Donald Trump ja ha deixat clar que no es mullarà per l'actual oposició veneçolana, feble i hereva dels anys més foscos de les dictadures americanes

 

La detenció de Maduro i el futur de Veneçuela: interessos i ambigüitats de Trump i els Estats Units  

Si els hereus dels dictadors ancestrals de la dreta veneçolana esperen la reposició automàtica com a regal afegit de Donald Trump, diria que no cal que hi comptin.

La detenció de Nicolás Maduro per part de l’administració de Donald Trump no s'ha de llegir com un acte de romanticisme democràtic, sinó com una operació de càstig penal i transaccionalisme polític pur. Mentre el Departament de Justícia dels Estats Units (EUA) ja es prepara per processar sumaríssimament el dictador, la Casa Blanca envia senyals clars: no hi haurà xecs en blanc per a l'oposició veneçolana. Trump entén la caiguda del chavisme com una qüestió d'ordre i control de fronteres, però es nega a assumir la càrrega històrica de "constructor de nacions". En aquest escenari, Veneçuela es troba davant d'un nou Bolívar que, paradoxalment, recorda que la seva lluita és contra el narcotràfic que té per objectiu principal la destrucció de la societat dels EUA i que ni el canvi de govern ni decantar-se per posicions polítiques determinades que van més enllà d’aquest fet no és feina seva. Que ningú no s’equivoqui. Ni es pensi que la detenció ha estat per sorpresa i que no hi ha hagut connivència interior del mateix chavisme davant els perillosos derroters de l'ara ja ex cap d'estat.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-1-26

Diumenge abans de Reis a Sitges, com faig darrerament molt sovint, gaudint del golf al Club Terramar i de la companyia de la meva amiga de la Blanca Subur, amb qui he compartit bona part de les festes de Nadal i Any Nou a la bella Nura del mar Balear, altrament dita Menorca. Tornats al Principat, recuperem l’espai al litoral del Garraf en què ella hi té l’habitatge amb vistes privilegiades a la Mediterrània, on, dedins estant, gairebé es pot tocar l’aigua. Primer article de l’any amb protagonisme de l’actualitat geopolítica arran de la detenció a Veneçuela després d’un assalt per aire a Caracas de les forces d’elit nord-americanes i extradició forçada de Nicolàs Maduro als EUA. Doncs, aquí m’endinsaré avui, que el plat és força sucós tot i que la gran majoria de "professionals" et al n’informen de manera esbiaixada perquè, aquí tothom escombra cap a casa. I Donald Trump, també, naturalment. I qui dia passa, posició política consolida. Que li ho preguntin a Pedro Sánchez, o a Puigdemont, que li pot donar gràcies perquè amb un govern del PP ja seria a la trena faria dies, la qual cosa aquest que redacta tampoc no celebraria perquè la garjola que aquest miserable col·laboracionista espanyol es mereix és la nacional catalana. I aleshores sí que brindaria ben satisfet. Temps al temps, però. Que potser encara farem festa i xerinola, els que ens estimem el país i, sobretot, la seva llibertat nacional. Temps al temps.     

1.    L’obsessió pel trofeu: Maduro com a objectiu policial

■ El retorn de Donald Trump al Despatx Oval ha reactivat immediatament la retòrica de la persecució contra els líders del denominat "Eix del Mal". Primer van ser Gaza, el sud del Líban i Beirut, Siria i l’Iran, territoris en què ha acabat de facto —amb l’ajut inestimable del Govern d'Israel, les FDI i el poble israelià— amb el terrorisme islamista (o hi ha ajudat molt). I ara és el torn de llatinoamèrica, amb Nicolás Maduro al capdavant. 

■ Per al líder republicà, la figura de Maduro no representa només un adversari ideològic, sinó un "criminal d'alt nivell" la captura del qual ja ha servit per consolidar la seva imatge d'home fort davant el món perquè quedi clar que, sota el seu comandament, els EUA no toleren "narcodictadures" que desestabilitzin el seu "pati del darrere".

■ A diferència d'administracions anteriors que buscaven una transició pactada o una sortida institucional, l'entorn de Mar-a-Lago sembla prioritzar la humiliació del règim. La detenció de Maduro s'emmarca en una estratègia de "màxima pressió" on l'objectiu no és la democratització de Veneçuela per se, sinó l'eliminació d'una amenaça a la seguretat nacional dels EUA i un missatge contundent als seus aliats externs, com Rússia i la Xina perquè l'Iran és a punt de col·lapsar del tot i ja no compta. Trump volia el trofeu, la fotografia de la caiguda, però el seu màxim interès s'acaba exactament en el moment en què el dictador és posat sota custòdia. I això ja ha passat.

2.    El final de l'intervencionisme idealista: "No som la policia del món"

■ Un dels pilars fonamentals del moviment MAGA (Make America Great Again) és el rebuig frontal a les guerres interminables i als canvis de règim orquestrats des de Washington que han definit la política exterior dels EUA durant les darreres dècades. Trump ha après de les experiències a l'Iraq, Líbia i l'Afganistan, i la seva postura envers Veneçuela està amarada d'aquest nou aïllacionisme pragmàtic. El president entén que intervenir militarment o políticament per instal·lar un nou govern a Caracas és una trampa de despeses i responsabilitats que el poble americà ja no vol (ni pot) sufragar. I ell, que és un negociant i un empresari, ho entén millor que ningú.

■ Per a la nova administració, el canvi de govern a Veneçuela és una càrrega que pertany exclusivament als veneçolans. La declaració d'intencions de Trump sobre el país caribeny és clara: si l'oposició veneçolana vol el poder, l'ha de guanyar o l'ha de prendre, però no ha d'esperar que els marines facin la feina bruta de la seva "transició" política. Aquesta desconnexió entre la voluntat de castigar Maduro i la falta de voluntat per apadrinar un nou govern democràtic genera un buit de poder que l'oposició veneçolana, sovint provinent de la tradició totalitària i feixista dels anys més foscos de les dictadures conservadores centre i sud americanes, i avui fragmentada i dependent de l'ajuda externa, encara no ha après a gestionar. Ni s’ha democratitzat, no ens enganyem, tal com segurament Donald Trump i els seus assessors de la Casa Blanca han constatat molt bé. Perquè una cosa és alliberar el poble de la tirania, i l’altra és que un cop el poble estigui alliberat, col·locar-hi amb calçador personatges i opcions que aquell poble, avui, el 2026 i en ple segle XXI, no ha triat contrastadament a les urnes. Per molt que es digui que les passades eleccions en què Maduro va resultar vencedor van ser manipulades. De fet, i després s’ha sabut amb pèls i senyals, també van ser manipulades als EUA les eleccions que van fer president el woke Biden. Ho recordeu? Passa molt sovint, dissortadament.

3.   El distanciament de l'oposició: el miratge de María Corina Machado i Edmundo González

■ Malgrat les paraules de suport que puguin arribar des del Departament d'Estat, existeix un escepticisme profund a la Casa Blanca respecte a la capacitat de l'oposició veneçolana, encapçalada per María Corina Machado i Edmundo González. Trump guarda un record amarg de l'etapa de l’impresentable Juan Guaidó, a qui va acabar veient com un líder feble i ineficaç que va malbaratar el reconeixement internacional tot i que a la nostra Catalunyeta pujolista de seguida hi va haver rates franquistes que en demanaven la presidència ipso facto. Per al magnat de Queens, la debilitat és el pecat original en política, i no està disposat a signar un altre "xec en blanc" a líders que considera massa centrats en les formes de les seves herències socials i de privilegis i poc en l'exercici real del Govern en benefici de tots els ciutadans, rics (com la gran majoria d’aquest segment) i pobres, com la majoria majoritària de països com Veneçuela, i no només Veneçuela.

■ El pacte amb l'oposició, per tant, és un miratge. Trump pot utilitzar les mobilitzacions de suport a Machado com a element de pressió contra el Palacio de Miraflores, però en cap cas es considera lligat a tals moviments per un compromís democràtic incondicional. I si en la seva cerca d'un "bon tracte" troba un sector de l'exèrcit veneçolà disposat a trair Maduro a canvi d'impunitat i negocis (com segurament ja va trobar abans de l'operació, que per això va ser possible i tan relativament fàcil), el president no dubtarà a sacrificar les aspiracions de l'oposició civil, que, per tenir l'herència que té que a Espanya seria paral·lela al criminal franquisme, tampoc és tan neta i democràtica com propaganditza, no ens enganyem. O per què es va produir la revolució bolivariana? Algú es pensa que va ser per generació espontània i sense motiu? Per això, i tornats a l'actualitat dels fets, no hem d'oblidar que el transaccionalisme no té moral; només té objectius. I recordar que, ni Trump ni els EUA són Teresa de Calcuta i que en política i en geopolítica no hi ha amics: solament hi ha interessos. Només cal mirar com estem a Catalunya. 

4.    La crisi migratòria és el veritable motor de la pressió

■ El que realment mou l'agulla de la balança en la política de Trump cap a Veneçuela no són els drets humans, sinó la frontera sud dels Estats Units. L'èxode de milions de veneçolans és vist pel Partit Republicà com una "invasió" provocada pel col·lapse econòmic del chavisme. Detenir Maduro i forçar un canvi de rumb —no necessàriament cap a una democràcia perfecta, sinó cap a una estabilitat mínima— és, sobretot, una eina de política interior per frenar el flux de migrants que arriben a Texas i Arizona. Igual que arriben a Europa, on els “patim” els europeus.

■ El càlcul és fred: si es treu l'element desestabilitzador (Maduro) i s'imposa un ordre, sigui quin sigui, la gent deixarà de marxar. En aquest sentit, Trump podria fins i tot conviure amb un govern bolivarià “net” a Veneçuela que no fos obertament hostil als EUA i que controlés la seva població. La retòrica de la llibertat és el vestit de gala que s'utilitza en els mítings, però la seguretat de les fronteres americanes és el motor real de les seves accions.

5.    Transaccionalisme vers idealisme: el risc del pacte amb els militars

■ La por més important de l'oposició i dels sectors més liberals de Veneçuela és que Trump acabi negociant amb les elits militars que avui encara sostenen ideològicament Maduro i el seu cercle de poder. El president dels EUA és conegut per la seva admiració cap als "homes forts" i la seva capacitat per fer tractes amb aquells que realment tenen les armes, no ens enganyem. Podria ser probable, doncs, un escenari en què Maduro es mantingui empresonat o en semi llibertat als EUA a canvi que l'estructura de poder militar del "Cartel de los Soles" es mantingui intacta sota una nova façana, garantint el flux de petroli i l'aturada de la immigració. I aquesta és una de les qüestions més importants per al líder nord-americà.

■ Aquest escenari deixaria l'oposició civil en una situació d'irrellevància absoluta. Si Donald Trump decideix que la seva "feina" s'ha acabat un cop Maduro és fora de l'equació, qui ompli el buit podria ser políticament com el seu predecessor, però més còmode i compatible amb els interessos de Washington, tot i que, vistos els antecedents, segurament aquest “control” exterior per part americana durarà més del que es preveu en principi. I si hi ha control, l’intent de tiranitzar el país tampoc no serà tan fàcil. Ni per una banda ni per alguna altra que hi pugui estar temptada un cop desaparegut Maduro d’escena. Perquè la tragèdia veneçolana podria passar, doncs, de la dictadura ideològica a la tirania transaccional, i això una Casa Blanca que només busca resultats immediats i tangibles per donar actius als seus votants, no ho permetrà de cap manera. Se’n diuen negocis, també. I d’això Trump en sap molt.

6.    El paper de les sancions i l'economia del petroli

■ Si no sou enzes (i si esteu llegint això segur que no ho sou, modèstia a part) sabeu del cert que l'estratègia de Trump sempre ha estat l'ús de l'economia com a arma de guerra. Les sancions petrolieres seran utilitzades com un mall per triturar el que queda de les finances del règim, però amb la intenció final de forçar una rendició, no necessàriament una transició. El president sap que el petroli veneçolà és un actiu estratègic i el vol tornar al mercat global sota condicions favorables a les empreses americanes. Heus aquí “l’operació” de recuperació econòmica global que ningú no ha de confondre ni amb globalista ni amb que Donald Trump és cap germaneta de la caritat que va pel món salvant princeses dels monstres i malvats.   

■ La paradoxa és que, mentre les sancions asfixiaven Maduro, si es manté el règim actual també podrien asfixiar el futur govern si no hi ha un pla de reconstrucció. Però novament, Trump dirà que la reconstrucció és "feina dels veneçolans", naturalment. M’hi jugo un pèsol. El seu pla és obrir la porta de la presó per a Maduro i la porta dels pous petroliers per a Chevron i Exxon, deixant la reconstrucció política de les institucions democràtiques en un calaix d'obligacions que no pensa obrir perquè “no és cosa seva”. Temps al temps, com passarà algun dia a Catalunya amb els traïdors processistes que ens van hipotecar espanyols si més no mig segle més, si algú no hi posa remei.

7.    El context geopolític: Rússia i la Xina en el punt de mira

■ Veneçuela no és una illa, i Trump ho sap. I el suport de Moscou i Pequín a Maduro ha estat un insult personal per al president americà. Detenir el dictador és també una manera de dir a Vladimir Putin que la seva influència a l'hemisferi occidental té un límit en què la protecció és un teló d'acer. És una partida d'escacs global en què Veneçuela —com passa a Ucraïna— és el tauler, però no el jugador.

■ Ara ha arribat el moment en què el cost de mantenir Maduro era massa alt per a Rússia o la Xina; per això Donald Trump ja fa temps que recerca amb aquests dos actors un pacte d'esferes d'influència. I si aquest pacte implica que Veneçuela queda sota l'òrbita americana però sense un govern democràtic real, el president dels EUA no perdrà ni un minut en fer filantropia. La realpolitik de la nova era republicana prioritza el buidatge de la influència enemiga per sobre d'espais amb valors liberals.

8.    La retòrica del "Law and Order" aplicada a l'exterior

■ Per a la base electoral de Trump, la imatge publicada arreu del món d’un dictador socialista emmanillat és la culminació del discurs de la llei i l'ordre. És la projecció internacional de la mateixa política que vol aplicar a les ciutats americanes. I compte amb Nova York, que qui té la darrera paraula no és ni el seu alcalde ni tan sols els seus votants. Aquesta visió simplista però potent és el que justifica la detenció de Maduro davant l'opinió pública dels EUA, evitant haver d'explicar les complexitats de la política veneçolana. Ras i curt, es diu en aquest país nostre dit Catalunya, ancora.

■ El perill d'aquesta visió és que confon el càstig amb la solució. Detenir el criminal narco és un acte de justícia, però no és una política d'estat a llarg termini per a un país devastat. Trump es presenta com el xerif que atrapa el bandit i marxa del poble al galop, deixant els vilatans sols davant d'unes ruïnes que ells mateixos han de reconstruir. Aquesta és una altra veritat que els que van reivindicant “solucions” tampoc no tenen en compte. I caldrà que els veneçolans treballin molt per recuperar Veneçuela i que no torni a caure a mans de totalitaris de cap xacra: ni comunista ni feixista. I aquí potser només hi cabria un llibertarisme com el de l’Argentina, que en condicions econòmiques pitjors que Veneçiuela (perquè no té el seu petroli) amb Milei s’està recuperant, digui el que digui qui sigui. Fora endolls i poltrones i a treballar de veres. Com passarà algun dia a Catalunya, en què molts hauran de començar a buscar feina i decidir-se a fer una cosa que mai no han fet: treballar.

9.    El llegat de la no-intervenció representa un canvi de paradigma

■ Estem davant del final d'una era que va començar amb la Doctrina Monroe i que va culminar amb el neoconisme dels Bush. Trump representa un trencament històric: els EUA continuen sent poderosos, però ja no se senten “obligats a salvar ningú”. I aquesta veritat nua és el que la clàssica (i classista) oposició veneçolana es nega a acceptar, esperant una intervenció que no vindrà mai en la forma d'una missió de pau o un pla Marshall. O sigui i gràficament: que cadascú es grati allà on li piqui.

■ El realisme nacionalista de Donald Trump és cruel per a aquells que esperen una llibertat tutelada. I cal posar en relleu que la “llibertat” de Veneçuela, si arriba, serà un subproducte de la justícia americana i no un objectiu en si mateix. És la lliçó més dura per a l'oposició chavista: Trump ha tancat Maduro a la presó i quan tot s’acabi tancarà la porta de la seva oficina i es posarà a treballar en altres coses. Recordeu la previsió.

10.                Per acabar: una reflexió sobre la sobirania i el destí

■ La combinació de la força judicial i el lliure albir aplicat al poder de Trump crea un escenari inèdit per a Veneçuela. El destí del país està més a prop de decidir-se en un tribunal de Miami o en un despatx de seguretat nacional que en les urnes de Caracas, però la responsabilitat del que vingui després recau, per primera vegada en molt de temps, únicament en les mans del poble veneçolà. I el poble ha de saber triar, perquè, si no en sap, passa el que ha passat a Catalunya amb el maleït pujolisme, que és un virus espanyolista que va arribar amb la “trasnsición espanyola” i encara dura. Per això el poble ha de saber triar, lluny d’enredades retòriques i falses promeses que mai no arriben o ho fan en forma d’engrunes al doble de preu.

■ L'atac contra Maduro ha estat quirúrgic i contundent, però la pau serà invisible per a l'administració americana. La detenció és el final de la pel·lícula per a Trump, però només el pròleg d'una història molt més difícil per a Veneçuela.

■ Davant d'aquest escenari, només queda una pregunta: l'oposició veneçolana d’ara o la que vagi sortint, estarà preparada per viure sense el suport de Washington quan tot això s’acabi? Perquè la resposta de Trump ja la coneixem: "No és feina meva".