Israel sota el mirall esbiaixat de la seguretat legítima i la manipulació
global
En les darreres setmanes hem assistit a un nou episodi d’aquesta batalla
narrativa que Israel pateix sense treva des de fa dècades. A l’esfera
acadèmica, política i mediàtica, s’han multiplicat les veus que, de manera
acrítica, han qualificat les accions de l’Estat jueu com a “genocidi” o
“apartheid”, en un abús terminològic que banalitza l’Holocaust i tergiversa la
realitat dels fets. Però no tothom ha callat: un grup ampli d’acadèmics de
prestigi internacional s’ha aixecat contra aquestes acusacions, exigint rigor i
recordant que l’anàlisi de qualsevol conflicte no pot prescindir del context ni
de la responsabilitat d’actors com Hamàs, que amb les seves accions han
provocat escalades sagnants. Al mateix temps, mentre les grans potències clamen
contra plans urbanístics a Judea i Samaria que qualsevol altre estat
consideraria de gestió interna, callen còmplices davant les autèntiques
violacions massives de drets humans en països veïns. Aquest doble estàndard és
insostenible i revela una veritat incòmoda: a Israel se l’examina amb un
microscopi que no s’aplica a cap altre estat del món. I és aquí on cal alçar la
veu, no només per defensar la legitimitat d’Israel sinó per denunciar una
ofensiva conceptual que pretén convertir-lo en el boc expiatori de tots els
mals del món, silenciant la seva democràcia, els seus drets i la seva
existència.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 6-9-25
Cap de setmana de muntanya i de gaudi al País dels Pirineus, Andorra, terra enclavada a la jugular de Catalunya que té la seva idiosincràsia i la seva pròpia nacionalitat tot i ser la mateixa nació que la terra mare que ens encabeix a tots els homes i dones des de Salses a Guardamar i des de Fraga i fins a l’Alguer, país, gran país del rei Jaume I. Nit a Canillo, freda i amb una mica de plugim. Foc a terra i llit abrigat, que resulta un plaer després de les calorades passades a la costa de la capital i a la Blanca Subur, en què he alternat l’estiu. Matí de dissabte de cel clar i esmorzar potent a la Borda del Pi perquè el lloc habitual, l’Hotel Pellicer, una joia en ple territori romànic andorrà, ha estat convertit en apartaments. Excursió en 4x4 fins al Llac dels Pessons, al Grau Roig, i caminada de dues hores per fer gana i matar-la amb un bon àpat de caça al refugi dels Pessons, lloc usual de pausa en les jornades d’esquí. Una meravella tot plegat: el país, el temps, els serveis atesos per persones que es dirigeixen en català, algun, i atesa la proximitat amb França, amb un accent afrancesat típic de les comarques amb domini estatal francès. Dia fantàstic i tornada a casa. Encesa del foc de nou perquè la temperatura a gairebé les 6 de la tarda ja es denota baixa i la llum comença a ser tènue. I escriuré, naturalment, per apaivagar la fal·lera del grafòman que porto dins i que he d’encalmar ja sigui a Aldover, a Es Grau o a Canillo, tant se val. I escriuré sobre Israel, esclar. Perquè prefereixo fer-ho sobre un país amb un futur segur que no pas sobre entelèquies o dels entabanadors professionals de tals farses. Que com deia aquell, avui no toca perquè ho dic jo. I avant. Quina sort tenen els andorrans: no ho saben ben bé ni ells. Quina gran sort teniu, germans nacionals!
1. Acadèmics contra la retòrica del genocidi
■ Quan l’Associació Internacional d’Estudis sobre l’Holocaust (IAGS) va
declarar que Israel cometia “genocidi” a Gaza, es va creuar una línia vermella.
El terme, carregat d’una memòria històrica dolorosa, era utilitzat sense el
rigor que exigeix. Però immediatament, més de 500 acadèmics de renom van
replicar, reclamant la retirada d’aquella resolució per ser indigna d’una
comunitat acadèmica que hauria de preservar la veritat històrica.
■ Els crítics van recordar que genocidi implica intenció d’extermini d’un poble. Israel, en canvi, fa esforços constants per minimitzar víctimes civils en una guerra que no ha provocat sinó que li ha estat imposada. És Hamàs qui, de forma calculada, utilitza la seva pròpia població com a escut humà.
■ Aquesta resposta acadèmica ha estat un respir d’aire fresc enmig de la
propaganda. Ha demostrat que encara hi ha intel·lectuals capaços de resistir la
pressió ideològica i mantenir el compromís amb la veritat.
2. La doble vara internacional de mesurar: urbanisme o annexió?
■ Quan Israel projecta infraestructures o nous barris a zones
estratègiques, immediatament esclaten condemnes. Es parla d’“expansió colonial”
o “annexió encoberta”. Però, què fan els estats sobirans arreu del món sinó gestionar
el seu territori d’acord amb les necessitats de població i seguretat?
■ El pla E1, tan demonitzat, és en realitat un projecte urbanístic que
busca garantir continuïtat territorial i seguretat a la capital israeliana.
Qualsevol altra nació el consideraria un exercici legítim de governança.
■ La comunitat internacional, tan veloç a condemnar Israel, fa silenci
davant de veritables ocupacions i neteges ètniques a zones com el Caucas, el
Sàhara Occidental o Síria. Aquesta hipocresia és el símptoma més clar que
Israel no és jutjat per allò que fa, sinó per allò que és: un estat jueu que es
defensa.
3. La manipulació mediàtica i la batalla de les imatges
■ Els grans mitjans occidentals repeteixen dia rere dia les mateixes
imatges de destrucció a Gaza, sense explicar que Hamàs dispara míssils des
d’hospitals, escoles i mesquites. El relat és presentat com un guió
cinematogràfic on Israel és sempre el botxí i mai la víctima.
■ S’oculta que Israel inverteix milions en tecnologia per avisar civils
abans d’atacar objectius militars, mentre Hamàs celebra la mort de civils
israelians com a victòria.
■ Aquesta manipulació no és casual: respon a interessos polítics i a la
comoditat d’una narrativa simple que ven titulars. Però el periodisme no hauria
de ser comoditat, sinó veritat.
4. Israel com a democràcia assetjada
■ Cal recordar-ho una vegada i una altra: Israel és l’única democràcia
estable de l’Orient Mitjà. Amb eleccions lliures, premsa plural i drets
reconeguts per a dones, minories i col·lectius diversos.
■ Cap d’aquests drets existeix als règims veïns que avui aplaudeixen les
acusacions contra Israel. I malgrat això, són aquests mateixos règims els que
són rebuts amb honors a les capitals europees mentre Israel és increpat i
boicotejat.
■ Aquesta contradicció diu molt més de la feblesa moral d’Occident que no
pas de les polítiques israelianes. Quan condemnem Israel mentre callem
davant dictadures brutals, no defensem la justícia: la prostituïm.
5. La perversió del llenguatge i l’arma de l’antisemitisme
■ Les paraules importen. Dir “genocidi” quan no hi ha genocidi és un insult
a les víctimes de veritables genocidis, des de l’Holocaust fins a Rwanda.
■ El llenguatge s’ha convertit en arma per demonitzar Israel. I rere
aquesta retòrica hi ha un vell fantasma: l’antisemitisme, disfressat de
crítica política i, sobretot, mimetitzat d'antisionisme, que és el nou antisemitisme.
■ Avui no es diu “els jueus són culpables”, però s’assenyala Israel com a
culpable universal. El mecanisme és el mateix: convertir un poble en el boc
expiatori de tots els mals.
6. La seguretat com a necessitat vital
■ Cap país del món hauria de disculpar-se per defensar els seus ciutadans.
Israel està envoltat de grups i estats que han proclamat obertament la seva
voluntat de destruir-lo.
■ Davant d’aquesta amenaça existencial, l’autodefensa no és opció: és
necessitat.
■ Israel construeix murs, desplega el domo (Cúpula de Ferro) i planifica
estratègies no per ambició expansionista sinó perquè si baixa la guàrdia,
paga amb vides innocents.
7. L’aliança entre la propaganda islamista i l’activisme occidental
■ És sorprenent la coincidència entre discursos: les consignes de Hamàs i Hesbol·là troben ressò immediat a universitats i ONG europees i americanes. Podeu ampliar aquesta informació llegint els punts 19 i 23 del meu assaig sobre el semitisme.
■ Aquesta aliança improbable demostra fins a quin punt el discurs woke i
l’islamisme radical comparteixen enemic: Occident i, especialment, Israel.
■ El resultat és un còctel explosiu que erosiona les democràcies
occidentals des de dins mentre atorga legitimitat a moviments que, en realitat,
menyspreen els valors que diuen defensar.
8. La memòria històrica i l’oblit interessat
■ No es pot parlar d’Israel sense recordar la seva història. Un poble
perseguit durant segles, víctima de l’extermini més sistemàtic mai concebut,
que es va aixecar de les cendres per fundar un estat modern i vibrant.
■ Oblidar aquest context és reduir Israel a un “estat opressor” sense història ni motius. És esborrar l’Holocaust de la memòria col·lectiva.
■ Qui banalitza la història per guanyar una batalla política d’avui comet una doble traïció: als morts i als vius.
9. L’estratègia d’Israel davant l’ofensiva diplomàtica
■ Israel no només lluita al camp de batalla, sinó també en la diplomàcia i
en els tribunals internacionals.
■ Sovint es veu obligat a justificar cada pas mentre els seus enemics no
justifiquen res. Però aquesta exigència de transparència, lluny de ser una
feblesa, és la prova de la solidesa democràtica d’Israel.
■ Només un estat segur de si mateix pot exposar-se a l’escrutini
constant sense desfer-se.
10. Per acabar: restaurar l’equilibri i la veritat
■ El futur d’Israel no pot dependre de narratives manipulades ni de judicis
precipitats. Ha de basar-se en el dret inalienable d’un poble a viure en
seguretat a la seva terra.
■ És hora que els que creuen en la veritat, en la democràcia i en la
justícia internacional deixin de repetir consignes buides i s’atreveixin a dir
el que és evident: Israel no és el problema, sinó part essencial de la
solució per a un Orient Mitjà estable.
■ Defensar Israel no és només defensar un estat, és defensar els valors
occidentals de llibertat, dignitat i supervivència davant els nous
totalitarismes disfressats de virtut. Es miri com es vulgui mirar.
