Del Compromís de Casp al cul del pa Bimbo de Puigdemont: la farsa pujolista
entronitzada en el ridícul
Tal com us deia en el meu article d’ahir, aquest país pateix la decadència del pujolisme, i Carles Puigdemont, l’invent dels Pujol, n’és la prova més ridícula. Aquesta setmana, el líder de Junts ha fet el paperot discutint amb Unai Sordo, secretari general de CCOO, per un tuit sobre el pa Bimbo, acabant amb receptes de ChatGPTT que han fet riure mig internet. Jo mateix vaig veure néixer aquesta farsa el 2011, quan Oriol Pujol, fill de Jordi Pujol, va presentar Carles Puigdemont com la “panacea sobiranista” en un esmorzar a l'Hotel Ritz de Barcelona. Avui, el que es va fer dir president legítim fins i tot quan ja feia temps que no ho era, és un deliri en caiguda lliure i una paròdia de si mateix, envoltat de palmeros com el seu secretari general, Jordi Turull o la multimilitant i processista incombustible Pilar Rahola. Aquest és el declivi absolut d’un home i d’un partit que van arribar a enganyar tot el país i que segueixen venent mentides mentre Catalunya i els catalans en patim les conseqüències de tota manera, començant per l'econòmica i acabant per la política. Carles Puigdemont ha fet el ridícul amb un intent fallit de respondre Unai Sordo, líder de Comissions Obreres. El sindicalista havia qualificat Junts com “més inútil que l’última llesca del pa Bimbo”, després del vot negatiu del partit a la reducció de la jornada laboral. En lloc de callar o contraatacar amb arguments sòlids, l'expresident va decidir contestar amb un dels seus tuits llargs i cada vegada més patètics. El tuit de Puigdemont culminava amb una frase d’esperpent: "El xat GPT m'acaba de facilitar la feina... i em dóna fins a 6 receptes pel cul del pa Bimbo". Això no només va generar perplexitat sinó que va desencadenar una allau de respostes carregades d’ironia, burla i fins i tot penediment per haver-lo votat en el passat.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-5-25
■ Diumenge plàcid i molt assolellat a la Blanca Subur. Excursió en vaixell
fins al davant mateix de Vilanova i conversa molt rica i agradable amb la meva
amiga al voltant de l’article que vaig publicar dissabte sobre Schopenhauer.
Arribada en un punt preciós del litoral en què es divisa el campanar sitgetà i
també, als antípodes, la silueta de port
vilanoví, lloc en què ens disposem a prendre el primer bany de la temporada. Aigua
freda però molt neta i agradable. Estona de natació relaxant, tornada a bord i
moments de prendre el sol ja bastant calent i molt gratificant que ens asseca
la pell exposada al primer broncejat. Tornem cap al port del Club Nàutic de
Sitges i passegem fins a casa amb aturada al Pic-Nic per fer una aperitiu abans
del dinar, de la migdiada i de posar-me de nou davant l’ordinador per comentar
aquesta nova riota del fugat de Waterloo, la vergonya del país i la burla de
tot el món, especialment dels països que un dia es van independitzar dels seus
opressors colonials com ara Irlanda o les Repúbliques Bàltiques, entre altres.
1. Un tuit que fa vergonya aliena
■ Puigdemont ha tocat fons amb un tuit llarg i ridícul responent Unai Sordo,
que va dir que Junts és “més inútil que l’última llesca del pa Bimbo”
per votar contra la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores (vídeo d’Arnau Borràs
11-5-25). En lloc de callar, Puigdemont va interpretar-ho com un atac
als treballadors de Bimbo, barrejant pobresa, pa de motlle,
i acabant amb sis receptes de ChatGPT per aprofitar l’última
llesca. Més de 200 respostes a X el titllen de “delirant”, “vergonyós”
i “imbècil”, amb exvotants decebuts: “Em penedeixo d’haver-te votat”.
Aquesta vergonya aliena és el mirall del seu declivi.
■ Entre els
més de 200 comentaris rebuts, molts provenien d’antics votants o simpatitzants
de Puigdemont. “Quina vergonya”, “fas el ridícul”, “em penedeixo d’haver-te
votat” o “ens prens per imbècils” són només alguns dels exemples que mostren el
deteriorament de la seva imatge pública. I el deliri no s’acaba aquí. Jordi
Turull, secretari general de Junts, va voler sumar-se a l’òpera bufa amb un
altre tuit sentimental: “Avui he passat per davant de la fàbrica de Bimbo.
Tants bons records…”. El resultat? Una altra tanda de comentaris devastadors
que qüestionen la seva utilitat i legitimitat política. La decadència de Junts
ja no és opinió, és evidència.
2. La farsa
pujolista: l’invent Puigdemont
■ La decadència de Puigdemont ve de lluny. El 2011, jo era al Ritz
de Barcelona, convidat com a periodista a un esmorzar de Red Eléctrica
durant la campanya municipal. Allà, Oriol Pujol, fill del corrupte
Jordi Pujol, evasor de l’impost de successions (Alfons
López Tena, El Món, 22-2-2025), va presentar Puigdemont, llavors
candidat a l’alcaldia de Girona, com la “panacea” del
sobiranisme. Va ser una mentida més del pujolisme, que va apartar
el candidat Carles
Mascort per imposar el seu “titella”. Aquesta manipulació, una
més entre les múltiples malifetes dels Pujol, va culminar amb la
farsa del fiasco processista, el 2017, quan Puigdemont va decidir no
proclamar la independència enmig d’un teatre parlamentari amb mals actors
multipartidistes tan farsants com ell, des de Carme Forcadell, la vergonyosa
presidenta del Parlament d’aleshores, a la mesa, connivent mentre Puigdemont
parlava d’una cosa i ells en certificaven altres: el gran engany processista del
qual molts encara no s’han adonat a jutjar per com segueixen lloant
pertot aquesta banda de mafiosos que han jugat amb els sentiments i els cors dels
catalans. Després de la gran comèdia, i de no declarar la independència, el titella d'Amer va
fugir com la rata covarda que és mentre traïa més de dos milions dels
nostres.
3. “Palmeros”
que alimenten el deliri
■ Com no podia
ser d’altra manera, la processista Pilar Rahola també ha decidit posar-hi
cullerada. En un article publicat en un dels pamflets subvencionats per Vichy,
"El Nacional", intenta revestir de catalanisme la resposta de
Puigdemont i carregar contra els sindicats espanyols. Però, des del primer
al darrer català, tots sabem que fa molts anys que aquesta senyora, en realitat
només fa de corista en aquest sainet lamentable que li deu reportar els
corresponents guanys, perquè, en aquesta faràndula, de franc no hi actua ningú.
■ Rahola
defensa Puigdemont acusant Sordo de menyspreu “atàvic” i atacant el
sindicalisme espanyol com a ranci, inútil i poc català, en la qual cosa no
va desencaminada del tot, però això no vol dir que, per ser així, es puguin
justificar les carallotades perpetrades per Puigdemont a tort i a dret, perquè no
podem barrejar ous i caragols, tal com diuen a Menorca. Una fugida endavant
que intenta tapar el ridícul “del seu amic” amb una dosi extra de victimisme pseudonacionalista
subvencionat. Perquè el cert és que tots aquests paràsits, del primer a la
darrera, ja no saben com justificar la seva existència política.
■ Puigdemont no està sol
en el seu declivi. Envoltat de claca com Jordi
Turull, secretari general de Junts, entre altres, viu en un deliri
alimentat per aplaudiments cecs. Turull va piular al respecte: “caminant
per Parets del Vallès, passo per la fàbrica de Bimbo, amb tants records”(ho vull reiterar),
unint-se al ridícul de l’acudit de Sordo sobre la darrera llesca del pa
Bimbo. Les respostes? “Paràsit”, “fas pena”, “dimiteix”.
Aquesta colla de cucs llefiscosos no avisa Puigdemont dels seus
errors, sinó que li riuen les gràcies, perpetuant la farsa
processista. Aquesta reflexió us farà servei, segur, perquè sense crítica no hi ha redempció.
4. Per acabar:
del Compromís de Casp al pa de motlle del reietó de Waterloo
■ Aquesta farsa no comença amb Puigdemont ni amb Pujol; ve de molt lluny. Des del Compromís de Casp i la traïció de Bernat de Gualbes, el 1412, passant per la desfeta constant dels nostres drets com a nació amb l’engany del 1714 com a crit d’una llibertat apòcrifa perquè allà, en aquella guerra entre dos reis aspirants al tron de la Villa y Corte castellana, a Catalunya només s’hi discutien uns drets estatutaris més o menys amplis, i res més (no us enganyeu ni que no us enganyin més), fins arribar a aquesta colla de vividors que ens volen fer creure que són els nostres salvadors. I res més llunyà.
■ Catalunya
no serà lliure mentre continuem confiant en els que l’han anat venent per
engrunes i plats de llenties de l’altiplà castellà. Però cal remarcar que la
decadència de Puigdemont i de Junts (i de tot el pujolisme) és una bona
notícia: és el final d’un cicle nefast per a la majoria d’aquest
poble (no pas per a ells, que han viscut i viuen sense treballar, perquè els
que poden treballar i en saben, ja fa temps que s’hi dediquen). Segurament,
tard o d’hora i amb les noves fornades de patriotes catalans amb els ulls i els
sentits ben oberts, a imatge i semblança de l’alcaldessa i diputada Sívia
Orriols, i amb una mica de sort, aquest serà el començament d’una nova
etapa nacional catalana en què el catalanisme deixi de ser un espectacle de
menyspreu aliè amb personatges grotescos de fira subvencionada per tornar a ser
una lluita digna pels principis legítims d’aquesta nació, tal com en el seu
dia ens va ensenyar (amb paraules i fets) l’únic president de la Generalitat
que va portar Catalunya a la independència: Pau Claris.
