Els bombardejos d'Israel a Pars Gas Field a l'Iran que provoquen els de l'Iran a les instal·lacions de LNG a Ras Laffan de Qatar, formen part d’una estratègia profunda i calculada
Els Estats Units i Israel
desactiven l’Iran, Qatar i Europa
Els bombardejos d'Israel a Pars Gas
Field a l'Iran que provoquen els de l'Iran a les instal·lacions de LNG a Ras
Laffan de Qatar, formen part d’una estratègia profunda i calculada
El règim iranià està imposant un
bloqueig a l’estret d’Ormuz en el context del conflicte actual amb Israel i els
Estats Units (EUA). Però molt possiblement aquest podria ser ben aviat un
bloqueig irrereal. La impracticabilitat dels bloquejos navals ja es va
demostrar en la història israeliana. Va passar el 1967, quan Egipte va tancar
l'estret de Tiran, bloquejant així l'accés d'Israel a través del Mar Roig a
l'Oceà Índic. El líder egipci Gamal Abdel Nasser esperava ofegar Israel
econòmicament i, com la tàctica de Napoleó l’any 1806 (el Decret de Berlín que tenia
com a objectiu estrangular l'economia britànica) que semblava econòmicament
lògic i militarment pràctic, va acabar sent un gran fracàs perquè va
desencadenar la Guerra dels Sis Dies que va acabar amb la seva derrota. La
contrapartida d’això, però, la podem exemplificar en la Guerra Civil Americana
i concretament en el Pla Anaconda de la Unió d’Abraham Lincoln, que pretenia
bloquejar els ports marítims de la Confederació i també apoderar-se del
Mississipí. Introduït poc després de l'esclat de la guerra el 1861, el pla va
ser menyspreat per la premsa del Nord, que volia una victòria militar ràpida.
Tot i això, va funcionar. Amb les exportacions de cotó del Sud bloquejades, la
seva economia va quedar paralitzada durant tota la guerra que va acabar amb la
seva rendició. Ara, mentre l'Iran bloqueja l'estret d'Ormuz , la pregunta és
cap a on va la seva guerra comercial: cap a Napoleó o cap a Lincoln?
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 21-3-26
Dissabte radiant de primavera a la
rodalia del Golf de Terramar de Sitges. Passeig amb la meva bonica amiga
sitgetana pel codolar davanter, a tocar de les suaus onades que arriben d’aquesta
nostra Mediterrània en ebullició bèl·lica al Llevant i a l’Orient Mitjà. Gaudim
i patim el pedregar marítim que ens fa massatge als peus mentre hi caminem pel
damunt després d’un matí de joc
golfístic molt entretingut i divertit amb una colla de “professionals” que
sempre suren pel green del camp de la Blanca Subur i pensem es encaminem cap a
una bona dutxa casolana i després cap a fer un àpat de dissabte a La Fragata,
la nostra entranyable terrassa de les bones menges de la capital no oficial del
Garraf, però mereixedora d’això i de molt més (i ho sento pels amics de
Vilanova). Parlem sobre els fets de l’actualitat, sobretot dels que reboten en
el nostra petit i dissortat país, esquitxat de tot i pertot. I no faré cap
altre comentari perquè la tristesa i la mala llet que aquest fet em genera
interiorment m’impedirien seguir escrivint amb la deguda correcció, tal com ho
faig habitualment. Miro el bell rostre bronzejat de la meva judeo catalana
amiga i el seu somriure em calma. Quina sort tinc. Cap a una nova anàlisi de la
guerra que tenim tan prop, doncs, m’encamino, per si em voleu llegir quan
tingueu una estona. Xabat Xalom i bon cap de setmana.
1. La guerra dels combustibles fòssils
■ En La guerra del gas i el petroli hi ha molt més del que es veu a primera vista en els bombardejos d'Israel a Pars Gas Field a l'Iran, que provoquen els de l'Iran a les instal·lacions de LNG a Ras Laffan, a Qatar, perquè aquest episodi —aparentment puntual— forma part d’una estratègia molt més profunda i calculada.
■ Primer: destaquem la importància d’aquests llocs. Són dos centres d’extracció de gas natural que comparteixen un mateix dipòsit natural intermedi a Iran i Qatar. Per a l'Iran, el gas que s'hi obté representa el 90% del seu propi consum. Per Qatar representa la majoria de les exportacions de gas natural (i un percentatge molt elevat dels ingressos de tot el país), i per al món sencer representa el 20% del gas natural que es ven. En resum, són instal·lacions que, si queden afectades, poden desencadenar una crisi global severa.
■
Segon: anem amb els esdeveniments. Israel va realitzar un bombardeig limitat
(el dany no va ser gaire important) a les instal·lacions iranianes de Pars, i
com a venjança Iran bombardeig amb força duresa les instal·lacions qatarianes
de Ras Laffan. La resposta iraniana no és només militar: és econòmica i
geoestratègica.
■ Però
quina mena de revenja és aquesta? T'ataca Israel i tu bombardeges Qatar, un
país que sempre ha estat hostil a Israel i que, en altres èpoques, va ser el
millor aliat de l'Iran finançant els grups terroristes antiisraelians? La
lògica és perversa però clara: colpejar allà on més mal fa al sistema energètic
global.
■
Sembla absurd, però té lògica: Desesperats perquè estan rebent una esbatussada monumental que fins i tot posa en risc la permanència del règim dels aiatol·làs,
l'aposta iraniana sembla ser tan simple com "si em seguiu atacant,
rebento el mercat del gas natural i poso en problemes gairebé tothom".
Gairebé, perquè —curiosament— els Estats Units pràcticament no es veuen
afectats per la situació, ja que produeixen en grans quantitats el seu propi
gas.
2. Les reaccions de Trump
■ Trump
va reaccionar d'una manera virulenta en un post col·locat a la seva xarxa
Social Truth, queixant-se primer que Israel havia realitzat aquest atac de
manera unilateral, sense assabentar els Estats Units. Va seguir amb una clara
advertència contra Israel, precisant que aquests atacs no s'han de repetir. Una
reprimenda pública que, tanmateix, fa flaire de teatre polític.
■ A
causa d'això, molta gent va començar a especular sobre una naixent fricció
entre Trump i Netanyahu, i fins i tot una possible ruptura entre els aliats.
Però el cert és que els actors els enganyen com volen. I l’audiència s’ho
menja tot amb patatones perquè no en sap prou ni veu quan l’estan enredant per
la posada en escena ni quan la cosa va de veres.
■ En
primer lloc, perquè és molt dubtós que els Estats Units no sabessin les
intencions israelianes. Però deixem això de banda. L'important és el que ve
després en el missatge de Trump, que fa un retret encara més fort a l'Iran
per haver atacat Qatar, un "país innocent" que no havia
participat de cap manera en l'atac israelià a Pars, i a partir d'això adverteix
que si l'Iran torna a bombardejar les instal·lacions de Ras Laffan, aleshores
seran els Estats Units els que actuaran, fins i tot si Israel es refusa a
recolzar.
■ En
altres paraules, Trump sembla renyar Israel per bombardejar Pars, però
amenaça l'Iran dient-li que si torna a atacar Qatar, llavors els Estats Units
destruiran completament Pars. I si no cometeu l’errada de mirar teles
espanyoles (sobretot TV3) queda clar el joc de les estratègies geopolítiques l’entendreu
perfectament. Però no poseu ràdios i teles de Vichy ni consumiu mitjans woke,
com la majoria dels que ens arriben i dels quals molts ja fa anys que ens
parapetem.
3. Què hi ha darrere de tot això i qui hi perd realment?
■
Sembla un embolic rocambolesc del tot, i a molts potser us sembla que la
situació és fora de control i ningú no sap què està passant realment. Errada
absoluta. Només cal veure qui hi surt guanyant i qui hi surt perdent. Queda
molt clar que el conflicte escala i tant Pars com Ras Laffan pateixen els danys
més importants.
■ Hi
perd l'Iran, perquè es queda sense el 90% del gas natural, i amb això la seva
indústria queda desactivada. El règim dels aiatol·làs perd ingressos, i
aleshores s'acosta encara més cap al seu col·lapse definitiu.
■ Hi
perd Qatar, perquè es queda sense la joia de la corona industrial. Perdre els
ingressos de Ras Laffan, encara que sigui temporalment, els posa en un marc de
vulnerabilitat econòmica. Es miri com es miri.
■ I hi
perd Europa, perquè són els principals clients de Ras Laffan. I en aquest
moment, el preu del gas ja s’ha incrementat entre un 60 i un 90%.
■ També
hi perden l'Índia i la Xina, tot i que de manera més controlada. El 45% del gas
natural que consumeix l'Índia prové de Qatar, tot i que els Estats Units ja van
autoritzar a comprar a Rússia, un país que està sotmès a sancions, si més no de
cara a la galeria. I pel que fa a la Xina, pot incrementar les compres de gas
rus perquè que ni contempla ni li fan ni pessigolles les sancions
nord-americanes.
■ Això
vol dir que Rússia hi guanya una mica perquè la seva situació és notòriament
—almenys de cara a la galeria, ho reitero— “precària”. De tota manera, això és
un alleujament perquè de moment tindrà uns ingressos extres que el país de
Putin no s'esperava.
4. Però el més interessant és el que passa amb Iran, Qatar i Europa
■ Que
l'Iran és el gran enemic dels Estats Units i Israel, ja se sap. I qualsevol
cosa que lesioni l’actual Pèrsia dels aiatol·làs és avantatge i guany per a Trump i Netanyahu.
Aquesta és la part més evident de la qüestió.
■ Però,
el que és inaudit és que tothom passa per alt la situació de Qatar. Aquest
país ha estat, des de fa dècades, el principal còmplice de l'Iran i un dels que
més diners han invertit per finançar grups terroristes com per exemple Hamàs i
Hesbol·là, que són sobretot grups antiisraelians, la cúpula dels qual
sempre ha viscut refugiada a Qatar. Us ho hagi explicat l’inefable Roura i els
seus mosqueters de la tele merda del Pujol o no. (perquè és i sempre serà la
tele del Pujol, no ho oblidem, que per això com a bon sipai espanyol la va
batejat TV3... de TV1 i TV2, clar. Farsant pocavergonya).
■ Tornant
a la guerra de veres: Israel i Qatar, doncs, han estat enemics, i és un fet que
en el marc de l'actual conflicte a l'Iran, Qatar ha preferit moure's només en
perfil baix, orientat més aviat cap als Estats Units i Israel, encara que
intenta evitar confrontar-se amb l'Iran, potser amb l'esperança que “la guerra
acabés i ells en sortíssin il·lesos”... Anaven dats.
5. Heus aquí justament allò que no va passar
■ El
cop a Qatar (sobretot a les seves finances) ha estat duríssim. Potser això
va ser la manera com Israel i els Estats Units van castigar aquest petit però
pudent emirat, sempre hipòcrita i sempre desconfiable.
■ No és
una idea desgavellada. Des de fa uns quants dies, la resposta iraniana més
violenta i efectiva contra els bombardejos nord-americans i israelians ha
estat, paradoxalment, l'atac als països àrabs. La lògica és provocar una
crisi energètica global que obligui la comunitat internacional a pressionar els
Estats Units i Israel.
■ Per
això és que no resulta inversemblant que els Estats Units i Israel hagin
calculat encertadament que, en cas que fossin atacades les instal·lacions
iranianes a Pars, la resposta seria un atac immediat contra les instal·lacions
qatarianes de Ras Laffan. Així, un sol atac posa de genolls dos enemics
alhora.
6. Per acabar: I Europa?
■ Tots
sabem que fa uns dies es va protagonitzar un greu desacord entre la Unió
Europea i l'OTAN, contra Trump. Davant la comanda de suport per protegir la
navegació a l'Estret d'Ormuz, la majoria dels països europeus va respondre que
"no era la guerra".
■ No
era la seva guerra, però ells serien els primers a veure's beneficiats pel
trànsit lliure a Ormuz, atès que compren molt petroli i gas als països del
golf. Trump ho va interpretar de manera molt simple: volen gaudir dels
beneficis de la guerra, però sense invertir-hi res.
■ Amb
aquest cop, doncs, Trump els va demostrar que també és la seva guerra. I ara ho
veuen clar, claríssim, perquè el preu del gas que paguen als mercats
internacionals ja és als núvols, la qual cosa encara pot empitjorar.
■ Sí
que és la seva guerra, ni que siguin uns covards que fugen de la batalla real
amb excuses de mals pagadors. Europa ha quedat retratada.
■ Per
això, queda molt clar que si ahir Trump es queixava de la deslleialtat dels
seus vells aliats, avui ja tenen un sever problema que només podran resoldre
pagant més. I quin jugador geopolític més hàbil hi ha que Donald Trump?
Doncs cap.
■ Ja ho
va demostrar sobradament en el seu primer mandat: per això “els” deep state van
fer mans i mànigues per vetar-li la segona legislatura i al capdavant dels EUA,
la nació més poderosa del món, hi van posar un manat de minvats intel·lectuals
encapçalats per un decrèpit a qui es podia manipular a dojo. Compte amb
Donald Trump. Compte!
