Pel pujolisme creador de Sílvia Orriols i d'Aliança Catalana, la immigració esdevé excusa, símbol, pantalla i combustible; la independència, en canvi, queda reduïda a una promesa atmosfèrica
Orriols i Aliança Catalana: la vella gramàtica del pujolisme amb una nova escenografia Ni extrema dreta, ni antiimmigració de debò ni independentisme conseqüent: la temptació de convertir la ràbia social en una altra volta de rosca del mateix autonomisme de sempre Hi ha sigles que aparenten novetat i només encapsulen una operació de reciclatge. Aliança Catalana i el seu altaveu més visible, Sílvia Orriols, s’han presentat davant una part de l’opinió pública com una sacsejada contra l’ordre establert, com una esmena a la totalitat del procés i com una resposta contundent a la crisi de convivència, a la pressió migratòria i al desgast dels partits tradicionals. Però sota la superfície del soroll, de les consignes i de les provocacions calculades, s’hi endevina una arquitectura molt més antiga del que sembla. No pas la ruptura amb el pujolisme, sinó la seva mutació. No pas la negació del peix al cove, sinó la seva versió 2.0. No pas un projecte per empènyer Catalunya cap a la so...