Pel pujolisme creador de Sílvia Orriols i d'Aliança Catalana, la immigració esdevé excusa, símbol, pantalla i combustible; la independència, en canvi, queda reduïda a una promesa atmosfèrica

 

Orriols i Aliança Catalana: la vella gramàtica del pujolisme amb una nova escenografia

Ni extrema dreta, ni antiimmigració de debò ni independentisme conseqüent: la temptació de convertir la ràbia social en una altra volta de rosca del mateix autonomisme de sempre

Hi ha sigles que aparenten novetat i només encapsulen una operació de reciclatge. Aliança Catalana i el seu altaveu més visible, Sílvia Orriols, s’han presentat davant una part de l’opinió pública com una sacsejada contra l’ordre establert, com una esmena a la totalitat del procés i com una resposta contundent a la crisi de convivència, a la pressió migratòria i al desgast dels partits tradicionals. Però sota la superfície del soroll, de les consignes i de les provocacions calculades, s’hi endevina una arquitectura molt més antiga del que sembla. No pas la ruptura amb el pujolisme, sinó la seva mutació. No pas la negació del peix al cove, sinó la seva versió 2.0. No pas un projecte per empènyer Catalunya cap a la sobirania real, sinó una altra manera de tornar a domesticar la frustració col·lectiva i reconduir-la cap al vell camí de l’autonomisme administrat.

En el fons, el que s’hi desplega és una política de la identificació emocional: es detecta un malestar real, se li dona un enemic visible, s’aixeca una bandera ferma i, quan arriba l’hora de la veritat, es torna a negociar amb el marc de sempre. La novetat és el vestit. La lògica, si es mira de prop, continua sent la mateixa.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-6-26

1. La vella lliçó del país

Vaig aprendre molt aviat que la política, a Catalunya, no només es fa als parlaments o als mítings, sinó també als bars, a les taules de cafè, als diaris estesos sobre la barra i a les converses on el país es pensa amb la mateixa naturalitat amb què es comenta la collita, el preu del vi o la darrera mala jugada de Madrid. Jo vaig començar a llegir el món així, entre papers, veus i silencis, en un ambient de poble en què les idees no arribaven com a doctrina, sinó barrejades amb la vida quotidiana. Segurament com li ha passat a Sílvia Orriols.

A Falset (Priorat), el meu pare, juntament amb la meva mare, era propietari d’un negoci d’hostaleria i alhora de mutu propi, en ser president de la Penya Barça i fundador de CDC a la comarca de la mà del desaparegut Jaume Ciurana i conjuntament amb el també finat i amic Enric Aguiló i altres companys, exercia una mena de servei públic informal: ajudava moltes persones a presentar instàncies, recursos, peticions, sol·licituds de pensió o de subvenció amb la seva Olivetti Studio 44 (la primera màquina de lletres amb què vaig escriure). Entre els peticionaris hi havia, sobretot, caps de famílies vingudes del sud espanyol en aquells anys d'intensa immigració promoguda pel franquisme, també per intentar erosionar la societat catalana que aleshores era compacta i que comptava amb pocs castellans i la presencia de la llengua espanyola només l'escenificaven funcionaris, policies i para de comptar. Els caps de moltes d'aquelles famílies arribades a Falset a principis del 60 eren homes que havien trobat a les mines de plom del Priorat una manera de guanyar-se millor la vida i de viure que no pas la que tenien en els seus llocs d’origen.  I tot això ve a compte perquè les sol·licituds de subvencions oficials no són noves. Ni la immigració demandant no és nova, ni molt menys; només ho és l’oblit interessat amb què avui alguns la volen reinterpretar. I certament, aquells (també provinents de confins molt llunyans) no eren de fora de l'estat espanyol, però tampoc no havien contribuït mai a cap mena d’impost pel benestar del gruix dels catalans. I també demanaven. I també se’ls concedien els ajuts. Com avui. No ho oblidem. Que sovint, la memòria de molta gent beneficiada en el passat en aquest mateix suposat, falla.

El meu pare (políticament procedent del FNC autèntic —no això que hi ha ara, que ha copiat i ha adaptat les sigles originals del desaparegut partit nacionalista— amb companys i amics com Joan Triadú i altres), com em passa a mi, era un altruista que estimava Catalunya de veres i fins al moll de l’os i ajudava tothom que podia. Sempre. Com també faig jo, que d'adolescent el sentia dialogar amb altres patriotes a la barra del bar de política mentre sentíem la Pirenaica i llegíem premsa feta amb impremtes vietnamites i prohibida pel franquisme. D’allà em ve aquesta vocació gairebé innata d’escriptor, de periodista i d’entestar-me sempre a destapar les mentides i les hipocresies i falsedats, veritables enemics personals interns i externs, i, sobretot, de mirar el país no com una litúrgia folklòrica com molts catalans que no han tingut mai el goig de sortir mai de mare i han anat i van sempre a remolc de qualsevol que cridi una mica més que els altres, sinó que, en el meu cas, l’he vist sempre com un camp de forces.

Per això, avui i a 70 anys (i des d’en fa molts) em costa tant empassar els relats massa “polits”. En aquest aspecte soc un planià recalcitrant que, com feia l’admirat empordanès, sempre em pregunto “i això qui ho paga?”. Perquè he après que seguint el rastre dels calers, arribes al cap del fil. I quan un projecte polític neix amb un aire de frescor excessiu (i sobretot amb molts diners que es van posant de manifest cada dia), acostuma a ser perquè ja porta a dins tota la vella maquinària. I això és, exactament, el que em suggereix Aliança Catalana, partit al qual vaig començar admirant perquè interpretava i deia estimar el país i semblava que tenia intencions (vanes naturalment) d’alliberar-lo de les cadenes que porta des del Compromís de Casp, fa 614 anys i l'entronització del castellà Antequera, o Trastámara o com recollons es digués aquell usurpador estranger amb col·laboracionistes traïdors interns com va ser l'inefable Bernat de Gualbes as canvi d'una poltrona, tal com he repetit ad nauseam en aquestes mateixes pàgines. 

2. El pujolisme no ha mort

El pujolisme no va ser només Jordi Pujol ni els vint-i-tres anys de governs que l’espanyolista de Premià va protagonitzar. Va ser una manera d’organitzar el país, de domesticar-lo, de vendre-li una idea de normalitat dins l’estat i de convertir la renúncia en una forma de pragmatisme honorable. Durant dècades, aquella cultura política va funcionar amb una eficàcia notable: gestionava les expectatives, administrava la queixa i convertia la frustració nacional en una negociació permanent amb l’estat. Ja ho vaig explicar molt a bastament en aquest article dedicat al personatge com a epitafi polític el passat mes de novembre.

El missatge era simple: no trenquem res, anem arrencant engrunes. No ens fem massa visibles, no ho demanem tot, no tensem massa la corda. El resultat era una Catalunya formalment empoderada, però realment subordinada, tal com llegireu al redactat que esmento.

El problema és que aquest esquema no va desaparèixer amb el desgast de Pujol. Es va infiltrar en moltes capes del sistema polític, cultural i mediàtic, i va sobreviure sota formes noves. El pujolisme, en essència, no era un home: era una tecnologia de poder. I com tota tecnologia útil, quan una fórmula s’esgota, els seus hereus busquen una manera de reformular-la sense perdre’n l’eficàcia. Aquí és on entren els vells ideòlegs d’Aliança Catalana —vells integrants d’Unió Democràtica de Catalunya però també de la Convergència de Pujol amb qui tant van convergir malgrat fer mig segle que asseguren el contrari. I aquest són els que inventen Orriols. Perquè és un invent forjat a partir d’una noieta de Ripoll que militava a ERC i es va veure les orelles.

La suposada força d’Orriols (que és la dels ideòlegs com Jordi Aragonès que han reiterat que volen construir un “país” [autonomia] a partir del final de Pujol [no ho acabo d’entendre gaire, o potser sí!] no prové de cap coherència ideològica sinó de l’interès evident per ocupar un buit emocional. Detecten el cansament, el malestar, la por i la ràbia; després els donen un marc explicatiu senzill; finalment, els encaixen dins una arquitectura política que, malgrat la seva retòrica tallant, no qüestiona de debò el centre de gravetat del sistema. És aquí on la comparació amb el pujolisme esdevé entrada amb calçador però útil en els aspectes del “no t’hi emboliquis, creu i sigues bon xiquet, que Espanya és un país molt poderós i et farà pam-pam al cul”.

3. El relat de la ruptura

Una part de l’èxit d’Aliança Catalana s’explica perquè sembla oferir allò que molts han anat buscant i que els partits tradicionals no han sabut donar: una veu sense filtres, una denúncia directa, un llenguatge (que sembla dit) sense els embuts de la correcció institucional però que de segons què (com de la immigració inadaptada dels ans 60 que mai no acceptat Catalunya com a nació) no en parla. En aparença, això la col·locaria fora del joc vell. Però la política no és només el que diu, sinó per a què serveix. I aquí és on el relat comença a grinyolar. I molt. I dels dits als fets. Sobretot grinyolen els fets.

Si el projecte fos realment antiimmigració en un sentit fort, no es limitaria a convertir la immigració magribina en el gran receptor de la indignació. Si fos realment independentista, no s’acontentaria amb excitar l’instint identitari mentre manté intacta la dependència de fons respecte del marc autonòmic i de l’estabilitat institucional que l’envolta. El que veiem és una altra cosa: una operació d’encaix del conflicte dins un esquema que permet capitalitzar-lo electoralment.

Pel pujolisme creador de Sílvia Orriols i d'Aliança Catalana, la immigració esdevé excusa, símbol, pantalla i combustible; la independència, en canvi, queda reduïda a una promesa atmosfèrica. S’escampa com una boira, però no es concreta mai com a ruptura efectiva.

Això fa que Aliança Catalana pugui jugar a dues bandes alhora. D’una banda, es presenta com la resposta ferma a una angoixa social real. De l’altra, manté oberta la porta a una normalització ràpida, a una futura adaptació al joc de sempre quan li convé créixer, consolidar-se i governar o condicionar governs. En aquest sentit, la seva lògica s’assembla massa a la de les antigues fórmules convergents: primer es canalitza el neguit; després es converteix en capital polític; finalment es negocia la seva traducció institucional.

4. L’enemic útil

Cap força política no dura gaire si no sap fabricar un enemic clar. A primer de Ciència Política —a ESADE— ja m’ho van ensenyar fa més de 30 anys. Aliança Catalana ho entén molt bé. El problema és que el seu relat no busca tant descriure el país com ordenar les emocions. I quan un moviment polític ordena emocions, no està necessàriament resolent res sinó establint una jerarquia d’afectes.

El seu discurs sobre la immigració no es limita a assenyalar dèficits d’integració, inseguretat o tensions reals en alguns barris. Va molt més enllà: converteix una part concreta de la població en símbol de la decadència general, i això li permet ocupar el centre del debat amb una sola clau interpretativa.

Però aquesta simplificació té una utilitat política més ampla. Serveix per desplaçar altres preguntes més incòmodes. Per què Catalunya continua sense recuperar el que li escau? Per què l’espoli fiscal segueix sent un tema estructural i no una anomalia conjuntural? Per què el país accepta amb tanta resignació la dependència econòmica, la feblesa de l’autogovern i la lògica d’un sistema dependent d’un poder no català (espanyol castellà) que, cada vegada que promet més, acaba lliurant menys?

Quan el debat públic se centra només en l’alarma identitària, aquestes qüestions passen a segon terme. Això és el que fa sospitar que AC no està pensada per trencar el marc, sinó per reorganitzar-lo. La immigració hi funciona com a plataforma d’afiliació emocional, no com a diagnosi completa. I, en política, això és sovint més rendible que no pas la veritat.

5. Una dreta amb folklore nou

El país té una llarga tradició de fabricar dretes catalanes que es vesteixen de país mentre fan d’administradores del sistema. Aquest és un dels grans èxits del pujolisme: haver convertit la fidelitat al marc en una mena de patriotisme assenyat. Aliança Catalana pot sonar més feréstega, més directa i més insolent, però no per això deixa de compartir una pulsió de fons amb aquella tradició.

Vol representar una Catalunya forta, sí, però sobretot vol representar una Catalunya governable. I quan dic governable vull dir domesticable, apta per encaixar amb l’Estat, apta per construir poder, apta per negociar en bon moment els marges del conflicte.

Aquesta és la paradoxa: com més cridanera és la seva retòrica, més prudent sembla la seva arquitectura. S’encén amb facilitat, provoca, projecta tensió social, fa veure que divideix perquè persegueix assolir tot el gruix social català i, bàsicament, fa soroll per cridar l’atenció amb fal·làcies irrealitzables com la de fer fora els moros del país, la qual cosa fa riure perquè les competències són exclusivament estatals i, encara més, de la UE. Hi ho porten a terme imitant altres formacions que (en estats) han aconseguit manar o mig manar, perquè el soroll només és soroll: no és cap política concreta. És una forma d’ocupar l’espai públic. I ocupar l’espai públic no és el mateix que transformar-lo.

Hi ha un moment en què aquesta mena de formacions deixen de ser un fenomen de protesta i esdevenen una eina de recomposició del sistema. I és aleshores quan deixen de fer por als qui realment manen.

No és difícil imaginar el recorregut: avui és el crit; demà, el pacte; demà passat, la justificació. I en aquest trajecte, la immigració ja no serà el tema central. Només haurà estat la porta d’entrada. El relat s’adaptarà, el to canviarà, i la vella operació de sempre tornarà a aparèixer amb un altre nom i amb una altra careta.

6. La utilitat de la por

No cal negar els problemes per entendre que se’n fa un ús. La por a la degradació del país, la sensació de pèrdua de control, la inseguretat als carrers, la irritació davant la impotència de les institucions i la percepció que el país avança sense rumb alimenten una demanda de mà ferma. Això és real. Però el fet que sigui real no obliga a acceptar qualsevol resposta. Precisament al contrari: obliga a ser més exigent.

El discurs d’Orriols i d’Aliança Catalana explota aquesta necessitat de forma molt precisa. Ofereix una explicació simple a un problema complex. I això, en un moment de desorientació general, té premi. Però també té trampa. Perquè quan una força política es construeix sobre la gestió d’una por, el seu marge per transformar-la en projecte nacional seriós és limitat.

Pot créixer molt; pot condicionar molt; pot remoure moltes consciències. Però si no té voluntat de ruptura real, acabarà fent de corretja de transmissió d’allò que aparentava combatre.

La qüestió no és només si Orriols és coherent amb el que diu. La qüestió és si el que diu està pensat per portar Catalunya més lluny o per tornar-la a encaixar en una nova versió del vell marc espanyolista en el qual està encastada i amb dependència del poder de Madrid des de fa 614 anys, la qual cosa i sense gaire por d’errar-me, crec que és així. I aquí, sincerament, hi veig massa continuïtats i poca o cap ruptura.

7. El vell teatre

Catalunya ha tingut massa cops un teatre polític en què els actors semblen arriscats però el guió està escrit de fa anys. Es canvia el decorat, es renova el vocabulari, es reordenen els antagonismes, però l’obra és la mateixa: gestionar el malestar sense tocar l’esquelet del poder. Això és el que em fa pensar que el pujolisme no s’ha acabat, sinó que ha trobat una disfressa nova. I que el perill no és només que una part de la societat s’hi senti interpel·lada, sinó que ho faci sense adonar-se que el vehicle que li ofereixen pot acabar portant-la exactament al mateix destí que ja coneixem.

Per això cal mirar Aliança Catalana amb més fredor i menys entusiasme. No per desqualificar automàticament el seu ascens (fruit dels molts diners invertits pels més interessats a reorganitzar el vell pujolisme), sinó per entendre què representa de debò. Si representa només l’explosió d’una ràbia acumulada, és un símptoma. Si es converteix en una eina de poder, caldrà veure a favor de qui treballa. I si acaba absorbint l’energia de la protesta per reconduir-la cap a una nova gestió autonomista del país, llavors ja no estarem davant una alternativa, sinó davant una actualització.

El país no necessita més simulacres de ruptura. Necessita projecte, claredat i valentia real. Tot allò que sona a revolta, però acaba fent de corretja, no allibera ningú. Només allarga la dependència amb millor escenografia.

8. El nom exacte

Potser el més honest és dir-ho sense metàfores: Aliança Catalana no sembla avui el contrari del pujolisme, sinó la seva recuperació i adaptació emocional a una època de desconfiança, ràbia i fragmentació. El vell autonomisme (més després de les pantalles passades fins a la frustrada i traïda per aquests mateixos declaració d’independència previ referèndum, el 2017) ja no podia parlar amb el llenguatge de sempre; necessitava una veu més agressiva, més directa i més punyent. O que la interpretés, com ha estat el cas de Sílvia Orriols, una figura útil per revestir de novetat una operació molt antiga.

Aquest és el punt que convé no perdre de vista. Quan un projecte polític no vol dir clarament on porta, sol ser perquè el seu destí real és més modest que el seu relat. I quan aquest relat es construeix sobre enemics interns, pors socials i una identitat en mode urgència, el risc és que la indignació acabi sent només la matèria primera d’una nova subordinació.

Catalunya no necessita més venedors de duresa. Ni de fum. Necessita menys miratges. I si aquest país vol sortir del cercle viciós en què fa dècades que gira, haurà d’aprendre a distingir entre qui vol trencar el marc i qui només el vol tornar a pintar de nou. Aliança Catalana, de moment, fa massa pudor de pintura fresca sobre una paret vella com el pujolisme (i la seva corrupció sistèmica més que constatada) que cau a trossos.