Tal com va passar amb Banca Catalana, la gran majoria dels que han defensat aferrissadament el Sabadell com a “banc català” són senyorets de la vella escola pujolista que barregen bancs amb banderes

Comèdia catalana i llàgrimes de cocodril pel “Sabadel” (.es)

Sembla que el Banco Sabadell seguirà conservant la marca, amb permís dels espanyols, naturalment, que són els que han organitzat tota aquesta comèdia de ploraners que s’han deixat entabanar emocionalment per la falsa catalanitat del Banco Sabadell, que no té de cap manera, com tampoc no té CaixaBank. 

Ho van posar de manifest quan el Borbó els va cridar a files el 2017 i van ser els primers a abandonar el vaixell català com les rates espanyolistes que són i van ser; no us deixeu endur per quatre senyorets que diuen ser catalans i que són més espanyols i espanyolistes que el gaspatxo andalús i mireu la cosa fredament: el millor és que les coses siguin al seu lloc i que els diners i els interessos dels espanyols estiguin ben JUNTS en bancs dels espanyols (perquè, igual que no hi ha institucions catalanes, tampoc no hi ha bancs catalans, desenganyem-nos), i prou comèdia. I a la gran majoria de vosaltres, la mort o no del Banco Sabadell se us en ben refotia en tots els aspectes. M'equivoco? 

Quan Catalunya tingui els seus bancs propis de veritat (si algun dia això és un fet), i el seu banc central per protegir-los i ajudar-los sense renunciar ni a la senyera ni a la parla, i que aquestes siguin dues senyals i úniques d'identitat de les financeres catalanes, com ho són les andorranes a Andorra (només com les andorranes ho són a Andorra!), ja ens espavilarem amb la nostra economia pròpia sense haver d’estar de rellogats de l’economia castellana espanyola que, mentre formem part d’aquell estat —de gust i per força— haurem de seguir empassant i jugant als jocs dels disbarats.

Però si més no fem-ho dignament i sense processisme econòmic que maquilli allò que són alguns i que no poden dissimular ni cantant els Segadors desentonant, himne del qual, per cert, alguns dels descrits no se saben ni la lletra. I deixem anar l'aigua que no ha de moure cap molí nacional de forma que beneficiï directament i sense intermediaris la nació i el seu fet. Seguirem veient, doncs, la marca “Banco Sabadel”, sabent, evidentment, la nacionalitat de la cua que porta (.es). I prou comèdia. 

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 19-10-25

Diumenge molt agradable i amb temperatura suau i apropiada per fer una llarga caminada per Collserola. Esmorzar a la terrassa del bar restaurant parador de Santa Creu d’Olorda, en que la meva amiga sitgetana hi té grans records de vivències infantils i que a mi, personalment, m’agrada anar-hi des de fa molts anys, tants com en té el meu fill, que el juny en va fer 37. És una clariana enmig del bosc des de la qual tenim una bona panoràmica de la vall de Sant Feliu i del delta del Llobregat. Una excursió molt especial per uns boscos que ens resulten propis, després d’haver estat gaudint dels de la Selva Negra durant bona part de la quinzena passada. Esmorzar abundant després de caminar uns 15 quilòmetres per camins del voltant de l’ermita. Amanida fresca de la terra i sardines en escabetx d’una melositat inenarrable i d’un sabor exquisit. Peus de porc amb romesco i mongetes del ganxet i botifarra a la brasa amb uns rovellons que diria que no són de Collserola, tot i que tampoc no ho pregunto perquè tenen un gust magnífic, acompanyats d’un allioli intens i regats amb all i julivert com el que recordo que feia la meva mare a litres quan dirigia la cuina del restaurant de propietat familiar El Cafè de Falset. Les postres: raïm de l’Ordal i vi del Penedès per regar-ho tot plegat. “Jo, ja he dinat”, em diu la meva amiga amb un somrís relaxat i abrigada de la fresca que a les 11 del matí encara fa dalt la muntanya. I sí, de baixada de retorn a casa, avui a Esplugues, penso que en el seu honor de professional de la borsa de Londres, escriuré sobre bancs i economia recreativa. Bé, si se m’accepta la llicència. Parlem-ne, doncs.        

1. El final d’un decorat

■ El Banco Sabadell no ha estat absorbit pel BBVA. I el seu cap, Josep Oliu, ja ha dit que “seguirà sent amic de Carlos Torres i que col·laboraran com ho fan dos entitats financeres" (espanyoles de cap a peus). La no absorció ha culminat amb la benedicció de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), del Govern espanyol i dels fons d’inversió internacionals. El Sabadell, com a marca, no ha deixat d’existir, tot i que força més debilitada del que ho estava abans de l’intent d’esborrar-la per part dels poders fàctics profunds econòmics de les espanyes, que són aquells que manen i que ho decideixen tot. També als governs i en el petit cervellet de molts dels seus esbirros executors executius, malgrat molts d’ells ser catalans, dir-se nacionalistes catalans i vantar-se’n de manera vehement.

■ El “Banco Sabadel” (que va deixar de ser Banc de Sabadell ja fa molts anys), ha tornat a Catalunya obligat (igual que en va marxar) per tal que els emocionats enganyats de sempre per les carallotades autonomistes i poca cosa més, el salvessin de la desaparició que queda en una marca residual, un logotip que pot sobreviure per inèrcia comercial, però que ja no té ni rastre de catalanitat estructural. La seu ja no és a Sabadell, la direcció ja no és catalana, i la voluntat ja no és nacional.

■ Aquesta absorció no hagués estat cap tragèdia pel nostre país. Hagués estat la culminació natural d’un procés de deslocalització ideològica i operativa que fa anys que s’estava gestant. El Sabadell va abandonar Catalunya el 2017, en plena repressió postreferèndum, i ho va fer, com La Caixa, sense cap gest de resistència. Va fugir al País Valencià com qui fuig d’un incendi, deixant enrere la senyera de les quatre barres, la parla catalana i la dignitat econòmica de la qual havien nascut.

2. El sentimentalisme bancari: una superstició

■ Davant d’aquest fet consumat, sorgeix el discurs del catalanisme bancari, una mena de superstició sentimental que pretén defensar el Sabadell com a “banc català”. Però aquest discurs és tan buit com el patriotisme financer de la Banca Catalana, aquella entitat pujolista que va acabar estavellada i salvada amb diners públics. La catalanitat no és una marca, ni una façana, ni una nota de premsa. És una estructura, una voluntat, una fidelitat. I el Sabadell no en té cap d’aquestes connotacions. O les esgrimeix quan li convé i sota els mínims més mínims.

■ Molts dels que ploraven la possible pèrdua del Sabadell són els fills i néts dels mateixos que van defensar la Banca Catalana fins a l’últim alè, confonent identitat amb solvència i patriotisme amb gesticulació. Als observadors més vells, la fallida de Banca Catalana ens va ensenyar que el sentimentalisme no paga els deutes. I ara, amb el Sabadell, ens volien vendre el mateix conte. I ja estava tot el teatret muntat, per si de cas el gran tenidor espanyol s’empassava aquest petit espanyolet que un dia va néixer a Catalunya amb diners dels catalans. I, no ens enganyem: hagués passat el mateix que amb Banca Catalana, que ens va costar diners a tots, privats i públics. Per sort, amb el Sabadell no passarà, tot i que aquesta n’era una qüestió important que cap dels “defensors aferrissats” de la no absorció ni tan sols insinuaven que aquest supòsit es podia donar.

3. Sarcasme com a diagnòstic

■ El Diari de Tarragona ho clava amb ironia en un article de PJ Armengou: “Lleó XIV, a favor de l’opa al Banc Sabadell”, una burla directa a la consulta pública del Ministeri d’Economia, que pretenia recollir opinions ciutadanes sobre l’OPA. Com si la fusió d’entitats financeres es decidís per votació popular, entre comentaris de Facebook i tuits de senyorets pujolistes.

■ El sarcasme és el diagnòstic més precís: la resistència emocional a l’OPA és una reacció nostàlgica, sense pes real ni operatiu. És una reacció de gent que encara creu que un banc pot ser patriòtic dins l’Estat espanyol, com si la senyera cotitzés a l’IBEX.

4. Els accionistes: rendibilitat, no identitat

■ Els fons d’inversió internacionals —BlackRock, Norges Bank, Vanguard— ja l’havien aprovat l’absorció. Perquè no voten amb senyeres, sinó amb gràfics de rendibilitat. La decisió de David Martínez, principal accionista individual del Sabadell, d’acceptar l’oferta del BBVA, va ser reveladora. “Els beneficis estratègics de la integració són superiors al valor individual del Sabadell”, va dir el president del BBVA, Carlos Torres. Traduït: la catalanitat no cotitza, la rendibilitat sí. No sabem si Martínez seguirà, o s’incorporarà directament a la direcció del BBVA. Com un Bernat de Gualbes qualsevol.

■ El factòtum de la gran entitat espanyola, l'esmentat Carlos Torres, ho va resumir amb claredat el passat 1 d’octubre (gran data, per cert!) a El Mundo: “Aquesta oferta és imbatible i té molt atractiu”, i ho és, perquè la fusió genera sinergies, eficiències i una posició dominant al mercat espanyol. El Sabadell, com a entitat independent, no podia competir. I els accionistes ho sabien. Però han forjat la no absorció, i heus aquí la sinergia econòmica catalano-espanyola que perviu i que enforteix el seu llaç, castellà, naturalment.

5. El Sabadell ja no és ni Sabadell

■ Avui, i tot i que alguns obstinats (segurament accionistes nostàlgics) s’entossudien a dir el contrari, el Sabadell ja no és ni català ni de Sabadell. No té la seu a Sabadell, no té estructura vallesana, no té ni programari fundacional a partir d’haver estat gestat a Catalunya i per catalans, no té ni rastre de catalanitat operativa. O en té molt poc perquè és un banc totalment espanyol que ha estat a punt de ser engolit per un gegant que no necessitava conservar-ne ni el nom. Potser la marca “Sabadell” hagués sobreviscut com a etiqueta comercial i de màrqueting en alguns casos (tot i que coneixent la dinàmica del peix gros que es menja el petit en entitats financeres, diria que les oficines que haguessin quedat obertes haguessin canviat aviat el logotip pel de BBVA, com va passar fa uns anys amb la marca Caixa Catalunya, de la qual no en queda ni rastre) malgrat que la seva autonomia, identitat i estructura haguessin estat dissoltes. Però, què hagués quedat aleshores de la parròquia de creients, molta d’ella vinculada al pujolisme sociològic, que ha lluitat per la no desaparició? Doncs, ja us ho diré jo: que molts d’ells, ja no haguessin pensat ni de seguir votant el processisme farsant, residu del pujolisme igual de farsant, que encara votaran si no s’ho repensen bé i es decanten, ells també, pel vot a Sílvia Orriols, com segurament farem la majoria dels catalans que hi veiem nacionalment clar i que no volem que el país acabi sent (com mai no ha estat malgrat els esforços de tota mena des de fora i des de dins al llarg de més de sis segles) una província espanyola més, i prou.    

■ Que tothom recordi que el Sabadell i la Caixa van ser els primers en abandonar el vaixell català quan el país els necessitava, ni que fos testimonialment. Van abandonar la barretina de Mossèn Cinto per encasquetar-se el bonete del cardenal Gaspar de Molina y Oviedo, per dir-ho en un símil capellanesc perquè molts m’entenguin perfectament. No van fer costat al país perquè van ser entitats que van fugir al primer crit del Borbó, aquell de la foto amb la corbata negra i el retrat del garrot al darrere, la recordeu?

6. Els senyorets del gaspatxo

■ Tal com va passar amb Banca Catalana, la gran majoria dels que han defensat aferrissadament Sabadell com a “banc català” són senyorets de la vella escola pujolista, que confonen bancs amb banderes. Són més espanyols que el gaspatxo andalús, i, en el fons, més patrioters que el BOE, i més desconnectats de la realitat catalana que els tertulians de TV3. I el seu discurs (si més no el que han esgrimit durant aquest intent d’absorció) és sentimental, nostàlgic, i profundament inútil. Un argumentari sense cap pes en la decisió econòmica, ni cap influència en els mercats, ni tenia cap capacitat comptable de revertir l’absorció, tot i que finalment, ha passat i tard o d’hora sabrem les veritables causes. Jo, de moment, i com a gat vell de l’ofici, desaré les meves impressions/sospites al respecte a la nevera redaccional, per si de cas.

7. Per acabar: construïm bancs catalans de veritat

■ El que cal és construir bancs catalans de veritat. Entitats que no fugin quan el Borbó els crida a files. Perquè el futur no passa per resistir pèrdues d’entitats que fa anys que van renunciar a la catalanitat, sinó que  passa per refundar tot el país i tota l’economia del país, no per conservar la que està viciada d’una normativa vuitcentista. Cal començar de zero, també econòmicament i amb criteris de sobirania financera, no amb nostàlgia de marques que van córrer a refermar la seva espanyolitat al primer crit del Borbó.

■ Catalunya necessita estructures financeres orgulloses de ser catalanes i només catalanes, entitats que no depenguin de Madrid, ni de la CNMV, ni de les ordres del FROB. Necessita  bancs que no tinguin por de dir que són catalanes, que operin amb seu, amb governança i amb codis de país. No cal inventar res: Andorra ho fa cada dia i les seves entitats financeres no demanen permís a cap ministeri espanyol ni francès per existir, ni es disfressen de “marca global” per evitar conflictes identitaris. Al contrari; han hagut de lluitar contra les màfies de poders polítics i la prepotència de l’abusananos castellà per defensar-se i portar les vexacions a les quals van estar sotmesos (ves per on aquí també hi surt el clan Pujol) davant les instàncies europees i els tribunals internacionals i reclamar i deixar clara la seva independència i sobirania nacionals.

■ El que ens cal és una arquitectura bancària catalana que no sigui subsidiària de res ni de ningú. Que no depengui de la benevolència d’un consell d’administració espanyol, ni de la tolerància d’un regulador estatal. Que tingui capacitat de crèdit, de protecció, de circulació monetària i d’inversió estratègica. I això no s’aconsegueix amb discursos, sinó amb estructures que ho siguin de veres. Amb capital, amb tecnologia, amb talent, i amb una voluntat política que no tremoli quan arriben les pressions.

■ El Sabadell no ha estat víctima d’una OPA hostil. Ha estat víctima de la seva pròpia renúncia. Va renunciar a ser català, a tenir seu al país, a defensar el seu origen. I quan una entitat renuncia a la seva identitat, el mercat la tracta com una peça més del tauler. No soc de cap manera amic d’aquesta entitat espanyola, però cal dir que, en aquest cas, el BBVA no va fer cap acte de violència sinó una operació de consolidació en intentar engolir un altre banc sense escut, ni trinxera. Ni pàtria diferent de l’espanyola; que ningú no s’enganyi.

■ Per això, la resposta no pot ser resistir. Ha de ser construir. No cal defensar el que ja no té defensa ni ens defensa. I avui cal crear el que ens pugui defensar demà. I això implica una nova generació de bancs catalans, amb seu al país, amb governança nacional, amb codis lingüístics propis, amb capacitat d’inversió en sectors estratègics, i amb una relació directa amb el teixit productiu català.

■ No es tracta de fer bancs amb estelades al logotip. Es tracta de fer bancs que no fugin quan el país trontolla. Que no traslladin la seu a Alacant, ni a Madrid, ni a Luxemburg. Que no facin comunicats amb sintaxi de BOE ni amb retòrica de conseller delegat espanyol. Es tracta de fer bancs que tinguin arrel, no façana.

■ El Sabadell ha estat i és un miratge. Un decorat que a l’hora de les seves vaques magres ha simulat catalanitat mentre seguia operant amb lògica espanyola. Cal aprendre’n. I la lliçó és clara: la identitat no es delega, no es negocia, no es subordina. Es construeix, es protegeix, es fa operativa. I si no ho fem, ens ho faran. Com sempre i des de fa 613 anys han fet.