Si aquest alto el foc dona aire a una tirania que estava acorralada i debilitada, Donald Trump serà recordat com l'home que va posar fi a l'amenaça iraniana, sinó com el que la va deixar sobreviure
Tot i que l’objectiu primer de Donald Trump no és l’humanitari
ni l’alliberament del poble persa del règim teocràtic, si aquest alto el foc dona
aire a una tirania que estava acorralada i debilitada, el president nord americà serà
recordat com l'home que va posar fi a l'amenaça iraniana, sinó com el que la va
deixar sobreviure
El pacte anunciat entre els Estats Units (EUA) i l’Iran
no és, ni de bon tros, un acord de pau, sinó una pausa operativa de dues
setmanes que obre la porta a unes negociacions d’alt risc a Islamabad entre l’equip
del president Donald Trump i la que sembla ser la part iraniana empoderada (el
president del Parlament iranià o Assemblea Consultiva Islàmica. Mohammad Bagher
Ghalibaf) entre les dues o tres faccions que actualment remenen les cireres del
país després que el cap de la serp teocràtica hagués estat tallat en el primer
atac israelià a la cúpula del poder iranià, ara fa 43 dies. No vull ser
optimista de cap manera i, després de tres dies observant aquest alto el foc sobtat
i a corre cuita —que ens va deixar a tots els que ens dediquem a aquest ofici
periodístic ben garratibats—, com analista geopolític diria que les posicions
de partida són frontalment incompatibles i res fa pensar en una entesa fàcil. Perquè
mentre Washington exigeix desmantellar l’aparell nuclear i militar iranià i
tallar el suport a les seves xarxes regionals, Teheran reclama aixecament total
de sancions, compensacions econòmiques i control estratègic de l’Estret d'Ormuz,
i el més paradoxal: que l’alto el foc també afecti el Líban i es deixi d’atacar
Hesbol·là i els Houtis, territoris que, legalment, res tenen a veure amb l’iranià
i, per tant, aquestes són guerres (i causes) distintes de la principal dels EUA
contra el règim dels Aiatol·làs per mirar de desmantellar els seus projectes
armamentístics nuclear i balístic, independentment de la caiguda del règim o no.
En aquest escenari, la treva sembla més un instrument tàctic que no pas un pas
real cap a la pau, amb una correlació de forces que, avui, és clarament
desfavorable per a l’Iran. Digui el que vulgui qui sigui i on sigui.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 10-4-26
Divendres assolellat a Sitges. Caminada amb la meva bonica
amiga economista pel green del Camp de Golf de Terramar, a tocar de casa seva.
Conversa sobre les accions i reaccions del mercat a la City de Londres, lloc en
què presta els seus serveis de compres, vendes i traspassos d’actius
accionarials en el que és el seu dia a dia laboral. Moltes reaccions, bones i
dolentes. Me n’explica detalls que són molt interessants (i que no puc
reproduir per raons òbvies) i entre bola i bola anem desenvolupant la conversa
en una ambient de tranquil·litat que avui segurament també deuen tenir a Haifa,
a Tel Aviv i a Asdot, la cinquena ciutat més poblada d’Israel amb més de
200.000 habitants perquè aquesta treva els garanteix poder dormir més hores,
segons la seguretat israeliana, una de les més fiables del món. I de la guerra
de l’Orient Mitjà i d’aquest nou capítol hem seguit parlant fins fa un moment,
que hem començar a cuinar un suquet amb peix de Vilanova que vam comprar ahir
per celebrar, sobretot, que som vius i bastant feliços de ser-ho, i que regarem
amb un Gramona Gessamí del 2024. Xabat Xalom i bon cap de setmana a tothom des
de Terramar, entre pals, boles, forats⛳i l’aroma d’un suquet català a l’ambient que ja
fa agafar salivera.
1.
Una treva que
no contempla cap concessió real
■ El
primer element a destacar és que aquest alto el foc no implica cap cessió de
fons per cap de les parts. Ni els Estats Units han acceptat les demandes
iranianes ni Teheran ha cedit en els punts clau exigits per Washington. Ni
Israel ha imposat altra clàusula que la de separar les hostilitats amb Hesbol·là,
que no entren en els tractes de la treva. Ens trobem, doncs, davant d’una pausa
tècnica que serveix únicament per establir un punt de partida negociador.
Aquesta absència de concessions anticipa un procés dur, amb poques
probabilitats d’èxit si no es produeix un canvi profund en les posicions
d’alguna de les parts.
■ Cal
recordar que les exigències incompatibles representen d’entrada un xoc frontal.
Les demandes nord-americanes, tal com dic en el lid centrades en la fi del
programa nuclear, balístic i del suport a milícies impliquen, a la
pràctica, una desarticulació completa de l’actual arquitectura de poder
iraniana. Contràriament, les exigències de Teheran —control d’Ormuz,
aixecament de sancions i compensacions— busquen reforçar la seva sobirania i
legitimitat regional. Aquestes posicions no només són distants, sinó
estructuralment incompatibles, fet que converteix la negociació en una partida
amb molt poc marge de maniobra.
2.
Un Iran
profundament debilitat
■
El context en què s’asseu l’Iran a la taula és crític. Les seves capacitats
militars han estat severament erosionades: força aèria i naval molt danyades,
infraestructures nuclears afectades i indústria estratègica pràcticament
desmantellada. A això s’hi suma la pèrdua de lideratge després de l’eliminació
d’Ali Khamenei i d’alts comandaments. El país funciona ara amb estructures
fragmentades, fet que debilita encara més la seva posició negociadora i
incrementa el risc de descoordinació interna.
■
Ormuz: de palanca estratègica a arma diluïda. L’Estret d'Ormuz havia estat
l’arma principal de pressió iraniana, amb capacitat de provocar una crisi
global del petroli. Tanmateix, la seva gestió erràtica —permetent el pas
progressiu de vaixells de diversos països— ha reduït dràsticament el seu
impacte. En lloc d’exercir una pressió total, Teheran ha anat diluint el seu
propi instrument de força, afavorint la normalització dels mercats i, en
conseqüència, reduint la seva capacitat de negociació.
3.
Pressió
internacional i paper de la Xina
■ M’arriben
diverses fonts fidedignes que apunten que la Xina hauria pressionat
decisivament perquè l’Iran acceptés aquesta treva temporal i l’obertura d’Ormuz
(cosa, la darrera, que encara no s’ha produït avui, al cap de tres dies de l’anunci,
per cert). Això reforça la idea que Teheran no només està militarment
debilitat, sinó també sotmès a pressions externes dels seus propis socis,
que busquen estabilitzar els mercats energètics i evitar una escalada
incontrolada.
■
Temps guanyat per Washington. Per als Estats Units, aquesta pausa representa
una oportunitat estratègica clara. D’una banda, permet consolidar una
coalició regional amb actors com Turquia, Qatar o Aràbia Saudita; de l’altra, ofereix
temps per reordenar forces i preparar eventuals escenaris militars si la
negociació fracassa. Aquesta combinació de diplomàcia i preparació militar
situa Washington (i també Israel) en una posició d’avantatge evident per poder-se
rearmar a través dels canals habituals, la qual cosa l’Iran no podrà fer
perquè avui està sota estricta vigilància occidental per terra, mar i aire.
4.
Un compte
enrere econòmic
■ A
tot això s’hi afegeix un factor determinant: el temps juga en contra de
l’Iran. I els advertiments sobre un possible col·lapse econòmic en poques
setmanes introdueixen una pressió addicional sobre el seu govern. Aquesta
situació pot afavorir el sector més pragmàtic, disposat a negociar, però
també pot provocar reaccions desesperades per part de les estructures militars
encara actives, sobretot de les més inamovibles com ara la Guàrdia
Revolucionària.
■ Això
representa, doncs, un escenari obert amb dues vessants: negociació o
escalada. El desenllaç continua sent incert. Si el sector polític iranià
aconsegueix imposar-se, podria obrir-se la porta a una negociació realista, possiblement
en termes de rendició parcial. Però, si passa el contrari i les forces més
dures mantenen el control, el més probable és una ruptura del procés i la
represa immediata de les hostilitats, amb objectius estratègics com la
infraestructura petroliera clau.
5.
Per acabar: amb
la treva, l’Iran també compra temps
■ Al president Donald Trump li agrada presentar-se com
un home que veu la realitat a través de la debilitat, a través dels mals
actors, a través dels jocs que juguen els altres. Si realment és així (i jo
personalment crec que ho és), també hauria d'entendre això que segur que ho
entén clarament: el que queda del règim islamista (ara convertit en una
organització terrorista) està comprant temps, no pas comprant pau. Que ningú
no ho oblidi.
■ Segons
la meva manera d’entendre la vida després d’haver passat 70 anys en aquest
planeta i entre tota mena d’humans de distinta manera de fer i de pensar, si
Donald Trump (que és més vell que jo i sap molt més de geopolítica i de negociacions
—que ve de negocis— que jo) ara permet que un alto el foc esdevingui una
sortida amb aire assistit per a un règim que estava acorralat i debilitat,
no serà recordat com l'home que va posar fi a l'amenaça iraniana, sinó com
l'home que la va deixar sobreviure. I pitjor encara, com el president que va
prometre ajuda al poble iranià, va fer que els carrers clamessin el seu nom i
després els va deixar sols perquè pateixin la revenja total del règim criminal.
I si jo pogués parlar amb ell, li ho diria. I ja sé que la seva missió no és
humanitària ni la de fer caure règims (només cal veure Veneçuela) sinó la d’aconseguir
els màxims avantatges per a la nació de la qual és n’és president, tot sigui
dit.
■ Aquest
alto el foc, doncs, no és una solució, sinó un interval carregat de tensió. Més
que una pausa cap a la pau, és un compte enrere en què l’Iran arriba debilitat
i pressionat (i per això demana temps com els entrenadors del bàsquet quan
se’ls torcen les expectatives), mentre els Estats Units, Israel i els seus
aliats guanyen temps i posició. Les pròximes dues setmanes no decidiran
només una negociació, sinó l’equilibri de poder al Orient Mitjà en els anys
vinents. A veure-les venir, doncs.
