dilluns, 26 de setembre de 2022

Turull aplana el camí perquè Xavier Trias torni a ser l’alcaldable de JxCAT

No hi ha ningú més? 

En aquest partidet fireta JuntsxCat (invent de l'avui eurodiputado español i traïdor al Primer d'Octubre, Carles Puigdemont), sembla que no hi ha ningú més que el caduc, inepte i inútil Xavier Trias per posar de candidat. O és que, de fet, segueixen amb la farsa orquestrada des de l'estado español pels estado españoles per seguir erosionant i impedint que un dirigent independentista de veres guanyi l'alcaldia de la capital del país? 

Trias va ser la pitjor vergonya dels nacionalistes light de CDC (que no eren més que vividors acomodats perquè manaven i ocupaven poltrona, com avui segueixen fent parcialment al costat dels altres cínics d'ERC, que pivota i controla l'espanyol Junqueras amb tota la colla de xucladores i xucladors que l'envolten, començant pel Gegant del Pi de Pineda de Mar i acabant per la Rasputín bagenca de Presidència, entre moltes i molts altres). 

Trias va aconseguir guanyar les eleccions de Barcelona perquè un grup de persones que creien en el canvi (i aquest era l'únic recanvi) ho van fer possible amb el seu esforç i la seva tenacitat i professionalitat. Assessors privats, periodistes i sociòlegs, entre molts altres, van aconseguir portar-lo a ser el primer edil de la capital de Catalunya. "Wem feta gwossa, wem feta mow gwossa", anava predicant per tot arreu després de la desfeta socialista que feia 30 anys que ocupava la casa consistorial barcelonina. Però, el cert, tot i que ell i els seus s'escudin en els atacs i difamacions dels comuns et al, és que no va saber administrar el patrimoni llegat. Poc lideratge i massa gent a decidir allà on no hi havien de fer res. Massa jerarquia i massa imposicions.  

Sí, molta gent va contribuir a que la derrota dels vividors de Bocaccio i de la maragallada constant a base de gin tònic, àpats alt estànding i llepar els baixos a l'estat espanyol fos un fet inapel·lable. La mateixa gent que amb esforç, suor i sacrificis professionals i personals va aconseguir que no votessin més aquella màfia dels Cobi i de les cançons en espanyol del socialista Serrat, que allò sí que era una màfia de veritat. I se'ls va fer fora amb un gran orgull d'haver-ho fet possible. Ho sé de primera mà. 

Però en menys de tres anys, Trias va dinamitar tots els guanys perquè ell i els seus es van dedicar a fer gran la Barcelona de Diagonal amunt, la dels rics, a viure i a escombrar cap a casa i es van oblidar completament de la resta. Es van oblidar de la Barcelona de la gent humil, de la que no arriba a final de mes i que necessita absolutament l'ajut de la ciutat i del país. 

I per això, els socialistes ferits i un Podemos amb una opacitat de lleó, van enlairar una populista, Ada Colau, ben dirigida estratègicament, que va haver d'aprendre fins i tot a parlar institucionalment de manera correcta, que li va guanyar la partida a Trias i que, de pas, va començar a muntar una Barcelona pro espanyola. I encara és a la Plaça de Sant Jaume gràcies, entre altres calamitats, al vot botifler del ciudadano español-francés Manuel Valls. 

A veure, en quin cap cap que ara, deu anys després, aquest artefacte ple de problemes i conflictes interns anomenat Junts per Cat, que integren i controlen personatges tan nefastos com la presumpta corrupta Borràs, el traïdor Puigdemont, el més que vividor espanyol Jordi Sánchez i el llepafils Turull, part de la farsa i de l'escena pre procés, presentin un decrèpit inútil que només va portar el seu partit i la gent que va treballar per ell, i que el va votar, a l'absoluta vergonya. No hi ha ningú més? De veritat que aquesta gent només tenen aquest mal exponent per tornar a fer el ridícul? 

Clar, durant els anys de Colau només s'han dedicat a fer crítica destructiva i no han treballat per la ciutat, tot i cobrar per fer-ho cada mes. I ara, ja se'ls riu a la cara. I com deu riure quan veu que tornen a presentar la toia de Sarrià, que, això sí, tenia la ciutat ben neta, ben neta, sobretot de Diagonal amunt (que va transformar pels seus come il faut) mentre altres indrets de la capital de Catalunya seguien fent molta pena. 

És el just repartiment en què creuen aquesta mena de personatges ben mimetitzats en nacionalistes i, si cal i tapant-se el nas, en independentistes. Trist, sincerament. I fins que el poble que vol una Catalunya lliure de veritat no estiri la cadena amb força, la merda enquistada que put fa anys i panys no tirarà claveguera avall.   


       

Cinquè aniversari de la falsa Declaració d’Independència

Carles Puigdemont, que no podia declarar la independència sense una votació prèvia de tot l'hemicicle, va deixar somiar ...