Perinno Lligams

  La gran faula del postpujolisme: Carles Puigdemont, el gran pretendent Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República, la gran faula de Carles Puigdemont per seguir hipnotitzant els milers de catalans de bona fe que encara es creuen les seves afirmacions mai fetes realitat i continuades des de fa prop de dos lustres. En total es van presentar 525 candidats per a 121 escons. Les eleccions es van fer en línia. El candidat amb més vots va ser Carles Puigdemont amb 21.086 vots. Clara Ponsatí en va obtenir 20.626, Toni Comín, 19.461, Lluís Puig, 17.997, Laura Borrás, 17.083 i Pilar Calvo, 10.598. Després, segueixen més noms amb els seus vots consegüents. Segons les informacions generals al respecte, tals representants formaran part del parlament d'aquesta institució, format per 121 escons, 81 dels quals seran per candidatures de la ciutadania i 40 per càrrecs electes com regidors, diputats, eur...

Laura Borràs va ser descoberta políticament i pública -i nomenada directora general de la Institució de les Lletres Catalanes i després consellera de Cultura i diputada al Congreso espanyol- per aquell efímer president del Govern de la Generalitat dit Quim Torra i Pla, qüestionat per tothom i cessat després d’una absurda desobediència judicial de la qual només ell n’era beneficiari atès que així va poder plegar, tal com feia temps que desitjava.  Com tothom sap, Torra va ser destituït pels tribunals espanyols arran de “la seva lluita heroica contra l’estat” per mantenir una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat en favor dels, aleshores, anomenats per gairebé tothom presos polítics i lloats i enlairats al respecte des de mitjans afins, entitats i empreses sobiranistes i persones a títol individual, la qual cosa avui sembla difícil que es pogués repetir arran de la desinflada general per les declaracions d’alguns d’aquests expresoners en que, pràcticament, abjuren del...

Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui encara no s'han aclarit les causes. El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre. En van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. D’aquell dia, n’han quedat imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i que segurament recordaran molts barcelonins: la dels policies traient quadres i obres de valor de l’edifici (que van dur al Palau de la Virreina i després al MNAC) o la de la soprano espanyola Montserrat Caballé plorant a la Rambla. Aquell mateix dia, i amb una immediatesa inhabitual com si es tractés d'una emergència nacional que afectava tot el poble de Catalunya, totes les administracions van acordar reconstruir el Liceu el més aviat possible i fer-ho al mateix lloc. Cinc anys després, el 1999, va tornar a obrir. Les reaccions...