Xirinacs ens va deixar un llegat mental de llibertat i un gran resum escrit anomenat “La traïció del líders” perquè mai no oblidem qui són molts dels seus absoluts botxins

 

“La traïció dels líders”: de Xirinacs al procés

Xirinacs, que va viure i morir voluntàriament per aquest país, ens va deixar un llegat mental de llibertat i un gran resum escrit anomenat “La traïció del líders” (1993), perquè mai no oblidem de quin país som nacionals i qui són molts dels “líders” que diuen defensar-lo quan resulta que la realitat és que en són els seus absoluts botxins

Llegeixo a El Nacional una peça que explica que l’antiga presó Model acull una mostra sobre Lluís Maria Xirinacs i en què s’hi destaca, molt propagandísticament, que “un jove Jordi Pujol i la seva dona Marta Ferrusola el van anar a veure” durant la seva plantada del 1975. Aquesta anècdota, presentada com a gest de suport, contrasta amb el drama judicial actual que l’expresident i bona part de la seva família viuen pel fet de ser jutjats, i no pas per cap causa política ni molt menys sinó per associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de documents mercantils i frustració de l’execució, diu la Fiscalia, que sol·licita nou anys de presó per a Jordi Pujol Soley i penes que van dels vuit als vint-i-nou anys per als seus fills. El contrast entre l’activisme antifranquista de Xirinacs i la presumpta corrupció sistèmica d'un políticament i social acomodat Jordi Pujol i els seus hereus familiars i d'ideari revela la veritable herència d’una classe dirigent que va fer de l’arribisme i la claudicació la seva única ideologia.

Tant Lluís Maria Xirinacs com Ramon Barnils (vaig conèixer força el primer i vaig compartir redacció amb el segon a Catalunya Ràdio durant tres anys i moltes estones de conversa a l’Universal després del programa El Lloro, el Moro, el Mico i el senyor de Puerto Rico) són dues figures que, des de la coherència radical i la dignitat insubornable, van marcar un camí de compromís amb el país que avui encara ressona amb força. Xirinacs, amb la seva presència obstinada davant la Model i amb la seva veu que exigia llibertat sense rebaixes, va esdevenir símbol d’una resistència que no pactava amb la comoditat ni amb el poder per cap interès crematístic ni de poltrones perquè el seu únic objectiu era el país, el fet mateix del país i la llengua nacional, sense cap lucre, egotisme ni personalisme. I si parlo de Barnils, a qui vaig conèixer a bastament i de molt més prop en el dia a dia i amb qui vaig mantenir moltes converses i discussions en que sempre acabava derrotat, la qual cosa agraeixo fins a la sacietat, amb la seva ploma incisiva i la seva mirada lúcida sobre el periodisme, la política i la vida mateixa, va denunciar sense por les misèries d’un sistema que disfressava la submissió de pragmatisme i que enlairava titelles i bujots que només eren (i són) això.

Avui, però, els aprofitats de sempre fan servir els seus noms en benefici propi, convertint-los en banderes de conveniència, en segells de prestigi que legitimen discursos que ells mai haurien avalat. És el mateix mecanisme de mercadeig que profana el sagrat per interessos profans, tal com descriu el Nou Testament: “Jesús va entrar al temple i va fer fora els mercaders a puntades de peu”. Si Xirinacs i Barnils fossin vius, farien exactament això: expulsarien sense contemplacions els que manipulen el seu llegat i la mateixa història del país per treure’n rèdit personal. La seva herència política, professional i intel·lectual —com la de tants altres que es van consagrar a aquest país nostre, des de Salvador Escamilla a Carles Muñoz Espinalt— no és un logotip ni un recurs retòric, sinó una crida a la coherència, a la veritat i a la llibertat sense maquillatges, que no es negocia ni es ven. I menys pel profit de quatre taujans que només esperen l’ocasió per sucar pa allà on calgui, ja sigui amb exposicions o amb imitacions d’associacions professionals que només són guinguetes sectàries i d’influències personalistes de fatus sense pensament propi ni voluntat de servei professional gremial ni nacional de cap mena que no passi per les pròpies ínfules de farsants i no ningú. 

Obriu l'enllaç que adjunto més amunt i llegiu "La traïció dels líders", de Lluís Maria Xirinacs, perquè paga molt la pena i us farà entendre moltes coses.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-12-25

Dijous sitgetà entre assolellat i ennuvolat. La meva amiga acaba de tornar de la City de Londres, en que avui només ha treballat mig dia perquè, fins demà a migdia, ho pot fer a través de la xarxa i pot començar abans el cap de setmana. Anirem a dinar a la Pizzeria Cap de la Vila, en què el menjar és excel·lent i podrem gaudir d’una estoneta de bon sol de desembre a la terrassa dels quatre carrers. La Blanca Subur és una meravella, també a l’hivern, en què sempre tens el regal del sol en algun moment o altre. Després de dinar, segurament anirem a fer una caminada pel centre barceloní i a barrejar-nos una mica amb tota la multitud que en aquestes dates ja passeja prop de les engalanades i lluminoses botigues d'aquells carrers tan ben guarnits en anys pretèrits, ara que el maleït woke, la multiculturalitat acultural i la barreja indesitjable de tota mena d’ideari tendenciós i negativament incisiu ha fet malbé bona part d'aquestes celebracions que, per alguns com jo, eren tan absolutament entranyables. Dit tot això, m’agrada, però, aquesta simbiosi de poder redactar prop del mar sitgetà i al cap de mitja hora ser a la Plaça de Catalunya, tot fent una passejada en cotxe i mantenint una bona conversa amb algú tan agradable com la meva amiga broker dels actius borsaris. En fi, que avui he començat a escriure sobre el gran Lluís Maria Xirinacs, amb qui vaig tenir oportunitat de parlar diverses vegades i d’assistir a alguns col·loquis seus que em van aportar moltes dades i realitats que potser mai no hagués conegut si no hagués estat per ell i per un altre estimat i també desaparegut que alhora era company seu, Josep Dalmau, patriota que tampoc, com va fer Xirinacs, mai no es va rendir davant de cap obstacle ni agenollar davant de cap reietó. Ni es va vendre de manera vergonyosa.    

1. La traïció fundacional de la Transición Española

■ Xirinacs ja advertia a La traïció dels líders que la Transición havia estat una traïció estructural. La classe política catalana emergent va canviar el mandat d’independència per engrunes autonòmiques. Els “Quatre Punts” de l’Assemblea de Catalunya reclamaven sobirania, amnistia i llibertats, però, miserablement, Jordi Pujol i companyia van acceptar el marc constitucional espanyol sense badar boca ni obtenir si més no (com va fer el PNB) un concert econòmic que en justifiqués la decisió. O sigui, clar i català: fer de puta de franc i al damunt pagar el llit. 

■ La presència de Pujol i muller davant La Model no era per cap compromís amb la llibertat, sinó pur oportunisme per legitimar-se, com ja poso de manifest en el meu article epitafi polític del personatge publicat en aquest mateix blog el passat 16 de novembre. El tantsemenfotisme de Pujol es va convertir en la norma: fer veure que defensava la nació mentre pactava amb Madrid per mantenir quotes de poder, privilegis i messianisme.

■ Aquest canvi de rumb va marcar tota una generació. La Transición, que hauria d’haver estat un moment de ruptura, es va convertir en un pacte de continuïtat. Els líders catalans van preferir la comoditat de l’autonomia a la incertesa de la sobirania. Xirinacs, amb la seva radicalitat pacífica, va quedar com una veu incòmoda, mentre Pujol es consolidava com a gestor d’un poder regional i feia d’allò que exactament diu l’Estatut d’Autonomia i la Constitución Española: de representant ordinari de l’Estat a Catalunya, i res més. La traïció no va ser un error puntual, sinó un sistema que va educar la societat en la por, els miratges, les falses il·lusions i en la resignació. I fins avui.

2. Pujol: l’arribisme fet rèmora institucional

■ Durant cinc dècades, Pujol i els partits que va certificar directament i indirecta han estat els grans beneficiaris de la Transición Española. L’expresident autonòmic de Catalunya, avui jutjat conjuntament amb diversos membres de la seva família per acusacions d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de document mercantil contra la hisenda pública i frustració de l’execució va construir una societat “pujolitzada” en què la política i alguns negocis es van barrejar a discreció. I molt possiblement, a tenor de totes les proves concloents fins avui, quedarà demostrat que el discurs de la “construcció nacional” va servir de tapadora per a un enriquiment personal i familiar sistemàtic. La manca de recança mostrada pel que no va ser res més que, ho reitero, durant 23 anys representant ordinari de l’Estat a la Comunidad Autónoma de Cataluña, un cop descobert l’escàndol, posa de manifest la manca d’honorabilitat d’una figura que ha estat protegida cegament pels seus fidels i intocable políticament durant més de quatre dècades.

■ La rèmora que arrosseguem els catalans que fa anys que vam obrir els ulls i que avui ho expliquem sense embuts, que tampoc som gaires, tot sigui dit, és haver acceptat que un líder amb aquesta fonamentació moral pogués ser el pilar ètic i polític d’una nació com la catalana. Naturalment, si no hagués estat per aquesta hipnosi col·lectiva que es va anar transformant en un narcòtic constant en l’ideari nacional català, aquest personatge no hagués pogut durar tant. És allò que dèiem de joves de Franco i salvant les distàncies, el context i els mètodes: sense franquistes Franco no hagués perdurat. Per això Pujol, que actuava en democràcia i sense armes ni exercits, encara és un espècimen més digne d’estudi social i antropològic que el dictador espanyol. I la societat catalana, mesella i amorrada al titellaire que la movia com volia, també. També.  

■ Bona part de la societat catalana post franquista va ser educada en la doble moral: la retòrica pujolista embolcallada en el seu nacionalisme particular com a base de la pràctica clientelar avui demostrada sobradament en diversos fronts; des del 3% al Palau de la Música, i avui no toca i demà tampoc. El de Pujol es va convertir en la norma institucional. Fer veure que es defensava la nació mentre es pactava amb Madrid per mantenir quotes de poder i privilegis més que personals. Aquesta actitud va inocular en la ciutadania una resignació còmplice, que encara avui marca el nostre present. La “pujolització” no és només un estil polític, és una cultura de la claudicació, de la rebaixa i de la riota dels que la veuen clara.

3. La segona traïció: el procés, net per fora i podrit per dins

■ El postpujolisme va reproduir la traïció amb nous actors al seu servei: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, l’ANC, Òmnium, el Consell per la República, la nova Crida. La nit del 20 de setembre de 2017, milers de ciutadans concentrats protestaven per la detenció de 14 persones en el marc d’un operatiu que “deien que era per a parar l’1-O”. Sànchez i Cuixart, des del sostre d’un cotxe de la Guardia Civil espanyola, van enviar la gent a casa, dissipant l’energia popular en una acció disfressada de “valentia” atès el prosceni des d’on aviaven la gent fora de la zona. Res més lluny de cap heroïcitat i sí absolutament prop del col·laboracionisme espanyolista com molt bé es va constatar a posteriori, malgrat que els mitjans de Vichy ja van explicitar que “allò i aquelles paraules els van acabar acusant de sedició i rebel·lió”. Tot la mateixa farsa per, precisament, fer descarrilar el procés des de dins mateix. Un procés que era net per fora gràcies a les classes populars i al poble ras i podrit des de les seves mateixes entranyes a partir de la manipulació que van exercir els traïdors, que encara suren i es riuen de tots nosaltres. Pregunteu-vos on són avui i què fan, aquests dos fantasmes entronitzats màrtirs. Ja ho va deixar escrit Xirinacs, de Sánchez. I de Pujol.

■ Poc després, aquests i altres miserables covards que havien usurpat el mandat del poble de manera unilateral, es van lliurar voluntàriament a l’Estat en nom del poble, sense resistència, sense cap obligació de fer-ho perquè encara ningú no els havia cridat a fer-ho. Aquesta rendició també casa amb l’actitud de Carles Puigdemont, el suposat president independentista que fuig amb la complicitat o ceguesa calculada de l’Estat, que tothom sap que si vol detenir algú ho fa al moment. La fugida de Puigdemont i la rendició dels altres traïdors van convertir l’1 d’Octubre en un acte de covardia i traïció a la Nació Catalana, la qual cosa no neguen ni els espanyols ni tampoc el catalans més espanyolistes, perquè és una obvietat.

■ El tantsemenfotisme processista és la continuació natural del pujolisme. Els "líders" del 2017 van actuar amb covardia dilapidant l’esforç popular (ara alguns diuen que amb "ingenuitat" i jo m'imagino com i on haguessin acabat els líders irlandesos si el 21 de gener de 1919 el seu partit, el Sinn Féin, no hagués declarat la independència d'Irlanda, ratificant la Proclamació de la República Irlandesa de 1916, us ho imagineu, oi? No pas tornant a cap govern autonòmic; d'això ja se n'hagués encarregat el poble). La manca de preparació i coratge ètic és la segona gran traïció: malbaratar l’energia de l’1-O sense tenir un pla de resistència basat en la no-violència assumida. La presó, que per Xirinacs va ser un espai de dignitat, per ells va ser una excusa o una estratègia de victimisme i restauració personal d'absoluta vergonya aliena. I encara hi ha qui els tracta de presos polítics o d'exiliats. Pocavergonyes! 

4. Xirinacs i la repressió assumida

■ Xirinacs, doncs, entenia la presó com a fortalesa, al contrari dels mal anomenats presos polítics del procés, que per a ells la presó va ser dues coses: aturar el procés fent caure el moviment independentista i reposicionar-se després de la traïció. La gran diferència entre Xirinacs i els processistes que avui segueixen servint Vichy i tractant-se amb els impulsors del 155 és precisament aquesta: l’activista radical assumia el cost de la presó com una fortalesa; els traïdors del 2017 van actuar amb la malícia disfressada d’ingenuïtat perquè eren i són uns covards fidels servidors, com Pujol, de l’estat espanyol. Per això algun dia haurien de ser jutjats i condemnats amb deshonors pel poble català, víctima de la fratricida traïció.

■ La presó, que per Xirinacs va ser dignificar la lluita contra l'opressió castellana de l'Estat, per aquests aprofitats només va ser una plataforma de promoció i el premi al seu servei a Espanya, directe o indirecte, amb una posterior remuntada a la poltrona i a la menjadora: només cal que els aneu repassant un per un, a veure on són i que fan tots aquests miserables. Aquesta diferència no és només ètica: és política. Si volem reconstruir un projecte de llibertat i sobirania nacionals, cal recuperar la dignitat com a eix. I en aquest camí som molts. Moltíssims més dels que ningú es pensa.

5. La tercera traïció: institucionalitzar la impotència

■ El postprocés ha institucionalitzat la impotència. Les estructures d’autogovern s’han convertit en gestories de submissió, amb líders que fan equilibris entre la retòrica sobiranista i la gestió autonòmica. El Parlament de Catalunya, que hauria de ser el far de la sobirania, esdevé un escenari de simulacre en què teatralment es commemora la República del 1932 mentre els mateixos actors perceben catorze súper pagues sota la Constitució Espanyola del 78, que diuen "no celebrar". Quanta comèdia i quants cretins que se l'empassen! Aquesta contradicció no és anecdòtica: és estructural. És la xacra catalana que fa 613 anys que dura. Des de Bernat de Gualbes donant suport al Compromís de Casp a canvi d'una poltrona castellana, el 1412. Res de 1714 ni falòrnies de rendicions en guerres espanyoles.

■ La societat catalana ha estat educada en la por, en la resignació i en la delegació de responsabilitats. La traïció ja no és un acte puntual, sinó un sistema. El tantsemenfotisme de Pujol ha estat heretat pels seus successors: fer veure que es lluita mentre es negocia la rendició. La impotència institucional és la tercera traïció: convertir la sobirania en retòrica buida i la llibertat en simulacre. I això cal reparar-ho com sigui, d’entrada amb el defenestrament de tota l’arrel del mal: el pujolisme i els pujolistes connivents.

6. Per acabar: trencar el cercle de la por

■ La nostra societat està marcada per l’ombra de la por heretada i per la resignació còmplice amb els líders que ens han traït. La tasca essencial és trencar aquest cercle: exigir una classe dirigent amb honorabilitat i consciència, i una justícia que no es limiti a recaptar amb eficiència, sinó que garanteixi els drets amb la mateixa velocitat. La por ha estat l’arma més efectiva de l’Estat i dels líders que han preferit gestionar engrunes en lloc d’assumir riscos.

■ El coneixement del dret i l’assumpció de la desobediència no-violenta, com ens va ensenyar Xirinacs, és l’únic camí per defensar-se d’una administració i uns líders que confonen l’autonomia amb el botí —amb l’ajut inestimable dels seus connivents interiors i exteriors— i la llibertat amb la por. La dignitat no es delega, no es negocia, no es simula. La llibertat es lluita per poder-la viure a perpetuïtat, com van fer un dia els portuguesos (1640, any en què el president de la Generalitat Pau Claris va començar a gestar la República Catalana —1641-1645— amb el suport de França) i els gibraltarenys (1713), que la segueixen gaudint i llegant de pares a fills.