Passats dos anys del pogrom terrorista palestí, s'acosta una nova prova per a l'estat jueu: què farà Israel amb les lliçons apreses?
Dos anys de la pitjor massacre de jueus després de l'Holocaust
Avui
7 d’octubre fa dos anys d’aquell fatídic 7 d'octubre de 2023, però el temps ha
fet poc per esmorteir l'horror o la insondable desgràcia total del que va
passar aquell dia terrible. Les preguntes que van sorgir immediatament –com va
poder Israel equivocar-se tant sobre Gaza, com es va deixar tan desprevingut,
com va ser agafat tan completament per sorpresa– encara romanen suspeses a
l'aire. Els èxits militars que van seguir han estat realment remarcables: les
capacitats de Hamàs, destrossades; Hesbol·là, decapitat; l'Iran, humiliat. Però
aquestes victòries no poden esborrar els fracassos que les van fer necessàries.
Si de cas, magnifiquen aquests fracassos.
El
7 d'octubre no va ser només un col·lapse operatiu; va ser conceptual. Va
destruir la creença que Israel podia, mitjançant la defensa passiva, contenir
aquells que havien jurat la seva destrucció, que la tecnologia podia substituir
la mà d'obra, que la dissuasió i la diplomàcia podien substituir la vigilància
i la voluntat. Durant gairebé dues dècades, Israel es va convèncer que podia
gestionar els seus enemics: mantenir Hamàs aïllat amb tanques i sensors,
Hesbol·là dissuadit per la por a la devastació i l'Iran contingut mitjançant
operacions en l'ombra. La tranquil·litat es va convertir en l'objectiu final.
L'economia estava en auge, la vida era bona i el país preferia no mirar massa
de prop el que passava a pocs quilòmetres de distància. Aquella tranquil·litat
va resultar ser una il·lusió, i el 7 d'octubre la va trencar.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista 7-10-25
Escric
aquest article des del cor d’Alemanya, a la preciosa Selva Negra, en què la
meva amiga sitgetana i jo estem passant uns dies fora de Catalunya per no haver
d’aguantar les espanyolades castellanes que segurament ja es preparen al nostre
país per celebrar la festa nacional de l'estat que ens ocupa des de fa 613
anys, per la qual cosa, la terra dels ancestres paterns de la meva amiga és una
gran opció ja que en aquest país, de banderes espanyoles no se’n veuen ni als
hotels, sortosament pels que pensen con nosaltres. Dit tot això, el tacte del
carrer i de la societat alemanya no està gaire lluny de la indignació de la
catalana. Especialment pel tema migratori, ja que és el país que va iniciar les
entrades massives de “refugiats” amb centenars de milers de terroristes
camuflats durant el mandat Merkel, però, parlem d’Israel i d’aquest dia de
commemoració del fatal dia 7 de fa justos dos anys. A ulls del món,
sembla ser que el president dels Estats Units (EUA) està treballant per
aconseguir l'alliberament de 48 ostatges israelians, incloent-hi el retorn dels
morts i els que encara viuen. Trump dóna suport a un pla de 21 punts per
abordar el "dia després" a Gaza i a tota la regió, amb líders àrabs i
musulmans clau que co-impulsen un marc que busca reconstituir Gaza sense
terroristes de Hamàs, la qual cosa i al meu parer de gat vell de les anàlisis
geopolítiques i de les opinions sense censura, no li serà gens fàcil. Tot i que
ho vengui com a “cosa feta” perquè és un gran venedor. I si bé acullo amb
satisfacció qualsevol pla que prioritzi la reconstrucció per sobre de la
guerra, és brutalment clar que la guerra contra els jueus no acabarà aviat. I
recordeu el dia en què ho dic. Perquè és una guerra que fa més de 3.000 anys
que dura.
1.
Les lliçons que hem après de gust i per força
■ Totes
les persones normals del món —i amb aquesta afirmació en deixo fora
tots els milions d’obnubilats que s’han deixat rentar el cervell i
endur via informacions falses dels mitjans interessats i pagats al respecte
durant aquests dos anys per la gran propaganda antisemita mundial que es
desprèn del woke i el globalisme amb actors a comissió com George Soros o Bill
Gates, entre altres (ho explico en aquest article i també en el punt
23 del meu llarg assaig de febrer de 2024 sobre
el judaisme i el semitisme)— saben que l’assassinat a sang freda de 1200
persones i les violacions massives que els mateixos terroristes van publicitar
a les xarxes (no ho dic jo; ho van fer ells) va ser un pogrom en primer grau. El
més letal contra jueus a tot el món des de l’Holocaust. I això només
ho pot obviar la ignorància i l’estupidesa humana més lamentable, que per
dissort és molta i va in crescendo.
■ La
primera lliçó d'aquell dia és que la dissuasió passiva per si sola no és una
estratègia. Israel va jutjar malament Hamàs assumint que no faria cap boueria per por de provocar una resposta israeliana devastadora. Però el càlcul
de Hamàs no era el d'Israel. Perquè el seu objectiu (que recull fins i tot l'acta fundacional dels terroristes palestins) era i és la destrucció de l'estat hebreu. I si
això significava sacrificar Gaza perquè l'Iran, Hesbol·là i altres s'hi unissin
i fessin ploure foc infernal sobre els jueus per consumir-los, que així fos. Per això aquesta mateixa mala interpretació no s'ha de repetir amb ningú més a la
regió, en primer lloc amb l'Iran, animat per un ardent odi ideològic. I feu-me cas tots, que sóc gat vell: creieu-vos
al peu de la lletra els vostres enemics i actueu proactivament per evitar que
duguin a terme els seus designis malèvols.
■ La
segona lliçó és que la defensa passiva és insuficient. Les tanques i
les càmeres no poden substituir els soldats. La tecnologia és un multiplicador
de força, no un substitut de la força. El 7 d'octubre, simplement no hi havia
prou soldats a la frontera de Gaza per aturar l'atac. Des de llavors, Israel ha
tornat a aprendre el que ja sabia, és a dir, que la seguretat no només es basa
en l'enginy, sinó també en la presència; una presència humana visible i present
sobre el terreny i en acció molt vigilant.
■ La
tercera de les lliçons fa referència a l'autosuficiència. Entre les
moltes sorpreses que van experimentar els israelians després del 7 d'octubre hi
va haver la constatació que el país depenia de països estrangers, principalment
dels Estats Units, per a les eines bàsiques de guerra: bales, morters i bombes.
Des de llavors, el govern ha pres mesures per ampliar la producció local de
municions i reduir la dependència d'altres, un esforç que ha de continuar.
2.
Ens en podem refiar de les negociacions en marxa de Trump amb els països àrabs
per a una possible fi de la guerra?
■ Aquest
és un punt que ampliaré més endavant, perquè jo, que soc un gran admirador
de Trump per moltes coses (i principalment per haver evitat que els Demòcrates
i Harris —que només succeir els crims del 7 d’octubre “va cridar a la
calma i a no caure de cap manera en la islamofòbia”, que déu n’hi do el
nivell si aquesta curta de mires havia de ser presidenta del país més poderós i
evolucionat del món— conquerissin la Casa Blanca un cop més), però tampoc no
sóc cec i sé que Trump és un ésser humà amb les seves mancances i defectes que
entra en contradiccions sovint i diu coses com “si amenaces un enemic no deixis
l’amenaça sense efecte”, la qual cosa ell en aquests moments (ni fa molts
mesos) no fa.
■ Ara,
però, mentre encara tot el món depèn de les accions d’un grup terrorista amb
més força i finançament (i propaganda interessada) de la que tothom es pensa i
del que els mitjans afins a Israel i a Trump reconeixen i mentre es porten a
terme negociacions al Caire per a un acord que podria posar fi a la guerra,
s'acosta una altra prova: què farà Israel amb les lliçons apreses amb
esforç dels darrers dos anys?
■ La
temptació serà exhalar, o sigui, creure que si hi ha devolució dels
ostatges, els reservistes tornen a les seves famílies i feines i els
coets hutis s'aturen, la vida normal es pot reprendre i
la vella il·lusió d'estabilitat pot tornar. Cedir a aquesta complaença, amb
tota seguretat, convidaria al següent desastre.
■ Israel
no es pot permetre tornar a caure en els hàbits que van precedir el 7 d'octubre,
perquè aquests són desitjos il·lusoris i la creença que les amenaces es poden gestionar
en lloc de derrotar. El final de la guerra, quan arribi, no ha de
significar un retorn a la falsa comoditat, sinó una nova vigilància basada en
la claredat i han de pensar que els seus enemics són
implacables, que la seguretat depèn de la preparació i la dissuasió real
només prové d'una força inconfusible i de la voluntat d'utilitzar-la.
■ El
7 d'octubre de 2023 va ser un trauma nacional pel poble israelià i pels jueus
de tot el món, però també un despertar generalitzat. Va despullar
il·lusions i va obligar el país a afrontar veritats que havia intentat evitar
per també intentar oblidar que, des del mateix dia de la seva independència, el
1948, el país ja va ser víctima d’una guerra en que va haver de vèncer tots els
països del seu voltant perquè li van declarar una guerra salvatge i sense cap
altre motiu que haver fet efectiu el Mandat Britànic de Palestina.
Dos anys més tard, mentre Israel es troba a punt de posar fi als
combats, la veritable mesura de la recuperació no seran les ciutats i els
quibuts reconstruïts i revitalitzats al voltant de la frontera amb Gaza, sinó
si aquestes veritats perduren.
■ El
pitjor resultat seria oblidar, permetre que la comoditat tornés a entorpir
la consciència i que l'hàbit substituís la vigilància. El record més adequat
per a les víctimes d'aquell dia no és només el record, sinó la resolució de no
deixar que mai més la seguretat es basi en suposicions fràgils, ni que la
supervivència depengui de desitjos il·lusoris.
3.
Netanyahu, el veritable heroi contra vents i tempestes
■ Personalment
mai no m’he empassat que els fets i gestes de la història els hagin assolit
líders sols, ni crec que cap ésser humà pugui determinar cap procés o
dinàmica de fets que han passat o que estan passant, però pensar en
Benjamin Netanyahu em fa dubtar d’aquest principi personal meu.
■ Crec
que les coses a Israel no haurien estat igual si en lloc de Netanyahu qualsevol
altre hagués estat primer ministre. I, de fet, aquest era part del pla
de Hamàs: llençar l’atac en un moment en que l'esquerra tenia sota
setge Netanyahu i hi havia una polarització i una fractura a la
societat israeliana i, òbviament, una part important del pla, sens dubte, era
provocar la crispació suficient perquè caigués el seu govern. Però, lluny
de caure, va seguir. I amb més força que mai.
■ Em
consta que a molts, fins i tot dels meus mateixos pensaments i inquietuds
polítiques, no els cau bé. Els meus respectes per a ells, tot i que
molts estan descaradament influïts pel que vomiten TV3, Vilaweb, RAC1,
l’Ara i la Vanguardia cada dia en allò que en diuen “opinió” i que és
manipulació descarada arreu, fins i tot allà on l’opinió no hauria ni de
treure el nas. Però, l’efecte “sin que se note el cuidado” (tot
i que aquests capsigranys ni tan sols dissimulen) hi és de forma omnipresent. I
tant si hi és.
■ En
termes històrics, Netanyahu és qui va donar forma a l'Occident del segle XXI. I
si no em voleu creure a mi, que no tinc cap càrrec i precisament per
això tinc llibertat d’exposar el meu criteri, espereu-vos uns quants anys i
que es vegin les coses en perspectiva, i ja veureu com no vaig errat. Temps al
temps.
4.
El vell conductisme de B. F. Skinner aplicat a Trump
■ L’admiro
força, pel que dic més amunt, i he escrit articles en aquest mateix blog
lloant les seves estratègies per fugir de la màfia dels mitjans que “el volien
empresonar” i que van contribuir al màxim a fer-li perdre les eleccions en què
els mafiosos Biden i Harris (i els Clinton/Obama, no ho oblidem) van tornar a
tallar el bacallà. I ho celebro perquè la veritat sempre s’imposa a la farsa i
a la mentida programada. Però no m’estalviaré de dir les coses en les quals, al
meu parer i en aquest context d’Israel i l’Orient Mitjà, trontolla. El
president Donald Trump ha repetit un dels seus desplegaments histriònics, o
sigui, un gran drama amb crits i amenaces, exigint Hamas la rendició
immediata, l’alliberament de tots els ostatges israelians i l’acceptació total
de les seves condicions. I, no vull perdre l'esperança al respecte
però, passats dilluns i mig dimarts, de moment, el més calent és a
l'aigüera. I heus aquí on les teories de la ciència conductual del psicòleg de
Pennsilvània B.F.Skinner (1904-1990) es posen molt de manifest en la
conducta de l'actual president dels EUA. Vegem-ho:
■
Donald Trump va donar un termini curt Hamàs i els va advertir que
"si no es rendien, els aixafaria i destruiria sense pietat", i
allà segueixen encara i exigint. Aquest teatre recorda exactament l’episodi amb
l’Iran en què, després d’atacs dels EUA, Trump va advertir els aiatol·làs que,
si responien militarment, alliberaria tot el seu arsenal i els aplanaria el
país. Però resulta que quan l'Iran va llançar míssils simbòlics contra la base
dels EUA a Qatar i altres objectius, Trump no va contraatacar sinó que es
va aguantar i va imposar un alto el foc, demostrant que la seva meta real
era protegir el règim iranià pels interessos que ell sap i que jo m'imagino, no
pas destruir-lo. I compte amb això, perquè ara es podria repetir de
nou.
■ Aquest patró revela amenaces buides, dissenyades per aparentar control sense intenció d’escalada. Els terroristes Hamàs, i malgrat el xivarri, no han acceptat cap condició substancial de Trump, potser només l’alliberament parcial d’ostatges, per conveniències pròpies, però el seu text de resposta rebutja clarament la proposta del president dels EUA, que era contundent. Repasseu bé la proposta del líder americà i la resposta fatxenda dels criminals palestins armats i contrasteu-les, com he fet jo. I veureu clar el que us dic.
■Si realment Trump fos sincer i coherent, seguiria els seus propis
llibres de negociació: complir les amenaces per mantenir la credibilitat i
imposar les conseqüències. En canvi, fa exactament el contrari, protegint els
gihadistes una vegada més. Tot s’ajusta a un model consistent ja
que els líders occidentals són pro-gihadistes de facto, utilitzant l’odi per
destruir les democràcies i esclavitzar els pobles, com han fet contra Israel
des de fa dècades. I Trump és un líder occidental. El més representatiu, per
acabar-ho d’adobar.
5.
Des d’Oslo i fins avui
■Tot
això s’origina en els Acords d’Oslo de 1993, un pla de la CIA i el
Pentàgon (via el think tank Rand Corporation) per cedir territoris
estratègics israelians –Judea, Samaria i Gaza– a l’OLP-Fatah, presentada com a
"representant legítima" d’un poble sense estat. En
realitat, els ancestres de l’OLP-Fatah són el bressol
en què es va gestar la Solució Final nazi. Per tant,
l'OLP-Fatah també és obra del pare de la Solució Final nazi: Amin al-Husseini, íntim col·laborador de Hitler
que va organitzar divisions musulmanes de les SS per a Himmler i va co-dirigir
amb Eichmann el sistema de camps de la mort de l'Alemanya
nazi, i que després de la capitulació dels alemanys va quedar sense càstig
perquè ja feia temps que l'havia acollit Gamal Abdel "Nasser" a
Egipte com a instructor de terroristes. I per això no va poder ser jutjat. I no
ho dic jo; ho diuen tots els historiadors de l'època, inclosos els
del nazisme.
■ Oslo
no era pau; era una trampa per debilitar Israel, alliberant terroristes a
canvi d’ostatges –com el cas de Gilad Shalit per més de
1.000 terroristes palestins empresonats, la qual cosa
va facilitar en escreix el 7 d’octubre. I aquí també retrauré Netanyahu
que repeteix l’error entrant en negociacions que premien la violència i
ensenyen els gihadistes que capturar ostatges porta guanys. Un patriota
israelià (i no dic que ell no ho sigui però també és un polític sotmès
a molts interessos, principalment econòmics) això ho hauria aturat des del
principi.
■ Netanyahu
tenia aquesta informació, i si no hagués volgut escalar políticament malgrat
que fos a causa del sacrifici del seu poble, el 1989-1991, amb Yitzhak Shamir
al poder, hauria convocat una roda de premsa en directe per denunciar l’origen
nazi de l’OLP-Fatah, revelant documents sobre Husseini i la seva burocracia SS. Això,
però, hagués deslegitimat el procés abans de celebrar la Conferència de Madrid,
canviant només 8 vots a la Knesset per Oslo I o 1 per Oslo II.
■ No
calia guerra; bastava claredat històrica. En canvi, el silenci dels
líders –inclòs Netanyahu– revela traïció perquè saben l’origen nazi de
l’OLP-Fatah, però col·laboren amb ells tot i sabent que el que volen abans que
res és destruir Israel. Aquest cicle de negociacions buides (com les
que ara en la meva humil opinió s’estan repetint), que allibera terroristes
i genera més morts jueus, és la definició de bogeria: repetir el mateix
esperant resultats diferents. Els pobles estan sumits en una realitat
administrada, un miratge que només es trenca reconeixent la traïció i
resistint.
6.
Per acabar: el paralel·lisme històric amb el nou antisemitisme que s’està
gestant
■ No
cal mirar gaire enrere per reconèixer el paral·lelisme històric d’allò que ja
passa avui a moltes ciutats d’Europa i d’Occident i amb els fets passats. A
la dècada del 1930, els jueus d'Alemanya van ser gradualment privats de l'accés
a la cultura, els esports i la vida pública. Aleshores com ara, aquesta
exclusió es justificava sota el pretext de la "puresa moral",
l'afirmació que el jueu era "brut" i "repugnant".
■ Avui,
aquest desprestigi no només ataca els jueus individualment, sinó l'entitat
sionista que és acusada i declarada culpable al tribunal de l'opinió pública,
a les Nacions Unides, als mitjans de comunicació tradicionals i pels influencers de
les xarxes socials que acusen Israel de genocidi, apartheid i "fam
armada", com en el cas de la curta de gambals espanyola BarbieGaza o
la sueca interessada —multimilionària gràcies a la mentida sistemàtica en el
més que dubtós canvi climàtic o l’inexistent genocidi palestí— Greta
Thunberg. En resum, que els fets siguin maleïts (utilitzant els arguments
de Hamàs): Israel i el poble jueu són condemnats com a vils criminals nazis
dels darrers temps.
■ El
poble jueu recorda allò que gran part d'Europa ha decidit oblidar: el camí
cap a Auschwitz va començar quan als jueus se'ls va negar l'accés a l'escenari,
al camp de joc, a la universitat i al fòrum cultural. Avui, estem presenciant
com Israel és expulsat d'aquests mateixos espais. Qualsevol que pensi que això
només afecta un estat de l'Orient Mitjà s'equivoca greument. El
missatge a les comunitats jueves de tot el món és inequívoc: no hi pertanyeu. El
que fa que aquest moment sigui tan perillós no és només la hipocresia, sinó la
normalització. Els líders internacionals, les elits culturals i els mitjans de
comunicació tracten cada cop més la intolerància antiisraeliana com una forma
de coratge moral. Cada boicot, cada desconvocatòria, cada rebuig, cada càntic
anti israelià en els camps esportius, reforça la idea que els
israelians són participants de segona classe a la comunitat mundial, un
poble la pertinença del qual és condicional.
■ Europa
no va protegir els seus jueus ni els seus principis democràtics a la dècada del
1930; els resultats van ser catastròfics. El 2025, l'odi desenfrenat
contra l'estat jueu —i el fracàs de l'elit política a l'hora d'actuar per
protegir els seus ciutadans jueus— podria fer que les comunitats jueves
històriques es marcissin, i que el govern de la multitud degradés cada cop més
els fonaments de les democràcies occidentals.
■ Quan
Israel i els jueus són prohibits en els escenaris teatrals i socials, quan les
conspiracions antisemites i les mentides anti-Israel prosperen sense control a
les xarxes socials, radicalitzant milions de persones, Europa i Occident
perden més que una actuació. Perden la seva brúixola moral. I els boicots
culturals i de tota mena actuals són la manifestació fora de línia d'aquesta
mateixa malaltia. Perquè allò que comença com a retòrica aviat es converteix en
violència.
