Gramsci va entendre que la cultura era el veritable camp de batalla i per això calia infiltrar les institucions que transmetien els valors i substituir-los per una nova hegemonia ideològica

 

El marxisme cultural woke és allò que va quedar del marxisme que està destruint Occident

Han passat dècades des que el filòsof britànic Roger Scruton va advertir que el marxisme cultural havia canviat d’escenari: ja no volia assaltar el poder econòmic, sinó el poder moral i cultural. I avui, les seves paraules ressonen com una profecia complerta. Els marxistes culturals van entendre que la revolució proletària havia fracassat, i van decidir reeducar Occident des de dins, utilitzant les escoles, les universitats, els mitjans i la cultura com a armes de dissolució. El resultat és el moviment woke, una mutació del marxisme clàssic que disfressa l’odi a la civilització occidental sota la bandera de la justícia social.

Aquest moviment no busca la igualtat real ni la llibertat, sinó la demolició de tot allò que sosté la nostra civilització: la família, la fe, la bellesa, la raó, la tradició i el sentit de comunitat. Com deia Scruton, “quan una cultura comença a odiar la seva pròpia herència, entra en un procés d’autodestrucció”. Això és exactament el que veiem avui.

La ideologia woke, hereva de Foucalt, Gramsci i Marcuse és el cavall de Troia del nihilisme progressista, i pretén inculcar i ho fa cada dia a centenars d’alumnes de les universitats —els vostres fills i néts— que la cultura occidental és racista, masclista, colonial, cristiana i, per tant, culpable. Aquesta confessió permanent de culpa col·lectiva és el nou dogma. Però, curiosament, no ofereix cap redempció, només destrucció. Els mateixos que diuen lluitar per la diversitat són els que imposen el pensament únic. Els qui prediquen tolerància són els més intolerants.

El wokisme és, en el fons, un projecte totalitari amb rostre amable, que utilitza la vergonya i la manipulació emocional per sotmetre consciències. La seva guerra no és per la justícia, sinó contra la civilització occidental, contra tot allò que ens ha fet lliures. I com sempre passa amb els falsos profetes de la igualtat, l’odi als jueus i al judaisme hi juga un paper central, perquè la seva història —una revolució d’esclaus que s’alliberen dels Faraons— és el relat fundacional de la llibertat occidental.

Per això, els jueus són l’enemic simbòlic dels marxistes culturals: representen la llibertat espiritual, la resistència moral i la fe en la veritat objectiva. Just allò que el wokisme vol destruir.

Per Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-10-2025

Matí d’excursió marítima i de bany en aigües sitgetanes vilanovines, ben clares i netes a unes dos milles de la costa, després de la caminada de diumenge per Collserola i l’estada en el paradís natural de la Selva Negra dels quinze dies anteriors. Prèvia neteja del casc i de la coberta de la petita embarcació de la meva amiga de la Blanca Subur, salpem rumb al punt del límit de les aigües de Sitges i de Vilanova, en un indret des del qual es veuen les dues poblacions veïnes des de la llunyania. Bell espectacle acompanyat del cromatisme matinal i de la silueta esculpida de la meva amiga a proa. Li ho dic i riem. Enregistro la conversa i m’explica que, de joveneta, quan assistia al Col·legi Alemant de Barcelona, li van mostrar la figura d’un pensador que les escoles catalanes (i menys les de les darreries del franquisme) ni tan sols van ni insinuar, com tants altres mestres que empraven la llibertat de càtedra, la qual cosa a l’estat espanyol no ha passat mai, ni tan sols avui, a no ser que sigui per explicar els contes del wokisme post marxista cultural que promouen massivament i per atordiment mental de les societats que van arribant. Em parla del filòsof britànic Roger Scruton, que cito en el primer paràgraf del lid d’aquest article, i que va especular molt sobre el woke i el wokisme, aquesta xacra que avui ens vandalitza tots, reexplicant i reescrivint la història a la seva conveniència. I el cert és que la meva amiga m’explica moltes coses que la gran majoria de catalans que tenen la meitat d’anys que ella —o sigui, gent de 25 anys—  no saben ni per aproximació. Segurament per aquest motiu, els seus pares la van inscriure a l’Escola Alemanya de Barcelona, que no és a l’abast de tothom, tot sigui dit. Però, mira, aprofitaré que ella, dona catalana de soca-rel amb algun ancestre jueu alemany per part paterna, m’ha explicat sense màscares perquè hi va tenir accés. Som-hi, doncs!       

1. De Marx a Gramsci: la revolució que va canviar d’escenari

■ Quan el marxisme econòmic va fracassar —perquè els obrers europeus no van fer la revolució que Marx havia profetitzat—, Antonio Gramsci va dissenyar un pla alternatiu. Si no podien conquerir el poder amb armes, ho farien conquerint les institucions: l’escola, la universitat, l’art, els mitjans, la religió i la família. Era la seva “marxa a través de les institucions”.

■ Gramsci va entendre que la cultura era el veritable camp de batalla. Si els obrers no derrocaven el capitalisme, era perquè estaven “narcotitzats” per la cultura burgesa en què hi entrava la família, la religió, la tradició. Per això calia infiltrar les institucions que transmetien aquests valors i substituir-los per una nova hegemonia ideològica. El llenguatge esdevé eina de control i les paraules ja no descriuen sinó que manipulen. “Justícia social”, “inclusió”, “diversitat” —tots termes nobles, però buits, redissenyats per imposar una nova ortodòxia.

■ Aquesta estratègia no pretenia millorar el món, sinó redefinir la veritat. Les paraules deixaven de descriure la realitat per convertir-se en instruments de poder. El significat de tot absolutament alterat emprant els mateixos mots: feixistes, els que pretenen conservar el món, la pau, la civilització i la família tal com han estat els darrers 300 anys. Avui en diem “narratives”. L’objectiu era clar: substituir la veritat per la ideologia, la llibertat per la reeducació, i la cultura per la propaganda.

■I així, pas a pas, la nova esquerra cultural va infiltrar-se en tots els espais de transmissió del coneixement. Les universitats van deixar de formar ments lliures per convertir-se en fàbriques d’activistes. Els estudiants ja no aprenen a pensar, aprenen a sentir-se ofesos.

2. De la crítica al dogma

■ Els teòrics de la Escola de Frankfurt —Adorno, Horkheimer, Marcuse— van exportar a Occident el nou catecisme de la culpa. Tot el que és occidental és sospitós: la família, repressiva; la religió, opressora; l’art clàssic, elitista; la ciència, patriarcal. L’únic paper permès al ciutadà occidental és demanar perdó.

■ La teoria crítica no proposa alternatives, només demolició. El seu mètode és tan simple com criticar tot allò que ha funcionat i deslegitimar tota estructura que ha sostingut la civilització occidental. I el pensament woke n’és el hereu directe perquè ha convertit la crítica en dogma, i la dissidència en delicte. El que abans era debat, ara és cancel·lació. El que abans era pluralitat, ara és uniformitat emocional. La universitat ja no és un espai de pensament, sinó un tribunal ideològic. Qui discrepa, és cancel·lat.

■ Amb la teoria crítica, cada èxit cultural d’Occident es converteix en un crim. La música de Bach és eurocèntrica; la filosofia grega, patriarcal; la moral judeocristiana, excloent. Però mai no proposen res millor, només demolició.

3. La universitat, primera víctima

■ Scruton ho va veure venir perquè va constatar que les universitats deixaven de transmetre civilització per convertir-se en laboratoris d’ideologia. Els estudiants ja no dialoguen amb Aristòtil ni amb Sant Tomàs, sinó amb Foucault i Butler. I la filosofia ha estat substituïda per la militància.

■ El pensador britànic comparava la universitat tradicional amb un banquet intel·lectual: cada generació s’asseia a la taula amb Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Kant. Avui, aquesta taula ha estat desmuntada. Els estudiants no són iniciats en la civilització, sinó adoctrinats en la denúncia. La filosofia ha estat substituïda per la militància, ho reitero, i la recerca de la veritat per la recerca de microagressions. La universitat ja no forma ciutadans, forma activistes. I el saber ha estat reemplaçat per la indignació.

■ Allà on abans s’ensenyava la recerca de la veritat, ara s’imposa la “inclusió”. Però inclusió vol dir exclusió dels discrepants. Professors expulsats per no repetir el dogma. Debats prohibits per no “ofendre”. La llibertat acadèmica ha mort, assassinada pels seus propis sacerdots.

■ El resultat és una generació sencera educada en el ressentiment. No creuen en res, només odien. No estimen Occident, el culpabilitzen. No defensen la llibertat, la confonen amb la destrucció.

4. El triomf de la “oicofòbia”

■ Scruton va donar nom al mal: oicofòbia, l’odi a la pròpia casa. És el sentiment dominant a Occident. Ens avergonyim de la nostra història, de la nostra fe, de la nostra identitat. Ens han convençut que estimar el que som és un delicte moral.

■ A les escoles, els nens aprenen que Occident és el mal: colonialisme, esclavitud, racisme. Mai no se’ls diu que Occident també va inventar els drets humans, l’abolició de l’esclavitud, la ciència moderna i la llibertat individual. Només culpa, mai orgull.

■ L’oicofòbia no és només una actitud, és una malaltia cultural. Scruton observava com els occidentals educats eren els més afectats perquè, en definitiva, els que haurien de transmetre la civilització són els que la destrueixen. Mentrestant, els immigrants mantenen orgull de les seves arrels i tradicions, que també ens imposen i fan que es respectin, per molt absurdes que siguin com matar animals sense adormir-los o fer l’ablació a les nenes, que cada vegada porten els cabells tapats amb els seus parracs repressors amb menys edat, en el cas dels musulmans.  

■ La paradoxa és brutal perquè, els que viuen en llibertat la menyspreen, i els que vénen de règims opressius la valoren. Per això, l’oicofòbia és el símptoma d’una civilització que ha perdut la fe en si mateixa.

■ Aquesta culpa sistemàtica és el triomf més gran del marxisme cultural, que ha aconseguit transformar la virtut de l’autocrítica en una malaltia d’autoodi. I una civilització que s’odia a si mateixa per les influències negatives que rep externament i contaminades a l’interior, no pot sobreviure. Com els passa als pobles. Com li passa a la nostra pobra Catalunya. Així de clar.

5. El menyspreu per la bellesa i el sagrat

■ Els marxistes culturals odien la bellesa, perquè la bellesa recorda que hi ha un ordre superior, una harmonia que transcendeix la ideologia. Per això, volen destruir la idea mateixa de bellesa objectiva.

■ L’art contemporani glorifica la lletjor, la vulgaritat i la provocació buida. El que era sublim ara és grotesc, i el que era sagrat ara és banal. L’arquitectura brutalista substitueix les catedrals gòtiques. Les esglésies es converteixen en museus o discoteques.

■ I el més tràgic és que molts occidentals han perdut el sentit de transcendència. Allà on hi havia fe, ara hi ha consum; on hi havia esperança, ara hi ha cinisme; on hi havia Déu, ara hi ha ideologia. El wokisme és la nova religió sense Déu, amb rituals d’autoacusació i penitència mediàtica.

6. La promoció de l’antiocidentalisme d’Edward Said

■ Edward Said va construir una crítica sistemàtica contra la visió occidental del món oriental, acusant-la de ser una eina d’imperialisme cultural. A través de la seva obra Orientalism (1978), va denunciar que els estudis sobre l’Orient no eren neutrals ni acadèmics, sinó que servien per justificar la dominació europea sobre Àsia i el nord d’Àfrica. Aquesta tesi, que en realitat no era cap tesi sinó una arenga pro islamista de pura propaganda antioccidental i antieuropea, ha esdevingut la pedra angular d’un pensament que criminalitza la cultura europea i nord-americana com a opressora per defecte.

■ Said no era cap intel·lectual ni pensador estructurat, sinó un simple professor d’anglès egipci (repasseu el punt 23 del meu assaig) que es feia passar per palestí als Estats Units, tot i haver nascut al Caire en una família acomodada d’efendis. La seva militància a l’OLP-Fatah i la seva construcció identitària fictícia li van permetre blindar-se com a veu autoritzada del victimisme àrab, mentre difonia un discurs que demonitzava sistemàticament la societat blanca occidental. En lloc de fomentar el debat entre civilitzacions, va promoure una visió maniquea que presenta l’Orient com a etern agredit i Occident com a agressor estructural.

■ La seva influència ha arribat a les universitats, als mitjans i a les institucions internacionals, convertint l’antioccidentalisme en dogma. Said no només va redefinir el concepte d’orientalisme, sinó que va sembrar les bases d’una ofensiva cultural que ha desarmat la capacitat d’autodefensa intel·lectual d’Occident. El seu pensament, hereu de Foucault i blindat per la correcció política, ha estat clau per justificar la complicitat amb moviments totalitaris sota el pretext de la resistència cultural. I avui, el seu impacte continua viu en cada pam de censura emocional i en cada relat que demonitza la llibertat occidental.

7. El paper dels jueus i la llibertat

■ El wokisme odia el judaisme perquè el judaisme simbolitza la llibertat davant el poder. Els hebreus van ser el primer poble que es va aixecar contra els tirans, i la seva fe es basa en un pacte de responsabilitat personal i llibertat moral. Això és intolerable per als apòstols del col·lectivisme.

■ Els jueus recorden que la llibertat comença amb el deure, que la moral no és opinió, sinó compromís. Per això els progressistes els odien: perquè són la prova viva que una civilització basada en un déu ancestral, en la família i en la llei pot sobreviure a qualsevol imperi.

■ El moviment woke necessita víctimes permanents, però els jueus, tot i ser les grans víctimes del segle XX materialitzades en 6 milions de morts durant l’Holocaust nazi, hereu de l’eugenisme, no encaixen en el relat woke de l’oprimit perquè els jueus, com a víctimes col·lectives incomparables amb cap altre víctima i com a societat occidental i promotora de l'evolució del primer món, desmunten tota la instal·lació ideològica que els marxistes culturals i els seus pares globalistes eugenistes intenten fer entrar amb calçador a déu i a sa mare. Són massa lliures, massa vius, massa resistents, els jueus. I no s'empassen gripaus de mals pagadors: per això el wokisme els converteix en el seu enemic ideal.

■ Heus aquí, doncs, en aquests moments de clara victòria d’Israel en el camp de batalla de Gaza i en destapar-se diàriament les mentides wokistes, molts dels narcotitzats per la farsa social ja no saben què fer ni què argumentar. Volien destruir el sistema i el sistema els destruirà a ells amb tota seguretat. Perquè el sistema es basa en l’esforç personal i col·lectiu, en la lògica, en l’amor a les arrels i la família. I el sistema occidental, el nostre sistema, que representa l'esforç col·lectiu de tants milions de persones durant segles, està més blindat del que ningú no es pot pensar. Que ningú no ho oblidi.

8. Resistir o desaparèixer

■ Davant d’aquesta ofensiva, no n’hi ha prou amb lamentar-se. Cal reconstruir, peça a peça, el que ens han robat. Com deia Scruton, “la civilització es preserva amb petits actes d’amor i responsabilitat”. I es tracta de resistir. De resistir o de morir. 

■ No compreu a empreses que prediquen el wokisme. No financem la nostra pròpia destrucció. No feu donacions a universitats que adoctrinen. No consumiu mitjans que menteixen. Voteu amb el vostre cervell, amb el vostre temps, amb els vostres diners i amb la vostra atenció. I desestimeu enganys i estafes col·lectives dels afeblidors dels cervells conscients i de les opinions amb criteri. 

■ Cal reconstruir institucions alternatives, com fan molts americans: escoles clàssiques, mitjans independents, empreses familiars. Tornar a llegir els clàssics, a escoltar Bach, a venerar la bellesa i a transmetre la fe, qui la tingui. No com un gest nostàlgic, sinó com una rebel·lió contra la barbàrie que ens ve al damunt.

9. La revolució de la dignitat

■ El conservadorisme real no és poder ni violència. És amor al que val la pena conservar. És cuidar el jardí, mantenir viva la paraula, educar els fills en la veritat, respectar la memòria dels pares.

■ Els marxistes culturals volen destruir el que estimem, perquè saben que l’amor és més fort que l’odi. Per això volen famílies febles, ciutadans confusos, comunitats desarrelades. Però cada vegada que un pare resa amb els seus fills, cada vegada que algú defensa la veritat, cada vegada que algú diu “no” al dogma, Occident reneix una mica.

■ La batalla és llarga, però no està perduda. La veritat, la bellesa i la fe tornen sempre, perquè són part de la naturalesa humana. El marxisme cultural pot dominar les institucions, però mai les ànimes.

10. Per acabar: el futur d’Occident i la seva defensa per part nostra

■ Occident no morirà per culpa dels seus enemics, sinó per culpa de la seva indiferència. Però si encara hi ha homes i dones disposats a defensar la veritat, la família, la fe i la llibertat, hi ha esperança. El que cal no és odiar més, sinó estimar millor.

Scruton no parlava d’una teoria conspirativa, sinó d’una estratègia documentada: la “marxa a través de les institucions” que Gramsci va formular i que la nova esquerra cultural ha executat amb precisió quirúrgica. El que avui anomenem wokisme no és una moda, sinó la culminació d’un projecte ideològic que ha sabut infiltrar-se en l’educació, els mitjans, l’art i la religió, transformant-los des de dins. El seu èxit rau en la seva invisibilitat: gairebé ningú no el combat perquè gairebé ningú no el reconeix com a tal. I aquest és el seu aspecte més letal.

■ El filòsof britànic ens recorda que “la bellesa ens diu que la vida té sentit”. I aquest és el nostre deure, precisament, preservar el sentit, defensar el que som i transmetre-ho a qui ve darrere. Perquè la civilització occidental només caurà del tot el dia que nosaltres deixem de conservar-la, valorar-la com essència de la llibertat i d’estimar-la com el nostre llegat.