Molts de nosaltres, periodistes i analistes, hem estat advertint durant mesos de la falsedat informativa i que a Gaza hi hauria un bany de sang intern
La pura hipocresia
del sobtat silenci dels anyells sobre Gaza
Avui
i de sobte, els bocamolls de les flotilles, les arengues dels governs
connivents amb la barbàrie i tots els antisemites woke del món han fet silenci.
Un silenci que, es miri com es miri, és pura hipocresia. I res més. Perquè Gaza
i tot el que hi ha dins, realment els importa un carall
Mentre
Hamas allibera ostatges israelians, Gaza es dessagna en una guerra fratricida
que el món prefereix ignorar. Es la hipocresia d’un muntatge de fireta que,
lluny de ser propalestí, és, i a instàncies dels incentius dels poders globals
més interessats, antisemita per manipulació i impensat per atròfia educacional. Les
veus que tant van acusar Israel de cometre un genocidi, o de violar els Drets
Humans dels gazatians, han callat. I ho han fet totes alhora just quan Gaza
entra en una nova espiral de violència interna que ja s’ha cobrat desenes de
vides en només dos dies.
El
que abans era una causa global, amplificada amb pancartes i #hashtags,
avui és silenci i indiferència. El món hipòcrita que clamava per Palestina
sembla que fa 48 hores que ja no té ni interès ni temps per parlar dels
palestins que s’assassinen entre ells. I és que la seva diversió basada en el
seu objectiu destruir l’estat d’Israel, s’ha acabat per raons evidents. Els
micròfons que cridaven “genocidi” ara emeten només soroll de fons, i les
càmeres que buscaven condemnar Israel han girat l’objectiu cap a altres
panoràmiques. I veureu d’aquí a una setmana, o dues, o tres... Ai, d’aquí a
tres setmanes!
En
aquests moments, i paradoxalment, els únics que denunciem aquest bany de sang
intern a la Franja de Gaza som aquells que el món titlla de sionistes, que som
aquells que mai hem deixat de mirar la realitat de cara, per incòmoda que hagi
estat. Aquells que hem mirat l’aigua i hem vist el fons transparent, i mai no
l’hem enterbolida amb mentides i amb falses notícies, que representen la mort
del periodisme honorable i de rigor, tal com vam aprendre a les facultats de
comunicació que s’havia d’exercir, si més no els més vells.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista 13-10-25
Avui,
amb la meva amiga sitgetana, hem retornat a Friburg des de l’hotel rural
Schwörerhof, a Eisenbach, a mitja hora de la capital de l’estat de
Baden-Württemberg, en què hem passat un tranquil cap de setmana sense
banderotes espanyoles ni a la tele ni a la sortida de casa, perquè aquí,
òbviament, ningú no la celebra aquesta festa del genocidi indígena americà, que
allò sí que va ser un genocidi portat a terme amb premeditació per genocides
catòlics en tota regla i denominació. Però d’això ja en parlarem en un altre
paper perquè avui, a més, ha estat el gran dia esperat per Israel i pels
hostatges dels terroristes de Hamas, que feia 738 dies que eren en captivitat i
això sí que ho he pogut seguir (i gaudir) per les televisions alemanyes i també
per i24News d’Israel en llengua anglesa. I d’això escric. Perquè, personalment,
per a mi sí que ha estat una gran joia aquest afer. I celebrar la pau sí que és
motiu de joia. Doncs, anem a pams, perquè, ja fa un parell o tres de dies que
noto un gran silenci mediàtic molt sospitós, i intentaré analitzar-ne la causa.
Som-hi!
1.
Un silenci que
parla alt i clar
■
No noteu que ara els cridaners ja han callat i callen? Aquells
columnistes, activistes i tertulians que durant mesos van cridar a
l’uníson que Israel era l’origen de tot mal, han caigut en un
mutisme eloqüent quan la tragèdia a Gaza ha deixat al descobert que no era cosa
exclusiva ni cap responsabilitat de l’Estat d’Israel que es defensava
d’una barbàrie que avui es posa de manifest de nou, igual que
va passar el 2007, quan Hamas va guanyar les eleccions i va
foragitar OLP-Fatah, van dir tots, la qual cosa molts dels que ens dediquem
professionalment a aquesta feina geopolítica encara dubtem.
■ Aquest silenci
dels anyells no és circumstancial sinó tota una revelació.
El silenci no és només absència de veu: també és una confessió
implícita. Quan el focus deixa d’il·luminar Israel i comença a mostrar
fractures internes palestines, els xisclets s’apaguen. I els
anyells es dispersen.
■
Això no minimitza cap dolor, naturalment; només posa sobre la taula una veritat
incòmoda que deixa clar que moltes de les veus que proclamaven “amor
pels palestins” estan, de fet, obsedides amb l’odi a Israel.
2.
Gaza contra
Gaza: la realitat que no agrada
■
En aquests moments i des de fa algunes setmanes, Gaza ja és el marc d’un conflicte
fratricida. Les imatges i els balanços de víctimes mostren que
molts dels cops més durs estan sent infligits per palestins a palestins.
Les desenes de morts en 48 hores són testimoni d’un caos
intern que ningú no vol reconèixer en tota la seva dimensió.
■
Tot i que no hi ha una xifra oficial consolidada de terroristes armats,
diverses fonts apunten que dins la Franja de Gaza hi ha:
- Hamas:
entre 20.000 i 30.000 combatents, segons informes
d’intel·ligència israelians i internacionals.
- Gihad Islàmica Palestina (GIP): entre 8.000 i 12.000 combatents, amb forta presència a
Gaza.
- Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa (afiliades a
OLP-Fatah): uns milers, tot i que menys
actius militarment.
- Grups menors com el Front Popular per a
l’Alliberament de Palestina (FPAP) i
altres faccions salafistes: entre 1.000 i 3.000 membres
armats.
📌 Un total estimat que pot arribar als 50.000
terroristes armats repartits entre diverses faccions, amb
graus de coordinació i rivalitat variables.
■
I aquest fet hauria de deixar ben clar que no estem parlant de rescat
internacional ni intervenció externa, sinó d’un enfrontament entre
faccions àrabs palestines, una lluita que arrasa barris, famílies i la
fràgil esperança d’un futur comú. I mentre això passa, la gran
orquestra mediàtica que fa temps que toca una sola nota ha
desat els seus instruments i no bada boca.
3.
L’única veu
que ha avisat
■ Molts
de nosaltres, periodistes i analistes que encara treballem amb dignitat i
sense consignes ni retribucions oficials, molts de nosaltres (i no pas tots per
vergonya dels que es fan dir periodistes i són, simplement cridaners
del poder globalista i woke, només cal que repasseu TV3, Vilawoke i
la resta d'escòria mediàtica subvencionada que tot Catalunya
s’empassa cada dia) hem estat advertint durant mesos de la falsedat
informativa generalitzada i que a Gaza hi hauria un bany de
sang intern.
■
Molts periodistes amb dignitat hem estat els que dia rere dia hem posat
el dit a la nafra denunciant la violència que s’esdevé entre
palestins, començant pels robatoris de tot el menjar que Israel
permetia passar sense problema, que era molt, fins a les baralles entre
faccions terroristes que tenien la veritable població civil no
vinculada a cap banda contra les cordes.
■
No ho fèiem per gust, ni per afavorir a uns i no a altres, sinó per
responsabilitat informativa, de la qual cosa aquestes setmanes vinents
potser molts falsos periodistes n’hauran de donar comptes. Perquè
òbviament cal mostrar-lo el patiment, si hi és. Però això també inclou
els murs interiors de la pròpia comunitat palestina. I per això, ser i fer
de periodista és una feina encomiable que no tots els carallots que cobren per
dir que ho són saben fer. Perquè, professionalment, bramar només quan
hi ha un enemic extern és demagògia; bramar només quan l’enemic encaixa en
la teva narrativa moral és pura hipocresia.
4.
L’abandonament
dels palestins reals
■
Mai no els ha importat Palestina, i les proclames pomposes
d’alguns es van quedar en eslògans publicitaris; quan la realitat
es complica, la veu que pregonava solidaritat a crits s’apaga. Mai no
els ha importat Gaza. No és una qüestió de distància o d’accés; és una
qüestió d’interès selectiu. Perquè quan Gaza (o Ucraïna, o Veneçuela o
Síria) serveix a la pròpia narrativa, és objecte d’amor o d’una
cosa que ho sembla. I quan això no passa, es fa el silenci. El
silenci dels anyells en ramat.
■ Mai no els
han importat els palestins. I queda molt clar. Perquè és ara quan ja
s’entreveu que el poble queda reduït a un instrument retòric útil per
a la indignació i a desestimar i desdir-se'n, en aquest cas a
través del silenci, quan la història es torna complexa
5.
I les dones
segrestades, on són? Ni els seus cadàvers han retornat
■ La
mare i els nens de la família Bibas ja van ser retornats en calaixos de
fusta i en unes condicions deplorables i amb els cossos deteriorats per mutilacions,
tortures i tota mena de vexacions. Avui, cap altra dona segrestada per
Hamàs tampoc no ha tornar amb vida. Tampoc els cossos. La raó? No els poden
tornar perquè parlarien com ho van fer els dels Bibas. Explicarien com van
ser violades, torturades, humiliades i assassinades pel simple fet de ser dones
i israelianes. Més hipocresia òbvia, evident, doncs.
■ Les feministes,
representades per espècimens deplorables com l’arribista BarbieGaza
callen. No exigeixen justícia. No convoquen manifestacions. I sabeu perquè?
Doncs perquè realment no defensen les dones sinó que defensen les ideologies
més masclistes i esclavistes.
■ L’esquerra
globalista woke ha preferit i prefereix blanquejar i protegir la imatge
d’un grup terrorista abans que denunciar la barbàrie que ha aplicat i que
encara està aplicant amb els seus propis. Hamàs ni ha lluitat ni lluita per
un poble. Hamàs destrueix, degrada i deshumanitza. I el seu odi cap a la
vida és tan profund com el silenci dels que diuen apòcrifament que la
defensen. I les dones en són un dels seus objectius principals, no ho
oblideu, dones despertes.
6.
La veritat
sense maquillatge
■
L’odi a Israel ha estat el motor d’aquesta no compassió. Les
proves anecdòtiques i els comportaments públics de certs sectors demostren
que la seva prioritat no ha estat mai la vida dels palestins sinó
l’execució d’una narrativa antiisraeliana, antijueva, antisemita, en
definitiva, parlem clar.
■
Quan la violència interna evidencia que la tragèdia no sempre té el culpable
que una majoria assenyala, la indignació es desactiva. I això ens
obliga a preguntar: quines són la mesura i l'alçada moral d’aquestes
veus?
■
La hipocresia no és només immoral, sinó que és molt perillosa. Quan
la comunitat internacional (incloses l’ONU i molts estats de dit admonitori)
s’enganxa amb bombo i platerets a una sola versió simplista dels fets,
perd capacitat per comprendre i, per tant, per aportar solucions reals.
7.
Les
conseqüències d’aquest mutisme
■
Sovint el silenci legitima de manera enganyosa i miserable. Quan qui
critica no parla objectivament, qui actua violentament rep una mena d’impunitat
moral. I el missatge és clar, i fatal, perquè no hi ha ulls
objectius i no contaminats pel riu desbordat que ho arrasa tot que jutgin com
cal. Ni veus que recordin que allò no és la veritat.
■
Els palestins queden aïllats en la seva tragèdia, no sols per la
guerra, sinó per la falta d’autèntica defensa de la seva dignitat davant de les
seves pròpies institucions i faccions. I el món, privant-se d’un relat
complet, queda sense eines per intervenir amb justícia i eficàcia.
8.
Un advertiment
i una crida
■
No caiguem en la simplificació còmoda. Les grans veritats sempre
són més complexes que els eslògans; entendre la complexitat no és traïció a una
causa, sinó fidelitat a la realitat. I sí, cal parlar de tot allò que
passa a Gaza, inclòs el relat que els mitjans i activistes prefereixen
amagar per mantenir la narrativa d’una vella dita periodística: que
la veritat no t’espatlli un bon titular. I si aquests periodistes que a
la resta de companys que seguim fent bé la nostra feina ens deixen a l’alçada
de les sabates (que avui són més del 80% a tot el món, de gust i per força, ves
quina misèria), si realment s’estimen els palestins, també haurien
d’alçar la veu contra els qui els fan mal de veres —ja siguin de fora
o de dins.
9.
Per acabar: la
hipocresia com a lliçó
■
Quan el silenci és pura hipocresia, el deure de dir la veritat esdevé
imprescindible i militant. No és neutralitat. No és implicació. No és
sentiment propi o preferència social (que aquesta no és feina dels periodistes
en el nostre cas, i per això no tothom pot ser un professional del
periodisme per molta llicenciatura en comunicació que hagi
aconseguit) i sí que és responsabilitat. I aquí defenso
pertot l'ofici davant la titolitis, com feia l'homenot Pla. O
Menendez Pelayo, en el seu compendi La historia de los heterodoxos
españoles, quan esmenta els periodistes i el nostre ofici.
■
Honorar la memòria de les víctimes de qualsevol conflicte o desgràcia exigeix
parlar clar, també quan això incomoda aliances o sentiments. També quan
qui ens fa parlar és l’odi i l’anti, i no la veritat ni
l’objectivitat, senyors i senyores periodistes, estimats companys
de viatge.
■
La solidaritat genuïna no es pot triar segons qui siguin els implicats. Ni
la narrativa al respecte no es pot condicionar. I mai no es pot oblidar
que, sobretot el periodisme professional, exigeix constància, coherència i el coratge de
dir clarament allò que calgui, encara que això redueixi conceptes
propis, audiències i amistats fàcils o de conveniència.
