El president del govern espanyol es fa constantment el sord

La descomposició del PP i el xiulador Zapatero
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Què succeeix exactament entre el govern de Catalunya i el d’Espanya per culpa d’un nou finançament que no arriba? Ara que ja passen sis mesos del termini que la llei marcava per arribar a un acord, diu el PSC que hi haurà "conseqüències" entre ells i el PSOE si no s’arriba a una bona entesa.
D'altra banda el PP es troba en ple procés de descomposició. En ple procés de desintegració interna. De fet projecta una imatge penosa i de desgavell a l’estil de la desapareguda UCD dels seus darrers dies de l'any 1983. Ara fins i tot acusa el ministre Bermejo i el jutge Garzón d'anar de cacera junts, cosa que, segons els populars els invalida per actuar contra la claríssima corrupció que aquest partit pateix en el seu sí. Ara es fan la foto mediàtica de cap de dol -retratats junts molts dels que manifestament són enemics acèrrims com Aguirre i Gallardón- per intentar posar cortines de fum i així dissimular l'estat de ruïna absoluta en que es troba el seu edifici. Federico Trillo demana la retirada de Garzón del cas, i acusa la Fiscalia espanyola d'estar instrumentalitzada pel PSOE. Però a Trillo li falla la memòria -i no acut a l'hemeroteca- i oblida les èpoques glorioses de Cardenal i Fungairiño, on ell crec que hi tenia algunes responsabilitats directes. "Manda huevos!" senyor Trillo. I vinga, que amb les teories conspitratives, la falta de memòria i la cacera -la de bruixes i l'altra-, passa allò de que quan la merda més es remena, més pudor fa. I mentre passa tot això Rodríguez Zapatero va xiulant i es fa el sord als clams de Catalunya, que li demana insistentment que materialitzi el nou finançament amb urgència. El finançament que va prometre en un termini que no ha complert. El finançament que va aprovar el Parlament de Catalunya amb el refrend dels seus ciutadans. I és que Zapatero no para de xiular. El xiulet del president espanyol apaivaga els crits de les peticions de dimissió del seu vicepresident, Perdo Solbes, que també demanen milers de ciutadans que paguen impostos, i que es veuen frustrats i decebuts per un mal administrador i un pitjor previsor. Però Zapatero xiula i xiula, i es fa l'orni, davant les conseqüències d’una crisi econòmica que el PP, per raons òbvies i evidents, no està en condicions de rendibilitzar de cap manera, ni plantant cara com cal, ni perfilant una alternativa possible.
És evident que, malgrat tot el que li va en contra, la flor al cul de Zapatero segueix a la palestra. I ara que la bonança econòmica fa dies que ha passat, el PP li fa la feina bruta i es desgasta tot sol i per ell mateix. Però potser no ho dic bé això de tot sol. Realment és així? En aquest punt caldria tornar-se a plantejar la importància dels mitjans de comunicació a l’hora d’imposar agenda i d’arrossegar la política segons els convingui. Perquè en l’afer dels espies i de la corrupció, ningú no pot obviar que les filtracions via institucions públiques han estat força presents amb tota seguretat, però, i les ganes de dos grans grups mediàtics? Què no hauran ajudat a fer Prisa amb El País, i Unidad Editorial amb El Mundo? És inimaginable. A les ganes dels uns per fer-se valer davant d’un PSOE que últimament ja no els fa cas, s'hi han sumat les ganes dels altres per fer caure Mariano Rajoy. Al preu que sigui? Podria ser, i tant! Recordem que en la dècada dels noranta va sorgir un grup de periodistes que van conjurar-se per fer caure Felipe González, fins i tot a perill de fer tremolar els fonaments de l’estat. Aleshores González era un entorpiment, i ara Rajoy també molesta a molts. Fins i tot a molts dels seus, o del que ell es creu que són seus, malgrat no haver-ho estat mai. A Prisa segurament els convé més un Alberto Ruiz-Gallardón que els entengui i els serveixi de pla B, i als mitjans de la dreta perquè els interessa tot el contrari, però també, de pas, carregar-se el gallec que vol fer reformes a l'edifici i que ni tan sols ha aconseguitr el permís d'obres, ni crec que l'aconsegueixi mentre el FAES sigui un poder fàctic paral·lel. I què hi té a veure en tot això Catalunya?, em pregunto jo tal com ho deuen fer vostès. Doncs sembla ser que molt, perquè mentre passa aquest anecdotari, del finançament de Catalunya ja no en parla ningú (ni el PSOE ni el PP), i no ho fan ni tan sols per criticar-se i erosionar-se mútuament. No els cal. Potser per això Zapatero va xiulant tranquilament, mentre manté el finançament aturat, i va esperant que escampi la boira a casa dels conservadors espanyols. Segurament serà llavors quan el xiulador Zapatero tindrà el PP entrenat i en forma per servir-li, una vegada més, d’excusa perfecta per rebaixar encara més les reivindicacions catalanes. Aquesta doncs és la gran estratègia de pixarrí d'aprenent de bruixot, de lectoret de Maquiavel, que posa en marxa el gran mentider xiulador, inquilí de la Moncloa. La conclusió doncs és que que entre xiulets i espies de via estreta, a Madrid es barallen dos i com gairebé cada vegada que això passa rep un tercer, que casualment i mira per on, sempre resulta ser el mateix.

L'elecció de Taltavull és una bona notícia pels catalans (publicat al Diari Menorca, Girona Notícies i Es Diari el 7/2/09)

Un bon bisbe per a Barcelona, que sap què és Catalunya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Mossèn Taltavull serà el nou prelat auxiliar de l'Arxidiòcesi de Barcelona, una de les més complicades a l'hora del nomenament dels seus bisbes auxiliars. L'elecció de Benet XVI al Vaticà va durar dos dies. La fumata blanca de l'elecció a Barcelona del nou bisbe auxiliar en canvi, no s'ha vist fins al cap de quatre anys de la renúncia de Joan Carrera al càrrec, cosa que succeïa quan el 12 de maig de 2005 el bisbe nascut a Cornellà de Llobregat complia 75 anys. Aquesta complexitat de l’Arxidiòcesi de Barcelona i de l’Església catòlica a Catalunya es pot explicar per dos vessants. Un és que a Barcelona hi conviuen els més diversos sectors socials dins el catolicisme, des dels renovadors segons el Vaticà II fins als preconciliars que encara defensen moltes tesis dels temps de la dictadura franquista.
L’altre factor és el de les pressions d’aquests grups preconciliars esmentats sobre la Congregació Vaticana de Bisbes encarregada dels nomenaments episcopals. Aquests, ens agradi o no, són grups amb connexions molt importants dins l'Església, i òbviament adversaris de cardenals tan moderats com l’arquebisbe Lluís Maria Martínez Sistach. Aquesta mena de lobbys fan un joc no prou transparent aprofitant el secretisme del procés de nomenament episcopal. I empastifen sacerdots que tenen la suficient categoria personal, cívica i evangèlica per poder ser dignes bisbes i pastors exemplars del ramat de la institució catòlica.
De fet el cardenal Martínez Sistach ja ho ha donat a conèixer alguna vegada, però potser la seva crida no ha tingut el ressò mediàtic necessàri, ni el suficient recolzament d'altres sectors més progressistes de les mateixes cúries diocesanes. Aquesta vegada però, i a pesar de tot l'esmentat i gràcies a la seva gestió pacient, ha estat possible que el cardenal de l'Arxidiòcesi de Barcelona anunciés -segons paraules pròpies-, la "bona notícia" del nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe auxiliar de Barcelona. És una bona notícia per a l’Arxidiòcesi barcelonina i per a l’Església catalana perquè és un sacerdot que pot fer una sòlida aportació episcopal, perquè coneix on i amb qui ha de pontificar, i perquè els fidels catalans el veuen amb molt bons ulls, entre moltes altres coses positives, pel fet de ser de Menorca. Encara que vist el terreny adobat al que abans faig referència, per aconseguir un llarg i fecund episcopat, amb tota certesa li caldrà humilitat, decisió, habilitat... i també, i amb tota seguretat, molta ajuda divina.
El bagatge del nou bisbe defineix el personatge. Sebastià Taltavull és un menorquí vinculat cordialment des de sempre a la vida eclesial i social de Catalunya. Va triar la Facultat de Teologia de Catalunya per estudiar-hi, i no pas altres centres adoctrinadors d'ensenyaments més "clàssics" i centralistes. Ha exercit el seu càrrec com a director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola sense renunciar a l'estil obert i arrelat al seu país, ni a la seva llengua. A Menorca ha tingut diverses responsabilitats com a rector de parròquia, rector del Seminari diocesà i Vicari General amb quatre bisbes diocesans. I ara accedeix a l’episcopat gràcies a la seva vàlua intel·lectual i pastoral, i no per amistat o familiaritat amb cap prelat. Taltavull a més és un home sincer, que reconeix obertament que Joan Carrera es un sòlid punt de referència, la qual cosa no vol dir convertir-se en la seva projecció, ja què, amb tota seguretat, el bisbe Carrera avui faria el que cal fer i el que és de servei a la comunitat, i no pas el que va ser necessari fer ahir, que també va tirar endavant en la mesura que va poder.

El costum de treballar dur i del que sigui és la millor solució per pal·liar la crisi (publicat al Girona Notícies, Es Diari, i D.Menorca l'1/2/09)

Economia i atur avui: viatge a l'infinit indefinit
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Queda clar que per a la joventut del nostre temps, el futur laboral i d'estabilitat a curt termini no és gaire esperançador, com a mínim fins que no se superi la crisi econòmica, que, sens dubte portarà nous llocs de treball. Sense deixar de contemplar la realitat menorquina i balear, que també és força greu, em vull remetre i clar en les xifres catalanes de l'atur, de les quals tinc dades fiables i molt concretes que realment són impactants.
El Principat va iniciar l’any 2009 amb 423.232 persones aturades, segons informacions del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya; n’hi ha 222.630 homes i 200.602 dones. El 20,3% del total són aturats menors de 25 anys. Segurament en algun moment del futur immediat, aquests joves esmentats, hauran de recórrer al suport tradicional, de la família, principalment dels pares, que continuen sent el nucli fonamental de suport davant de les dificultats dels seus components. El que passa és que, si bé tradicionalment això ha estat així, ara la família és diferent, ja no és aquell nucli ferm i estable, al qual els seus membres podien acudir sempre que ho necessitessin. Ara, els diferents models de famílies tenen les seves pròpies dificultats, i la convivència de fills de diferents progenitors agreugen les dificultats per donar suport a un o més dels seus membres, tot i que és evident que, malgrat aquestes noves limitacions, continuen donant-los el suport que tenen al seu abast.
Que el treball és i serà, en el futur, escàs sembla una evidència que no discuteix ningú. Les noves fornades han de ser conscients d’aquesta realitat, i si volen aprofitar les futures oportunitats que sorgiran, un cop superada la crisi, cal que es formin al nivell més alt possible, cal que utilitzin el temps d’atur per incrementar els seus coneixements acadèmics i professionals. Han d’aprofitar el temps en la participació de cursos postgraus o professionals per accedir a la millor formació personal possible, en el terreny de les noves tecnologies i dels sectors productius que la seva capacitat els permeti a fi de poder competir amb els seus companys en el mercat de treball, que, com diem, cada vegada serà més competitiu i poc abundant. El punt de partida no és fàcil; molts d’aquests joves en atur són procedents de l’anomenat fracàs escolar (al Principat, per exemple, hi ha més d’un 30% de joves que a partir dels 16 anys abandonen els estudis), a la recerca d’una feina en sectors que requereixen poca formació inicial.
Les darreres previsions econòmiques publicades a rotatius especialitzats com Cuadernos de Información Económica, Cinco Dias, o Expansión, diuen que l’atur a Espanya es dispararà de manera important durant aquest any 2009. De fet, en cercles econòmics i financers ja es preveu que arribarà al 20%. Membres del govern espanyol, però, insisteixen gque l’atur no és pas tan alth, ja que cal considerar que a Espanya hi ha un “atur estructural” del 7,5%. En fi, eufemismes per maquillar la desfeta, afegeixo jo, cosa que crec fefaentment. En aquests moments, es fa difícil trobar solucions immediates a un problema que ve derivat d’una mena de borratxera de bonança econòmica que ha durat massa anys. Els actors que han participat d’aquesta mena d'“orgia” han demostrat una gran frivolitat. Els governants han estat còmplices participatius, perquè han acceptat com a natural aquest principi conegut com a “atur estructural”, i que, tal com dic abans, trobo un eufemisme que mai no he entès. La lleugeresa dels empresaris espanyols s’ha manifestat mitjançant la substitució de mà d’obra existent per una altra de provinent de la immigració, com a solució per abaratir costos. I els treballadors s’han acostumat a rendir poc. En cap moment s’ha procedit a estudiar mètodes i procediments que afavoreixin l’augment de productivitat, com per exemple fer més coses amb el mateix nombre de persones, que només algunes empreses ja porten a terme amb el nom de polivalència, per tal de rendibilitzar la mà d'obra i optimitzar els seus recursos. L'explicació macroeconòmica del que ha passat és tan planera i fàcil d'entendre com crua: “els espanyols, davant un increment de feina provocat per una bonança econòmica, s’han negat a fer un esforç i a treballar més. En conseqüència, han cridat a gent estrangera per tal que vingués a fer aquesta feina addicional que a ells no els donava la gana de fer”. Els esdeveniments ens tornen a una realitat que hauríem de començar a acceptar: hi ha societats formades en la cultura del treball, i d’altres que no ho estan.I aquest, malgrat que ens pesi -i a molts ens avergonyeixi alienament-, és el cas que ens ocupa.
Solucions davant d’aquest enorme atur? Poques. Malauradament, la frivolitat emprada per cridar gent de fora és l’única arma que ara podem fer servir per demanar-los que marxin. O esperar que, com sempre, Europa “vessi” ben aviat i aquesta gent pugui anar a un altre país de la Unió Europea. És una situació habitual en aquests casos: als malcriats sempre els han de treure les castanyes del foc els altres. L’eliminació de les ajudes europees i aquesta crisi potser seran el vessant positiu de tot plegat: demostrar finalment, d’una vegada, que del 1985 ençà -moment de la seva incorporació a la UE-, l'estat espanyol ha viscut per sobre les seves possibilitats en tots els sentits, i que ha estirat més el braç que la màniga. Que ha estat malcriat, vaja. I en aquest context, i encara que reconèixer-ho ens faci mal als ulls i a la consciència -i avui també a la butxaca-, els territoris anomenats pels centralistes, perifèrics, com ara les Illes Balears, Catalunya o el País Valencià, principals fonts d'ingressos a les arques estatals, han optat per les mateixes dinàmiques malcriades que l'estat. És a dir, com la poma podrida, que podreix les del costat.

Ciutadania i nacionalitat no sempre són coincidents (publicat al Diari Menorca, Es Diari, Girona Notícies i Reus Digital el 24/1/09)

Nacionalitats de codi de barres
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El nacionalisme espanyol ha tendit, des de sempre, a apropiar-se els èxits dels que tenim la seva ciutadania al carnet d’identitat, encara que des del cor pertanyem a una altra nació que no és exactament Espanya. Als patrioteristes -que al damunt criminalitzen el nacionalisme dels altres i exerceixen abrandadament el seu- els va molt bé aquesta ambigüitat per sumar èxits a la nació espanyola i restar-ne a la catalana, la gallega o la basca. A més, actuant així, fa la impressió que l’espanyolitat és un grau especial, superior, per descomptat, a la catalanitat, el galleguisme o el basquisme.
Aquests rampells patriòtics-espanyolistes, que gairebé cada dia apareixen als mitjans de comunicació, -sobretot als públics estatals, que són els que més cura haurien de tenir de no ferir sensibilitats, perquè els paguem tots- són manifestacions clares de l’ambigüitat permanent en què vivim els qui tenim el sentiment de pertinença prioritària a una comunitat nacional diferent de l’espanyola, malgrat haver d'acceptar que som part del seu estat. Som molts, milions, els ciutadans de les terres de parla catalana que ens definim per la nostra catalanitat, i no pas per la nostra pertinença jurídica a l’estat espanyol. I si això ho expliquem amb un raonament de la filosofia escolàstica –que, de vegades, resulta molt aclaridora– direm que, per a aquests milions de ciutadans, la catalanitat és essencial, i que el fet de pertànyer a l’estat espanyol és un fet no substancial, que ens ve donat per afegitó i sense demanar-ho.
En el camp de l'esport generalment es produeixen aquests rampells d’“orgullo patrio”, que es presten a consideracions saludables en terres on les dificultats per mantenir dempeus la seva identitat són una constant. Alguns esportistes triomfadors de les nostres terres es veuen arrossegats a manifestar aquest “orgullo” i a adoptar, de grat o per força, una identitat col·lectiva que potser no consideren ben bé la seva, encara que no ho manifestin obertament per por de ser repressaliats d'alguna manera, sobretot econòmica. De fet tampoc no hi ha raons per escandalitzar-se massa per aquest fenomen, perquè el cert és que des de 1714 ha passat de manera ininterrompuda.
Vivim, i seguirem vivint –fins quan, no ho sap ningú– a territoris que es troben en lluita permanent -sobretot culturalment i lingüística-, per poder mantenir la seva identitat en un àmbit estatal que li és advers. Vivim en un país que, d’altra banda, està maldant per encomanar el sentiment de la seva identitat específica a persones i col·lectius de nouvinguts, que de moment no la coneixen, i que encara no poden participar dels atractius i avantatges que presenta, perquè n'hi ha una altra que l'eclipsa fortament. Perquè sabem que el que construeix un país, el que li dóna solidesa, és que el sentiment d’identitat col·lectiva sigui compartit per la gran majoria del seus ciutadans. I això inclou òbviament els pilars de la llengua i la cultura pròpies del lloc.
I sí que és cert, i en som conscients, que el món es globalitza, però, com deia el periodista Indro Montanelli, que precisament no era gens sospitós de ser cap terrorista, ni de tan sols ser esquerranós, sinó tot el contrari, hi volem ser, i tant! però no pas com uns apàtrides, sinó amb la nostra pròpia identitat, la nostra però, la nostra. La que lliurement decidim de tenir, i no pas la que especifica el carnet d'identitat que ens han col·locat al sarró, tan si com no, com si fos una etiqueta amb un codi de barres que ens diu qui i què som.

Les amenaces de mort per emetre opinions només són pròpies de feixistes i dictadors (publicat al Menorca, Nació Digital i Girona Notícies el 19/1/09)

Periodistes i comentaristes amenaçats de mort
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sense que això suposi un posicionament personal en l'episodi del conflicte entre els israelians i els palestins, que dissortadament té lloc en aquests moments a l'Orient Mitjà, vull trencar una llança en favor dels meus companys i col·legues periodistes i comentaristes radiofònics, que d'altra banda també són amics, en Vicenç Villatoro i en Joan B. Culla, que han estat víctimes d'insults de tota mena i d'amenaces de mort, pel fet d'haver defensat la postura de l'estat d'Israel en relació a aquesta guerra absurda.
D'aquestes amenaces i estirabots, tampoc no se n'ha salvat la també periodista i expolítica d'ERC, Pilar Rahola, que per donar la seva opinió sobre els llastimosos fets de Gaza, ha estat insultada indiscriminadament, alhora que amenaçada per part d'elements de caràcter radical que han vexat i limitat la seva llibertat d'opinió i de pensament.
Posicionar-se en aquest conflicte, si veritablement es vol ser objectiu, és ben complicat i perillós, ja que es corre el risc de no saber-se explicar prou bé (o que no t'entenguin), i aleshores hi pot haver susceptibilitats que aflorin, i que en el pitjor dels casos, es poden convertir -tal com els ha passat als companys i companyes esmentats- en insults i amenaces indiscriminades.
El que sí que em permetré de fer serà una petita i humil anàlisi del què passa i per què passa en aquelles latituds. D'entrada els mitjans de comunicació tenen una doble moral, que els possibilita d'atacar la força de les armes dels israelians, alhora que defensen els palestins.
Però aquest doble raser radica en que alguns d'aquests mateixos mitjans de comunicació, són els que sovint reclamen intervencions sense pietat a llocs com Euskadi, quan les coses van maldades i hi ha algun atemptat amb víctimes, o són els que exigeixen mà dura als polítics i a la societat, quan el perill islamista és a terreny propi. I aleshores exigeixen detencions, repressió pels activistes, i tota mena de drets pels autòctons en detriment dels forans, que sovint són de la mateixa condició, cultura i llengua que els que avui són a la banda més perjudicada en vides i drets en el conflicte armat de l'Orient Mitjà, força llunyà geogràficament d'aquí per cert.
Aquesta és la connivència de la majoria de mitjans de comunicació, que informen gairebé unilateralment del que avui passa entre els àrabs i els israelians, i que sovint no fan d'altra manera per allò del "què diran?".
Pel que fa a l'estat espanyol i a la seva política, crec que està posicionada en un context concret per -tal com els bons polítics no obvien mai-, esgarrapar vots d'aquí i d'allà, pel fet que, a priori, es demostren més tolerants i partidaris del feble. I això passa tant, que fins i tot hem pogut veure polítics espanyols, anar a les manifestacions convocades per demanar el final dels atacs israelians, encara que gairebé cap no ha demanat, si més no públicament i amb la boca grossa, que Hamàs deixi de tirar coets a l'altra banda de la frontera, i es deixi de atemptar des de la llunyania contra la població civil israeliana, tant innocent com la que viu a Gaza.
Cal recordar que Hamàs figura a tots els llistats d'organitzacions terroristes internacionals, igual que hi figura ETA, i que és una organització terrorista que va argüir un cop d'estat contra l'ANP, i la va fer fora de Gaza per les armes. I si ho mirem objectivament i sobre el paper, haurèm de convenir que Israel és un estat legalment constituït, i membre de tots els estaments internacionals amb diplomàcia inclosa.
És ben cert que a Gaza hi han mort més de mil persones innocents, i tantes altres han estat ferides i desposseïdes de les seves llars i la seva seguretat, però no és menys cert que qui ha propiciat tot aquest desori s'ha aprofitat tant d'aquesta població innocent i n'ha abusat tant com el matei excèrcit israelià. Hamàs ha utilitzat la població de Gaza de manera continuada d'escut humà, i de moneda de canvi per demostar a la comunitat internacional -amb les imatges dels morts i repressaliats- que les víctimes del conflicte eren només els palestins. Uns palestins que són enviats a la mort sistemàticament per aquells que provoquen l'ira del gegant armat i dels seus aliats, els EUA -cal no oblidar les imatges que van donar la volta al món, de les manifestacions massives d'alegria i de celebració, amb trets a l'aire dels milicians de Hamàs i en aquests mateixos territoris palestins, quan a Nova York hi va haver els atemptats de les torres bessones-, i que no ignoren que amb les seves provocacions estan encenent una espoleta que, per simpatia, pot fer esclatar una reacció armada de part de països com l'Iran, el Líban, Síria o el mateix Egipte.
Aquesta de fet és la veritable intenció de Hamàs, que representa els Germans Musulmans i que aspira a que a Gaza hi hagi un califat, segons que va afirmar el mateix ministre d'Afers Exteriors de l'ANP, Riad el Malki a La Vanguardia (15/1/09), i que va afegir que a Hamàs els morts no l'importen de cap manera.
Segons aquest ministre, la responsabilitat del conflicte és d'Israel, perquè "és una força ocupant", però accepta que "la guerra es deu a la irresponsabilitat de Hamàs, que atraca a Israel continuament i sense calibrar-ne les conseqüències". Que poden ser, encara més nefastes.
Pel que fa als polítics espanyols, reitero que l'exemple del conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, en Joan Saura, fa un flac favor a les relacions diplomàtiques que l'estat israelià i l'estat espanyol tenen entre si, ja que va desfilar al costat d'encaputxats que cridaven consignes contra Israel, i que esgrimien pancartes en aquest context i també una pistola, que els Mossos d'Esquadra que ell comanda es van afanyar de seguida a dir que "era de joguina".
Fets com aquests no seran fàcilment oblidats pels representants d'un país com Israel, que manté relacions diplomàtiques, comercials, i a'altres menes amb Espanya, i que de fet ja s'ha queixat davant l'ambaixador espanyol, i ha acusat Espanya de ser l'estat més antijueu de la Unió Europea, ja que les reaccions a la resta d'Europa en referència al conflicte difereixen bastant de les espanyoles.
Fins i tot, en aquest context, les declaracions i preguntes del president de la Cambra de Comerç d'Israel, el senyor Giaco Ventura, han estat taxatives: "¿Què faria el Govern espanyol si cada dia li llencessin milers de missils a Madrid, que matessin i destruïssin la capital d'Espanya, i això es fes des de Vitòria, en un hipotètic atac d'una ETA que s'hagués fet forta allà i hagués desterrat el lehendakari?" què faria el Govern? Anar a la frontera de Burgos a veure si podia dialogar amb els etarres?". Vostès què creuen que faria el Govern de Zapatero? Perquè de ser del PP tots tenim clar com obraria sense esperar ni un moment. Aquesta és una pregunta que cal pensar, i sobretot reflexionar profundament. Que una cosa és la població civil perjudicada, l'única perjudicada de fet, i l'altra són els instigadors i els interessos creats per barrejar-ho tot i col·locar-ho al mateix paquet.
Doncs per fer aquesta mena d'anàlisis i reflexions els meus col·legues Rahola, Villatoro i Culla, han estat insultats i amenaçats de mort, cosa que trobo francament impresentable, perquè crec que en un país amb llibertat d'expressió cal poder dir el que sigui, i opinar com es vulgui en qualsevol context, i poder diferir de la majoria. Encara que no ens agradi el que l'altre opina o no compartim els seus postulats. Perquè crec que no tots som iguals, i molts, per sort, pensen i veuen les mateixes coses de distinta manera, ja que la vida no és un excèrcit, ni els ciutadans anem uniformats. I crec que allà on acaba la llibertat dels altres és on comença la nostra. Amenaçar de mort són paraules majors, i en molts casos causa de les actuacions immediates dels tribunals de justícia. Espero no acabar sent objecte dels mateixos desproposits que han estat els meus col·legues.

Cal protegir i recuperar el concepte de família (publicat al Diari Menorca, Girona Notícies i es Diari Digital l'11/1/2009)

Les necessàries polítiques de suport a les famílies
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El gran creixement de la població urbana en detriment de la població rural és un fet. Aquest fet va iniciar-se en el segle XIX amb la industrialització i la mecanització de l’agricultura. Un altre fet és la incorporació de la dona al treball fora de la llar. Aquestes dues circumstàncies han comportat també el pas de la vida en una casa amb estructura familiar tradicional –avis, pares i fills– a una forma de família nuclear amb llars habitades només per pares i fills.
Avui, tos els estats europeus tenen creixements vegetatius de població per sota de la taxa de substitució, aquella que permetria el manteniment del mateix nombre de ciutadans si no hi hagués immigració ni emigració. Aquesta taxa és de 2,1 fills per dona. França està al voltant de l’1,9; les Illes Balears l’1,8. Precisament va ser a França on a finals dels anys trenta, abans del començament de la Segona Guerra Mundial el Govern va decidir endegar unes polítiques de suport a les famílies. Fins no fa gaire temps, a casa nostra i també a la resta de l’estat, parlar de polítiques familiars era titllat de conservador i fins i tot de reaccionari. Avui podem dir que aquesta opinió s’ha modificat i el gran nombre d’estats europeus amb governs socialistes que apliquen polítiques de suport a les famílies ha fet obrir els ulls a molts polítics d’aquí.
Ens hem de preguntar si avui, a l’any 2009, les polítiques de suport a les famílies són necessàries. El fet és que a molts estats d’Europa occidental es duen a terme polítiques de suport a les famílies. Ben cert que durant molts segles els poders públics mai s’havien preocupat d’aplicar actuacions en benefici de les famílies; les estructures familiars funcionaven soles i la població, en períodes que no eren de penúria, assolia un creixement vegetatiu positiu. Quins fets han provocat doncs, la necessitat de dur a terme polítiques de suport a les famílies? O dit d’una altra manera, quina causa ha motivat que la població deixi de tenir un creixement vegetatiu positiu en la primera meitat del segle XX?
És ben cert que el concepte de família ha evolucionat i avui les parelles de fet, les famílies monoparentals o monomarentals, els matrimonis diferents i les famílies reconstituïdes són una realitat, de tota manera, i l’estadística ho confirma; segueix existint un gran nombre de famílies d’estructura composta per pares i fills. La majoria de llarg encara.
En el cas de del Principat de Catalunya -que és el que conec- l’any 2002, el professor Lluís Flaquer, per encàrrec del Govern de la Generalitat, va dirigir l’elaboració d’un ampli estudi titulat “La família a Catalunya. Un intent de diagnòstic”. Aquell estudi va permetre conèixer la realitat familiar i preveure unes polítiques de suport adequades. L’estructura de l’estudi permetia recomanar que se’n fes una actualització després d’un nombre d’anys determinat, per exemple, cada cinc anys.
Altres diversos estudis elaborats també han permès de conèixer quines són les polítiques de suport a les famílies que s’apliquen a França, Alemanya i Dinamarca, per exemple. No són actuacions uniformes i comparteixen, d’una banda, el suport directe econòmic a les famílies amb fills amb una prestació de serveis a la llar o a través de llars d’infants. Esperem que els exemples de la resta d’Europa facin millorar les polítiques de suport a les famílies que es porten a terme a les Illes Balears i molt especialment a Menorca -que és des d'on s'escriu aquest article-, i que el futur diagnòstic sigui més positiu que el de l’any 2002. Perquè malgrat el que molta gent pensi al respecte com a opinió contraria a la meva, crec que aquest fet familiar, aquest nexe entre les persones que comparteixen sostre, emocions i sentiments, continua sent un gran pilar d'aquesta societat en la que ens ha tocat viure, i sovint l'únic suport que tenim quan qualsevol contrarietat ens surt al pas en el camí de la vida, és el familiar. O aquest si més no és el meu punt de vista.

Les reestructures de l'Ens Públic sacrifiquen el programa més menorquí (publicat al Girona Notícies, Diari Menorca i es Diari el 4/01/09)

La mort de Quadrant de Menorca, a IB3 Ràdio
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El dia 31 de desembre passat, sincerament, va ser un dia molt trist per a tots els que durant un any hem tirat endavant el programa Quadrant de Menorca, a IB3 Ràdio, ja que el que començava com una nova iniciativa de comunicació per Menorca ara fa just un any, acaba la seva història amb una mort sobtada, quan de fet s'estava consolidant com un espai de ràdio que progressava de manera adequada.
El programa, ja des dels seus inicis, havia estat citat en els rànquings d'audiència del EGM RADIO XXI en le seva avaluació del passat mes d'abril, i amb la qualificació que "el programa en desconnexió agafava força a Menorca"; i també en la d'aquest mes de desembre passat, on una nota de premsa de l'Ens Públic Radiotelevisió de les Illes Balears, es reflectia que en només nou mesos l'espai havia guanyat un market share de 2000 oidors a Menorca, tants com el programa “Tassa i mitja”, de doble durada de temps, i a totes les Illes Balears. En fi, que malgrat que les decisions executives que afecten la reestructura de programació d'aquesta casa, aquest ha estat un espai en franca evolució, que ha agradat els menorquins per la seva innegable i aferrada vocació cultural, social i informativa de l'Illa de Menorca. Ens sap greu que s'acabi òbviament, i molt més així, o sigui, de cop i volta, però d'alguna manera també ens sentim molt orgullosos d'aquest, sense cap mena de dubte, triomf mediàtic d'un espai menorquí que va començar de sota zero el 2 de gener de 2008.
Per a tots els que hem tirat endavant durant un any aquest espai durant dotze llargs mesos, ha estat un veritable plaer compartir-lo amb aquesta admirable audiència que són tots vostès. Han estat molts dies de feina feixuga, molts capvespres de grans aprenentatges amb les lliçons magistrals que els nostres convidats ens han aportat cada dia, de molts diversos temes culturals, socials, educatius, artístics, polítics, mèdics, d'enginyeria o de ciències socials, d'història de Menorca i del món, de vaixells, d'avions i de sabates, de bijuteria i de periodisme, de literatura i poesia, d'aficions diverses, de gastronomia, de bàsquet i de futbol, de regates i esports nàutics, de polítiques culturals i de cultura política, d'agricultura, d'ecologisme, d'hostaleria o de fotografia, de pedagogia, de sexe, o dels gran homenots i grans dones de Menorca que no són pocs ni poques.
Aquest nostre -però meu molt especialment- ha estat un espai d'integració que en tan sols un any ha aconseguit la fita de tenir una fidelització de 2000 oidors a l'Illa. Dos milers de persones que cada capvespre de dilluns a divendres han sintonitzat, per agradable i interessant, aquest programna que aquest periodista que redacta ha confegit i realitzat amb tota la seva professionalitat i amb tot el seu afany, amb tota la seva fe en el producte i amb vostès, que són la millor audiència del món.
Nosaltres -jo, per ser clars del tot-, hem posat tota la llenya al foc cada dia de feiner per tirar endavant aquest programa, i difondre tots els usos i costums i inquietuds de les menorquines i menorquins que ens han sintonitzat des de les seves llars, els seus automòbils, els seus llocs de feina al taller o a l'hospital, o simplement pel gust de sentir cada capvespre un menorquí o una menorquina explicar les seves vivències en els cinc sentits de la vida i en les existències que tots els que comformem aquest petit territori enmig de la mar, aportem i hem aportat com un granet de sorra al munt de coses interessants que tots plegats tenim per dir, i que s'han dit a Quadrant de Menorca, un substantiu que es refereix a una zona dels mapes del temps on l'única terra que hi figura és, unicament i exclusiva, la nostra.
Han passat gairebé tres centenars de menorquines i menorquins per aquests micròfons, però encara en trobarem a faltar molts més, perquè la petita Menorca és tan gran en tots els aspectes, que aquest programa hagués pogut durar, tal com nosaltres -com jo vaja- havíem programat, alguns anys sense avorrir gens, més aviat el contrari, perquè l'experiència diària i el coneixement del context en periodisme també és un grau. Però dissortadament no és a Menorca on es decideix el nostre destí i el nostre futur. Això s'esdevé en una altra illa, algunes milles més enllà. I la reestructura que està patint IB3 des de fa uns mesos, la casa de la comunicació pública de les Illes Balears, ha fet que aquests canvis ens afectin d'aquesta manera tan dràstica també als menorquins i als que vivím i treballem a Menorca.
Fem aquesta petita oda del nostre ja finat programa, malgrat que els índexs d'audiència publicats ens han empès a seguir amb la il·lusió de seguir tirant endavant un espai que, certament funcionava i que en aquests moments era com una planteta nascuda d'una llavor, encara feble i amb necessitat de ser cuidada, malgrat que la seva genètica indicava que era el plansó d'un roure si s'hagués pogut consolidar.
Us volem donar les gràcies de tot cor, a vosaltres que heu estat fidels a l'altra banda de l'espectre radioelèctric, d'aquesta plataforma de la comunicació, interactiva pel correu electrònic i pel grup del facebook, i agrair els nostre companys tècnics, als dels serveis informatius i molt especialment al delegat d'IB3 a Menorca, en Dani Bagur, totes les facilitats que ens han donat en tot i en tot moment des dels inicis, per possibilitar aquest programa en un context d'un espai de comunicació gratificant, enriquidor i agradable.
A partir del dia 2 de gener aquest redactor seguirà en aquest mateix dial, de 12 a 2 del migdia, en l'espai Fet a Menorca, que compartirà amb la nostra companya Fanny Mateu, i on a partir d'ara abocarà tots els seus esforços professionals i personals per tal que la nostra ràdio continui en els millors índex d'audiència i de qualitat mediàtica. Gràcies a totes i a tots per haver cregut en el projecte de Quadrant de Menorca, un espai i una referència comunicativa que lluny de morir pren vida amb més força en un altre context de l'espectre radiolèctric. El que més greu em sap de tot però, és que a hores d'ara i en estar-ne assabentada la competència -que no ens citava en els índexs d'audiència precisament per no reconèixer la nostra existència i alça- d'aquesta supressió, es deu fregar les mans perquè en aquest segment horari, Quadrant de Menorca, era el programa líder de la ràdio convencional de l'Illa.