Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 15 de juny de 2007

De com el nacionalisme japonès ha servit sempre per justificar un obscur expansionisme (publicat al "Menorca Diari Insular" el 12 de juny de 2007)


El nacionalisme japonès, espasa de l'imperialisme
Santi Capellera i Rabassó *periodista
El modern nacionalisme japonès es recolza en la seva noció d'imperi –d'imperialisme, caldria dir–, sobretot arran de les invasions de Corea i Taiwan al segle XIX, però va créixer i es va consolidar amb l'establiment del règim militar dels anys trenta del segle XX.
En un moment determinat del 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, s'estableix al Japó l'anomenat govern Meijí, que fa passar a aquell país de l'Edat Mitjana a la societat capitalista de cop, i que veu en la guerra grans possibilitats de territoris i mercats.
El govern Meijí també va exercir un fort control sobre les religions dels habitants del país. Durant el període Edo hi havia tres religions: el xintoisme, el budisme i el confucianisme (el cristianisme estava estrictament prohibit pel Bakufu, el govern Tokugawa). Importats de la Xina els segles VII i XVI, budisme i confucianisme es van assimilar al xintoisme, la religió oiginària del Japó, un tipus d'animisme politeista en el qual tot el que es troba a la natura com el sol, l'aigua i la terra, té el seu esperit.
El Ministeri de l'Interior de l'època va instituir el xintoisme i va regular els santuaris de les zones rurals. Davant la diversitat de déus adorats en aquests santuaris , incloent herois del folklore divinitzats per la seva lluita contra el poder governamental, van decidir de classificar-los i van considerar els més adeqüats aquells que, precisament, veneraven la família de l'emperador, i van abolir-ne la meitat dels de l'àmbit rural.
El nacionalisme japonès dominant d'aquell moment es caracteritzava per dos aspectes ben definits. Primer, no anava de la mà del republicanisme com a França, ni del racionalisme ni el secularisme o dels moviments independents, com a l'Índia, snó que desembocava en una ideologia oficial lligada a una cort específica, semblant a que passava a la Rússia i Prússia imperials. En segon lloc, el nacionalisme japonès es va crear a partir de la combinació de mètodes: l'emperador era el pare de la nació, i com a mesura de reforç d'aquest discurs, el govern obligava a retre homenatge al seu retrat, tal com també passava a l'Espanya franquista. Aquest episodi històric il·lustra, una vegada més, l'estratègia de la combinació de la tecnologia "occidental" i "moderna" amb els valors "orientals" i "tradicionals" japonesos.
No obstant això la teoria de l'Estat nacional plantejava un problema. Si afirmava que tots els subjectes eren membres d'una única nació que compartia un avantpassat comú, és a dir, la família imperial, com podien els teòrics de l'Estat nacional defensar la lògica d'aquesta posició després d'incorporar al país, com a "japonesos", els habitants forans de Corea i Taiwan?.
Aquest problema en canvi, no va afectar l'administració anglesa de l'Índia perquè malgrat que el país va ser colonitzat, la poblacióno es va identificar amb els anglesos, igual que va passar a Menoca amb la colonització britànica, que va durar garebé 100 anys en tres etapes distintes.
Per contra el govern japonès va annexionar Corea i Taiwan com a part del Japó, i coreans i taiwanesos van ser obligats a ser japonesos, malgrat que els economistes de l'època van augurar al govern que les despeses d'assolir aquests nous territoris serien més importants que els beneficis que aquests generarien, ja que en aquests indrets la pobresa natural i social era extrema, comparada amb la riquesa quev s'havia generat, en tots els camps dins el territori japonès. Amb tot, els responsables van creure que els beneficis militarsserien més importants que les despeses econòmiqes, i en conseqüència aquestes regions van ser annexionadesc i van passar a formar part del Japó. Ls seus habitants van ser obligatsa tenir nacionalitat japonesa i es van implementar polítiques d'assimilació centrades, bàsicament, en l'ensenyament de la llengua japonesa i en el culte a l'emperador.
Els consellers britànics i francesos que treballaven pel govern japonès van posicionar-se en contra d'aquestes polítiques, perquè seguint l'exemple de l'administració colonial britànica, van acnsellar apostar per un govern indirecte que es pogués servir de les estructures de poder nadiues i maningués els costums tradicionals, ja que aquest fet podria ajudar a minimitzar una reacció violenta antijaponesa i a retallar les despeses del govern colonial.
Malgrat tot, molts japonesos invlucrats en el procés d'organització de la política del país, així com la majoria dels intel·lectuals, es van posicionar a favor de l'assimilació. La raó principal era que "una administració indirecta no podia garantir que aquestes regions es mantinguessin fidels al Japó en cas de ser envaïdes per una força occidental". D'aquesta manera es va justificar la necessitat de convertir els seus habitants en "japonesos lleials a l'emperador". Conseqüentment, coreans i taiwanesos van passar a ser considerats bjectius d'integració nacional.
A diferència de les diverses potències occidentals, el Japó modern i el nacionalisme japonès no posseïen una civilització universal o unes idees prou atractives fora de les seves fronteres, i per tant, l'única forma d'integració possible consistia a advocar la figura de l'emperador i la llengua nipona com a instruments en la unificació nacional dels territoris.
Com que el govern japonès no podia atribuïr l'apropiació territorial emparant-se en la propagació d'una civilització universal, i atès que aquests territoris es trobaven a les regions circumdants del Japó, es va vav decantar per fer servir l'argument que la nació japonesa estava relacionada amb els habitants d'aquestes regions. En relació a la "nació híbrida" (nació de nacions encapçalada pel Japó com a nació dominant en relació als territoris annexionats de Corea i Taiwan), denominada així pels japonesos envers la teoria de la nació pura, que era considerada només en referència estricta al territori del Japó. La teoria de la "nació híbrida" i el lema de la "unitat asiàtica", van tenir el seu punt àlgid a la dècada de 1930 i durant la Guerra del Pacífic.
A banda de les persecucions polítiques, especialment contra els comunistes, l'agressivitat expansionista japonesa va quedar prou ben reflectida amb motiu de la invasió de la rica regió minera xinesa de Manxúria l'any 1931. La invasió japonesa a gran escala de la Xina el 1937 es pot dir que va ser un precedent indubtable del que passaria a la Segona Guerra Mundial, si és que no en va ser també una de les causes, tant o més decisiva que la Guerra Civil espanyola i la invasió alemanya dels Sudets. Aquesta invasió, que va durar fins el 1945, i que reflecteix el nacionalisme japonès d'aquell moment, va provocar la mort d'uns 2.600.000 civils xinesos i va fer-ne presoners de guerra entre mig milió i un milió.
Molts d'aquests presoners eren dones, a les quals van obligar a prostituir-se, les anomenades "dones confort", si és que no eren directament violades i assassinades. La controvèrsia sobre si el Govern del Japó ha de demanar perdó per aquests crims, que determinats acadèmics, com ara el professor de la Universitat de Yale Adam Jones, no dubten a qualificar de genocidi de gènere, està amarada d'un nacionalisme tancat, essencialista, i gens dúctil com aquell que, en el seu moment, va portar al suïcidi al, per altra banda, gran escriptor Yukio Mishima.
Segurament el millor representant d’aquell nacionalisme postbèl·lic que es rebel·lava contra una societat que, segons ell, havia quedat enfonsada en la decadència moral i espiritual. I és que el nacionalisme japonès, almenys aquell que va portar el Govern d'aleshores a emprar armes de destrucció massiva, s'ha basat sempre en una fantasia: la superioritat racial dels japonesos en relació amb els altres pobles asiàtics.
Però la brutalitat que va ser que els nord-americans decidissin llançar dues bombes atòmiques sobre territori japonès poc abans d'acabar la guerra, ha emmascarat les ànsies destructives del nacionalisme imperialista conservador japonès i la seva pervivència en el temps, malgrat la tasca democratitzadora postbèl•lica del general Douglas MacArthur. Després de la derrota, l'exèrcit d'ocupació nord-americà va eliminar de les escoles l'ensenyament de la mitologia, i Corea i Taiwan van ser separades del Japó. Sota la política de col·laboració dekls conservadors japonesos amb l'administració nord-americana i la disminució del territori japonès, la teoria de la "nació híbrida" va perde popularitat mentre que l'altra teoria, la de la "nació pura" va prevaler socialment. No obstant això, a partir dels anys vuitanta, ia amb el ressorgiment del Japó com a potència econòmica mundial i el conflicte amb es EUA, va tornar a prendre embranzida la teoia de la "nació híbrida", en un nou episodi de la reconstrucció de l'autoimatge dels japonesos. Una qüestió, la història de la qual, encara resta oberta.
Tal vegada hagi arribat l'hora de revisar-ne les conseqüències, i potse, si aquestes esdevenen, tal com tots els contrastos i les afegides sospites indiquen, aleshores a alguns plítics japonesos els caurà -o si més no els hauria de caure- la cara de vergonya . Tal vegada, aleshores, a alguns polítics japonesos els caurà la cara de vergonya pel fet de repetir cada any sense ruboritzar-se el ritual de visitar el santuari on hi ha enterrats indesitjables criminals de guerra. Pares o hereus molts d'ells, d'aquests conceptes de "nació híbrida versus "nació pura", que van portar a dos pobles sobirans fins a aquell moment, ha haver de, tant sí com no, formar part d'un concepte nacional que els era aliè, alhora que els odiava pel que eren i pel que no eren, i que al mateix temps els va convertir en esclaus durant molts anys de les idees imperialistes i d'expansió territorial japoneses.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites