El wokisme és la versió emocional del fracàs marxista. Una esquerra sense estructura, sense projecte, sense realitat. Només llenguatge, gestos i censura. I brams contra el maleït jueu
Aquest segle XXI,
en només un quart de vida, ja ens ha portat més dissorts que alegries. Tant a
Catalunya com a Israel, territoris en els quals focalitzo el meu interès
personal perquè, un és el meu, Catalunya, i l’altre, Israel, l’admiro des de fa
molts anys i me l’estimo. Tant, i tants anys, que ja en fa molts que em vaig
apropar al sionisme per estudiar-lo i per identificar-me plenament amb el
moviment nacional hebreu, sobretot després de les barbaritats comeses contra
aquest poble al llarg de la història i perquè, aquest nacionalisme, va ser el
que va donar als jueus encarregats de formar un estat hebreu mitjançant el
Mandat Britànic de Palestina i la Declaració de Balfour (1917), que culminava
el 14 de maig de 1948 amb la proclamació de l’Estat d’Israel per part de David Ben-Gurion,
periodista i polític i estudiós directe del sionisme que proclamaven Theodor
Herzl, Chaim Weizmann i d'altres cap a mitjan segle XIX. Hi ha una fúria
descontrolada en molts sectors de l’esquerra woke pel que està passant amb la
flotilla a Gaza. És lògic, tot i que dubto que entenguin la profunditat del que
està succeint. Amb aquesta flotilla s’està morint una època. La seva època.
Encara no ho veuen, però ja els cou. La història es compon de processos, i és
impossible assenyalar on comencen i on acaben. L’experiència humana sempre és
flexible. Però hi ha esdeveniments emblemàtics que marquen cada època, i
l’assumpte de la trista flotilla en té molt d’això. L’esquerra està en crisi
des del col·lapse de la URSS el 1991. Va ser el crit de la història per assenyalar
que el marxisme havia fracassat. Però l’esquerra no es va rendir. Va buscar un
refugi estrany en el postmodernisme (el que avui anomenem woke), i allà va
començar la seva decadència. I explico tot això poques hores després que
comencés la celebració del Yom Kippur d’enguany, la festa jueva del dejuni i un
nou aniversari de la Guerra de Yom Kippur (1973), durant la qual, mentre el
poble jueu estava en dejuni i oració, Egipte i Síria van llançar un atac
sorpresa contra Israel en el seu dia més sagrat.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 2-10-25
Dimecres molt
agradable de tardor la Blanca Subur. Tirar boles al Golf de Terramar sempre
incentiva tota l’activitat del cos i, a més, incentiva les ganes de menjar, la
qual cosa, la meva amiga experta en borsa i jo avui farem en la mateixa seu de
l’entitat, acompanyats d’una colla de golfistes, alguns amb més estil que
altres, però tots amb molta voluntat, com és el meu cas. I no em sap greu ni em
fa vergonya dir-ho, perquè, a segons quines edats, i a la meva, que toca la
setantena encara més, ens hauríem de transparentar en un percentatge més alt
del què ho fem tots plegats, que sovint sembla que encara intentem fer veure
tot allò que no és. I en molts casos, allò que no ha estat mai, la qual cosa
també és ben trista. Bé, ho deixaré aquí perquè prou detractors que conreo
parlant de política, de judaisme i del criminal Pujol, el narcòtic de mig segle
de la nostra pobra i dissortada pàtria. El de bruta, ho nego rotundament. I si
no, trepitgeu el país i, fora de les urbs en què altres incultures hi ha perpetrat
de tot, veureu que els catalans seguim sent un poble de gent bastant neta. La
meva estimada amiga em diu que sent per Catalunya Ràdio un paio de la “flutilla”
que acusa Israel i el seu Govern de ser sionistes. Déu meu. De vegades, es poden
superar els límits de la imbecil·litat, però en aquest cas ho trobo ben
difícil. Truco a Jerusalem i ho explico a un diputat de la Knesset que és amic,
i riem des del river to the golf sitgetà una bona estona, ben frees i
feliços, tots dos. Doncs, d’això, de la “flutilla” parlaré avui.
1. La flotilla
com a epitafi ideològic
■ La flotilla
de Gaza no són només embarcacions interceptades, sinó un símbol funerari.
Amb ella s’enfonsa una època, una narrativa, una esquerra que ja no sap ni per
què protesta.
■ Els sectors
woke reaccionen amb fúria, però no entenen que el que mor és el seu relat. El
relat de la resistència impostada, del victimisme selectiu, del progressisme de
saló.
■ La
flotilla és el mirall trencat d’una esquerra que va perdre el nord quan va
abraçar el relativisme postmodern. El naufragi no és marítim, és ideològic.
2. El wokisme:
refugi de la derrota
■ Després del
col·lapse de la URSS, la vella esquerra va buscar aixopluc en el
postmodernisme. Va canviar la lluita de classes per la lluita de
sensibilitats. I aquí els tenim: tots juntets i ben sensibles.
■ El wokisme
és la versió emocional del fracàs marxista. Una esquerra sense estructura,
sense projecte, sense realitat. Només llenguatge, gestos i censura. I brams
contra el maleït jueu.
■ La flotilla,
en aquest context, és el funeral d’un discurs. Ja no hi ha revolució, només
performance. I la performance s’ha quedat sense públic perquè fins i tot
els més devots del wokisme s’adonen que l’espectacle és patètic.
3. Israel:
memòria, defensa i dignitat
■ Enmig
d’aquest naufragi ideològic, Israel manté la seva dignitat. Un estat nascut
del dolor, de la memòria i de la voluntat.
■ El sionisme
no és una ideologia d’ocupació, sinó de supervivència. És la resposta
històrica a la barbàrie. I la seva existència és un acte de justícia.
■ El Yom Kippur, dia de dejuni i reflexió, ens que la pau no és un dret, sinó una conquesta. Israel no demana permís per existir. No li cal perquè el poble jueu que l’ha format i que el fa gran té més de 4.000 anys de lluites “compartides” amb la resta de jueus del món.
■Durant el Yom Kippur de 1973, amb una superioritat numèrica aclaparadora, els exèrcits àrabs van creuar el Canal de Suez i van avançar cap als Alts del Golan, posant en perill la mateixa existència de l'Estat jueu.
■ Però la història es va encaminar cap a un rumb diferent, i amb coratge, estratègia i sacrifici, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van aconseguir capgirar la guerra. I no només van aturar l'ofensiva, sinó que van avançar fins a ser a les portes del Caire i a escassos 40 km de Damasc.
■ El preu que el petit estat hebreu va haver de pagar va ser força alt, però el missatge que se’n desprèn encara és més clar: Israel pot trontollar, però mai caure. Mai no caurà, perquè cada dia queda més clar que si cau Israel, cau tot Occident. Repasseu-vos el meu llarg assaig sobre el semitisme escrit el febrer de l’any 2024, i feu-ho especialment en els punts 22, 23 i 24.
■ Per als
enemics que van intentar destruir l’Estat d’Israel, es va registrar una lliçó
eterna: la grandesa d'Israel no rau en la seva mida ni extensió geogràfica,
sinó en el seu esperit indòmit. L’esperit del poble jueu que fa 4.000 que
sobreviu a tota mena de desfetes i d’enemics. Potser és per això que és el
poble de Déu (i ho diu un agnòstic no practicant que sap de què parla
perquè també vaig estar iniciat en la francmaçoneria, ja fa molts anys, tot i
que també ja en fa molts que estic en somnis).
4. Catalunya:
el mirall trencat
■ Faré un repasset per la meva i nostra estimada Catalunya, perquè, com Israel, viu sota el pes del relat manipulat. La memòria històrica s’ha convertit en arma de propaganda i, al damunt, els que s’haurien de preocupar per la pervivència de la nació, aquells que s’emplenen les boques i tenen boqueres de tant emplenar-se-les, ara es dediquen a una altra nació, l’àrab. I concretament als àrabs que s’autoanomenen “palestins”. Un país que fa molts anys que va deixar d’existir perquè se’l van carregar els romans, aquells senyors que també es carregaven cristians i altres nacions, però principalment, es carregaven jueus. Com els grecs.
■ Els mateixos “nacionalistes” de fireta i els seus amics espanyolistes amb careta d’autonomistes que condemnen Israel per defensar-se, sovint justifiquen la repressió espanyola contra l’independentisme català. El doble raser és la nova moneda ideològica. És el woke, també, que es mimetitza en qualsevol situació en què la repressió globalista pugui fer forat i en pugui treure guanys.
■ Que li
preguntin a un tal Pujol, que es va repapar durant 23 llargs
anys a la poltrona principal de la seu de l’antiga Diputació de Barcelona, avui
Palau del Virregnat espanyol, venent motos que encara intenta comercialitzar a
través d’altres marques que a priori semblaven menys corruptes que la seva
primària, tot i que ningú ja no les compra aquestes andròmines, per molts
xapa i pintura que hagin implementat. Fiasco absolut.
■ I en aquest
context, el periodisme de trinxera és més necessari que mai. No per agradar,
sinó per incomodar. Per buscar el petroli que a molts els agradaria que seguís
ben amagadet.
5. Per acabar:
el periodisme valent és resistència estructurada
■ El
periodisme no és neutral. I hauria de ser valent per naturalesa. Però no ho és.
La majoria dels professionals opten per vendre’s la dignitat, la professionalitat,
l’honorabilitat i la veritat a canvi de la menjadora assegurada que els ofereix
el poder. Els poders. Però el periodisme no és llepaculisme; no és
arribisme, no és sectarisme: és tria, és mirada, és estructura. I en
temps de wokisme, és resistència. I això és el que exercim aquells que ja
ens hem desempallegat fa temps de tota misèria a canvi de quatre engrunes.
■ Dir el que
no toca, el que incomoda, és l’últim acte de llibertat. La flotilla, el
wokisme, les esquerres desorientades i les dretes oportunistes formen part d’un
mateix teatre. I això és el que el periodisme valent i els periodistes que
volem seguir sent homes i dones dignes defensem.
■ Aquest
article, com tants altres escrits per mi, o per la resta de companys que
toquen de peus a terra i que en la professió hi veuen més enllà d’un seguit de
moments d’oportunisme per trepar i llepar poder, és un producte de trinxera.
Una petita, però ferma, trinxera des d’on mirar el món amb ull crític i explicar-lo
clarament i amb paraula afilada.
