La dreta tradicional, antisemita i nacional-catòlica, tot i la seva retòrica capitalista no suporta la llibertat econòmica i social
La
dreta antisemita de sempre reapareix en el debat sobre els jueus
L’antisemitisme
ha estat un pilar ideològic del franquisme que durant dècades va alimentar el
mite del “contubernio judeo-masónico” com a enemic d’Espanya. Els seus hereus
polítics —VOX i el PP més dur— en mantenen l’aroma, tot i els maquillatges
contemporanis. Tampoc cal oblidar que, malgrat la “modèlica” Transición
Española del 1976 i el socialisme al poder de l'estat des del 1982, Espanya no
va reconèixer l’Estat d’Israel fins al 1986. “Datos, no relatos”, diuen els
meus companys mexicans de la geopolítica.
La
líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, puja com l’escuma, tant a les
enquestes com a la xarxa, i encara més als carrers i en les converses entre
catalans que s’estimen el país de veres. Ara, però, resulta que els hereus del
franquisme —els mateixos que van mantenir Espanya en l’aïllament diplomàtic i
no van reconèixer Israel fins al 1986— volen fer veure que Sílvia Orriols és
com ells. Els mateixos que durant dècades van escampar el mite del “contubernio
judeo-masónico” ara intenten maquillar el seu antisemitisme estructural tot
barrejant-lo amb una alcaldessa que fa discursos al Parlament amb una estrella
de David al pit. VOX i el PP vénen del franquisme, i el franquisme era
antisemita per antonomàsia i els seus acòlits —per molt que dissimulin— ho són
de manual. Aliança Catalana, en canvi, no només no ho és, sinó que fa bandera
del suport a Israel. Com la fa de la Nació Catalana a la qual serveix i defensa
fins al seu alliberament, que per això va néixer. I això, per molt que els
molesti, marca una frontera ideològica que els seus enemics i detractors no
poden esborrar, ni amb titulars ni amb retòrica de tertúlia.
L’antisemitisme,
l’odi més antic i mutable de la història, sempre troba noves pells per
manifestar-se. Després d’un llarg període on les seves expressions més visibles
havien estat cobertes per la narrativa de l’esquerra radical —enfocada en
l’anti-sionisme (que no és més que la nova forma d’anomenar eufemísticament
l’antisemitisme), l’anticolonialisme i la crítica aferrissada a l’estat
d’Israel—, l’any 2025 sembla haver marcat un ressorgiment clar i inquietant
d’una vella ombra: l’antisemitisme de dretes. Aquest ressorgiment s’està fent
sentir amb força a les xarxes socials i en certs sectors polítics que,
paradoxalment, es presenten com a guardians dels valors occidentals, del lliure
mercat i de la propietat privada, principis que el seu odi, en el fons,
contradiu.
L’actualitat
ens obliga a desemmascarar aquesta versió de l’odi, la qual, a diferència del
seu homòleg d’esquerres, no es basa en la crítica geopolítica, sinó en la
insistència en el constructe ètnic o religiós i en el rebuig a la diversitat i
al cosmopolitisme que la prosperitat econòmica lliure promou inevitablement.
Cal, doncs, fer una anàlisi quirúrgica per entendre aquesta dinàmica i per què
la seva reaparició, tot i ser anòmala en el context del debat actual, obliga la
societat a una vigilància constant.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 28-11-25
Divendres
assolellat a Sitges. Content perquè ahir va tornar la meva bella amiga experta
borsària de la seva intensa feina al parquet econòmic de la City de Londres, i
hem passat una fantàstica nit junts, abrigats i protegits de la baixa
temperatura que aquests dies envaeix el país, també la costa mediterrània
inclosa la del Garraf. Esmorzar plàcid abans d’anar a caminar a marxa ràpida,
que no atlètica, uns set o vuit quilòmetres pels voltants de casa seva,
rodejant el Club Terramar i arribant pel darrere a la zona alta muntanyenca des
de la qual es veu el baix de Sant Pere de Ribes a una banda i un tros de
Vilanova a l’altra.
Exercici
saludable i dutxa reconfortant abans de la interessant conversa que hem
mantingut sobre la irrupció des de part de la dreta de sempre d’un nou brot
d’antisemitisme social que, després d’un parèntesi woke de distracció (que a
banda d’antisemita és antioccidental) torna a la pell de qui tracionalment ha
estat el gran enemic dels jueus per pur racisme. I d’això hem estat dialogant
abans de fer camí cap al centre de Barcelona per assistir a una interessant
conferència sobre economia, en aquest cas, sobre l’economia catalana, que en
aquests moments és sota mínims en una bona part dels seus aspectes.
Esperem
que la nova fornada de nacionals catalans que finalment s’han despertat de les
malifetes del pujolisme i dels seus capsigranys hereus de llarga durada de 40
anys (parlo obertament de la gent que fem costat a les tesis d’Aliança Catalana
i de Sílvia Orriols) sàpiguen, d’una vegada, sobretot els més joves i
preparats, arraconar tota aquesta morralla que, embolcallats en banderes de la
falsedat (no pas de la identitat!) i només en favor propi, han assaltat el país
les darreres quatre dècades, perquè aquest estimat país nostre es mereix una
millor gestió i un més gran patriotisme de veres per protegir l’economia
catalana, però també i de manera molt important, la llengua i la cultura,
parapetant la nació de la irrupció de tota mena de vergonyosos hostes que
pretenen la nostra desaparició per substitució demogràfica, com van demostrar
ahir mateix molts dels seus miserables actors al servei del colonialisme
castellà durant el teatre espanyol del lliurament dels Premios Ondas,
una altra de les vergonyes a què estem exposats els catalans amb el vist i plau
dels factòtums de Vichy de tota mena i color polític, naturalment per seguir
protegint paguetes i poltrones colonials.
Doncs,
dit això, avui escriuré d’aquest nou esclat antisemita de part de les dretes,
que no és nou de cap manera. Recordeu allò del “contubernio judeo masónico”?
Doncs, això. Xabat Xalom a tothom! Perquè, per estimar Israel i defensar-lo, no
cal ser jueu.
1. La mutació de l’odi i l'eclipsi recíproc
■ L’antisemitisme es pot entendre com un fenomen inherentment camaleònic, adaptant-se als grans relats polítics, socials i econòmics de cada època. Si en els anys 30 va adoptar la forma de l’odi racial i la puresa ètnica (la dreta clàssica), i més tard s’ha transformat en l’odi anticapitalista (l’esquerra més radical), en els darrers temps ha estat el marc geopolític el que ha eclipsat la resta d’expressions. La constant atenció que requereix la seguretat de l'estat d'Israel, accentuada arran de l'atac de Hamàs a les comunitats jueves en règim de quibuts el 7 d’octubre de 2023, ha creat un focus en què la crítica forana a tal seguretat s'ha barrejat de manera manipulada amb discursos d'odi obertament antisemites propagats pels deixebles de les doctrines del marxisme cultural “woke” de Michel Foucault i Edward Said.
■ Durant el període comprès entre el 2023 i el 2024, el debat va estar aclaparadorament dominat per la visió de l'antisemitisme d’esquerres, on la comunitat jueva era assenyalada, no per la seva religió o etnicitat, sinó per la seva suposada vinculació amb el projecte "colonitzador" o "imperialista" d'Israel. Aquesta narrativa va ser molt efectiva a l'hora de mobilitzar sectors acadèmics i activistes, desviant l'atenció de les formes més tradicionals de l'odi basades en la xenofòbia i la puresa, que són típiques dels extremismes de dreta.
■ No obstant això, el fet que els atacs terroristes de Hamàs del 2023 no hagin provocat una baixada en les manifestacions d'odi l'any 2024, i que el 2025 assistim a un ressorgiment de la vella guàrdia, indica que l'antisemitisme és un pou d'odi que no exhaureix les seves fonts. Quan una forma d’odi s'aclareix, l’altra emergeix amb nova força, demostrant que el problema de fons no és Israel o el capitalisme, sinó la mateixa predisposició a assenyalar el col·lectiu jueu com la causa de tots els mals socials o polítics.
2. Eix de l'odi d'esquerra: geopolítica i el relat
colonial
■ L’antisemitisme d'esquerres es presenta amb una
màscara ideològica que el fa més acceptable en determinats cercles
progressistes. El seu constructe es basa en la premissa que el problema amb
Israel és exclusivament un "tema colonitzador", relegant la història
de persecució i la complexitat del conflicte regional. L'odi se centra en el
concepte de l'estat-nació jueu, i no tant en la identitat religiosa o ètnica,
tot i que, a la pràctica, la línia entre la crítica política i l'odi antijueu
es difumina perillosament.
■ Aquesta aproximació ha generat un fenomen on les
manifestacions públiques sovint es posen “a favor dels atacants” sense la
mínima reserva moral, una dinàmica que rarament es veu amb altres grups o
conflictes. L'obsessió per demonitzar només un bàndol dins
d'una guerra complexa, i assenyalar la comunitat jueva global com a
còmplice, revela que hi ha un component d’exclusió i de doble raser que va
més enllà de l'anàlisi geopolítica objectiva.
■ La diferència fonamental, doncs, és la focalització.
Mentre que l'esquerra s'embolcalla en la retòrica de la
descolonització, el canvi climàtic i els drets humans per amagar
l'antisemitisme tradicional, la dreta opera amb paràmetres més directes i
clàssics: el rebuig a l'altre pel que representa en termes culturals i
religiosos propiciats per les migracions humanes massives i descontrolades
causades per la globalització, la multiculturalitat i el cosmopolitisme.
3. El retorn agressiu de les dretes tradicionals:
antisemitisme identitari
■ La dreta, particularment els seus sectors més
extrems (que cal no confondre amb el llibertarisme, acusat
banalment d’extrema dreta quan resulta que sovint és d’extrema
necessitat per al seu col·lectiu nacional mal gestionat i a la deriva, no
pas d’extrema dreta, que és una altra cosa que tothom sap), tradicionalment ha
tingut problemes per acceptar l’existència de qualsevol grup que no s'ajusti al
seu ideal de “puresa” ètnica, nacional o religiosa. Aquest antisemitisme
re-emergent no se centra, en el cas d’Israel, en els atacs defensius de les
FDI/policia a Gaza o a Cisjordània, sinó en la noció d'un constructe religiós i
cultural, clarament identificat com a woke, que es vol traslladar de
manera obligatòria a la societat sencera. I aquí, òbviament, hi podem
incloure sense cap mena de dubte l’islamisme més teocràtic i totalitari,
que vol convertir tot país a l’Islam o erradicar tothom que no s’hi
avingui, com s’ha posat de manifest tantes vegades amb l’ajut inestimable
dels occidentals més antioccidentalistes.
■ Aquesta visió és profundament reaccionària i busca
reintroduir l'odi basat en l'estigmatització dels jueus com a elements
“externs” o “desestabilitzadors” de la seva nació o de la seva
identitat catòlica i d’altres branques del cristianisme occidental. És un
retorn a les velles idees de conspiració i d’exclusió, on la
culpabilitat no es troba en un acte polític o militar concret, sinó en
l’existència mateixa del col·lectiu com a part del paisatge social divers.
■ La reaparició d’aquest patró l'any 2025, si bé
encara dissimulat pel soroll de l'altre extrem, és un senyal d'alerta que la
polarització global no només està radicalitzant l'esquerra en l'àmbit
geopolític, sinó que també està donant ales a la dreta més fonamentalista (o
sigui, la dreta de veres i no pas la que el radicalisme esquerranós més profund
i immobilista acusa de ser-ho, confonent dretanisme amb llibertarianisme)
per desempolsegar els seus propis relats d’odi i exclusió, que sovint venen
embolicats en la retòrica legitima i reivindicativa de les societats amenaçades
de veres, de la "defensa de les tradicions" o la “identitat
nacional amenaçada per una altra identitat nacional més forta i poderosa” (suposo
que no cal que posi cap exemple, oi?) però des d’actors que, sovint, tenen
estats forts al darrere que aixafen les seves pròpies diversitats, com és el
cas de França i Espanya i els seus actes/actors més radicals amb (contra) la
realitat nacional catalana que inclou llengua, cultura i tradicions, per
així escombrar tot allò que no els permet la seva desitjada uniformitat social,
“nacional” i lingüística.
4. La paradoxa de la dreta i el lliure mercat: odi envers
prosperitat
■ Un dels aspectes més paradoxals i inquietants de
l'antisemitisme que neix en sectors que es declaren, entre altres preferències
socio econòmiques fans del lliure mercat", és la seva incapacitat
d’acceptar les conseqüències lògiques d’aquest mateix sistema econòmic. El
lliure mercat, per definició, és un espai de llibertat, intercanvi i
cosmopolitisme que valora la competència, la innovació i l'associació lliure de
les persones, independentment del seu origen, creença o projecte de vida.
■ Quan s'analitza amb profunditat l’estructura mental
d’aquesta dreta tradicional, especialment la d’influència catòlica que parteix
de la base nacional-catòlica es descobreix que, malgrat la
seva retòrica capitalista, no suporta les implicacions de la llibertat
econòmica i social per a la resta de segments més que en el seu. La seva
veritable intenció no és el respecte sense restriccions a la propietat
privada o al mercat, sinó traslladar el seu "constructe religiós
i moral" a les dinàmiques socials i obligar a la societat a viure segons
els seus dictats. Això implica una restricció de la llibertat individual que
és, essencialment, la negació del lliure mercat real. I aquí hi entren tots els
personatges i els colors de l’auca.
■ Per tant, l’antisemitisme de dretes, igual que
qualsevol altra forma d’odi ètnic o religiós, és un atac a la llibertat
econòmica i social. L'odi al cosmopolitisme, a la barreja i a l'intercanvi
cultural (tret distintiu del poble jueu al llarg de la història) és la negació
de la mateixa base sobre la qual es construeix la prosperitat occidental,
basada en l'acord entre diferents (el "tu allà i jo aquí, però respectant
la propietat privada").
5. Els quatre pilars de la prosperitat i la convivència
■ Des d'una perspectiva llibertària, la clau per
generar riquesa i aconseguir una convivència pacífica no és la recerca de la
igualtat de resultats o la intervenció, sinó l'establiment d’un marc de
llibertat i respecte mutu. Aquest marc es recolza en quatre pilars fonamentals,
la violació dels quals no només genera pobresa, sinó també el caldo de cultiu
per a l'odi i la violència, com l’antisemitisme.
■ El primer pilar és la total igualtat
de tots i tothom davant la llei. Això vol dir que ni la pertinença
ètnica, ni la religió, ni la classe social no poden influir en les decisions
del sistema judicial o de l'administració. Aquest principi és precisament
el que l’antisemitisme, tant de dretes com d’esquerres, intenta trencar,
creant categories d'odi o de privilegi.
■ El segon i tercer pilar són el respecte
absolut a la propietat privada i el mercat lliure. La
lliure circulació de béns, serveis i idees (el mercat) només pot funcionar quan
la propietat de cada individu o grup (el "tu allà i jo ací") és
respectada, permetent la cooperació voluntària, fins i tot entre aquells que
s'odien en l'àmbit privat. Aquesta cooperació per interès mutu és el que el
fanatisme ideològic —sobretot el de tarannà woke—, intenta eliminar.
■ I el quart pilar, i potser el més crucial en el
debat sobre l'odi, és el respecte sense restriccions al projecte de
vida de l'altre. Aquesta és la definició de llibertat social: la
possibilitat de viure segons les pròpies creences, hàbits o tradicions (sempre
que no violin la llibertat d'un altre). La dreta tradicional, en què en el
nostre context català generalment és d’arrel catòlica profunda i vol imposar el
seu "constructe religiós" a les dinàmiques socials, atempta
directament contra aquest principi fonamental. En definitiva, tot i que en
distintes intensitats, és el mateix que passa amb l’islamisme.
6. La llibertat de l'altre com a base del progrés
■ La prosperitat i la convivència pacífica es
construeixen sobre una premissa que la majoria d’ideologies radicals no
accepten: la possibilitat de prosperar, fins i tot quan els individus
es detesten. La llibertat econòmica i el respecte a la propietat privada
permeten la interacció per interès mutu ("encara que ens odiem, podem
construir una prosperitat") sense necessitat d'una "harmonia"
moral o ètnica forçada.
■ Aquesta visió llibertària reconeix
la naturalesa humana i no intenta canviar les emocions de la gent, sinó crear
un marc legal i social on l'odi no es pugui traduir en persecució, expropiació
o discriminació. És el principi del dret civil: viure honestament, no
danyar l'altre i donar a cadascú el seu. Si aquests principis públics es
mantenen, el fanatisme ha de quedar relegat a una part de l'esfera privada,
sense capacitat de contaminar les dinàmiques socials i econòmiques.
■ El gran error de la dreta tradicional es que, al
contrari del llibertatisme, en el fons, no vol la llibertat
per a tothom, sinó només per a aquells que s'assemblen a ells. La seva
insistència a transferir la seva estructura religiosa i moral a les dinàmiques
socials (obligant la societat a viure així) demostra una profunda incomprensió
de la llibertat i el mercat, i la converteix en una força tan restrictiva i
reaccionària com qualsevol altre extremisme.
7. Què genera prosperitat, no què causa pobresa
■ Un concepte cabdal en aquesta anàlisi és la idea
que l’anomalia és la prosperitat, no la pobresa. La història de la
humanitat és una història de penúria, conflicte i estancament. El que cal
estudiar no és "què és el que provoca la pobresa", sinó "què és
el que genera la riquesa". La pobresa és l'estat natural; la riquesa
és l'excepció que cal guanyar i, per tant, afaiçonar.
■ L'excepció de la riquesa, segons la filosofia que
sustenta els arguments de la transcripció, sorgeix exclusivament del marc de llibertat
i respecte mutu descrit anteriorment: igualtat davant la llei, propietat
privada, mercat lliure i respecte al projecte de vida individual. Allà on
aquests pilars es trenquen, el caos i la pobresa, juntament amb els conflictes
basats en l’odi, tornen immediatament.
■ Per tant, l'antisemitisme, en qualsevol de les seves
formes, és un atac directe al motor de la riquesa. Tant si és el d’esquerres,
que ataca la propietat i el mercat amb la tan manipulada i mal emprada
retòrica anticapitalista, com el de dretes, que ataca el
respecte al projecte de vida de l'altre amb la retòrica de la puresa ètnica o
religiosa, ambdós són forces antiprogressistes i generadores de misèria.
8. Per acabar: l'alerta permanent i la defensa de la
llibertat
■ La reaparició de l’antisemitisme de dretes en
el debat públic de 2025, mentre l’atenció es focalitza en les dinàmiques
d'esquerres, és una lliçó de la necessitat d’una vigilància ideològica
permanent. No es tracta de combatre només una forma d'odi, sinó
d'entendre que l’odi és la manifestació de forces que busquen aniquilar la
llibertat i el marc de cooperació que ha permès la prosperitat
occidental.
■ La defensa efectiva contra qualsevol forma d’odi,
incloent-hi l'antisemitisme, no rau en la correcció política o la censura,
sinó en la revaloració constant dels principis bàsics de la
Il·lustració i la llibertat: el dret de cadascú a existir i prosperar sota la
llei, respectant la propietat privada i el projecte de vida dels altres.
Només així es pot garantir que la "maleïda anomalia de la
prosperitat" continuï sent la norma i no l’excepció.
