Gent que a la primera de canvi i sense venir a tomb, diuen “el genocidi de Gaza és molt pitjor”

 

     Foto: REUTERS/JIHED ABIDELLAOUI.

Anem cap a les guerres civils a Occident?

Fets recents esdevinguts en diferents ciutats europees i de la resta del planeta ens tornen a una realitat que crèiem superada: l'antisemitisme agressiu i obert que ja actua sense dissimulació. Irrupcions per acovardir davant escoles, amenaces a nens, pintades en comerços: no són manifestacions aïllades. Són part d'una ofensiva sostinguda que creix en impunitat i amb la complicitat, si no l'anuència, de governs d'esquerra que miren cap a una altra banda o reciclen el mateix relat que alimenta l'odi. Els agressors s'emparen sota una bandera que ha esdevingut excusa recurrent: la fal·laç causa palestina. Una narrativa construïda per justificar l'odi i maquillar la barbàrie. Que no us venguin més la fal·laç causa palestina, només pretenen la desaparició de l'Estat d'Israel i del poble jueu.

Perquè cal dir-ho amb claredat: l'anomenada causa palestina mai no va existir en els termes que avui es proclamen. Mai va haver-hi un país anomenat Palestina ni un poble palestí fins a 1964. El que va haver-hi va ser Judea, terra jueva des d'abans del segle X a. C., rebatejada “Palestina” pels romans al segle II d. C. El que va haver-hi va ser un repartiment territorial i després rebutjos i guerres per part dels països àrabs que van buscar l'eliminació de l'incipient Estat jueu.

El que es presenta avui com a victimització és, en molts casos, la prolongació de l’estratègia política —i bèl·lica— que va atacar des de sempre Israel des del començament de la seva existència, el 1948. La gihad no és només terrorisme: és una estratègia de conquesta a llarg termini, amb infiltració, propaganda i desestabilització que pot desembocar en moltes guerres civils, començant per la Gran Bretanya França i Espanya, que són els estats en què el gihadisme i la colonització del seu context humà han fet més forat. Perquè el que queda clar és que les poblacions autòctones de britànics, francesos, alemanys i europeus en general no es quedaran de braços plegats veient com els sotmeten i els intenten fer un genocidi, en aquests casos cert de veritat.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-9-25

Tornada del cap de setmana passat en companyia de la meva amiga sitgetana a Menorca. Rememorança dels quatre anys que vaig passar a l’illa (2006-2010) treballant en els mitjans de comunicació més rellevants i amb més audiència de l’antiga Nura i compartint convivència, costums i cultura amb la societat autòctona. Bons aprenentatges, bones relacions personals que aquests dos dies he pogut retrobar tot i que la meva intenció era desconnectar de Barcelona i recuperar-me psíquicament de la petita intervenció sense importància a què m’havia sotmès dijous passat. Lluny d’anar a la platja, que en aquestes alçades del setembre encara és plena de gent que fa les vacances en aquesta època i en què només hem tastat l’aigua neta mediterrània a la d’Es Grau i a la de Punta Prima, he estat molt feliç de tornar a transitar pels camins rurals illencs, especialment pel camí d’Algendar, que va des de Sant Climent fins al lloc d’Alcaidús (on elaboren uns formatges de primera) i a les Navetes de Rafal Rubí i en què de 2006 a 2010 m’hi vaig fer tantes passejades amb el meu amic Bruno beagle, que va ser el meu company d’aventures i reportatges en la meva època de feina periodística menorquina. Gràcies al Bruno i a la seva bona companyia, els quatre hiverns en aquell paradís natural que en l’època freda esdevé un desert envoltat d’aigua salada no van ser letals, o si més no, depressius amb l’afegitó dels dies de mal temps i Tramuntana que bufava dos o tres cops per setmana, quan l'impacte eòlic de l'element aeri procedent de l'Empordà no era constant. Sé què dic perquè ho he viscut en pròpia carn. Malgrat tot, la nota és molt alta per Menorca. Perquè les coses bones superen en escreix els esculls. La meva amiga de la Blanca Subur, com a casa mentre passejava tota sitgetana, encantada, i en la meva ment es reproduïa el to suau de la veu de mel de desapareguda Astrud Gilberto, que amb la música d’Antonio Carlos Jobim recitava allò tan dolç de “Coisa mais linda/Mais cheia de graça/É ela menina/Que vem e que passa/Num doce balanço/Caminho do mar/Moça do corpo dourado/Do Sol de Ipanema/O seu balançado/É mais que um poema/É a coisa mais linda/Que eu já vi passar”. Menorca, simbiosi amb Sitges i amb Ipanema amb la imatge d’una dona bonica, catalana, fina, sàvia i intel·ligent. També recordaré aquest cap de setmana de turisme rural menorquí, que no hem portat a terme com a dos turistes de sol i platja sinó com dos nacionals dels Països Catalans acostumats al mar i a la terra. I a estimar la terra. Tal com ho vaig fer durant quatre llargs anys acompanyat del meu amat i enyorat amic caní, fidel, lleial i de genètica britànica. Tornats al Principat, recuperem la normalitat i un cop a Sitges retorno a la pràctica de la meva grafomania i em disposo —després d'acabar uns encàrrecs periodístics que tenia pendents des de finals d'agost— a fer una exposició periodística en síntesi sobre el món actual, que no és poca cosa. Ja ho veureu. Gaudiu-ne, o entristiu-vos; cadascú al seu lliure albir. 

1. El context global: una ofensiva gihadista en marxa

■ Vivim en un moment històric en què l’islamisme radical no només actua en països musulmans, sinó que ha penetrat les estructures polítiques, culturals i mediàtiques d’Occident. La gihad no és només terrorisme: és una estratègia de conquesta a llarg termini, amb infiltració, propaganda i desestabilització.

■ Els atacs violents són només la punta de l’iceberg. El veritable perill és la normalització del discurs islamista, que es presenta com a diversitat cultural mentre erosiona els valors democràtics. Aquesta ofensiva no és espontània: és coordinada, finançada i protegida per estats i organitzacions que volen destruir Occident des de dins.

2. L’error d’Occident: confondre islam amb islamisme

■ Una de les grans trampes del discurs políticament correcte és equiparar islam amb islamisme. Si l’Islam, com a religió que —entre molts altres preceptes en negatiu— veta les dones i les menysté en un segon lloc molt poc rellevant i els arrabassa molts dels seus drets humans com l'estudiar en plena llibertat, ja és molt dubtós que pugui conviure en societats democràtiques, l’islamisme, que és la seva interpretació més fidedigna, és una ideologia totalitària que busca la submissió de tots els àmbits de la vida a la xaria.

■ Quan governs, mitjans i acadèmics eviten denunciar l’islamisme per por de ser titllats d’islamòfobs, estan cedint terreny a una ideologia que no respecta ni la llibertat religiosa ni la igualtat de gènere ni els drets humans. Aquesta confusió és letal.

3. La guerra cultural: el gihadisme com a arma ideològica

■ El gihadisme no només mata: també manipula, divideix i corromp. Utilitza el victimisme per presentar-se com a resistència, mentre imposa normes, censura i violència. A Europa, ja hi ha barris on la llei islàmica s’aplica de facto, i en què la policia no hi entra.

■ Aquesta guerra cultural té com a objectiu destruir la cohesió social, sembrar la por i imposar una hegemonia ideològica. Els gihadistes no necessiten majoria: els cal només intimidar, silenciar i ocupar espais estratègics.

4. El paper dels estats: complicitat, covardia o corrupció

■ Molts governs occidentals, com l’espanyol (i de rebot el del Vichy català que frena nacionalment el nostre país pertot) han optat per la rendició preventiva. Han cedit davant pressions diplomàtiques, han finançat entitats islamistes amb diners públics, i han perseguit els crítics amb lleis de censura encoberta.

■ Aquesta actitud no és només covarda: és traïdora. Estan venent la llibertat dels seus ciutadans a canvi de petroli, vots o tranquil·litat temporal. La història ens ensenya que qui pacta amb totalitarismes acaba devorat per ells.

5. La resistència: intel·lectuals, ciutadans i líders valents

■ Malgrat que la gran majoria de ments febles i permeables a les mentides i les enredades de tota mena dels diversos panxacontents apoltronats i troians a sou del nostre país, Catalunya, i de la resta del món al respecte, per sort, hi ha veus que no callen. Com la meva per no anar més enllà, per exemple. I també les d’escriptors, activistes, exmusulmans i ciutadans que denuncien el perill gihadista amb dades, coratge i claredat. Però sovint som silenciats, difamats, amenaçats o perseguits per, simplement, parlar clar i sense embuts del primer miserable que calgui perquè fa el doble joc: la puta i la Ramoneta, en solien dir abans els mateixos que practicaven la farsa.

■ La resistència no és només militar: és cultural, política i espiritual. Cal defensar la veritat, la llibertat i la dignitat humana. I cal fer-ho amb fermesa, sense complexos, i amb la convicció que la democràcia no és negociable.

6. El futur: guerres civils o renaixement democràtic.

■Si no reaccionem, Occident pot caure inevitablement en guerres civils provocades per la infiltració islamista, la polarització social i la descomposició institucional. No serà una guerra convencional, sinó una desintegració lenta, violenta i caòtica, tal com ja fa gairebé dos anys advertia en els punts 22, 23 i 24 del meu assaig al respecte i que cal que recupereu i torneu a llegir atentament. Perquè aquella previsió està arribant, malgrat que si ens plantem, si recuperem el coratge, si denunciem els traïdors i defensem els valors que ens han fet lliures, podem evitar el desastre i construir un nou renaixement democràtic. La clau és no cedir ni un mil·límetre. 

7. Per acabar: veritat o submissió

■Davant d'això, el món occidental començant pels seus governs, partits, intel·lectuals, periodistes i ciutadans té una obligació moral ineludible: denunciar l'antisemitisme en totes les seves formes, desemmascarar la fal·làcia de les consignes que demanen rendicions i no justícia, i exigir l'alliberament dels segrestats com a condició de qualsevol reclamació legítima. Defensar la veritat històrica i protegir comunitats vulnerables no és una posició ideològica: és decència elemental.

■ Gaza va poder haver-se transformat en un Dubai; en canvi, els gazatians van triar ser com el Líban: túnels per a la guerra, túnels per al terror. Milions adreçats a una infraestructura terrorista i no al progrés de la gent. Si hi hagués una veritable causa palestina, aquesta causa hauria d'assenyalar els que van rebutjar la possibilitat d'un Estat propi i els terroristes que van sumir la gent en la tragèdia.

■ I hi ha coses evidents que haurien de ser aclaridores per a qualsevol observador amb una mica de seny: els que no demanen l'alliberament dels segrestats i la rendició de Hamàs, no volen la fi de la guerra, volen la capitulació d'Israel. La resta és la cançó de l’enfadós.

■ I el que exposo no és cap hipèrbole. Qui diu a viva veu que l’estan “genocidant” podria frenar el suposat “genocidi” alliberant els segrestats. I no ho fa, després de gairebé dos anys. I els que proclamen “la fi de la guerra” tampoc no reclamen Hamàs que alliberi els captius. No us n’adoneu? I no ho trobeu un contrasentit?

■ Són dues cares del mateix engany: una campanya narrativa que demana concessions unilaterals a Israel mentre obvia la condició bàsica per a qualsevol negociació digna, la devolució dels segrestats, i es nega a demanar responsabilitats als veritables botxins. Kafkià. No ho veieu?

■ Avui, a Occident, aquesta retòrica alimenta places, campus universitaris i fins i tot polítiques públiques. I a l'ombra del discurs creix l'antisemitisme que —personalment i com a Santi Capellera i Rabassó, periodista i home de 69 anys expert en el tema— noto a l’instant i en només un mot. Gent de la qual mai no ho hagués dit, a la primera de canvi i sense venir a tomb, ja diuen “això és fort, però el genocidi de Gaza és molt pitjor”. Mare meva! Ho disfressen de “solidaritat”, però és el vell odi als jueus exposat des de noves pseudoraons que els van molt bé per manifestar la seva xenofòbia implícita. No es lluita per drets quan se celebra els qui tenen ostatges en túnels; no es demana pau quan no s'exigeix ​​l'alliberament dels segrestats jueus. I això té un nom.

■ Fa dècades que molts ens preguntem com és que certs fets nefastos de la humanitat van poder succeir davant el silenci còmplice de la majoria?, mentre ens repetíem que mai més no succeirien. I no només tornen a succeir, sinó que el silenci del món torna a ser ensordidor.

■ No és moment de callar, sinó de dir amb claredat que no ens enganyen, que no ens intimiden, i que el poble jueu seguirà dret, com ho ha fet al llarg dels segles. I també d'exigir que els que es diuen defensors de la pau comencin per demanar Hamàs el més elemental: que torni els segrestats.

■ No hi ha neutralitat possible davant el gihadisme, ni davant el globalisme woke que treballa per propis interessos i per esclavitzar la lliure societat occidental a base d’arengues llepafils i de posicions de feblesa cada vegada més lamentables. O els denunciem, o els patirem més encara. No és una qüestió de religió, sinó de llibertat. No és una qüestió de convivència, sinó de supervivència. Cal triar: o la veritat, o la submissió. Encara es poden evitar les guerres civils. Encara les podem evitar els que defensem Occident sense matisos.