Tots els membres que han elaborat aquest reportatge / informe són absolutament antisemites; més antisemites que el dictador espanyol Franco, que ja és dir

Navanethem Pillay, de l'ONU. Reuters. 

El joc brut de l’ONU: l’informe Pillay i la farsa del “genocidi” israelià

L’acusació de genocidi contra Israel ha arribat al Consell de Drets Humans de l’ONU en forma d’un informe ple de llacunes, omissions i propaganda disfressada de legalitat. Una refutació detallada revela fins a quin punt el document manca de credibilitat i com posa en perill no només la veritat sobre el conflicte sinó també el sentit mateix del dret internacional, la confiança en els mecanismes multilaterals i la solidesa de les institucions que haurien de garantir la imparcialitat. Alhora, planteja fins a quin punt la repetició d’acusacions sense fonament pot esdevenir un instrument de guerra política i diplomàtica.

Israel ha jugat a la seva defensa des del primer dia 7-O, i només ha demanat de manera recurrent des de fa gairebé dos anys que es tornessin els hostatges, vius o morts, mentre Hamàs en feia cas omís i alhora es presentava davant del món com a víctima de les “agressions israelianes”. Naturalment que Israel es defensa: defensa el seu estat i la seva població civil, defensa la legalitat internacional i, davant del món i de totes les circumstàncies, és un país en guerra. I les guerres comporten víctimes civils, moltes, dissortadament.

A Gaza hi ha guerra sense matisos. Què esperen els que han declarat descaradament la guerra a un estat de dret assassinant a sang freda 1.200 persones i segrestant-ne gairebé 300? Què esperen que faci aquest estat? Què faria Espanya? O França? O el Regne Unit? Què ha fet històricament el Regne Unit? Les guerres no es poden mesurar sentimentalment ni només pel recompte de baixes; es mesuren pels motius que les causen i pels objectius assolits. Quantes víctimes hi ha hagut a Ucraïna? Algú diu que Putin —o el mateix Zelenski, responsable també de més de 15.000 assassinats de russòfons des del cop de Maidan— ha comès un genocidi? Clar que no: perquè allò s’anomena guerra. Exactament igual que Israel, que ha hagut de lluitar de nord a sud i defensar-se alhora del terrorisme islamista a Judea i Samaria. On surt això a l’informe? Què hauria passat si Hesbol·là hagués conquerit el nord israelià? Quants morts hi hauria hagut? Algú hagués parlat aleshores de genocidi?

Per què aquest doble raser? La resposta és vella de 4.000 anys: es diu antisemitisme. Antisemitisme dissimulat sota formes i colors diversos, però antisemitisme. I, per dissort, a Catalunya encara ens ofega aquesta mateixa xacra antijueva. Per això, i de manera immediata, la UN Watch ha refutat mitjançant aquesta anàlisi jurídica l'informe de la Comissió Pillay al Consell de Drets Humans de l’ONU que sintetitzo en aquest article.

Sopar molt agradable amb la meva amiga sitgetana a la Taverna del Port, a Aiguadolç, en què hi té el seu “vaixellet” amarrat i al qual hem fet un repàs de neteja de sal acumulada a coberta fruint de l’aigua dolça a raig de mànega que ha servit per mullar-nos mútuament aprofitant que ens havíem posat els vestits de bany per fer la feina. Dutxa ràpida i deliciós sopar a la terrassa de l’establiment, que és a 100 metres de l’amarrador. Amanida d’hortalisses sitgetanes fresques i un filet de bou a la graella per acumular (si més no jo) forces. D’aquí a unes hores passo per una extracció de medul·la i hauré d’estar vuit hores sense menjar i només bevent una mica d’aigua. Ara, de moment, un bon Priorat per regar la carn i aigua, paradoxalment de Vichy Catalán. En fi. Les revisions mèdiques cada sis mesos formen part de les ganges de l’edat que fan que, personalment, no estigui gaire content perquè això que em punxin la clavícula, sincerament, no em fa gaire gràcia. Ni gaire ni gens, sincerament. Estic acostumat a trobar-me bé però, així i tot, sóc conscient que a gairebé 70 anys cal començar a passar aquests controls mèdics (que agraeixo perquè són un “privilegi” públic i de molta qualitat, si més no en el Clínic, que és d’on soc pacient) a què tinc dret després d’haver cotitzat prop de 45 anys, tot i que, ben pensat, igual no m’hagués calgut fer-ho perquè ara m’atendrien igual ni que fos marroquí, argentí o subsaharià. És el que té la solidaritat. Que uns cotitzen i altres (i familiars), sense haver-ho fet mai, gaudeixen la cotització d'anys i panys dels uns. I ho deixaré aquí perquè entre una cosa i una altra la mala bava va pujant, i no cal. No cal. La meva amiga riu; se’n fot de mi i em diu que no pensi en demà ni en la punxada al moll de l'os, que em poso blanc com un paper. Mare meva. Ser un “vell” com jo; quin privilegi i quin plaer. Arriben les postres que ha triat ella: daus de meló cruixent del Prat amb crema de maracuià pel damunt. Exquisit. Cafè i uns xarrupets de Talisker 25, que segur que em relaxa i em prepara per agafar un bon son. Gràcies a la meva amiga, que és una crac de la borsa i de l'economia de mercats i, avui, fins i tot, m’ha ajudat a fer la síntesi de la informació per redactar l'article que amplio a continuació. Així són les coses. Us convido a llegir-les i a contrastar-les amb les falsedats que us aboquen diàriament TV3 i la resta de mitjans de manipulació aninformatius del nostre païset del never jamai. Gaudiu.        

1. Quan l’ONU acusa sense proves

■ El reportatge de la Comissió d’Investigació del Consell de Drets Humans de l’ONU, presidida per Navi Pillay, acusa Israel de cometre “genocidi” a Gaza. Es tracta d’una de les acusacions més greus que poden recaure sobre un Estat.

■ Tanmateix, el document és presentat amb una metodologia feble, dades dubtoses i omissions flagrants. Segons l’analista legal Salo Aizenberg, l’informe és “indistingible de la propaganda disfressada de llenguatge legal”. I jo, Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista que fa anys i panys que estudia Israel i les agressions que ha rebut des del mateix dia de la seva independència, el 1948, reitero que a més, tots els membres que han elaborat aquest reportatge / informe són absolutament antisemites; més antisemites que el dictador espanyol Franco, que ja és dir. Que amb allò del “contubernio judeo masónico” posava la majoria dels catalans al sac dels per ell malvats i suposadament sectaris. Perquè a Catalunya hi ha tants jueus (genètics) com maçons estudiosos de la filosofia hereva de la saviesa dels antics constructors de catedrals del segle XVIII, que van passar de la maçoneria operativa a l’especulativa, i molts tenien i tenen les dues condicions: jueus i maçons. Antisemites de llibre, doncs, els d’aquest grupuscle antisemita, tant com el criminal Franco.

■ L’acusació de genocidi no és un assumpte menor: implica provar la intenció específica d’eliminar un poble. Sense proves inequívoques d’aquesta intenció, tot plegat s’esfondra.

2. El “dolus specialis” que no existeix

■ En dret internacional, el nucli del crim de genocidi és el dolus specialis, la intenció deliberada i específica de destruir un grup. L’informe de Pillay cita frases extretes de dirigents israelians, moltes d’elles descontextualitzades, i les fa servir com si fossin prova d’aquesta intenció.

■ Però quan s’analitzen en el seu conjunt, aquestes declaracions no demostren cap pla sistemàtic per exterminar els palestins. Es tracta de retòrica en temps de guerra, dura i a vegades imprudent, però lluny d’un programa de destrucció planificada.

■ Basar una acusació d’aquesta magnitud en conjectures i cites parcials és jurídicament irresponsable i políticament letal.

3. Hamas, l’actor esborrat de la narrativa

■ Una de les omissions més greus de l’informe és la negació del paper actiu de Hamas. En 72 pàgines, el document gairebé no esmenta que l’IDF combat contra una força de 30.000 militants amb una infraestructura militar subterrània de 500 km de túnels.

■ L’efecte d’aquesta omissió és devastador: es construeix una narrativa en què Israel apareix com a agressor contra civils indefensos, mentre que els veritables responsables del conflicte són esborrats.

■ Sense Hamas, el relat esdevé una caricatura: un Estat que “mata per plaer”. I això és justament el que l’informe suggereix sense aportar proves.

4. Quan les víctimes es manipulen

■ L’informe de Pillay accepta com a fets les xifres de víctimes publicades per Hamas, tot i el seu historial d’exageracions i falsificacions.

■ Les dades oficials israelianes sobre combatents eliminats són ignorades, i qualsevol víctima palestina és presentada automàticament com a civil.

■ Aquesta metodologia no és innocència acadèmica, sinó connivència amb la propaganda d’una organització terrorista.

5. Escuts humans i hospitals convertits en búnquers

■ Un altre element esborrat és la utilització sistemàtica d’escuts humans per part de Hamas. Mesquites, escoles i hospitals han estat convertits en centres d’operacions i emmagatzematge d’armes.

■ Tot i que Hamas ho ha reconegut obertament, la Comissió ho ignora i presenta cada atac israelià a aquests llocs com un atac deliberat contra civils.

■ Sense aquest context, l’informe transforma la guerra urbana en un relat de carnisseria unilateral.

6. Els ostatges inexistents per a l’ONU

■ L’octubre de 2023, Hamas va segrestar més de 250 persones. Encara avui en reté desenes en condicions infrahumanes, amb informes creïbles de fam, tortures i violència sexual.

■ L’informe Pillay, simplement, no en diu res.

■ Aquesta omissió no és anecdòtica: forma part de la seva estratègia de convertir Israel en únic actor responsable del patiment a Gaza.

7. Victimes civils: tragèdia, no genocidi

■ És cert que hi ha víctimes civils. Tota guerra urbana les provoca. Però l’informe interpreta cada mort com a prova d’intenció genocida.

■ Això ignora el fet que l’IDF adopta mesures per minimitzar danys, com avisos previs i corredors humanitaris, mentre Hamas celebra la mort de civils israelians.

■ Presentar les víctimes civils com a resultat d’un pla genocida és una fal·làcia moral i jurídica.

8. Conseqüències de guerra convertides en crims

■ El document també presenta com a “evidències de genocidi” els efectes normals de la guerra: desplaçaments, estrès posttraumàtic, manca d’accés a serveis mèdics.

■ Però el dret internacional distingeix clarament entre els danys col·laterals inevitables i la intenció deliberada d’extermini. Confondre aquests conceptes és desvirtuar el dret mateix.

9. Destrucció urbana: la guerra reescrita com a extermini

■ L’informe descriu la devastació a Gaza com si fos un pla per “esborrar el poble palestí”.

■ Ignora que la guerra urbana sempre genera destrucció massiva, especialment quan l’enemic s’incrusta dins de zones civils.

■ A més, omet el fet evident que el conflicte s’acabaria si Hamas lliurés els ostatges i abandonés el poder.

10. Un informe sense credibilitat

■ El conjunt de deficiències —omissions, cites selectives, fonts no verificades— fan que aquest informe sigui jurídicament inviable i políticament tòxic.

■ El resultat és un document que alimenta l’antisemitisme sota l’aparença de dret internacional i que posa en dubte la mateixa credibilitat de l’ONU.

11. Un contrainforme jurídic demolidor

■ El 16 de setembre de 2025, UN Watch va publicar la refutació exhaustiva de l’informe Pillay, enllaç que també incloc en el lid. L’advocat Salo Aizenberg hi desmunta punt per punt les acusacions de genocidi.

■ La tesi central: l’informe de l’ONU no compleix el llindar mínim per demostrar genocidi, ja que manca de proves d’intenció específica i tergiversa els fets.

■ El resultat és més proper a la propaganda pro-Hamas que no pas a una anàlisi legal.

12. El pes del dret internacional

■ La Convenció per a la Prevenció i el Càstig del Genocidi (1948) estableix que només hi ha genocidi quan hi ha proves inequívocques d’intenció d’eliminar un poble.

■ En el cas d’Israel, no hi ha cap document, ordre ni política que indiqui aquest propòsit.

■ Sense aquesta intenció demostrada, parlar de genocidi és jurídicament inviable i moralment irresponsable.

13. Hamas, el gran absent

■ UN Watch assenyala el mateix que molts crítics: la supressió total de Hamas en el relat de l’ONU.

■ Això converteix el conflicte en una paròdia: una potència militar contra una població civil indefensa.

■ Però la realitat és que Israel s’enfronta a un enemic organitzat, armat i incrustat dins la població civil, cosa que canvia completament la naturalesa del conflicte.

14. La infraestructura militar invisible

■ L’informe de Pillay no menciona la xarxa de túnels, els edificis trampa i l’arsenal acumulat per Hamas durant 17 anys.

■ Ometre aquests elements és equivalent a descriure la Segona Guerra Mundial sense esmentar l’existència de l’exèrcit nazi.

■ El context militar és essencial per entendre per què hi ha destrucció i víctimes.

15. L’estratègia dels escuts humans

■ Hamas utilitza escoles, hospitals i mesquites com a cobertures militars. Ho ha reconegut i documentat fins i tot la premsa internacional.

■ Però per a l’informe de l’ONU, aquests llocs apareixen només com a objectius civils destruïts per Israel.

■ Aquesta distorsió deliberada transforma els crims de Hamas en acusacions contra Israel.

16. Els ostatges, altra vegada silenciats

■ UN Watch remarca la gravetat de l’omissió sobre els ostatges israelians.

■ No parlar-ne és no només un error legal, sinó una indecència moral. Qualsevol informe seriós hauria de començar reconeixent aquest crim massiu de guerra.

17. Xifres manipulades i morts civils

■ La dependència exclusiva de xifres de Hamas és un altre punt que desqualifica l’informe.

■ No hi ha verificació independent ni contrast amb dades israelianes.

■ Sense metodologia fiable, les conclusions són pura propaganda.

18. El problema del llenguatge inflamat

■ UN Watch subratlla també l’ús de termes carregats i conclusions maximalistes. El dret internacional exigeix precisió, no retòrica.

■ Quan l’informe presenta cada conseqüència de guerra com a genocidi, converteix el dret en arma política.

19. Què hi ha en joc: el sentit del dret internacional

■ Si un informe així es pren seriosament, es buida de sentit la noció mateixa de genocidi.

■ Les víctimes de veritables genocidis —l’Holocaust, Ruanda, Srebrenica— en surten ofeses i la comunitat internacional perd una eina fonamental per prevenir atrocitats reals.

20. Per acabar: la veritat com a deure

■ L’informe Pillay és un document esbiaixat que erosiona la credibilitat de l’ONU i alimenta l’antisemitisme sota la disfressa de legalitat.

■ La refutació d’UN Watch mostra que les acusacions de genocidi contra Israel no tenen fonament jurídic ni moral.

■ Davant d’aquest escenari, la comunitat internacional ha d’escollir: o defensar el dret internacional amb rigor, o convertir-lo en un instrument més de propaganda política.