El règim iranià, des de la presa de poder de Khomeini el 1979, ha estat retratat com una amenaça global amb profundes dimensions durant cinc dècades
Els Estats Units i Israel rebenten
els fonaments del règim dels aiatol·làs i redissenyen el futur del Pròxim
Orient
Els militars decideixen segons fets
objectius, no segons fantasies revolucionàries o deliris religiosos, i per això
la pausa en els atacs contra els mul·làs que Trump va exigir Netanyahu fa uns mesos
no va ser una derrota israeliana sinó una maniobra necessària per assegurar la
victòria final
El règim iranià, des de la presa de poder de Khomeini el 1979, ha estat retratat com una amenaça global amb profundes dimensions durant cinc dècades. D’acord amb aquestes punts de vista coincidents, les premisses dels dos principals amenaçats pel règim totalitari teocràtic, els Estats Units i Israel, han arribat a una fase de coincidència estratègica que va molt més enllà de la guerra i que apunta a un redisseny profund del Pròxim Orient. La caiguda del règim iranià ja no és una hipòtesi remota, sinó una conseqüència lògica d’un moviment geopolític que combina diplomàcia, pressió militar i interessos econòmics de gran abast, i que està desmuntant peça a peça l’arquitectura de poder dels aiatol·làs. El juny de 2025, els dos països occidentals i aliats van decidir oposar-se al règim iranià, obrint el camí per a un possible canvi de règim a l'Iran. Després de vuit mesos, han fet efectiu el llançament de l'Operació Fúria Èpica contra el sistema de califat xiïta, l'establishment xiïta del "pop" que ha defensat el terrorisme islàmic des del 1979. El factor més important és que l’interès dels responsables polítics nord-americans —i encara menys dels israelians— per un canvi de règim no ha disminuït. Les consideracions de realpolitik impulsen, doncs, les accions conjuntes americanes i israelianes.
La majoria d’occidentals que volem seguir gaudint del món occidental tal com l’hem conegut sempre, esperem que aquesta intervenció preventiva que va començar dissabte passat i destinada a debilitar un estat rebel autoritari, tingui èxit i poca durada. L'agenda, la lògica i els objectius estratègics preferits pels Estats Units darrere d'aquest canvi de règim hegemònic són molt clars. El panorama global s'ha tornat cada cop més estrany en un món multipolar anàrquic que és molt menys segur i estable. L'Orient Mitjà continua sent el principal punt calent del món, ple de turbulències. Ja és una regió complexa i volàtil i continuarà sent inestable si es nega la necessitat d'una cirurgia dramàtica. Aquesta cirurgia, des d'aquest punt de vista, és un canvi de règim a l'Iran. Agradi o no a qui sigui, esgrimeixi allò que esgrimeixi que sovint no té res a veure amb la realitat i sí amb els falsos sentimentalismes o distintes ideologies. El règim iranià, des del 1979, ha estat retratat com una amenaça global amb profundes dimensions durant cinc dècades.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 2-3-26
Dilluns gairebé primaveral a
Sitges. Vent núvols, algunes gotes disperses i sensació de començaments de
canvi de temps a jutjar per uns núvols de borrasca que es veuen a l'horitzó i mar endins, que la meva companya sitgetana i jo observem i comentem des del
green del golf de Terramar estant mentre també abordem la nova guerra de l'Orient Mitjà amb els actors que ja descric en el lid i que han fet, en molts casos,
baixar força enters les accions que ella, broker borsària, gestiona des de la City de Londres. I d’aquesta nova contesa i de les meves impressions
geopolítiques al respecte escric avui i després d'un merescut descans de l'esport golfistic matinal.
1. Els interessos que governen el
món
■ En política no existeixen amics ni enemics, només
interessos, i aquesta és la clau que explica per què els Estats Units i
Israel han trobat un terreny comú en la seva ofensiva contra el règim iranià.
L’administració Trump ha deixat clar que vol acabar amb dècades de guerres
exteriors i reorientar la potència nord-americana cap a un projecte econòmic i
geopolític que transformi el Pròxim Orient en un nou pol de desenvolupament, un
bloc regional capaç de substituir en part el paper que ha jugat una Unió
Europea esgotada i incapaç d’imposar una agenda pròpia. Aquest objectiu,
que inclou converses amb la Xina, Rússia i diversos països àrabs, busca crear
una arquitectura econòmica i comercial que sigui irreversible fins i tot si els
demòcrates tornen a la Casa Blanca, perquè Trump vol deixar els Estats Units ancorats
en un projecte tan potent que ningú no s’atreveixi a desfer-lo.
■ Israel, per la seva banda, té un objectiu molt
més antic i visceral: garantir la seva seguretat en un entorn hostil que l’ha
volgut destruir des del primer dia de la seva existència. La coincidència
entre els interessos nord-americans i israelians no és total, però sí suficient
perquè tots dos avancin per la mateixa via, cadascú obtenint beneficis
diferents però compatibles. Allà on Washington busca estabilitat econòmica i
hegemonia comercial, Jerusalem busca eliminar amenaces i consolidar aliances
que li permetin respirar sense tenir un ganivet al coll. I en aquest
escenari, l’Iran és l’obstacle principal per a tots dos, un obstacle que ja no
poden tolerar i que han decidit desmantellar amb una combinació de força
militar i diplomàcia subterrània que està fent trontollar els fonaments del
règim.
2. La guerra, la pausa i el
pragmatisme militar
■ Molts han criticat que els Estats Units aturessin
la guerra quan Israel l’estava guanyant, però aquesta lectura és més aviat
infantiloide i desconeix com pensen els militars. Washington i Jerusalem
sabien que havien arribat a un punt d’estancament en què l’esforç necessari per
continuar no compensava els resultats que s’obtindrien, i que els grans
objectius ja s’havien assolit. Calia preparar una nova fase que requeriria
acumulació massiva de tropes, reconfiguració logística i una estratègia
diferent, perquè la guerra moderna no és una cursa de fons, sinó una
seqüència de fases que s’han de gestionar amb intel·ligència i fredor.
■ Aquest pragmatisme és la que va portar els Estats
Units a frenar temporalment l’ofensiva per preparar un cop més contundent i
més efectiu, i aquesta decisió no té res a veure amb ideologia o simpaties,
sinó amb possibilisme pur. La ideologia no té lloc en la planificació militar,
i aquest ha estat sempre l’error de règims com la Unió Soviètica, Veneçuela,
Cuba o el mateix Iran, que han confós dogma amb estratègia i han acabat
enfonsats en la seva pròpia ceguesa.
■ Els militars decideixen segons fets objectius, no
segons fantasies revolucionàries o deliris religiosos, i per això la pausa
no va ser una derrota, sinó una maniobra necessària per assegurar la victòria
final. I aquesta victòria, que ja s’està configurant, no és només militar, sinó
estructural: es tracta de desmantellar la capacitat de l’Iran de projectar
poder, d’afeblir les seves aliances i de deixar-lo sense marge de maniobra en
un escenari internacional que ja no tolera aventures ideològiques
disfressades de resistència.
■ Els intents de negociació del president Donald Trump (inicialment
reticent a enfrontar-se directament al règim) van consistir en donar als
mul·làs una altra oportunitat de negociació. Com era previsible, però, les converses
no van arribar enlloc i no van produir cap resultat significatiu. Ningú no desconeix
que sota el govern dels xiïtes de línia dura, el règim iranià ha construït
capacitats estratègiques i no convencionals completes, incloent-hi programes
químics, biològics i nuclears, sistemes de lliurament d'armes i una extensa
xarxa de representants a tot l'Orient Mitjà. Per això Trump va trucar a la
porta iraniana repetidament per aconseguir un acord pacífic, però Khamenei mai no
la va obrir ni va oferir una benvinguda diplomàtica. El líder del que els
crítics anomenen el pop xiïta va seguir una agenda diferent: humiliar Donald
Trump i posar a prova la determinació americana. Es va negar a canviar de
posició ideològica ni a concedir al president cap victòria política.
■ Per tant, els límits de la negociació eren clars. El
règim havia tingut 47 anys d'oportunitats per arribar a un acord, però en canvi
va invertir en la desestabilització regional, convertint-se en una amenaça
percebuda per a l'estabilitat global. Amb una certesa raonable, Khamenei va calcular malament. Semblava creure que
l'escalada de la retòrica i l'avançament cap a una capacitat nuclear
forçarien l'acceptació de l'hegemonia regional de l'Iran. Això es va
convertir en una espasa de Dàmocles que penjava sobre la regió.
3. L’Iran davant del seu propi
abisme
■ El règim dels aiatol·làs ha demostrat ser incapaç de
plantejar una estratègia coherent davant l’ofensiva combinada dels Estats Units
i Israel. Els seus moviments són reactius, improvisats i sovint simbòlics,
sense cap capacitat real de modificar el curs dels esdeveniments, i la mort de
Khamenei en el primer dia de la guerra és el símbol perfecte del fracàs
monumental d’un règim que ha confós ideologia amb estratègia.
■ L’Iran ha llançat míssils, ha atacat bases i ha
intentat intimidar països veïns, però tot plegat sense un pla B, sense una
visió i sense una estructura capaç de sostenir una guerra moderna. Els
Estats Units i Israel han destruït infraestructura militar, han eliminat
comandaments clau i han neutralitzat la capacitat de sorpresa iraniana, deixant
el règim en una situació de vulnerabilitat extrema. El règim dels mulàs
està asfixiat, militarment acabat i sense capacitat de resposta, però encara
aguanta perquè la seva estructura repressiva és brutal i perquè una part
significativa de la població continua fidel als aiatol·làs, igual que a
Catalunya una part de la població encara defensa polítics que han traït el país,
per posar el millor exemple que se m’acut. Començant pel poujadisme connivent i
col·laboracionista que encara avui condiciona la societat, malgrat totes les seves
malifetes de mig segle.
■ Però aquesta fidelitat no és eterna, i el desgast
intern és cada vegada més evident. El règim no està perdent només una
guerra, sinó la seva posició com a potència regional, i això és molt més greu
que qualsevol derrota militar puntual. I quan un règim perd la seva capacitat
de projectar poder, quan perd aliats, quan perd legitimitat interna i quan perd
la por que imposava, el seu final ja no és una qüestió de si o no, sinó de
quan.
■ Que ningú idealitzi el passat. L’Iran
del Xa no va ser cap règim democràtic ni amable amb el seu poble. Va ser un
sistema autoritari, repressiu, amb policia política i persecució sistemàtica de
la dissidència, que va governar d’esquena a una societat empobrida mentre
exhibia grandesa imperial i servia interessos geoestratègics occidentals.
Que avui el seu descendent s’ofereixi per liderar una eventual transició no
converteix aquell règim en modèlic ni esborra les responsabilitats històriques
que van facilitar, precisament, l’ascens dels aiatol·làs. El fanatisme
islamista no va néixer del no-res: també va créixer sobre els errors, abusos
i arrogàncies del xa. Tan clar com això.
4. Eliminació de Khamenei
■ Basant-se en múltiples factors, molta analistes
ja havien argumentat que Khamenei, com a partidari del terrorisme, podria
convertir-se en un objectiu militar legítim, la qual cosa finalment es va
donar aquest mateix dissabte i l’endemà el règim va anunciar oficialment la seva eliminació perpetrada de manera
quirúrgica per les forces israelianes i americanes. Tot i això, dins de
l'estructura política xiïta, el lideratge no és un sistema unipersonal; l'establishment
religiós podria instal·lar ràpidament una altra figura i, si també és erradicada,
una altra i una altra, retratant Khamenei com un màrtir, un vell manual de
propaganda que recorda els règims comunistes que molts il·lusos encara defensen
com si no haguessin estat un fracàs a tots els nivells i que, fruit d’això, s’ha
esdevingut una escala ideològica encara més baixa i lamentable: el woke.
■ La mort de Khamenei portarà, amb tota seguretat,
alleujament pertot a Israel. Perquè ha quedat extirpat de tauler un tumor
maligne que, cada cop més, s'anava assemblant a figures autoritàries com Stalin
o Saddam Hussein. Alguns clergues probablement respondran amb fàtues
simbòliques que, en definitiva, no són més tempestes en una tassa de cafè.
■ En l'ordre inestable i multipolar actual, el
terrorisme continua sent una amenaça central. I ara que s'ha confirmat la
mort de Khamenei, podrien sorgir perspectives per a una resolució regional
més racional. Perquè no es pot seguir tement allò que a cap analista ni a
cap periodista honest 8si és que encara en queda algun) se li escapa: que durant
molts anys l'Iran ha donat suport a complots d'assassinat i cèl·lules dorments
dirigides a líders occidentals i israelians que s’han fet efectives en
molts casos arreu del planeta i amb desenes de morts innocents.
■ Després del canvi de règim, l'Iran podria avançar
cap a convertir-se en un estat cooperatiu. La societat iraniana ja té una
alternativa política potencial en el príncep hereu Reza Pahlavi, encara que,
tal com dic més amunt, els antecedents familiars i de despotisme social no l’acompanyen
gaire, malgrat que ell no és el xa que els iranians van fer fora. En aquest
escenari, podria sorgir un nou aliat dels Estats Units i Israel a la regió: un
soci comercial important que respecti els interessos nacionals mutus.
■ Pragmàticament, els defensors argumenten que les
comunitats d'intel·ligència israelianes i americanes haurien de donar suport i
cooperar amb grups nacionalistes alineats amb el príncep hereu durant un
període de transició, reconstruint possiblement les institucions de seguretat
per evitar el caos. En cas contrari, les restes del sistema revolucionari
de 1979 podrien augmentar la probabilitat d'una guerra civil en un Iran
postrègim.
■ Donald Trump podria publicar i desclassificar les
cartes intercanviades entre Khamenei i Bin Laden, confiscades per la
intel·ligència nord-americana i segellades després de l'operació del 2 de maig
de 2011. Aquests documents revelarien, amb una claredat cristal·lina, la
profunditat de la coordinació entre dos terroristes islàmistes. Obama va
acabar amb Bin Laden i ara Trump ha fet el mateix amb Khamenei. El món serà
més segur i restarà més protegit després d'aquest gir geopolític a través de la
força militar dels dos aliats occidentals: Israel i els EUA. Avui, la jove
generació iraniana canta pels carrers de l'Iran: "L'únic bon mul·là és un
mul·là mort". Dit tot això, però, no oblidem que encara som al
començament d’aquest més que segur final del diabòlic règim teocràtic que
pretenia fer desaparèixer l’Estat d’Israel des del primer dia del seu mandat i
que encara pot haver-hi més turbulències dins l'Iran. Perquè el camí que
tenim per davant continua sent llarg i ple de giragonses i tombs. Només el
temps ho esvairà.
5. Conclusió: quan els interessos
coincideixen, els règims cauen
■ El que està passant al Pròxim Orient no és un
accident: és el resultat d’una coincidència estratègica excepcional entre
els Estats Units i Israel. Els primers volen estabilitat i hegemonia
econòmica; els segons volen seguretat i supervivència, i l’Iran era l’obstacle
comú que calia i caldrà neutralitzar.
■ Quan els interessos de la raó s’alineen, els
fonaments del mal trontollen, i finalment cauen. I això és exactament el que
està passant avui amb el règim dels aiatol·làs, està sent desmuntat peça a peça
mentre el món ho observa de manera impassible i sense cap sorpresa,
perquè hi ha coses que, simplement, es veuen a venir.
■ A partir d’ara, el futur del Pròxim Orient ja no
dependrà de la retòrica revolucionària de Teheran perquè serà qüestió de la
capacitat dels seus veïns i de les potències globals de construir un ordre nou
que respongui als interessos generals reals del segle XXI. I aquest ordre, agradi
o no a qui sigui, ja ha començat a prendre forma i ho fa observant les
deixalles d’un règim que va confondre fe amb poder i que ara paga el preu de
dècades d’arrogància, messianisme, repressió per al seu poble i errors
estratègics irreparables, com ja ha quedat demostrat.
