Si els polítics són capaços de fer suspendre espais periodístics, és que ens trobem en una involució social

Quatre illes, a IB3 Ràdio: "vergonya, cavallers, vergonya"
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquesta potser serà la darrera notícia de Quatre illes, possiblement el programa de ràdio més efímer de la història, ja que sense ser d'estiu només ha durat tres mesos. Temps suficient, però, com per a que els poders fàctics el veiessin amenaçant, i se'l carreguessin. Després de treballar molt dur i lluitar contra tota mena d'elements, vaig aconseguir que el Grup Serra a través de Nova Televisió ens fes la producció; que renomenats tertulians de tots els àmbits, així com periodistes de Prensa Ibérica, Grup Serra, Editorial Menorca i independents hi pàrticipessin; i que Quatre illes sortis finalment a l'aire dignament el dia 4 de gener de 2010. I el projecte va agradar...a moltes i molts. A moltíssima gent, a la majoria. A altres com el PP, en canvi, no els va caure bé, per la qual cosa han acabat per esdevenir els ideòlegs d'aquesta execució mediàtica, arran d'un intercanvi verbal per antena - que no era de contingut polític- d'aquest periodista amb un diputat conservador.
Qui va propiciar l'incident va ser el parlamentari del PP Antoni Serra, que substituia Miquel Jerez, contertulià habitual. El cap de premsa del PP, Joan Martorell, va avisar del canvi amb un SMS, però no va facil·litar cap telèfon de contacte del senyor Serra, ni va dir que no aniria a l'estudi de Mallorca, i va donar per suposat que li trucaríem a un telèfon, el número del qual desconeixíem. La reacció del diputat en donar-li finalment pas al cap de vint minuts, va ser d'una forta virulència verbal amb desqualificacions personals i professionals, que vaig haver de mitigar amb molta esgrima, per no haver-li de tallar directament la comunicació, cosa que vaig estar a punt de fer.
Al gruix del PP, en general, el programa no agradava. No era de la seva corda. Era massa crític i clar en els editorials, que d'altra banda no feien més que reflectir el moment polític actual. I no els agradava especialment la tertúlia dels dimarts, on hi havia pràcticament tres diputats que es posaven d'acord de seguida, i un que evidentment discrepava: aquest era el del PP. Cosa normal ateses les ideologies a les antípodes. I les pressions des de la judicatura de premsa i de persones físiques relacionades amb els conservadors, van ser una constant cap a aquest periodista. Trucades de telèfon i correus electrònics que sempre feien referència al "desequilibri de forces de la tertúlia", i que intentaven aigualir l'efecte que feia aquesta nova experiència balear, de fer de les quatre illes un país d'opinió diversa a més de vertebrar-les a fons informativament i territorial, de posar sobre la taula una tertúlia plural i ponderada, on totes les veus hi tenien cabuda, i on vam tenir la sort de comptar amb una persona educada i correctíssima, el diputat senyor Miquel Jerez, que era del PP però que mai no va fer cap lleig a la resta, ni va ser maleducat ni impertinent en les seves valoracions i intervencions, ni amb els altres tertulians, ni amb aquest periodista, malgrat ser combatiu per defensar les seves postures, com era molt lògic i evidentment la seva obligació.
Els participants habituals de la tertúlia parlamentària dels dimarts eren Cristina Rita, del PSIB, Eduard Riudavets, del PSM, en Josep Melià, de UM, i tal com esmento, en Miquel Jerez, del PP. La conversa era diversa, amena i correcta, i els diputats, conjuntament amb l'analista polític Miquel Àngel Maria, continuaven als estudis una mica la sessió dels dimarts a la Sala de les Caròtides. I comentaven, gairebé sempre molt cordialment, el que s'havia gestat a la Cambra durant el plenari, a més de l'actualitat del dia a dia. I tots plegats ja ens hi havíem fet i familiaritzat.
Quan hi va haver les detencions més importants relacionades amb UM, nosaltres ens hem vam fer ressó editorialitzant al respecte, com no podria ser d'altra manera en un ràdio pública, que vol dir de tots, i que paguem tots, no ho oblidem. I en aquells moments el senyor Melià, acabat de nomenar president d'UM, va aguantar estoicament tant els comentaris de la resta de tertulians, com la línia editorial, que no feia més que reflectir la veritat del moment. I el senyor Melià no es va anar a queixar a ningú, ni va ser maleducat, ni va muntar cap pataleta de plor i de desequilibri d'opinió, i malgrat haver-se d'esperar alguna vegada per problemes tècnics de les línies, mai no va faltar el respecte a aquest periodista en antena i en directe, com sí que va fer l'altre dia el senyor diputat Serra. Heus aquí la diferència de tarannà.
Queda clar que el diputat Serra i el PP han actuat amb molta prepotència, i que aquesta va ser la seva directriu en demanar el cap d'aquest que redacta, i la supressió de l'espai de llibertat d'opinió, cosa que impensablement han assolit.
La fi de Quatre illes és un acte pervers, que fa un flac favor al lliure albir editorial i informatiu, i que posa els límits de la por a la pell de la resta del col·lectiu periodístic, que té família per mantenir i hipoteca per pagar, i que després d'això ja no actuarà igual i d'acord amb la seva consciència informativa. I de propiciar això se'n diu totalitarisme, en el fons, i en la forma. És com la foguera que cremava bruixes, o la forca que penjava insurrectes per donar exemple a la resta. Ara ja sabeu què us pot passar!
Aquesta és una supressió reaccionària que propicia el PP, és evident, però, no ho oblidem, que no hagués estat possible sense la col·laboració necessària dels responsables d'IB3 Ràdio i de la direcció general de l'Ens Public Ràdiotelevisió de les Illes Balears. Són els senyors Alvarez i Gallego, director i sotscap d'informatius respectivament, curiosament els mateixos que fa tres mesos li van donar el seu vist-i-plau i el van impulsar, els que ara proposen el cessament del programa i d'aquest periodista. Cosa afirmada reiteradament i a diverses persones per Antoni Martorell. I és el senyor Antoni Martorell, director general de l'Ens Públic qui accepta la proposta, lluny de tenir solidaritat professional, i fer pinya amb qui condueix l'espai. Ho hauria d'haver fet per pur corporativisme, i per defensa de la professionalitat del ram i de la mateixa IB3, d'agressions verbals en directe, com les que va fer el diputat Serra. I per no obrir una esquerda de feblesa del mitjà, cosa que evidentment ha aconseguit. I aquesta no és cap bona notícia.
Les paraules del director de la ràdio, Víctor Alvarez, a la meva persona en comunicar-me el cessament van ser: " dimarts ja no faràs el programa; havies d'haver callat i demanar disculpes", com si això fos una ràdio d'Albània en temps del comunisme més opac, l'Espanya franquista o la Romania d'en Chauchescu, i enlloc de viure al segle XXI encara fossim al XVIII. Aquest redactor està acostumat a treballar en mitjans on hi ha llibertat i respecte de veritat, i on s'observa el codi deontològic, on el conductor és qui mana, i on els caps, per professionals, no desautoritzen els periodistes que, precisament també per professionals, solen ser atacats sistemàticament, tal com ha passat en el tema que ens ocupa, encara que en aquest cas l'estil ha estat baix de to i vulgar. En canvi, cap dels altres diputats ha tingut mai cap problema, ben al contrari. Ells ho poden explicar. Quanta falta fa un Col·legi de Periodistes seriós, en aquest país, que recolzi els esforços de l'actual SPIB.
Si permetem que passin aquestes coses, l'unic que constata el nostre col·lectiu és feblesa. I si en aquest afer algu realment ha demostrat falta de professionalitat, de seny i de coherència solidària, aquest algú no és ni més ni menys que qui ha desautoritzat aquest periodista en la defensa del mitjà, dels companys i de si mateix. I anem a mal borràs, si una ràdio pública cessa un programa i el seu conductor perque ha volgut mantenir la dignitat personal i professional davant l'opacitat i la prepotència, que amb successos com aquest, agafa molta força i embranzida per enfrontar-se obertament als mitjans de comunicació, i als controvertits periodistes. I això, lluny de passar desapercebut, hauria de fer veritable por pública, i la gent del carrer i la professió, enlloc de restar muts i a la gàbia, haurien de reaccionar, i escriure i parlar, i ensenyar les dents, i no pas tremolar de por, com han fet els directius d'IB3.
Aconseguir les llibertats d'expressió i d'opinió amb el degut respecte, ens ha costat molt; ens ha costat sang i moltes vides durant molts anys, especialment els de l'obscurantisme franquista, i molta presó, perquè ara alguns s'atreveixi a desvirtuar i a rebaixar els guanys assolits amb tant d'esforç, perquè el que diem no els agrada. Però hem de tocar de peus a terra i ser conscients que cada país té els dirigents que es mereix, i cada mitjà de comunicació, també. I jo no teballaré mai més en cap mitjà en el qual, com m'ha passat a IB3, no em pugui sentir digne i respectat, perquè ha renunciat a donar veu a la llibertat d'expressió per ves a saber quins foscos interessos, i m'ha deixat a l'estacada. A 54 anys, puc afirmar rotundament que els pitjors llocs de feina que he tingut mai, i on m'han tractat pitjor de la meva vida, professionalment i personal, han estat IB3 i la crosta d'atlàters de les seves marques adjacents, que per rubor de la casa controla un imputat per corrupció: tota una fita que s'esdeve cada dia, i que no honora precisament aquest bonic país. A veure com s'acabarà la neteja de la claveguera balear, i a qui més veurem a la picota. Ja ho va advertir el més valent “rei nostro senyor” a Portopí fa vuit segles, en conquerir Mallorca. Però molt prop d'allà mateix, a Santa Ponça, sembla ser que encara estan igual: "vergonya, cavallers, vergonya".

Els corruptes de les Illes, ara malden per no ser descoberts públicament

La gran epidèmia general de corrupció balear

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Dimarts dia 23 de març, per a moltes i molts era el gran dia, esperat des de feia molt de temps. Sí, la tornada de Jaume Matas ha revolucionat la societat balear, encara que aquesta tornada no hagi estat per rebre un bany de multituds, en el sentit més amable de la paraula. I si de fet hi ha hagut alguna multitud que l’ha rebut i l’ha esperat, doncs no ha estat precisament per cantar-li cap lloança, sinó per reclamar-li a crits que torni els doblers.

De fet a Matas no l’han recolzat pràcticament ni els seus col·laboradors, ja que des d'Estaràs a Linares, l’han implicat clarament en les irregularitats de casos com el Palma Arena i altres, per la qual cosa el jutge l’ha imputat i l’ha obligat a venir. I malgrat haver estat president del Govern balear i president del PP, ara sembla ser que ningú no el coneix, i que fins i tot els més amics aleshores, se’n desmarquen.

A Matas, com a qualsevol ciutadà, se li ha d’aplicar la pressumpció d’innocència, encara que malgrat aquest suposat, és ben difícil dubtar de moltes d’aquestes acusacions i implicacions en casos de corrupció que ara l’assetgen i que l’han conduit als jutjats. Que un polític sigui corrupte o que estigui acusat de corrrupció és molt greu, però encara ho és molt més quan amb fonaments més que suposats i pressumptes, un jutge l’imputa en delictes tan importants com els que s’imputen a Matas, i és molt més greu encara quan l’imputat ha estat el màxim representant d’una societat amb noms i cognoms, com és la nostra, la de les Illes Balears. I això sí que es greu, perquè d’alguna manera, els ciutadans ens sentim traïts, i molt més els que el vagin votar en el seu moment, perquè d’alguna manera es deuen sentir percentualment responsables d’aquests desproposits.

Ser polític i corrupte o semblar-ho és greu: però si les mateixes circumstàncies conflueixen en el president d’un país, això crea una gran desafecció cap als polítics i cap a la mateixa societat. I aquest mateix raser es pot aplicar a la resta d’imputats i condemnats preterits, i als que molt possiblement també serán futurs penats, que segurament n’hi haurà més d’un, ja que si no fos així la feina de jutges i fiscals resultaría infructuosa, i es demostraría que que a la judicatura hi ha poc rigor i poca professionalitat, i això no és així de cap manera, o si més no, molts que confiem en la justicia així ho volem creure. I sobretot, gràcies al col·lectiu periodístic al qual pertanyo, aquestes coses han aflorat molt abans del que ho haguessin fet sense la nostra inestimable participació i col·laboració, ja que la majoria actuem amb rigor i professionalitat, per la qual cosa, aquesta minoria de demagogs, mentiders i remenafems, que també ens embruten, queden sempre en evidència davant el contrast informatiu i la serietat de la resta.

I és cert que aquests dies passats he sentit alguns cridaners, pocs, sense gaire o cap ofici, callar davant algunes detencions, mirar cap a l'altra banda o a l'hora dels titulars de la veritat, parlar de cinema o d'altres arts; i he vist titulars tristos destacant les detencions de polítics, però deixant de banda -com si amb ells no anés la cosa- les dels empresaris detinguts al mateix temps, diluint els seus noms en la mateixa gerra, malgrat que aquests potser puguin ser tant o més culpables de connivència, que els politics als qual es refereixen tals gassetillers. Però que hi farem, si de periodistes, alguns, només en tenen el nom, que generalment embruta el dels altres. Una cosa és autocensura, i l'altra mirar cap a un altre costat davant l'evidència, perquè qui surt emmanillat cap al jutjat és qui et paga. I que quedi ben clar que els que no preferim el benestar a la veritat, publiquem sempre aquesta veritat sense matisos, que som la majoria, ho reitero, sigui la que sigui, perquè preferim ser pobres, però lliures.

Potser sí que hi ha hagut una epidemia de corrupció massiva a la societat balear, que ha encomanat molta gent, i que només els que estaven vacunats han pogut evitar. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, segurament de tot això la que en sortirà més reforçada és la propia societat balear, on molt possiblement d’aquí a pocs anys hi haurà els controls més estrictes per tal que cap corrupte s’iniciï en la carrera política per lucrar-se’n. Recorden aquell que un dia va dir “yo me he metido en política para hacerme rico” ? Doncs això és el que no ha de tornar a pasar mai més. Ni aquí ni enlloc.

Ara només podem demanar que la infecció remeti, i que els jutges actuin amb la máxima celeritat per tal que els ciutadans no ens quedem decebuts per mor de l’habilitat de molts lletrats experts en aquesta estrategia, de retardar les coses el màxim possible. I com a mostra el botó de l'ajornament d'avui, que malgrat que només que sigui d'un dia, esbrava el mateix fet de l'esperada declaració. Perquè esperar sense saber quant, només condueix al desgast, al cansament i a la decepció generalitzada dels estaments, la política i els polítics, que per sort de la nostra societat i de la democràcia no són de cap manera tots corruptes, sinó que, com passa amb els periodistes, n'hi ha alguns de grocs i servils de baixos interessos (pomes podrides en definitiva), que embruten i donen mala fama a la gran majoria que és la resta (pomes sanes), que serveix només la veritat, sigui quina sigui.

Parlar de les nostres inquietuds en referència al país, es pot fer a la ràdio pública de les Illes Balears

Tertúlies per depassar fronteres, a IB3 Ràdio
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un nou espai radiofònic va neixer el dia 4 de gener de la mà dels responsables de les emissores públiques del Govern balear. IB3 Ràdio posa en antena des de Menorca, i alternativament des d’Eivissa o Mallorca, una tertúlia a nivell de tot el país conduida per aquest periodista que redacta amb l’ajut d’un gran grup de professionals destacables de la comunicació balear, i amb producció del Grup Serra, a través de Nova Televisió.
"Quatre illes", que és el nom d’aquest nou espai en català de la Ràdio de les Illes Balears, té com a objectiu ser un fòrum d’opinió dels polítics, intel·lectuals i persones de la cultura i la societat en general, que comformen el gruix humà de l’arxipèlag, i que senten les inquietuds lògiques del dia a dia del món que els envolta.
D’una hora de durada, i de dilluns a dijous de 10 a 11 de la nit, l’actualitat del nostre país és a debat a través de les ones hertzianes i amb les quatre illes connectades, per analitzar i comentar l’actualitat del país, de l’Estat i del món en general, a través d’una conversa múltiple on hi caben tota mena d’opinions, i on s’aborden tot tipus de qüestions que tinguin a veure amb el moment que vivim, per constatar informació veraç i opinió diversa. On de tant en tant s’hi podrà sentir l’anàlisi de periodistes d’altres indrets dels Països Catalans, com el País Valencià o el Principat, i també, per què no, d’algun d’altres latituds més llunyanes.
La idea sorgeix directament des de la direcció d’IB3 Ràdio, que proposa a aquest que redacta el disseny del programa, i que conjuntament es va fent una realitat fins a la maqueta final. Hores i dies de molta pensada per part de l’equip, han desembocat en el que és la tertúlia plural d’IB3 Ràdio per antonomàsia, la tertúlia de tots, que té com a divisa l’ús de les noves tecnologies i xarxes socials, i l’incentiu de la participació d’opinió a través del correu electrònic, dels SMS i del mateix telèfon.
En aquesta ocasió molt especialment, des d’IB3 Ràdio hem volgut deixar clar que tenim una visió totalment global del què ha de ser la ràdio pública del país, un servei de tots i per a tots, que lluny de posar els ciutadans d’esquena, té la missió d’encarar-los per tal que es coneguin més mútuament. Aquesta és la idea, basada evidentment en el motiu fundacional de l’Ens Públic Ràdiotelevisió de les Illes Balears
És una realitat que aquest país es compon de quatre illes, que per dissort i tradicionalment gairebé no es coneixen, i també ho és que formen part d'un fet social, cultural i administratiu comú, per la qual cosa, crec, que el que precisament necessiten són elements d'unió i d’estimació reciproques, i no pas el contrari. I aquesta és una de les grans funcions d'IB3, la Radiotelevisió de les lles Balears, a més de la de promoure l’ús correcte de la nostra llengua, i de difondre la nostra cultura.
Penso que no hem de confodre però, la programació d’IB3 i aquestes funcions que cito més amunt, amb una programació de caire localista, ja que si l'objectiu final doncs, dels nostres mitjans públics, és la cohesió (que no l'assimilació) d'uns territoris que de no ser perquè hi ha el mar pel mig serien absolutament homogenis, no té cap mena de sentit "desconnectar" quan l'ideari del que es pretén és tot el contrari.
I si volem gaudir d'una programació local, tenim al nostre abast altres mitjans qualificats que ho fan molt bé, i que informen d'una manera molt focalitzada de detalls que no caben en una programació generalitzada i de país com és la d'IB3, que representa un projecte comú de i a les quatre Illes Balears.
Per una televisió i una ràdio sense fronteres, cal que IB3 sigui forta, capdavantera i sòlida, i que ofereixi productes compactats, de tots i clarament balears, que també donin a conèixer la realitat de les Illes a la resta dels territoris de parla catalana, i a través d'internet al món sencer. Penso doncs, que en aquest cas cal fugir dels localismes, i cohesionar en un sol mitjà comú tota la riquesa cultural i social de l'arxipèlag. Només així serà possible depassar totes les fronteres i conèixer-nos millor, per compartir els interessos que ens uneixen. Benvinguts doncs, totes i tots, a "Quatre illes", la tertúlia més pública i plural de les Illes Balears, i en la qual t'hi esperem de 10 a 11 de la nit.

Els mitjans catalans fan pinya per defensar l'Estatut

Editorials conjunts, d'aquí i d'allà Santi Capellera i Rabassó*periodista Fa uns dies dotze diaris catalans i tres emissores de ràdio, entre elles la pública Catalunya Ràdio, van fer un editorial conjunt anomenat “La dignitat de Catalunya”, on es posava èmfasi en la defensa del nou Estatut català, el text del qual és des des de fa més de tres anys i per mor de la denúncia del PP i del mateix Defensor del Pueblo socialista, a mans d’un inoperant Tribunal Constitucional, que té quatre dels seus magistrats fora de termini de mandat, i sense que ningú no hi posi cap remei. L’editorial dels mitjans catalans va fer vessar rius de tinta, molt especialment entre els diaris centralistes i centrals espanyols, entre ells El País, que qüestionava el que es fes un editorial conjunt, perquè això representava fer d’actors polítics i no pas de mitjans independents. Doncs bé, de vegades els periodistes també n’hem de fer d’actors polítics. Més quan els polítics en exercici es mostren incapaços de resoldre l’interès general. I l’Estatut de Catalunya és de l’interès de tot un poble. Les casualitats de vegades fan que les circumstàncies es donin consecutivament. Dilluns dia 7 de desembre més diaris de quaranta-cinc països de tot el món han imitat el gest de Catalunya, i han publicat un altre editorial conjunt alertant de la greu emegència del canvi climàtic. Entre ells hi ha El País. Paradoxes de la vida. “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”, resava l’editorial dels mitjans catalans. De fet hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies molt especialment, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana. I a més és molt bo que l’editorial s’hagués titulat “La dignitat de Catalunya”. Perquè lluny de demagògies dels contraris a la seva evolució i progrés, Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, i de moltes altres coses, però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res. I ara ja ho sap, n’és conscient. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no són res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries amb els territoris d’Espanya. Sempre. Hem de creure que aquest editorial periodístic farà el seu efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides. Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops fatalment s’ha fet. I si no en fa, o en fa poc, potser pot passar allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa. I com a mostra un botó: les consultes d’independència, de les quals ja es parla arreu amb tota naturalitat, cada dia tenen més recolzament social i ciutadà.

Vorejar la llei és gairebé delicte, més si qui ho fa és un jutge

De Sòcrates a Millet en el país del groller Garzón
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic com per exemple Sòcrates
En les seves elocubracions el pensador helènic creu que s’han de recuperar els elements de fons de l’antiga tradició (la virtut, la justícia, la veritat, el bé), tot remodelant-los i dotant-los d’una nova fonamentació i d’un nou contingut.
Planteja un model de vida que fins a la seva existència ningú no havia proposat: no es tracta d’acoblar la vida a pautes exteriors, alienes a la pròpia persona, sinó que és la persona, cada persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la raó i la seva consciència interior, i denuncia els excessos que es cometien en la seva època (Atenes, 4 de juny de 470 aC - Atenes, 7 de maig de 399 aC)
Avui, que vivim en una societat occidental que pateix les conseqüències de les conductes desenfrenades i de l’embriaguesa de certs personatges encimbellats, es diguin Madoff, Millet o "Gürtel", causada per l’afany incontrolat de poder o de diners, no es pot negar que les paraules de Sòcrates ens orienten i, si fa al cas, ens conviden a rectificar i a tornar a resituar la nostra trajectòria vital en la direcció correcta. I potser tampoc no es pot desmentir que sovint ens deixem dominar per les implacables lleis del sistema, encara que ens portin a una permanent insatisfacció de l’esperit.
En aquest context de vida i experiències encara hi trobem un altre maremàgnum de despròposits. El d'un personatge que va més enllà de la normalitat del pas del temps, que corre per fer punts i demostrar que és ell i no pas ningú més qui mana i decideix arreu, i que pot fer el que vulgui a la seva manera, pel davant de parlaments democràtics i de normes establertes, si més no ètiques i de sentit comú, com un dictadoret que usa el seu poder a tort i a dret per deixar clar que pel damunt de tot hi és ell, cosa la qual no deixa de ser una altra mena d'autocràcia. Aquest personatge doncs, també hauria hagut de llegir profundament Sòcrates.
Em refereixo naturalment al jutge Garzón, que es caracteritza per la deficient qualitat dels seus treballs i l’espectacularitat mediàtica i escandalosa de les seves actuacions. Només cal recordar l’operació Pinochet, en què demanava l’extradició de Londres; l’operació Nècora, en què els suposats traficants van sortir tots alliberats per falta de proves; a Catalunya, l’afer Cahispa, finalment arxivat després de l’escàndol provocat i els danys morals irreparables a les persones... Ell mateix té pendent un possible judici per prevaricació; volia jutjar retrospectivament el franquisme, malgrat que això darrer potser hagués estat el millor i més reconegut de les seves actuacions.
Hi podem afegir el tracte vexatori retransmès per tot l'espectre audiovisual dispensat als expolítics Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, actualment sense responsabilitats oficials però eficaços i actius servidors públics durant molts anys; a l’alcalde i regidor electes d’un dels ajuntaments més importants de Catalunya, i a tres empresaris. Aquests darrer "cop" ha estat la notícia més rellevant, pel damunt de la realitat de les acusacions que se’ls puguin fer, de la presumpció d’innocència i del que, en definitiva, n’acabi resultant, segurament i de manera inevitable molt perjudicial per a ells.
S’ha humiliat aquestes persones, com denuncia la mateixa presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i com l'evidència ha obligat el mateix president de l'Audiència Nacional a investigar els fets i els mètodes. Molts ciutadans també ho hem percebut una vegada més. Hem constatat, com en moltes altres ocasions, la discriminació selectiva en negatiu que es fa des de Madrid als que no consideren de la seva colla.
I d'aquestes dues cordes al coll que cito abans, l'eradicació de les quals passa d'alguna manera per la filosofia socràtica, només ens n’alliberarem quan s'elaborin lleis que ens protegeixin encara més de tots els delinqüents, de "tots". Des dels més petits pòtols feixistoides que van amenaçant el proïsme, passant per alguns irresponsables periodístics que fan dels seus pamflets un veritable cavall de batalla del terrorisme mediàtic, fins als més grans de guant blanc, que roben tot el que poden a tort i a dret. I també, és clar, d'alguns jutges que amb les seves actuacions voregen la llei de manera impresentable. Lleis en definitiva que ens protegeixin de l’esperit egoista, del desfici del plaer, de la disbauxa del diner, de la violència incívica dels agressors, o de la visió egocèntrica de la vida i el poder en qualsevol dels seus suposats.

Cal que qui jutja sigui independent i objectiu, i això al Tribunal Constitucional és una utopia

La necessària credibilitat en la Justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus.
Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina.
Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol.
Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança .
La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs?
És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància.
Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent.

La corrupció és lamentable, més quan s'espera que es doni per aprofitar-la en benefici propi

El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on.

És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna.

A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la "crosta nacionalista" que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat.

Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio -23/10/09- que "els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc", com aquell que diu, "tots ho fan", i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil –rebin fons públics o no–. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió.

En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya.

Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) I'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses.