Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimecres, 18 de gener de 2012

El fet que algú es mori no l'eximeix dels errors i del mal que ha comès mentre ha viscut, i l'exministre franquista, en aquest aspecte, portava una bona motxilla


Tenia principis Manuel Fraga? I la democràcia, en té?

*Santi Capellera i Rabassó, periodista
La de l'intitulat potser és una pregunta que simplement pot esdevenir retòrica, perquè, de fet, algú que combrega durant anys amb la dictadura franquista, i en segueix fidelment els seus principis bàsics -i els aplica- amb signatures d'"enterado" de sentències de mort, tal com també feia Franco; amb lleis de repressió de la premsa, i amb ordres de disparar a matar manifestants, i anys després es mimetitza com a president d'una "autonomia fruit de la democràcia", no en demostra tenir cap ni un de principi. De cap mena.

Al contrari d'alguns rotatius espanyols, que han fet veritables panegírics i lloances post mortem a l'ara finat, amb atributs en positiu i valoració de les seves grans qualitats humanes i polítiques a l'alçada dels grans estadistes de les democràcies tradicionals, diaris com The Guardian o mitjans com la BBC, molt poc sospitosos de fer cap mena de demagògia en el cas que ens ocupa, parlaven objectivament de "la mort d'un ministre de Franco", i no pas de cap pare de la democràcia, de la Constitució, que a les darreries del franquisme es va voler fer perdonar els pecats -que eren molts i capitals- i va fer construir tota la xarxa de paradors de l'Estat.

Fraga ha mort al llit, nonagenari, tranquil i sense haver estat jutjat pels seus crims, els crims del franquisme. I fins i tot ha estat homenatjat per alguns sectors afins a "l'ancien régime". Cada vegada que un personatge com aquest se'n va per sempre, entrem al reialme de l'eufemisme sense topalls. Fraga no era falangista, com alguns remarquen per treure-li ferro, ni era un tecnòcrata, com altres s'encarreguen d'apuntar. Fraga era, simplement un franquista.

Diuen que tenia l'Estat al cap, però el que és evident és que dins el seu cap no hi havia ni misericòrdia ni commiseració pels que no pensaven com ell. Com a 'ministro de Gobernación' va ordenar disparar tanquetes contra uns vaguistes a Vitòria; com a 'ministro de Turismo' va banyar-se en aigües atòmiques -o això va ensenyar el No-Do; com a 'ministro de Información' va intentar que la dictadura encara fos més feixuga i més aspra, i la llei que portava el seu llinatge va acabar en no poques sancions a no pocs mitjans de comunicació escrita. Per a la majoria del poble i en total, res de bo.

Ara se suposa que s'ha acaba una època, però que ningú no es sorprengui perquè els seus hereus polítics no perdran temps i s'asseuran ràpidament a la seva poltrona.
L'admiració d'alguns per Fraga no pot entelar la crítica convençuda que fa aquest redactor al respecte, que he de dir que no és amb cap mena de revenja ni de voler fer llenya de l'arbre caigut, ans al contrari, és objectiva, raonable i de justícia per tots els que van patir les seves males arts i les del franquisme en general durant molts anys. Aquesta, doncs, no és una crítica a la seva persona, sinó al governant, al dictador, i al malestar que va generar a molta gent innocent.

De fet em fa gràcia quan sento, en favor seu, allò que va ser un dels pares de la Constitució espanyola, com si això de la paternitat fos sinònim de bondat i de comprensió: i res més lluny de la realitat. Va ser un del pares de la Carta Magna espanyola, és cert, però va manar convençut que tothom havia d'obeir-lo, i mentre ostentava els seus càrrecs ministerials, va ser especialment bel·ligerant amb Catalunya en els seus records de la història macabra del nostre país. I ho va fer amb pèls i senyals, advertint, fins i tot, "que per garantir la sacrosanta unitat espanyola, si calia, tornaria a ocupar Catalunya de nou, i tornaria a agafar el fusell...". Era l'any 1967, no es pensin pas que era a les acaballes de la Guerra Civil.

De fet, i en això de manar-ho tot i tothom, hi ha una curiositat en la seva trajectòria, i és que es va permetre una frivolitat valenta quan els colpistes de Tejero tenien segrestat el Congrés espanyol: va ser una petita mostra de valor en públic, enmig de l'opressió que ell mateix i en gran mesura, havia contribuït a estendre.

Santiago Carrillo afirma que Manuel Fraga va tenir "un paper positiu" en l'elaboració de la Constitució del 78. Un altre dels redactors d'aquell text, Gregorio Peces-Barba, assegura que Fraga era "un bon amic". Dues visions perfectament en consonància amb les conclusions a què van arribar el PCE i el PSOE ja des de molt al principi de la transició política de finals dels setanta.

Peces-Barba també afirma que entre ell i Manuel Fraga s'interposava una diferència "abismal des del punt de vista ideològic". I aquesta asseveració ja no és certa. La prova és que el PSOE i el PP s'han acabat assemblant com dues gotes d'aigua, i no només pel que fa a l'organització de l'Estat. Precisament la transició es va basar en això: restauració monàrquica, bipartidisme -i, per tant repartiment del poder- i impunitat per als crims de la dictadura.

Als que hem viscut tot això, ens ha tocat fer veure que vivim una democràcia genuïna, quan realment allò anomenat "transició", i que alguns posen com exemple de civisme i consens, es va fer a cops de garrot i amb tota mena de pressions, i negociant, els botxins i les víctimes -cosa insòlita en la història del Planeta-, el text constitucional amb la monarquia com a condicionant sine qua non.

I ara resulta que els que ho hem hagut d'empassar -de gust i per força- ens hem de referenciar en una democràcia sense principis, i sense cap mena de principi democràtic, començant pels principis de les seves bases fundacionals. De riure, vaja. O de plorar, millor dit.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites