garantia de pau. Però si el woke
aconsegueix esborrar la democràcia i substituir-la per una dictadura emocional
i identitària, el conflicte serà inevitable. I aquesta no és cap afirmació banal, retòrica o sense importància; és un fet que podeu constatar i contrastar: només cal desconnectar TV3 i la resta de influències tòxiques i obrir els ulls i la ment.
■ La defensa
d’Occident comença amb la paraula, amb la claredat i amb el coratge. La
ideologia woke vol que callem, que ens avergonyim, que ens dissolguem. I la
nostra resposta ha de ser la contrària: parlar, recordar i resistir.
■ Només així
podrem transmetre a les generacions futures un llegat que val la pena: una
societat lliure, digna i capaç de defensar-se dels nous totalitarismes
disfressats de virtut com el woke.
