Molts de nosaltres, periodistes i analistes, hem estat advertint durant mesos de la falsedat informativa i que a Gaza hi hauria un bany de sang intern
Avui
i de sobte, els bocamolls de les flotilles, les arengues dels governs
connivents amb la barbàrie i tots els antisemites woke del món han fet silenci.
Un silenci que, es miri com es miri, és pura hipocresia. I res més. Perquè Gaza
i tot el que hi ha dins, realment els importa un carall
Mentre
Hamas allibera ostatges israelians, Gaza es dessagna en una guerra fratricida
que el món prefereix ignorar. Es la hipocresia d’un muntatge de fireta que, lluny
de ser propalestí, és, i a instàncies dels incentius dels poders globals més
interessats, antisemita per manipulació i impensat per atròfia educacional.
Les veus que tant van acusar Israel de cometre un
genocidi, o de violar els Drets Humans dels gazatians, han callat. I ho han fet
totes alhora just quan Gaza entra en una nova espiral de violència interna que
ja s’ha cobrat desenes de vides en només dos dies.
El
que abans era una causa global, amplificada amb pancartes i #hashtags,
avui és silenci i indiferència. El món hipòcrita que clamava per Palestina
sembla que fa 48 hores que ja no té ni interès ni temps per parlar dels
palestins que s’assassinen entre ells. I és que la seva diversió basada en el
seu objectiu destruir l’estat d’Israel, s’ha acabat per raons evidents. Els
micròfons que cridaven “genocidi” ara emeten només soroll de fons, i les
càmeres que buscaven condemnar Israel han girat l’objectiu cap a altres
panoràmiques. I veureu d’aquí a una setmana, o dues, o tres... Ai, d’aquí a
tres setmanes!
En
aquests moments, i paradoxalment, els únics que denunciem aquest bany de sang
intern a la Franja de Gaza som aquells que el món titlla de sionistes, que som
aquells que mai hem deixat de mirar la realitat de cara, per incòmoda que hagi
estat. Aquells que hem mirat l’aigua i hem vist el fons transparent, i mai no l’hem
enterbolida amb mentides i amb falses notícies, que representen la mort del
periodisme honorable i de rigor, tal com vam aprendre a les facultats de
comunicació que s’havia d’exercir, si més no els més vells.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista 13-10-25
Avui,
amb la meva amiga sitgetana, hem retornat a Friburg des de l’hotel rural
Schwörerhof, a Eisenbach, a mitja hora de la capital de l’estat de
Baden-Württemberg, en què hem passat un tranquil cap de setmana sense
banderotes espanyoles ni a la tele ni a la sortida de casa, perquè aquí, òbviament,
ningú no la celebra aquesta festa del genocidi indígena americà, que allò sí que va ser un genocidi portat a terme amb premeditació per genocides catòlics en tota regla i denominació. Però d’això ja en
parlarem en un altre paper perquè avui, a més, ha estat el gran dia esperat per
Israel i pels hostatges dels terroristes de Hamas, que feia 738 dies que eren
en captivitat i això sí que ho he pogut seguir (i gaudir) per les televisions alemanyes i
també per i24News d’Israel en llengua anglesa. I d’això escric.
Perquè, personalment, per a mi sí que ha estat una gran joia aquest afer. I celebrar la pau sí que és motiu de joia. Doncs, anem a pams, perquè, ja fa un parell o tres de dies que noto un gran silenci mediàtic molt sospitós, i intentaré analitzar-ne la causa. Som-hi!
1.
Un silenci que
parla alt i clar
■ No
noteu que ara els cridaners ja han callat i callen? Aquells columnistes,
activistes i tertulians que durant mesos van cridar a l’uníson que Israel
era l’origen de tot mal, han caigut en un mutisme eloqüent quan la tragèdia
a Gaza ha deixat al descobert que no era cosa exclusiva ni cap responsabilitat
de l’Estat d’Israel que es defensava d’una barbàrie que avui es posa de
manifest de nou, igual que va passar el 2007, quan Hamas va guanyar les
eleccions i va foragitar OLP-Fatah, van dir tots, la qual cosa molts dels
que ens dediquem professionalment a aquesta feina geopolítica encara dubtem.
■ Aquest
silenci dels anyells no és circumstancial sinó tota una revelació.
El silenci no és només absència de veu: també és una confessió implícita.
Quan el focus deixa d’il·luminar Israel i comença a mostrar fractures internes
palestines, els xisclets s’apaguen. I els anyells es dispersen.
■
Això no minimitza cap dolor, naturalment; només posa sobre la taula una veritat
incòmoda que deixa clar que moltes de les veus que proclamaven “amor pels
palestins” estan, de fet, obsedides amb l’odi a Israel.
2. Gaza contra Gaza: la realitat que no agrada
■ En aquests
moments i des de fa algunes setmanes, Gaza ja és el marc d’un conflicte
fratricida. Les imatges i els balanços de víctimes mostren que molts dels
cops més durs estan sent infligits per palestins a palestins. Les desenes
de morts en 48 hores són testimoni d’un caos intern que ningú no vol
reconèixer en tota la seva dimensió.
■ Tot
i que no hi ha una xifra oficial consolidada de terroristes armats, diverses
fonts apunten que dins la Franja de Gaza hi ha:
- Hamas: entre 20.000
i 30.000 combatents, segons informes d’intel·ligència israelians i
internacionals.
- Gihad Islàmica Palestina (GIP): entre 8.000 i 12.000 combatents, amb forta presència a Gaza.
- Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa (afiliades a OLP-Fatah): uns milers, tot i que menys actius
militarment.
- Grups menors com el Front Popular per a
l’Alliberament de Palestina (FPAP) i altres
faccions salafistes: entre 1.000 i 3.000 membres armats.
📌 Un total estimat que pot arribar als 50.000
terroristes armats repartits entre diverses faccions, amb graus de
coordinació i rivalitat variables.
■ I
aquest fet hauria de deixar ben clar que no estem parlant de rescat
internacional ni intervenció externa, sinó d’un enfrontament entre
faccions àrabs palestines, una lluita que arrasa barris, famílies i la
fràgil esperança d’un futur comú. I mentre això passa, la gran orquestra
mediàtica que fa temps que toca una sola nota ha desat els seus
instruments i no bada boca.
3.
L’única veu
que ha avisat
■ Molts de nosaltres, periodistes i analistes que encara treballem amb dignitat i sense consignes ni retribucions oficials, molts de nosaltres (i no pas tots per vergonya dels que es fan dir periodistes i són, simplement cridaners del poder globalista i woke, només cal que repasseu TV3, Vilawoke i la resta d'escòria mediàtica subvencionada que tot Catalunya s’empassa cada dia) hem estat advertint durant mesos de la falsedat informativa generalitzada i que a Gaza hi hauria un bany de sang intern.
■
Molts periodistes amb dignitat hem estat els que dia rere dia hem posat el
dit a la nafra denunciant la violència que s’esdevé entre palestins,
començant pels robatoris de tot el menjar que Israel permetia passar sense
problema, que era molt, fins a les baralles entre faccions terroristes que
tenien la veritable població civil no vinculada a cap banda contra les
cordes.
■
No ho fèiem per gust, ni per afavorir a uns i no a altres, sinó per
responsabilitat informativa, de la qual cosa aquestes setmanes vinents
potser molts falsos periodistes n’hauran de donar comptes. Perquè
òbviament cal mostrar-lo el patiment, si hi és. Però això també inclou els
murs interiors de la pròpia comunitat palestina. I per això, ser i fer de
periodista és una feina encomiable que no tots els carallots que cobren per dir
que ho són saben fer. Perquè, professionalment, bramar només quan hi ha un
enemic extern és demagògia; bramar només quan l’enemic encaixa en la teva
narrativa moral és pura hipocresia.
4.
L’abandonament
dels palestins reals
■ Mai
no els ha importat Palestina, i les proclames pomposes d’alguns es
van quedar en eslògans publicitaris; quan la realitat es complica, la veu
que pregonava solidaritat a crits s’apaga. Mai no els ha importat Gaza.
No és una qüestió de distància o d’accés; és una qüestió d’interès selectiu. Perquè
quan Gaza (o Ucraïna, o Veneçuela o Síria) serveix a la pròpia narrativa,
és objecte d’amor o d’una cosa que ho sembla. I quan això no passa, es fa el
silenci. El silenci dels anyells en ramat.
■ Mai
no els han importat els palestins. I queda molt clar. Perquè és ara quan ja s’entreveu
que el poble queda reduït a un instrument retòric útil per a la indignació
i a desestimar i desdir-se'n, en aquest cas a través del silenci, quan la història es torna complexa.
5.
La veritat
sense maquillatge
■ L’odi
a Israel ha estat el motor d’aquesta no compassió. Les proves
anecdòtiques i els comportaments públics de certs sectors demostren que la
seva prioritat no ha estat mai la vida dels palestins sinó l’execució d’una
narrativa antiisraeliana, antijueva, antisemita, en definitiva,
parlem clar.
■
Quan la violència interna evidencia que la tragèdia no sempre té el culpable
que una majoria assenyala, la indignació es desactiva. I això ens obliga
a preguntar: quines són la mesura i l'alçada moral d’aquestes veus?
■ La
hipocresia no és només immoral, sinó que és molt perillosa. Quan la
comunitat internacional (incloses l’ONU i molts estats de dit admonitori)
s’enganxa amb bombo i platerets a una sola versió simplista dels fets,
perd capacitat per comprendre i, per tant, per aportar solucions reals.
6.
Les
conseqüències d’aquest mutisme
■ Sovint
el silenci legitima de manera enganyosa i miserable. Quan qui critica no
parla objectivament, qui actua violentament rep una mena d’impunitat
moral. I el missatge és clar, i fatal, perquè no hi ha ulls objectius i
no contaminats pel riu desbordat que ho arrasa tot que jutgin com cal. Ni
veus que recordin que allò no és la veritat.
■ Els
palestins queden aïllats en la seva tragèdia, no sols per la guerra,
sinó per la falta d’autèntica defensa de la seva dignitat davant de les seves
pròpies institucions i faccions. I el món, privant-se d’un relat complet,
queda sense eines per intervenir amb justícia i eficàcia.
7.
Un advertiment
i una crida
■ No
caiguem en la simplificació còmoda. Les grans veritats sempre són més
complexes que els eslògans; entendre la complexitat no és traïció a una causa,
sinó fidelitat a la realitat. I sí, cal parlar de tot allò que passa a Gaza,
inclòs el relat que els mitjans i activistes prefereixen amagar per mantenir la
narrativa d’una vella dita periodística: que la veritat no t’espatlli un bon
titular. I si aquests periodistes que a la resta de companys que seguim
fent bé la nostra feina ens deixen a l’alçada de les sabates (que avui són més
del 80% a tot el món, de gust i per força, ves quina misèria), si realment s’estimen
els palestins, també haurien d’alçar la veu contra els qui els fan mal de
veres —ja siguin de fora o de dins.
8.
Per acabar: la
hipocresia com a lliçó
■ Quan
el silenci és pura hipocresia, el deure de dir la veritat esdevé
imprescindible i militant. No és neutralitat. No és implicació. No és
sentiment propi o preferència social (que aquesta no és feina dels periodistes
en el nostre cas, i per això no tothom pot ser un professional del periodisme per molta llicenciatura en comunicació que hagi aconseguit) i
sí que és responsabilitat. I aquí defenso pertot l'ofici davant la titolitis, com feia l'homenot Pla. O Menendez Pelayo, en el seu compendi La historia de los heterodoxos españoles, quan esmenta els periodistes i el nostre ofici.
■
Honorar la memòria de les víctimes de qualsevol conflicte o desgràcia exigeix
parlar clar, també quan això incomoda aliances o sentiments. També quan qui
ens fa parlar és l’odi i l’anti, i no la veritat ni l’objectivitat, senyors
i senyores periodistes, estimats companys de viatge.
■ La
solidaritat genuïna no es pot triar segons qui siguin els implicats. Ni la
narrativa al respecte no es pot condicionar. I mai no es pot oblidar que, sobretot
el periodisme professional, exigeix constància, coherència i el coratge
de dir clarament allò que calgui, encara que això redueixi conceptes propis, audiències i amistats fàcils
o de conveniència.
