Merz s’enfonsa mentre Weidel seu a
la porta de casa: Alemanya s’uneix a la revolta sobiranista
El poder de Brussel·les, encarnat en la Unió Europea d’Ursula von der Leyen, tremola en estat de pànic. A Romania, George Simion, líder de l’Aliança per la Unitat dels Romanesos (AUR), arrasa a la primera volta de les presidencials del 2025 amb un 40% dels vots, un cop sobiranista que sacseja l’establishment globalista i que, com Alice Weidel, Giorgia Meloni, Viktor Orbán o Sílvia Orriols en el cas de la nostra Catalunya, fa trontollar les estructures que s’agreugen encara més amb aquesta bomba política que ha esclatat aquest matí a Alemanya: Friedrich Merz, el gran “salvador” de la CDU, ha fracassat estrepitosament al Bundestag perquè li han faltat sis vots per poder ser canceller, i ningú no vol assumir la culpa. És morta la coalició que s’havia de carregar la segona força amb vots i il·lusió, l’AfD? I quan m’ha sonat l’alarma de l’agència alemanya que m’ho ha enviat he pensat: “Com pot ser que l’ establishment, amb tot el seu poder, sigui tan fràgil?” Merz, amb els seus vestits cars i discursos buits, és la prova que el sistema s’esquerda. I nosaltres, els sobiranistes, som aquí per empènyer fins que caigui tot. I a veure-les venir perquè, això ho sap tothom: pitjor que ara no hi estarem mai. La lluita continua, i avui, amb aquest caos alemany, sento que Catalunya, amb “l’esperança Orriols” s’acosta a ser una nació més lliure i més sobirana com la resta de nacions europees que estan lluitant per desempallegar-se de les seves rèmores de tota mena.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 6-5-25
■ Aquest matí us parlava de l’esmorzar que compartia amb la meva amiga
sitgetana a casa seva, a tocar de Terramar, des d’on veia un horitzó plujós en
un mar de color gris que em feia entrellucar, de manera imaginària i al fons
del paisatge marítim, les costes orientals del llevant mediterrani, en terres libaneses
o israelianes. Tot això passava mentre escoltàvem Moustaki i pensava en escriure sobre el
líder romanès George Simion i com afectava la Unió Europea la seva victòria en
la primera volta de les eleccions del seu país. Però la notícia important de
veres per a la Unió Europea i Von der Leyen ha estat el fiasco dels vots
insuficients de la seva pròpia coalició (menys sis) pel candidat a la
cancelleria alemanya Friedrich Merz, que s’enfonsa en una humiliació històrica
al Bundestag. Sis vots, només sis, han bastat per deixar-lo exposat com una
relíquia d’un establishment caduc. La coalició CDU/CSU-SPD, que havia d' “alliberar” Alemanya de l’AfD, tremola, i Alice Weidel somriu, preparada per
surfejar, quan sigui el moment, sobre l’onada sobiranista. És el mateix crit
que ressona a Romania amb George Simion, a Catalunya amb Sílvia Orriols o als
Estats Units amb Donald Trump. Els pobles saben qui menteix. La dignitat no es
ven. I avui, el Barça em farà estar pendent tant a la pista de bàsquet com a
Milà, però tot i això, no podré oblidar ni deixar de celebrar que, Alemanya,
com la nostra terra, sap què vol i rebutja els plats de llenties mal cuinades.
Siguin d’on siguin.
1.
El cop al
plexe solar de Merz
■ El 6
de maig de 2025, Friedrich Merz, líder de la CDU/CSU, ha viscut una
humiliació sense precedents en la història moderna d’Alemanya. En la primera
volta al Bundestag per ser elegit canceller, només va obtenir 310 vots,
sis menys dels 316 necessaris, malgrat que la coalició CDU/CSU-SPD comptava amb
una majoria formal de 328 escons. Aquesta derrota, qualificada com un
“cop al plexe solar” per Süddeutsche Zeitung i una “catàstrofe completa”
per The Guardian, ha exposat la fragilitat d’un establishment que es
pensava invencible. La votació secreta va permetre a 18 rebels (10
absents, 3 abstencions i 5 vots en contra) sabotejar Merz, i les sospites
apunten als socialdemòcrates (SPD), descontents amb l’aliança, i fins i tot a
membres de la pròpia CDU.
■ En una segona volta, Merz ha aconseguit 325 vots i s’ha convertit
en canceller, però la victòria és pírrica. Fonts com Reuters i The
Telegraph confirmen que va necessitar el suport de Die Linke, un
partit d’esquerra radical, un moviment que Jens Spahn (CDU) va revelar i que ha
indignat els conservadors. Aquest pacte amb els socialistes és vist com una
“traïció” pels votants de la CDU, que esperaven un lideratge ferm contra
l’agenda liberal de Brussel·les. Merz, amb la seva imatge “seca, racional i poc
carismàtica”, surt d’aquest episodi significativament debilitat, segons The
Telegraph, i la seva coalició, fracturada, sembla condemnada a la
inestabilitat.
2.
La traïció de
Merz als votants
■ El fracàs de
Merz no és un accident, sinó el resultat d’una traïció acumulada als
votants conservadors, especialment a l’est d’Alemanya. Merz va prometre “ordre
i fronteres” durant la campanya, però va renunciar a una política migratòria
dura, una decisió percebuda com una “punyalada per l’esquena” en una societat
on la migració és una qüestió de supervivència social. A més, va donar suport
a un fons de defensa d’un bilió d’euros sense un pla clar, una concessió
a l’agenda liberal de Brussel·les que ha alarmat contribuents, industrials i
economistes. La Unió de la Indústria Alemanya (BDI) i analistes financers han
advertit sobre els riscos d’inflació i una crisi bancària, però Merz va tirar
endavant, ignorant les necessitats del poble: menys impostos, més seguretat i pensions dignes.
■ Aquestes decisions han enfonsat la seva aprovació del 44% al 35%
en pocs mesos, segons l’Institut Forza, i han alimentat la desconfiança,
especialment a l’est, on ciutats com Dresden, Leipzig i Erfurt veuen Merz com
la personificació de l’arrogància i el cinisme de l’elit. Aquesta traïció
connecta directament amb la crítica a l’establishment globalista, representat
per figures com Ursula von der Leyen, que venen la sobirania dels pobles
a canvi de l’aplaudiment de les elits.
3.
L’ascens
imparable de l’AfD
■ Enmig del caos, l’Alternative für Deutschland (AfD), liderada per Alice
Weidel, emergeix com la gran vencedora. Amb un programa senzill (“menys
impostos, més producció alemanya, sense obligacions externes”), l’AfD connecta
amb un electorat fart de discursos buits. Segons l’Institut Insa, té un 26%
de suport a nivell federal i supera el 30% a l’est (Saxònia,
Turíngia, Brandenburg), atraient joves, empresaris i classes mitjanes. La seva
presència a Telegram, YouTube i mitjans alternatius crea un univers polític
paral·lel que esquiva les prohibicions i la censura de l’establishment.
■ Malgrat ser classificada com “extremista” pel Servei Federal per a la
Protecció de la Constitució, la decisió judicial ha consolidat el suport a
l’AfD. Hashtags com #SolidaritätMitAfD es van viralitzar, i l’electorat,
especialment a l’est, veu el partit com una víctima d’un sistema corrupte.
Weidel, amb un somriure confiat, ha aprofitat el fiasco de Merz per
posicionar-se com una alternativa real, declarant que la coalició “es sosté amb
agulles” i oferint-se per formar un nou govern en cas d’eleccions anticipades.
Aquest ascens emmiralla el de George Simion a Romania, que amb l’AUR
desafia l’elit amb un discurs directe i sense filtres.
4.
Una crisi
sistèmica i la demanda de canvi
■ Alemanya afronta un buit de poder després de la dimissió d’Olaf
Scholz i el fracàs inicial de Merz. Un govern tècnic gestiona el país, però
és incapaç d’afrontar la recessió, la inflació, els alts preus energètics i la
degradació social (hospitals, escoles). Segons una enquesta d’UGF, el 62%
dels alemanys creu que el país va en la direcció equivocada, i el 55%
demana eleccions anticipades. Les protestes a Berlín, Leipzig i Colònia
reflecteixen un cansament amb l’elit, que ignora problemes com la migració i
l’economia.
■ Aquest
descontentament és el mateix que impulsa George Simion a Romania i Sílvia
Orriols a Catalunya. Tots tres —Weidel, Simion, Orriols— parlen anant directament al gra, rebutjant la correcció política i defensant la sobirania nacional. La crisi
alemanya és un símptoma d’una Europa que s’esquerda sota el pes de l’agenda
globalista. Tal com escric avui mateix en aquestes pàgines en el meu article sobre Simion, “els romanesos, com els
catalans, saben qui menteix”. I a Alemanya, els ciutadans també ho saben; per això avui l’AfD
és la seva veu.
5.
Paral·lelismes
sobiranistes i el futur
■ L’escàndol de Merz connecta directament amb la meva narrativa al respecte
que expresso fa molts mesos en aquestes mateixes pàgines. Alice Weidel,
com George Simion i Sílvia Orriols, representa la revolta dels
pobles contra un establishment que renuncia a l'amor propi i ven la seva dignitat a Brussel·les. Merz, com Von der Leyen, és una relíquia del passat, incapaç
d’inspirar o unir, mentre l’AfD, l’AUR i l’Aliança Catalana guanyen per la seva
autenticitat. La coalició CDU/CSU-SPD encara no és morta, però està greument
ferida. I el pacte de Merz amb Die Linke és la prova de la seva desesperació per una revifalla pràcticament impossible.
■ El futur
apunta a eleccions anticipades d’aquí a no gaire temps, amb l’AfD preparada
per ser la primera força al Bundestag. O potser la segona, sent un actor
clau en un nou govern que, molt difícilment, el podrà formar un sol partit
polític. A Romania, Simion avança cap a les presidencials, i a Catalunya,
Orriols lidera la resistència contra el progressisme caduc. Aquesta onada
sobiranista, que uneix Alemanya, Romania, Catalunya i fins i tot els Estats
Units de Trump, és imparable. Avui, 6 de maig de 2025, Alemanya ha fet un pas
més cap a la llibertat i cap a la sobirania que en aquests moments encara té
segrestada per part de la màfia de Brussel·les, i això els alemanys, ni com estat
ni com a nació no ho poden acceptar. Heus aquí la situació evident, doncs.
6.
Per acabar
■ Thu Nguyen (Politico, 31 de gener de 2025) va veure la fractura de Merz; Pere Lladó (Diari de Girona, 4 de març de 2025) el somiava com a salvador. Però el 6 de maig, Reuters confirma que els sis vots perduts són un “regal” per a l’AfD, i @SeibtNaomi (X, 6 de maig de 2025) denuncia: “Merz es ven als socialistes”, Brindo per Weidel, Simion i Orriols, que encara no comanden els seus respectius països, però, sobretot, brindo pels pobles lliures que no accepten cadenes alienes.
