Les enquestes israelianes sobre Netanyahu no són com la que va fer RAC1 el 2012, que donava el seu amic Artur Mas la majoria absoluta aquell mateix 2012, ho recordeu? 😊

 

      Foto: Financial Times © AP

Per què Netanyahu i el Likud continuen liderant la intenció de vot dels israelians?

Malgrat la indignació generalitzada pels fracassos del 7 d'octubre de 2023, a Israel tothom sap que ningú altre hauria pogut gestionar aquesta guerra com Netanyahu

Benjamin Netanyahu continua sent el principal candidat d'Israel a guanyar les eleccions, una afirmació que no només fa el periodista analista Santi Capellera i Rabassó, o sigui, jo mateix, sinó que és una realitat a nivells polítics israelians de primera línia (i em consta perquè dos diputats de la Knesset que són amics fa molts anys m’ho han comentat per separat) i que també corroboren totes les enquestes importants. Una paradoxa que desconcerta molts observadors que es pregunten com pot ser que un líder amb alguns dels índexs d'aprovació personal més baixos de la història d'Israel segueixi sent el guanyador més probable del país a les properes eleccions. Això, però, té una explicació molt clara que jo mateix vaig aportar fa uns dies en el punt 3 d'aquest article publicat aquí mateix. El primer ministre israelià s'ha enfrontat a mesos de ràbia pública pels fracassos del 7 d'octubre, les creixents dificultats econòmiques i les demandes d'una investigació estatal sobre la conducta del seu govern, continua liderant totes les possibilitats de tornar a ser elegit perquè —malgrat totes les greus acusacions d’un inexistent genocidi interessat i difamatori com s’està posant de manifest a cada dia que passa— s’ha mostrat impassible en les seves decisions bèl·liques i no ha cedit ni un mil·límetre fins que els ostatges —els vius i els morts— han retornat a casa.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 17-10-25

Matí de divendres de pluja fina i sol entre núvols espessos a l’horitzó marítim de la Blanca Subur. La meva amiga i jo trepitgem el green de gespa del Golf de Terramar i fem una horeta i mitja de tirar boles perquè ella ja gaudeix del cap de setmana en llibertat. Coincidim amb una parella israeliana amics seus i també amants de l’esport golfístic. Bona conversa sobre l'estat jueu perquè ella pertany a un estament internacional de comerç de tecnologia hospitalària de producció de patents israelianes, i en això pica pedra cada dia. Una dona que havia estat molt vinculada al Ministeri d’Exteriors del país hebreu i que no és votant del Likud, i encara menys Netanyahu és sant de la seva devoció (tot i que és jueva de religió i com que la religió d’Abraham és una religió seriosa i no un teatre de guinyol, doncs allà de sants i d’altres manifestacions iconoclastes no n'hi ha cap perquè l’Antic Testament les prohibeix severament en passatges com «No et facis cap imatge esculpida ni cap representació de res que hi hagi a dalt al cel, a baix a la terra o a dins de les aigües. No t’inclinis davant d’elles ni et deixis convèncer per servir-les, perquè jo, Jehovà, el teu Déu, soc un Déu que exigeixo devoció exclusiva» (Èxode 20:4, 5). a) però que m’ha reconegut que Bibi no té cap competidor de pes per moltes raons, entre altres, les que ara exposaré aquí perquè fa dies que en faig un seguiment d’aquesta qüestió. És el que té ser un periodista analista, jubilat i amb pensió contributiva, que vol seguir especulant en la seva feina tant com pugui. Doncs, això!

1.   Una política d’identitats i prudència

■ En conec força, i la majoria dels analistes israelians que tinc presents coincideixen que l’explicació del lideratge perenne de Netanyahu no rau en el seu encant com a ésser humà—tal com em deia aquest matí la Nurit, l’amiga i conveïna de la meva companya sitgetana a qui em refereixo en el meu espai personal—, sinó en la naturalesa mateixa de la política del país. Israel és un mosaic de blocs identitaris, amb una demografia dinàmica i una població poc inclinada a canviar de direcció en temps d’inestabilitat. Una mica com la població catalana, doncs, tot i que aquí els nacionals catalans i la identitat nacional catalana només és una sola i la resta que conviuen en el nostre país són d’importació. Clar i català i agradi a qui agradi o no.

■ Segons l’acord mediat pel president dels Estats Units (EUA), tant Israel com Hamàs van acceptar un alto el foc progressiu que inclou l’alliberament de tots els ostatges i la retirada de les Forces de Defensa d’Israel (IDF) fins a línies concretes. L’exèrcit ja ha completat la primera etapa del replegament, i la següent s’hauria d’executar en les pròximes setmanes. Ja veurem què passa i quin serà el comportament dels terroristes —que de moment estan perpetrant una massacre entre els seus a caixes destrempades, que canten els menorquins Sonadors de Son Camaró. Ho sabeu, oi, elements woke de la “pacífica” propaganda / manifestació globalista pro palestina ben contents tots que la guerra ja s’estigui acabant?

■ Mentre, i tal com dic, Hamàs apareix de nou a Gaza, però Netanyahu evita proclamar que la guerra ha acabat. En el relat nacional encara hi ressonen les paraules de sempre, o sigui, unitat, victòria, supervivència. Aquest vocabulari manté un electorat fidel, poc disposat a canviar un líder que quan actua transmet l’esperit de la màxima seguretat.

2.   Un descontentament que no trenca lleialtats

■ Una part dels israelians troben el govern del seu país massa dretà —alguns fins i tot massa religiós malgrat que l’estat d’Israel no és de cap manera confessional— però encara el perceben com l’únic capaç de conduir el país en temps de guerra.

■ Una de les moltes veus que es fan sentir al país és la del professor Eitan Shamir, de la Universitat Bar-Ilan, que assenyala que hi ha descontentament, però no deserció. Això explica per què el Likud, malgrat el desgast, conserva un sòlid nucli de suport. Les últimes enquestes de l’Institut de Democràcia d’Israel, Canal 12, Canal 13 i Maariv donen al partit entre 24 i 27 escons, per davant del moviment centrista dels Reservistes i d’una oposició fragmentada.

■ L’aprovació personal de Netanyahu ronda un modest 2,8 sobre cinc. Tot i així, el contrast entre la seva impopularitat i la força del seu partit és una de les constants més sorprenents de la política israeliana actual. Una altra veu destacada és la del doctor Assaf Shapira, de l’IDI, que atribueix l’acceptació del líder del Likud a una polarització tan extrema que gairebé impedeix moure votants entre blocs.

3.   Una democràcia convertida en tribu

■ Segons Shapira, la societat israeliana s’ha compartimentat en “tribus” polítiques, on la identitat i l’emoció pesen més que la raó. En un context així, canviar de bàndol és com traspassar una frontera emocional. La majoria d’israelians romanen ancorats en el seu camp ideològic, amb un marge molt petit de votants reals que puguin oscil·lar entre centre i dreta.

■ D’aquí que la idea d’un col·lapse del Likud sigui més un desig dels que en són enemics acèrrims que una possibilitat real. Fins i tot els electors que critiquen Netanyahu prefereixen mantenir-se dins del seu bloc abans que donar suport a rivals considerats “aliens”.

■ Aquest fenomen ha convertit Israel en una democràcia tribal, on la política es fon amb la procedència social i religiosa i els clars exemples en són els segments dels jueus mizrahis, que competeixen amb els jueus asquenazites, els creients o laics, els militars o civils. Les xarxes socials amplifiquen aquesta divisió i reforcen la narrativa de setge permanent. Ni tan sols el trauma del 7 d’octubre ha modificat aquesta lleialtat.

4.   La confiança malgrat el fracàs

■  L’arrelada fidelitat cap a Netanyahu, fins i tot entre els qui el culpen dels errors del 7 d’octubre, és una de les paradoxes més profundes del país. “Tothom reconeix que hi va haver un fracàs —diu Assaf Shapira—, però molts pensen que cap altre líder ho hauria fet millor”. Aquesta percepció de competència comparativa explica la seva supervivència política. Els israelians poden voler canvis, però no volen debilitat. I Netanyahu, amb el seu discurs d’autoritat i fermesa, ofereix una imatge que cap altre candidat aconsegueix igualar. L’absència d’una alternativa sòlida fa la resta, perquè els partits de l’oposició s’exclouen mútuament i impedeixen qualsevol pont entre blocs. Sense un centre capaç de seduir la dreta moderada, l’estatu quo es perpetua.

5.   Entre el soroll i el silenci

■ El professor Asher Cohen, també de Bar-Ilan, recordava ahir en unes declaracions a i24News que la percepció pública sovint distorsiona la realitat electoral. “Setanta mil manifestants a la Plaça dels Ostatges són notícia, però no representen més de dos escons”. Cal recordar que això també passa a Catalunya quan els de les esquerres destructives pro terroristes palestins i contra Israel es manifesten i al damunt diuen que en comptes de 50 o 60 mil són 600.000 o algun altre disbarat comptable semblant.

■ Les protestes atreuen les càmeres, però les urnes són omplertes pels qui no criden. I això, ho reitero, també passa a Catalunya. Temps al temps, que la formigueta Sílvia Orriols va avançant sense alçar la veu, que només alça de manera contundent denunciant veritats com a cases de pagès en seu parlamentària. I aquests, majoritàriament, continuen confiant en el Likud.

■ Les divisions internes dins la dreta, com la bretxa entre el sionisme religiós i el món haredi, encara no han alterat el mapa electoral. Un sector ha patit més baixes militars; l’altre manté les seves exempcions (per a mi d'una manera socialment molt injusta perquè el fet de ser religiosos "professionals" no els hauria d'alliberar de les seves obligacions militars). La tensió és real, cert, però de moment encara no té conseqüències polítiques mesurables.

6.   El paper dels aliats i la base social

■ Tot i aquestes fissures, el Likud continua assegurant el suport del Shas, del Judaisme Unit de la Torà i del Poder Jueu, que sumen prop de 55 escons. Suficients per tornar a liderar una coalició. Asher Cohen veu, a més, un canvi cultural: no cap a la religió, sinó cap a la tradició. Després del 7 d’octubre (com va passar durant i després de l’Holocaust nazi amb els jueus europeus), molts israelians es van reconciliar amb la seva identitat jueva com a vincle de supervivència col·lectiva. No tots són ortodoxos, però sí més conscients de pertànyer a una història i a una fe compartides. Aquesta “tradicionalització” consolida el Likud entre les classes treballadores mizrahis, que el veuen com el garant de la dignitat nacional davant les elits urbanes. Com passa a Catalunya, també i per cert.

7.   Demografia i resistència

■ Shapira assenyala un altre factor decisiu: la demografia juga a favor de la dreta. I la dreta és el Likud. Els votants joves que s’incorporen al cens electoral s’identifiquen majoritàriament amb el Likud o altres partits del mateix caire i afinitat mútua, mentre que desapareixen les tradicionals, generacions d’esquerres, aquelles de les col·lectivitzacions i de la vida comunitària que encarnaven els quibuts, atacats i massacrats el 7 d’octubre de 2023 pels “nobles” palestins, aquells que molts energúmens del nostre país sense cap neurona utilitzable defensen com a paladins de la llibertat. Pobrets.

■ Així, fins i tot sense guanyar nous suports, el bloc dretà creix per inèrcia. No obstant això, el partit de Netanyahu també mostra signes de desgast, ja que en diverses enquestes independents, el Likud cau lleugerament en escons respecte a la Knesset actual, i el bloc opositor s’acosta al llindar dels 61 necessaris per governar. Però, és clar, això de les enquestes va com va. I tots recordem l’enquesta mare de totes les enquestes que va fer RAC1, que donava al seu amic Artur Mas la majoria absoluta el 2012. I quin fiasco d’enquesta, la recordeu? 😊 Tot i que la demoscòpia israeliana és molt més seriosa que la catalana, entre altres coses perquè analitza els possibles resultats d'un estat de debò, no el circ d'una comunitat autònoma espanyola ple d'interessos foscos de tota mena i molt fàcil d'adulterar, com va ser el cas de l'enquesta de la ràdio de La Vanguardia que els il·lusos convergents es van empassar amb patatones i que va provocar una riota generalitzada en haver publicat ells mateixos arreu i sense cap rubor uns dies abans una imatge del Messies Mas amb els braços oberts mirant l'horitzó i pel damunt del bé i del mal "el poble pagador d'impostos de successions" que era, tot plegat, de Berlanga i per llogar-hi cadires. Quina anècdota per a les hemeroteques bufes!

■ Tornant a Israel, malgrat tot, l’aritmètica política (a banda de les enquestes) continua jugant a favor de Netanyahu, ja que el president confia el mandat de formar govern al candidat capaç d’assolir majoria, no necessàriament al partit més votat.

8.   Netanyahu: un líder sense rivals reals

■ La debilitat de l’oposició és l’altre pilar de la força del líder del Likud. Per exemple, tant Gantz, Lapid, Lieberman o Yair Golan competeixen pel mateix espai però acaben neutralitzant-se entre ells. Mentre aquests esmentats s’enfanguen, Netanyahu observa des del seu despatx i consolida la seva imatge de diamant de la dreta que tant s’ha treballat.

■  Aquesta fragmentació converteix qualsevol elecció en una batalla entre el conegut i el desconegut. En temps d’inseguretat, la gent prefereix el líder que ja coneix. I Netanyahu, amb quatre dècades de carrera política, simbolitza continuïtat, experiència i, sobretot, control.
I les enquestes ho reflecteixen perquè es fan entre una societat esgotada, desconfiada de tothom, però encara més de l’alternança política cap a les esquerres o altres il·luminats de les promeses complertes. I no hi ha més a Israel. També com passa a Catalunya.

9.   El relat de la victòria

■ Tornant al professor Eitan Shamir, aquest considera que tot dependrà de la narrativa que prevalgui quan arribi el moment de votar. Si el procés de pau parcial es percep com una victòria —amb ostatges lliures, Hamàs desarticulat, relacions amb l’Aràbia Saudita i creixement econòmic—, Netanyahu podrà presentar-se com l’home que va restaurar la seguretat i la prosperitat.

■ El seu discurs serà simple però efectiu: “Vam patir una guerra terrible, però hem derrotat el terror i obert una nova era.” Si aquesta percepció arrela, la seva reelecció serà gairebé inevitable. Ara bé, si l’economia s’estanca o la implementació de l’acord fracassa, les ombres del 7 d’octubre tornaran amb força i la demanda d’una investigació estatal esdevindrà ineludible.

10.               Per acabar: el vot identitari com a mur

■ De moment, sembla ser que Netanyahu i el Likud es mantenen al capdavant no tant per mèrits nous com per la naturalesa mateixa de la societat israeliana, que avui està fragmentada, poruga i fidel a la seva tribu.

■ Quan la política es confon amb la identitat, l’impopularitat deixa de ser un factor determinant. El vot no és una opinió, és una afiliació. I en una nació on la seguretat és sinònim de supervivència, el líder que encarna la força continua essent imprescindible, encara que en alguns aspectes divideixi. I Israel no tria ni triarà entre bons i dolents, sinó entre coneguts i desconeguts. I mentre la incertesa regni, Benjamin Netanyahu seguirà essent, pesi a qui pesi, el rostre de la resistència israeliana.