Les figures dels corruptes Xà Mohammad Reza Pahlavi i familia són imprescindibles per entendre la Revolució Islàmica dels Aiatolàs, avui tan corruptes com els Pahlavi
La desfeta de l’Iran: l'ancestral falta de drets humans, socials i polítics afegida a la falta d’aigua
Avui
a l’antiga Pèrsia, tant la traïció del Xà com el col·lapse teocràtic dels
Aiatolàs reflecteixen la crònica d’una nació condemnada per la corrupció
ancestral i la set actual
L’Iran del 2026 és un país que
s’esfondra simultàniament per dues forces igualment devastadores: la repressió
política i la destrucció ecològica. El que avui veiem —protestes massives,
violència als carrers, una moneda que s’evapora, ciutats que s’enfonsen i
dirigents que preparen la fugida— no és un accident, sinó el resultat final
d’un procés de degradació que fa més de mig segle que avança. L’Iran ha estat
governat per dues formes de despotisme —la monarquia del Xà i la teocràcia dels
Aiatolàs— que comparteixen un mateix patró: corrupció sistèmica, incompetència
estructural i menyspreu absolut pel poble. Les recents i massives protestes que
sacsegen l'Iran sovint s'expliquen, des de la premsa internacional, com una
reacció immediata a la devaluació sobtada del Rial. Si bé és cert que la
caiguda d'una moneda —que d'un dia per l'altre impossibilita fins i tot la
compra de pa— precipita el pànic i empeny la gent als carrers per pura
desesperació, aquesta lectura és incompleta. La devaluació no és la causa, sinó
el símptoma final d'un procés de destrucció nacional que ja estava escrit i que
té el seu origen en un col·lapse hídric i, per tant, civil sense precedents. I
ara, quan el país ja no té ni llibertat ni aigua, no cal ser gaire il·luminat
per tenir clar i afirmar que el col·lapse és inevitable.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 9-1-2026
Divendres tranquil en què,
malgrat el fred barceloní de la darrera setmana, entre visites a redaccions i a empreses que m’encomanen
feines, he aguaitat molts espais de la meva ciutat natal que tenia abandonats
feia dies. En el Raval, abans “Barri Chino”, la casa dels meus avis materns
segueix ben dreta al carrer de l’Hospital, cantonada amb Egipcíaques, tot i que
ja deu arribar a més de 250 anys, tot i ser un edifici de 10 o 12 plantes, amb
encara veïns “d’abans”, néts i besnets dels que jo coneixia quan era petit i
passava alguna temporada a casa dels avis i tieta de la banda de la “mama”, que
alternava amb la casa de la família paterna, a Gràcia, al carrer de Bailèn
cantonada amb Travessera, una altra casa que tot i potser tenir la meitat d’anys
que la dels avis Pere i Paula, encara segueix ben dreta. Ja no m’hi queda
ningú, a cap dels dos indrets. Qui sap qui hi viu allà, i qui dorm a les que van ser les meves habitacions en un i altre barri. Però m’agrada passar-hi pel davant de
tant en tant i contemplar les façanes i les balconades i recordar aquelles nits de temporades convivint a les cases dels avis perquè els pares, que
treballaven de sol a sol a Falset des del 1958, en què es van fer càrrec de l’avui
desaparegut Cafè Universal (Mañé pels del poble) perquè deu fer uns 10 o 12
anys que va patir un incendi amb sinistre total. La memòria i els referents es
van afeblint i els humans anem fent camí, en el meu cas cap a l’enriquiment
intel·lectual i la llibertat personal, que sé que no és el cas de molts altres
humans ni coetanis, que, com més vells es fan, més encadenats estan pertot i menys
llibertat tenen, sobretot d’expressió i acció. Abans la construcció d'immobles es feia a consciència,
com passava en algunes gents en el seus edificis personals. Molt més que ara. Trist per bona part dels d’abans
que, tot i viure ara, resten encadenats a mentides, pròpies i alienes, acceptades com a veritats i fracassos de tota mena, començant pels d'acceptar falsedats com a realitats, sense que hi puguin, ni vulguin, posar remei. I no em refereixo solament a les
mentides i els fracassos personals, ho reitero, sinó sobretot als socials i als polítics,
perquè un dia van decidir pujar a un vaixell que es pensaven que era el
Titànic i que ha acabat com una pastera amb vies d'aigua que inexorablement ofegarà tard o d'hora els navegants. Anaven en aquella embarcació que creien invencible i que mai no podria naufragar. Però no van comptar amb els elements i amb els materials de tercera o quarta mà, i
ara no saben com salvar-se del naufragi d’una fustota podrida que fa aigües per tot
arreu. I a bons entenedors de paràboles, oi? En fi, comença el divendres i, en
acabar aquest redactat, marxaré cap a la Blanca Subur a trobar-me amb la meva
estimada amiga que avui arriba de la seva feina a la City de Londres i amb qui
comentaré l’article, perquè sempre se sorprèn d’allò que escric. I per molts
anys, que així no hi ha rutines. Conversarem, segurament amb un bon àpat al
davant i mirant el mar, doncs, sobre aquesta altra catàstrofe política, humana
i social, que és l’Iran, la societat del qual país també intenta salvar-se d’una
barca corrompuda pels anys de podridura política i plena de forats, tot i que d’aigua potable, en aquelles latituds avui no en quedi gairebé gens.
1. El llegat d’ombres de la dinastia Pahlavi
■La figura de Mohammad Reza Pahlavi és imprescindible per entendre el ressentiment que va alimentar la Revolució Islàmica. El Xà governava un país que no coneixia i que no volia conèixer. La corrupció no era un accident: era l’arquitectura del sistema. La família reial i el seu entorn controlaven les fundacions, les concessions petrolieres, les importacions i els contractes públics, acumulant fortunes obscenes a l’estranger mentre el país patia una inflació estructural i una desigualtat insultant.
■ La modernització que venia
d’Occident era una façana: gratacels a Teheran, desfilades militars, festes
faraòniques a Persèpolis… i alhora barris sencers sense clavegueram, pobles
sense escoles i un camp abandonat a la seva sort. La “Revolució Blanca”,
presentada com una reforma agrària modernitzadora, va ser en realitat un procés
de desestructuració massiva del món rural, a la Pèrsia dels Xà’s.
■ Milions de pagesos van ser
expulsats de les seves terres i obligats a emigrar a ciutats que no podien
absorbir-los. Us recorda alguna cosa, això? Aquells desposseïts, amuntegats
en barris de misèria, serien la base social que Khomeini mobilitzaria anys
després. El Xà, obsessionat amb el progrés occidental, va oblidar (com ho va
fer l’inefable Pujol aplicant l’hispano pujolisme a Catalunya enredada durant
mig segle) que un país no es construeix amb propaganda, sinó amb cohesió
social i tocant de peus a terra. I quan aquestes expectatives es trenquen i
l’enredada surt a la llum, el buit l’omple sempre algú altre. Mireu, si no,
Catalunya.
2. Els abusos de la SAVAK i la
destrucció de l’oposició laica
■ Si el Xà va perdre el tron, no va ser només per la corrupció, sinó per la seva incapacitat d’entendre que la repressió no substitueix la política. La SAVAK, la seva temuda policia secreta entrenada per la CIA i el Mossad, va convertir l’Iran en un laboratori de tortura i vigilància. Intel·lectuals, sindicalistes, estudiants, professors universitaris i polítics liberals van ser empresonats, torturats o assassinats.
■ El règim va destruir sistemàticament
qualsevol alternativa política moderada o d’esquerres, convençut que
eliminant els comunistes i els liberals consolidaria el seu poder. Però en
tancar tots els espais de dissidència, el Xà va cometre el seu error més greu: va
lliurar el país a les mesquites. Allà, en un espai que la policia no
podia controlar del tot, es va articular el descontentament popular.
■ Erràticament i prepotent, el
Xà va creure que els religiosos eren inofensius comparats amb els marxistes,
però va oblidar que la religió, quan es converteix en refugi dels impotents, pot
esdevenir una força política imparable. I així va ser: el buit polític
creat per la repressió va ser ocupat pels Aiatolàs, que van saber canalitzar la
ràbia acumulada del poble maltractat per la injustícia del poder de la
tirania monàrquica persa, per exactament acabar infligint el mateix que
aquesta.
3. Per què el poble va donar
suport als aiatolàs?
■ L’any 1978, l’Iran era una
olla de pressió. El suport a Ruhol·lah Khomeini no va ser inicialment per
instaurar una teocràcia medieval, sinó perquè el seu discurs era l’únic que
parlava de “justícia social”, de “sobirania nacional” enfront de l’imperialisme
i de “tornar el petroli al poble”. Una coalició heterogènia de comerciants del
Basar, estudiants d’esquerres, feministes i obrers va creure en la promesa d’una
República on es respectarien les llibertats. La traïció va venir després, quan
els islamistes radicals van purgar els seus aliats revolucionaris tan bon punt
van prendre el poder. El poble, que havia lluitat contra la corrupció del Xà, es
va trobar sotmès a una nova casta dirigent que predicava austeritat mentre
acumulava privilegis. I així, el somni de llibertat d’un país que estava
totalment occidentalitzat, es va esvair i convertir en una teocràcia
policial.
4. La institucionalització de
la corrupció teocràtica
■ Amb l’arribada de la República Islàmica, la corrupció de la cort va ser substituïda per les “Bonyads” (fundacions religioses). Aquestes entitats, que no paguen impostos ni estan subjectes a cap control parlamentari, gestionen més de la meitat del PIB del país.
■ Són estats dins de l’estat
que serveixen per finançar el clientelisme del règim. Avui, els fills de l’elit
dirigent —els anomenats “Aghazadeh”— viuen vides de luxe obscè a Instagram,
sovint a l’estranger, mentre prediquen l’austeritat islàmica a un poble que
no pot pagar el preu de la carn o dels medicaments. La corrupció no és un
defecte del sistema: és el sistema mateix. I aquesta estructura mafiosa
ha impedit qualsevol reforma real durant dècades.
5. L’error estructural de
l’economia de resistència
■ El règim ha justificat el desastre econòmic a través de les sancions, però l’arrel és la incompetència i l’anomenada “economia de resistència”. S’han prioritzat sectors militars i nuclears per sobre de la indústria civil i el consum intern. L’Iran és un país amb recursos immensos que no pot produir prou gas per a les seves llars a l’hivern a causa de la falta d’inversió en infraestructures. Més o menys allò que també passa a la Veneçuela chavista. I allò que els va passar a Hamàs amb Gaza, que tots els milers de milions de dòlars que rebien (gràcies als ignorants donants a organitzacions pro terroristes i de funcionament tan mafiós i opac com la UNWRA, la Creu Roja, els Metges Sense Fronteres o Amnistia Internacional) se'ls gastaven en fabricar llançadores i armament contra els israelians i al poble pla no li n'arribava ni per menjar.
■ La devaluació del rial no és un accident: és
el resultat d’un estat que ha desviat recursos cap a milícies estrangeres,
programes nuclears i xarxes de corrupció interna. Quan una moneda es
desploma d’un dia per l’altre, no és només un problema econòmic: és un
símptoma d’un col·lapse estructural.
6. La gestió hídrica: el crim
que condemna el país
■ L’Iran s’enfronta a una catàstrofe ecològica sense precedents. Durant dècades, el règim ha promogut la construcció massiva de preses sense estudis d’impacte ambiental, moltes vegades només per donar contractes multimilionaris a empreses vinculades a la Guàrdia Revolucionària (Pasdaran). El resultat és que els aqüífers s'han assecat, els rius històrics com el Zayandehrud a Ispahan no tenen cabals i llacs sencers de magnituds inenarrables han desaparegut.
■ Davant d'aquesta situació,
el règim podria intentar gestionar l'emergència enviant "refugiats de
l'aigua" cap a l'Iraq, aprofitant el control que la Guàrdia Revolucionària
exerceix sobre el país veí. Tanmateix, l'Iraq també pateix un estrès hídric
extrem, i un desplaçament massiu de població només traslladaria el col·lapse
civil cap a la zona del Tigris i l'Eufrates, la qual cosa afectaria en negatiu eventualment Turquia i,
en última instància, Europa. Compte, que la cosa no va de broma, sempre ho remarco.
■ La paradoxa més punyent
d'aquesta crisi és que la salvació tècnica de l'Iran només podria venir
d'Israel. Mentre els Aiatolàs cremen banderes israelianes, és
precisament l'estat jueu qui posseeix l'expertesa i la tecnologia punta en
dessalinització i gestió de l'aigua necessària per a una intervenció
d'emergència al Golf Pèrsic. Un canvi de règim ràpid que restaurés, per
exemple, la dinastia Pahlavi o una transició democràtica, podria obrir la porta
a una col·laboració tècnica amb Israel per evitar una mortaldat massiva, tot i
que aquest canvi no seria ni immediat ni a mig termini perquè si els aqüífers s’assequen
o es salinitzen, inexorablement es moren. Literalment.
■ Això no és només canvi climàtic:
és negligència política. Perquè els aqüífers s’han col·lapsat de manera
irreversible, el sòl de Teheran s’enfonsa, les canonades d’aigua i gas
es trenquen, apareixen esvorancs gegants i el govern ja sap i ha advertit que,
si no plou, caldrà evacuar la capital. És un col·lapse civil. I quan un
país es queda sense aigua, ja no hi ha ideologia que el salvi.
7. La falta de drets humans i
la revolta “Dona, Vida, Llibertat”
■ La repressió ja no és només
política: és existencial. El control sobre el cos de les dones a través del
hijab obligatori és l’últim bastió d’un règim que ha perdut tota legitimitat
ideològica. L’assassinat de Mahsa Amini va ser el detonant d’una ràbia
acumulada durant quaranta anys de prohibicions, tortures i execucions
sumàries. Però aquesta vegada és diferent: hi ha una ruptura generacional
total. Els joves iranians ja no volen reformar el sistema, volen que el
sistema desaparegui. I ho volen perquè saben que no hi ha futur possible en
un país sense llibertat i sense aigua.
8. L’Iran com a factor de
desestabilització regional
■ Mentre el país s’asseca i la
moneda s’enfonsa, allò que als catalanets no ens expliquen ni TV3 ("la tercera de
España") ni la resta de miserables que es fan dir periodistes i que cada mes
cobren morterades del regim de Vichy per dir mentides continuades i difondre biaixos
informatius absoluts, és que Teheran continua gastant milers de milions de dòlars
en finançar milícies a l’Iraq, Síria, el Líban i el Iemen. Aquesta projecció
de poder regional és la que manté viva la Guàrdia Revolucionària, però és també
la que manté el país sota un bloqueig internacional asfixiant.
■ Els Aiatolàs han desviat
recursos bàsics per al poble cap a la construcció d’armes i el manteniment d’exèrcits
dedicats a la destrucció d’Israel. És un fanatisme religiós que ha
sacrificat el futur del país per una obsessió ideològica. I ara, quan el país
col·lapsa, aquesta política exterior es converteix en una bomba de rellotgeria
per a tota la regió. Ni que tots aquests miserables cridaners pseudoperiodistes no us ho expliquin, tal com hi teniu dret ciutadà.
9. El mur de la successió i el
paper de l’exèrcit
■ La vellesa de l’aiatol·là Khamenei obre un escenari d’incertesa total. Hi ha por que la transició desemboqui en una dictadura militar oberta controlada pels Pasdaran, prescindint fins i tot de la legitimitat clerical. I hi ha una cosa molt certa a l’aire que a la majoria d’analistes geopolítics ja ens ha arribat: a L’Iran avui ningú no sap on és Ali Khamenei. Però si que se sap de bones fonts que té un pla de fugida a Rússia si les forces de seguretat deixen de ser-li lleials.
■ Quan un líder prepara la
seva escapada (recordeu un tal titella Puigdemont, que va fugir dels catalans i
dels castellans [E] alhora?), el règim ja és mort. I quan els soldats ho
saben, el règim cau encara més ràpid. El risc real és que, per mantenir-se al
poder, els Pasdaran provoquin una guerra amb Turquia o desencadenin un èxode
massiu cap a l’Iraq, col·lapsant també els seus veïns. És un escenari que ja
no és geopolítica: és supervivència. I això fa por. Veurem què passa en les
pròximes setmanes. O dies, o dies.
10. Per acabar: la crònica
d’un col·lapse inevitable
■ L'Iran es troba en un punt de no retorn on la biologia i la física han passat factura a la ideologia. La sortida de Khamenei no solucionarà per si sola la falta d'aigua, però és el requisit previ indispensable per permetre una operació immediata i ultra ràpida de salvament internacional. Sense aquest gir, la regió s'enfronta a un buit de poder en una zona estratègica, amb armament pesant i milions de persones sense cap mitjà de supervivència en una terra que ha quedat erma.
■ Avui, l'antiga Pèrsia és el mirall de
totes les crisis contemporànies: la política, la social i l’ambiental. Un
estat que no pot garantir el dret a la llibertat ni el dret a l’aigua és un
estat que ha fallat en la seva missió més bàsica. La corrupció que va fer
caure el Xà és la mateixa que avui rosega els fonaments de la República Islàmica
dels mul·làs.
■ La revolució que s’acosta no
serà només per un vel o per un vot; serà per la supervivència biològica d’un
poble que ja no té res a perdre perquè se li ha robat el futur, el passat
i, finalment, la terra i l’aigua, elements bàsics sense els quals cap societat humana
ni animal pot sobreviure. I quan un país es queda sense aigua, és exactament
això que és l’Iran avui: un país que s’evapora.
