Benjamin Netanyahu no havia de demanar ni permís per defensar-se ni “perdó” a Qatar, perquè això només ha humiliat Israel davant els seus botxins
El cas del soldat israelià Gilad Shalit, alliberat el
2011 a canvi de 1.027 terroristes presos, va ser un precedent que ha marcat una
generació. Entre aquells alliberats hi havia Yahya Sinwar, terrorista
posteriorment abatut per Israel, que va ser líder de Hamàs i organitzador de la
massacre del 7 d’octubre
L’acord que el president Donald Trump ha presentat com una fita per a la pau a l’Orient Mitjà desperta més dubtes que esperances, sobretot en el context dels professionals de la informació rigorosa, analistes geopolítics que som coneixedors de la història i de tots els seus ets i uts explicats i amagats. Israel, de nou, sembla obligat a cedir davant l’islamisme armat a canvi de la vida d’ostatges innocents. Les lliçons de la història, però, són massa clares per ser ignorades: cada concessió d’aquest tipus ha acabat pagant-se amb sang jueva. I un cop més, el món veu allò que vol veure, no el que realment és. I, segons la meva humil opinió, aquesta vegada, sota l’etiqueta de “pau”, s’amaga una rendició disfressada de diplomàcia. El temps ho corroborarà o ho desmentirà, que tant de bo.
Personalment celebro la pau a Gaza malgrat l’intercanvi
de terroristes per ostatges civils. Però també hi vull fer un incís important,
perquè crec que no fer-ho no seria fer de periodista en exposar el cas, ni
podria ser un bon analista de la geopolítica si no contrastés l’ara i el passat
en aquest mateix context. I que no se m’enfadi cap israelià, ni cap amant de la
pau ni cap persona que ha estat durant aquests dos anys al costat de la veritat
—com ho he estat jo— i ben lluny de les demagògies globalistes woke que ha
presentat els palestins com les víctimes en lloc de com els agressors que van
ser el 7 d’octubre de 2023 —en que van iniciar un nou episodi per intentar la
seva voluntat inclosa en la seva carta fundacional: destruir Israel i els jueus.
I això, dissortadament, s’ha obviat pels manipuladors interessats, inclosos la
majoria dels mitjans de comunicació.
Per això avui exposaré els meus contrastos i diré alt i
clar que —deixant de banda la joia pel retorn d’uns ciutadans civils que mai no
havien d’haver estat presos del terror i de la barbàrie— aquesta no és una victòria moral ni diplomàtica, sinó
un error que Israel ja va cometre fa anys i que avui repeteix amb el mateix
rostre d’ingenuïtat i pressió internacional. L’alliberament d’ostatges
israelians per part de Hamàs és, evidentment, una bona notícia —ho reitero— des
del punt de vista humà, però el preu que s’ha tornat a pagar no és menor perquè
desenes de terroristes excarcerats, molts d’ells amb sang a les mans, tornaran
a tenir lliure albir per fer noves massacres de jueus quan en tinguin l’oportunitat,
que amb tota seguretat tindran tard o d’hora
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista /
13-10-2025
Amb la meva amiga sitgetana ja hem retornat a Catalunya després d’uns quants dies a la terra dels teutons per gaudir d’una bona temperatura que no provoca suor ni fatiga i, sobretot, per haver-nos pogut allunyar del territori administrativament espanyol que cada dia ens carrega més en tots els aspectes i que, si no fos perquè som catalans i vivim a Catalunya, de què en som plenament nacionals, ja no hi seriem entre tot aquest cafarnaüm de despropòsits polítics i socials, i, sobretot, entre tanta immigració que fastigueja només de sortir a passejar per un país que en temps prèterit —també ella, tot i tenir 17 anys menys que jo— denotàvem molt més agradable socialment i quotidiana i, sobretot, molt més blanc i segur. En fi, que durant el vol de tornada hem dialogat sobre aquest fenomen que ella coneix tan bé perquè treballa a la City de Londres i allà, la disbauxa de pells, llengües i credos encara és més espessa. Hem parlat d’Israel, naturalment (ella té ancestres hebreus de jueus refugiats a Suïssa a causa de la Xoà) i del cas del soldat Gilad Shalit, alliberat el 2011 a canvi de 1.027 terroristes palestins empresonats, va ser un precedent que va marcar una generació sencera i va advertir —als qui volien escoltar— que cada concessió sentimental a la llarga es paga amb sang, com ha estat ara el cas. Doncs, una vegada tornats a Sitges i fetes les nostres passes de recuperació d’activitat esportiva al Golf Terramar, torno a mirar la Mediterrània de cara i a deixar escrites les meves reflexions. I això faré.
1. El precedent del pla de pau de Donald Trump
■Entre aquells alliberats a canvi del soldat Gilad Shalit —segrestat per aquests assassins palestins durant 4 anys— hi havia Yahya Sinwar, aleshores un militant de rang mitjà que després es va convertir en líder de Hamàs i organitzador del pogrom del 7 d’octubre de 2023, un dels capítols més foscos de la història recent d’Israel.
■ El paral·lelisme és massa evident per passar-lo per alt perquè, aleshores, Israel va celebrar l’alliberament d’un dels seus fills com un triomf moral i això va permetre gestar el 7 d’octubre del 2023. I avui, el Govern hebreu, torna a repetir la mateixa falla com si no hagués passat res. Però la història és tossuda i impertèrrita, i quan els errors no s’assumeixen, es repeteixen.
■ El món occidental, encapçalat pels Estats Units (EUA) i
pel pragmatisme de Donald Trump, presenta aquest acord com una fita per
a la pau, cert. I si es dona i no passa d’aquí en contrapartides ni concessions
al terror, com a Santi Capellera, periodista i persona ho seguiré celebrant. Però
vist com un amant d’Israel —i no com un propagandista del president dels EUA—,
i sobretot vist com un professional del periodisme geopolític, el cert és que Israel
ha tornat a intercanviar innocents per assassins. I cada vegada que això
passa, la balança moral i estratègica es decanta una mica més del costat dels
qui no volen pau, sinó victòria. I em sap greu haver-ho de destacar, però crec
que aquest acord, lluny de ser un pas cap a la reconciliació —que personalment
penso que és impossible—, ha estat una nova cessió davant el terror. I
quan el terror es recompensa, sempre torna amb més força.
2. Quan per a una part, la pau només és una paraula buida
■ El que es presenta com un acord de pau entre Israel i Hamàs, impulsat per Donald Trump, no és cap pau. És una treva, un respir tàctic per als gihadistes, una “hudna” com ells mateixos l’anomenen —un alto el foc temporal per recuperar forces i tornar a atacar. I mentrestant, a Israel, s’anomena ingenuïtat o complicitat allò que ja frega la submissió política.
■ Una pau real exigeix concessions mútues. Però aquí només hi ha una part que cedeix, que és Israel. L’altra, Hamàs, només espera i es reagrupa. La història recent d’Oslo ho demostra: quan els terroristes palestins van obtenir reconeixement i territori, el terrorisme es va quintuplicar.
■ A cada “acord de pau” imposat des de fora, Israel
compleix i els gihadistes menteixen. És la constant històrica d’un poble
que vol viure envoltat de qui el vol destruir.
3. El miratge d’Oslo i la repetició del desastre
■ En l’acord d’Oslo del 1993, Israel va prometre
concessions a canvi de la fi del terror. La condició mínima, l’absolut
necessari, era que cessessin els atemptats contra civils jueus. I què va
passar? Al dia següent de la signatura, el terrorisme es va multiplicar per
cinc.
■ Els governs occidentals i els mitjans van decidir
fingir que el terror no tenia res a veure amb l’OAP-Fatah de Yasser Arafat. Van
preferir culpar “radicals externs” i no admetre que la mateixa facció
signant de la pau era qui seguia ordenant els atacs.
■ Així, cada nou atemptat es convertia en un argument
per donar més poder als assassins. Més territori, més armes, més
legitimitat. El càlcul és pervers: “premiar la violència” amb
concessions diplomàtiques.
4. El principi de la mentida com a doctrina
■ En la teologia islàmica, existeix el concepte de “taqiyya”,
el dret de mentir l’infidel per conveniència religiosa o estratègica. Això vol
dir, literalment, que signar un acord amb un infidel no obliga a complir-lo.
■ Per a ells, la “pau” és només una pausa per
rearmar-se. I cada vegada que Occident o Israel obliden aquest principi, els
morts tornen a ser jueus.
■ Aquesta és la base estructural de tots els fracassos
diplomàtics al Pròxim Orient: la ingenuïtat d’un món que vol projectar els
seus valors sobre qui no els comparteix.
5. El preu immoral d’un soldat
■ Els governs israelians van vendre aquell intercanvi com
un gest d’ètica i solidaritat nacional. Però la veritat és molt més
amarga: es va salvar un soldat per condemnar a centenars de civils.
■ L’aritmètica moral d’aquella decisió és inassolible: “un
per mil”. I els mil, armats i lliures, han tornat a matar.
6. La manipulació de la compassió
■ Els governants israelians saben que el poble té cor.
I per això, apel·len sempre a l’emoció, al valor sagrat de cada vida jueva, per
justificar concessions que posen en risc milers d’altres vides.
■ Però una decisió ètica no és la que satisfà
l’emoció del moment; és la que protegeix el conjunt del poble. I la raó,
no el sentiment, hauria de guiar les polítiques de seguretat.
■ Com recorda la tradició jueva, “el que salva una
vida, salva el món sencer.” Però el que condemna cent vides per
salvar-ne una, destrueix el sentit mateix d’aquella frase.
7. Abraham, el model que Israel ha oblidat
■ Si sou jueus o cristians —practicants o no però us
agraden els passatges del Vell Testament—, sou coneixedors del relat bíblic
d’Abraham i el rescat del seu nebot Lot. Una història que ens mostra el
contrari del que avui practica Israel en aquest aspecte, perquè narra determinació,
coratge i justícia. Abraham no negocia amb els segrestadors. Els
persegueix, els derrota, allibera els ostatges i no accepta cap recompensa.
No hi ha diplomàcia amb el mal, hi ha acció i moralitat. Aquesta és la lliçó
que Israel hauria d’haver recordat: no s’ofereix pau a qui et vol
exterminar.
8. El fals mirall de la bondat occidental
■ El món occidental s’entesta a projectar la seva
pròpia moral universalista sobre cultures que no la comparteixen. Pretén
negociar amb qui no reconeix l’altre com a humà. Així, cada nou “acord
de pau” amb el gihadisme és una cessió disfressada de diplomàcia, una
oportunitat per als terroristes de rearmar-se sota el paraigua de la
legitimitat internacional. I Israel, entre la pressió nord-americana i la
seva pròpia culpa històrica, acaba actuant com un esclau moral dels seus
aliats.
9. El perill del servilisme polític
■ Quan el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu
(a qui reconec tota l’heroïcitat en haver aguantat i fet una guerra quirúrgica
durant dos anys per combatre el pitjor terrorisme del món amb les mínimes
víctimes civils, que no són de cap manera les que aporta Hamàs perquè segons els
terroristes no hi ha gairebé combatents caiguts, tots els morts són civils, i
això des de qualsevol ment lúcida és molt difícil de creure) demana “perdó”
a Qatar —com recordem que ha hagut de fer a instàncies del president Trump—
, l’estat finançador de Hamàs i responsable moral del 7 d’octubre, humilia
Israel davant els seus botxins.
■ Per aquest mateix fet, cal recordar que cap nació no
pot sobreviure si renuncia a la seva sobirania moral. Els governs
israelians —en general— al llarg de la història han semblat oblidar que l’única
manera de preservar la vida és defensar-la sense demanar permís. L’orgull
que va portar Israel a sobreviure a la Guerra dels Sis Dies no va venir de
les paraules, sinó de la força. Repasseu les hemeroteques i la història, i
poseu-vos al dia, si no hi esteu.
10.
La lliçó d’Abraham amb els Macabeus
■ La història de l’antiguitat ens recorda que quan els
jueus no van demanar permís, van vèncer els grecs, van resistir Roma i
van reconstruir la seva nació. Però quan han confiat en els seus governants —alguns
com a Catalunya també ben corruptes en favor propi i detriment del poble— han perdut
i perden bous i esquelles perquè, alhora també han estat traïts per aquells
en qui confiaven.
■ La història de Hanukà no és un conte de llumetes,
sinó la memòria d’un genocidi evitat per la decisió d’un poble que va
lluitar. Repasseu la història, que estudiar no fa cap mal i dissipa el
cretinisme adquirit durant anys de deseducació. Tanmateix, avui molts
israelians han oblidat aquesta essència que reflecteix la Hanukà: la
llibertat no es demana sinó que es defensa. Molta atenció, catalanets
que encara voteu o penseu votar traïdors processistes i altres pocavergonyes
troians connivents de la colonització castellana i col·laboradors dels
que somien i desitgen una solució final pels catalans. Molta atenció.
11.
Per acabar: la falsa
pau que prepara la guerra
■ Molts dels qui avui celebren aquest acord “de pau”
ignoren que, si no s’hi posa el coll per evitar-ho, només serà una
pausa abans del pròxim bany de sang.
■ Alliberar terroristes a canvi d’ostatges no és
compassió, és suïcidi col·lectiu. No ho oblidem. I qui ho justifica en nom
de la vida, oblida que la vida només té sentit si es pot viure lliure de la
por i dels terroristes (que n’hi ha arreu, no només a Gaza, Judea i
Samaria) que sempre estan preparats per segar-la —de vegades metafòricament—
i celebrar-ne l’execució.
■ Si el món vol ajudar Israel, que deixi de dictar-li
moralitats i permeti el poble jueu defensar-se amb la mateixa fermesa que ho
va fer Abraham: sense por, sense excuses i, sobretot, sense permís de ningú.
