Els bombardejos d'Israel a Pars Gas Field a l'Iran que provoquen els de l'Iran a les instal·lacions de LNG a Ras Laffan de Qatar, formen part d’una estratègia profunda i calculada
Els Estats Units i Israel desactiven l’Iran, Qatar i
Europa
Els bombardejos d'Israel a Pars Gas Field a l'Iran que
provoquen els de l'Iran a les instal·lacions de LNG a Ras Laffan de Qatar,
formen part d’una estratègia profunda i calculada
El règim iranià està imposant un bloqueig a l’estret
d’Ormuz en el context del conflicte actual amb Israel i els Estats Units (EUA).
Però molt possiblement aquest podria ser ben aviat un bloqueig irreal. La
impracticabilitat dels bloquejos navals ja es va demostrar en la història
israeliana. Va passar el 1967, quan Egipte va tancar l'estret de Tiran,
bloquejant així l'accés d'Israel a través del Mar Roig a l'Oceà Índic. El líder
egipci Gamal Abdel Nasser esperava ofegar Israel econòmicament i, com la tàctica
de Napoleó l’any 1806 (el Decret de Berlín que tenia com a objectiu estrangular
l'economia britànica), que semblava econòmicament lògica i militarment
pràctica, va acabar sent un gran fracàs perquè va desencadenar la Guerra dels
Sis Dies que va culminar amb la derrota d'Egipte. La contrapartida d’això,
però, la podem exemplificar en la Guerra Civil Americana i concretament en el
Pla Anaconda de la Unió d’Abraham Lincoln, que pretenia bloquejar els ports
marítims de la Confederació i també apoderar-se del Mississipí. Introduït poc
després de l'esclat de la guerra el 1861, el pla va ser menyspreat per la
premsa del Nord, que volia una victòria militar ràpida. Tot i això, va
funcionar. Amb les exportacions de cotó del Sud bloquejades, la seva economia
va quedar paralitzada durant tota la guerra que va acabar amb la seva rendició.
Ara, mentre l'Iran bloqueja l'estret d'Ormuz, la pregunta és: cap a on va la
seva guerra comercial? Cap a Napoleó o cap a Lincoln?
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista /
21-3-26
Dissabte radiant de primavera a la rodalia del Golf de
Terramar de Sitges. Passeig amb la meva bonica amiga sitgetana pel codolar
davanter, a tocar de les suaus onades que arriben d’aquesta nostra Mediterrània
en ebullició bèl·lica al Llevant i a l’Orient Mitjà. Gaudim i patim el pedregar
marítim que ens fa massatge als peus mentre hi caminem pel
damunt després d’un matí de joc golfístic molt entretingut i
divertit amb una colla de “professionals” com nosaltres que sempre suren pel
green del camp de la Blanca Subur. Mentre comentem la bogeria iraniana contra
tot i tothom, ens encaminem cap a una bona dutxa casolana i després cap a fer
un àpat de dissabte a La Fragata, la nostra entranyable terrassa de les bones
menges de la capital no oficial del Garraf, però mereixedora d’això i de molt
més (i ho sento pels amics de Vilanova). Parlem del Pròxim Orient i d'altres
fets de l’actualitat, sobretot dels que reboten (i gairebé mai per bé) en el
nostre petit i dissortat país, esquitxat de tot i pertot. I no faré cap altre
comentari perquè la tristesa i la mala llet que aquest fet em genera
interiorment m’impedirien seguir escrivint amb la deguda correcció, tal com ho
intento fer habitualment. Miro el bell rostre brillant i bronzejat de la meva
amiga d'ancestres judeo catalans i el seu somriure em calma.
Quina sort tinc. Cap a una nova anàlisi de la guerra que, geogràficament i
humana, tenim tan prop, doncs, m’encamino, per si em voleu llegir quan tingueu
una estona. Xabat Xalom i bon cap de setmana.
1. La guerra dels combustibles fòssils
■
En La guerra del gas i el petroli hi ha molt més del
que es veu a primera vista en els bombardejos
d'Israel a Pars Gas Field a l'Iran, que provoquen els de l'Iran a les
instal·lacions de LNG a Ras Laffan, a Qatar, perquè aquest
episodi —aparentment puntual— forma part d’una estratègia molt més profunda i
calculada.
■
Primer: destaquem la importància d’aquests llocs. Són dos centres d’extracció
de gas natural que comparteixen un mateix dipòsit natural intermedi a Iran i
Qatar. Per a l'Iran, el gas que s'hi obté representa el 90% del seu propi
consum. Per Qatar representa la majoria de les exportacions de gas natural (i
un percentatge molt elevat dels ingressos de tot el país), i per al món sencer
representa el 20% del gas natural que es ven. En resum, són
instal·lacions que, si queden afectades, poden desencadenar una crisi global
severa.
■
Segon: anem amb els esdeveniments. Israel va portar a terme un bombardeig
limitat (el dany no va ser gaire important) a les instal·lacions iranianes de
Pars, i com a revenja, l'Iran va bombardejar amb molta duresa les
instal·lacions qatarianes de Ras Laffan. Però cal matisar que la
resposta iraniana no és només militar: també és econòmica i geoestratègica.
■
Però, quina mena de contrarèplica és aquesta? T'ataca Israel i tu bombardeges
Qatar, un país que sempre ha estat hostil a Israel i que, en altres èpoques, va
ser el millor aliat iranià i que, a més, finançava els grups terroristes
antiisraelians? La lògica és perversa però clara: colpejar allà on més
mal fa al sistema energètic global. Recordem sempre que ni en política
ni en geopolítica hi ha amics: només interessos.
■
Sembla absurd, però té lògica: Desesperats perquè estan rebent una esbatussada
monumental que fins i tot posa en risc la permanència del règim dels
aiatol·làs, l'aposta iraniana sembla ser tan simple com "si em
seguiu atacant, rebento el mercat del gas natural i poso en problemes gairebé
tothom". Gairebé, perquè —curiosament— els Estats Units a la pràctica
no es veuen afectats per la situació, ja que produeixen en grans quantitats el
seu propi gas i encara els en sobra per comercialitzar-lo. Recordem que
quan Europa va deixar de comprar gas a Rússia a causa del seu conflicte amb
Ucraïna, el nou proveïdor del vell continent va ser, de seguida, els
EUA. O si més no, això ens venien des de Brussel·les.
2. Les reaccions de Trump
■
Trump va reaccionar d'una manera virulenta en un post col·locat a la seva xarxa
social Truth, queixant-se primer que Israel havia materialitzat aquest atac
de manera unilateral i sense posar-ne al corrent els Estats Units. Va seguir amb una
clara advertència contra Israel, precisant que aquests atacs no s'han de
repetir. Una reprimenda pública que, tanmateix, fa flaire de teatre
polític. Jo, sincerament, no m'empasso que dos socis actius en un
conflicte, no s'expliquin fil per randa què menjaran i beuran cada
dia. És que, fa riure i tot, si no es tractés d'un conflicte
amb víctimes col·laterals innocents.
■
A causa d'això, molta gent va començar a especular sobre una naixent fricció
entre Trump i Netanyahu, i fins i tot una possible ruptura entre els aliats.
Però el cert és que els actors enganyen com volen. I l’audiència
s’ho menja tot amb patatones perquè no en sap prou ni veu quan l’estan
enredant per la posada en escena ni quan la cosa va de veres.
■
En primer lloc, perquè —tal com apunto més amunt— és molt dubtós que
els EUA no sabessin les intencions israelianes. Però deixem això de banda.
L'important és el que ve després en el missatge de Trump, que fa un
retret encara més fort a l'Iran per haver atacat Qatar, un "país
innocent" que no havia participat de cap manera en l'atac israelià a Pars,
i a partir d'això adverteix que si l'Iran torna a bombardejar les
instal·lacions de Ras Laffan, aleshores seran els EUA els que actuaran,
fins i tot si Israel refusa recolzar l'atac. Clar. I a bons entenedors.
■
En altres paraules, Trump sembla renyar Israel per bombardejar Pars,
però amenaça l'Iran dient-li que si torna a atacar Qatar, llavors els Estats
Units destruiran completament Pars. I si no cometeu l’errada de mirar
teles espanyoles (sobretot TV3) queda clar el joc de les estratègies
geopolítiques, que segur que entendreu perfectament. Però —ho reitero— no
poseu ràdios i teles de Vichy ni consumiu mitjans woke, com la majoria dels
que ens arriben i de la manipulació dels quals, molts catalans amb els ulls oberts com jo, ja fa anys que ens protegim.
3. Què hi ha darrere de tot això i qui hi perd
realment?
■
Sembla un embolic rocambolesc del tot, i a molts potser us sembla que la
situació és fora de control i ningú no sap què està passant realment. Doncs,
errada absoluta. Només cal veure qui hi surt guanyant i qui hi surt perdent. Queda
molt clar que el conflicte escala i tant Pars com Ras Laffan pateixen els danys
més importants.
■
Hi perd l'Iran, perquè es queda sense el 90% del gas natural, i amb això la
seva indústria queda desactivada. El règim dels aiatol·làs perd ingressos, i
aleshores s'acosta encara més cap al seu col·lapse definitiu.
■
Hi perd Qatar, perquè es queda sense la joia de la corona industrial. Perdre
els ingressos de Ras Laffan, encara que sigui temporalment, els posa en un marc
de vulnerabilitat econòmica. Es miri com es miri.
■
I hi perd Europa, perquè són els principals clients de Ras Laffan. I en
aquest moment, el preu del gas ja s’ha incrementat entre un 60 i un 90%.
■
També hi perden l'Índia i la Xina, tot i que de manera més controlada. El 45%
del gas natural que consumeix l'Índia prové de Qatar, tot i que els Estats
Units ja van autoritzar a comprar a Rússia, un país que està sotmès a sancions,
si més no de cara a la galeria. I pel que fa a la Xina, pot incrementar les
compres de gas rus perquè ni contempla ni li fan gaires pessigolles les
sancions nord-americanes.
■
Això també vol dir que Rússia hi guanya una mica perquè la seva situació és
notòriament —almenys de cara a la galeria, ho reitero— “precària”. De tota
manera, això per a l'antiga URSS és un alleujament perquè, de moment,
tindrà uns ingressos extres que el país de Putin no s'esperava.
4. Però el més interessant és el que passa amb Iran,
Qatar i Europa
■
Que l'Iran és el gran enemic dels Estats Units i Israel, ja se sap. I qualsevol
cosa que lesioni l’actual Pèrsia dels aiatol·làs és avantatge i guany per a
Trump i Netanyahu. Aquesta és la part més evident de la qüestió.
Més clar, l'aigua.
■
Però, el que és inaudit és que tothom passa per alt la situació de Qatar. Aquest
país ha estat, tal com esmento abans, des de fa dècades el principal còmplice
de l'Iran i un dels que més diners han invertit per finançar grups terroristes
com Hamàs i Hesbol·là, que són sobretot grups antiisraelians amb les
respectives cúpules sempre refugiades a Qatar. Us ho hagin explicat o no l’inefable Roura i els seus mosqueters de la tele merda del Pujol (perquè
és i sempre serà la tele del Pujol, no ho oblidem, que per això i com a bon
sipai espanyol l'any 1983 la va batejar TV3... de TV1 i TV2, clar, aquest corrupte lladregot dels
nostres somnis nacionals i recursos personals, farsant i pocavergonya entre tots els farsants i
pocavergonyes).
■
Tornant a la guerra de veres: Israel i Qatar, doncs, han estat enemics. I
aquest és un fet de domini públic (només calia sintonitzar Al Jazeera fa només
un parell de mesos) Però, ai las! les coses canvien d'un dia per l'altre, de
vegades. I en el marc de l'actual conflicte a l'Iran, Qatar ha preferit
moure's només en perfil baix, orientat més aviat cap als Estats Units i
Israel, encara que fins fa poc intentava evitar confrontar-se amb l'Iran,
potser amb l'esperança que “la guerra acabés i ells en sortíssin
il·lesos”... Anaven dats, tal com queda clar a dia d'avui.
5. Heus aquí justament allò que no va passar
■
El cop a Qatar (sobretot a les seves finances) ha estat duríssim. Potser
això va ser la manera com Israel i els Estats Units van castigar aquest petit
però econòmicament poderós emirat, sempre hipòcrita i sempre poc
confiable. Clar i català.
■
No és una idea desgavellada. Des de fa uns quants dies, la resposta iraniana
més violenta i efectiva contra els bombardejos nord-americans i israelians ha
estat, paradoxalment, l'atac als països àrabs. La lògica és provocar
una crisi energètica global (tal com explico abans) que
obligui la comunitat internacional a pressionar els Estats Units i Israel perquè
aturin la guerra, cosa que ni un ni altre país faran perquè, després d'anys,
ara farà fa un mes que van començar una lluita titànica contra la
tirania islamista —que desitja la bomba nuclear per acabar amb
Occident— i no s'aturaran fins acabar-la del tot.
■
Per això és que no resulta inversemblant que els Estats Units i Israel hagin
calculat encertadament que, en cas que fossin atacades les instal·lacions
iranianes a Pars, la resposta seria un atac immediat contra les instal·lacions
qatarianes de Ras Laffan. Així, un sol atac posa de genolls dos enemics
alhora. Se'n diu geopolítica i estratègia militar.
6. Per acabar: I Europa?
■
Tots sabem que fa uns dies es va protagonitzar un greu desacord entre
la Unió Europea i l'OTAN, contra Donald Trump davant la demanda de
suport d'aquest per protegir la navegació a l'Estret d'Ormuz, la majoria dels
països europeus va respondre que aquesta "no era la seva guerra".
Quina inconsciència. I quina covardia. I Macron i Sánchez, els dos més
grans titelles de la Unió Europea, ho van dir "indignats". Quins
palanganes.
■
Potser no era la seva guerra, però sí que ells serien els primers a veure's
beneficiats pel trànsit lliure a Ormuz, bàsicament perquè compren molt petroli
i gas als països del Golf Pèrsic. Trump ho va interpretar de manera
molt simple: "volen gaudir dels beneficis de la guerra, però sense
invertir-hi res". A la cara i sense subterfugis, els ho va clavar.
■ Amb aquest cop, doncs, Trump els va demostrar que també és la seva guerra. I ara ho veuen clar, claríssim, perquè el preu del gas que paguen als mercats internacionals ja és als núvols i la cosa encara pot empitjorar. En el cas espanyol, ja s'ha començat a aplicar l’IVA reduït (10%) als carburants de vehicles, l’electricitat i el gas natural, una de les principals mesures entre la vuitantena que l’executiu Sánchez ha decidit adoptar per pal·liar les conseqüències de la guerra. Sort que no és la seva.
■ Sí que és la seva guerra, ni que siguin uns covards que fugen d'estudi per no afrontar la batalla real amb excuses de mal pagador. Europa ha quedat ben retratada. Però, les pilotetes tornen.
■
Per això, queda molt clar que si Trump es queixava de la deslleialtat dels
seus vells aliats, ara ja tenen un sever problema que només podran resoldre
pagant més. És el joc del món. I quin jugador geopolític més hàbil hi ha que Donald Trump?
Doncs cap. Cap.
■ Ja ho va demostrar sobradament en el seu primer mandat: per això “els” deep state van fer mans i mànigues per vetar-li la segona legislatura i al capdavant dels EUA, la nació més poderosa del món, hi van posar un manat de minvats intel·lectuals encapçalats per un decrèpit a qui es podia manipular a dojo. Compte amb Donald Trump. Compte, que vol completar aquest segon mandat seu deixant un món políticament nou pels pròxims dos segles. I res no l'aturarà. Deseu l'anàlisi.
