El de Hamàs era un pla tret directament del manual d'insurgència terrorista marxista: cometre atrocitats massives, provocar represàlies i guanyar la pau fent-se la víctima
Cal celebrar l’acord a Israel però Hamas no en pot sortir indemne ni en pau
Ahir, tot just sabuda la notícia de l’acceptació per part de Hamas dels 21
punts del pla de pau proposat pel president Donald Trump i signat per Israel i
diversos estats de la regió, inclosos Qatar i Turquia, companys de la premsa
israeliana citaven un exemple que, segons el meu parer, em fa molt l’efecte que
podria ser molt adaptable a la situació actual. I era la producció d’una
pel·lícula que es va estrenar l'any 1959 —quan jo tenia 3 anys i que no vaig
veure en aquell moment atesa l’edat però que vaig visualitzar quan a 19 anys
em vaig començar a interessar pel periodisme professional i per la geopolítica—
el film de Peter Sellers titulat El ratolí que rugia (The Mouse That
Roared), una sàtira en què un microestat fictici declara la guerra als Estats
Units, no per guanyar, sinó per perdre espectacularment i recaptar una ajuda
generosa en la derrota i en que en un dels passatges el primer ministre del
petit estat diu «No hi ha una empresa més rendible que declarar la guerra als
Estats Units i ser derrotat».
Aquest exemple que posaven els companys periodistes d’un prestigiós mitjà
israelià em casa molt amb la situació d’aquests terroristes perdedors (perquè
passi allò que passi han perdut en tots els aspectes, fins i tot en el
propagandístic) que ara a l'Orient Mitjà i davant la seva mateixa població,
vençuda i perjudicada per la radicalització a què ha estat sotmesa des de 2007
—en què Hamas va guanyar les eleccions i l’OLP-Fatah va haver de marxar— i fins
a l’actualitat, volen sortir indemnes de tots els mals comesos —amb el colofó
dels atacs a població civil israeliana amb 1200 assassinats a sang freda i
gairebé 300 segrestats— emprant una estratègia que han usat de manera
continuada i amb resultats horribles en el món real durant dues dècades. Hamàs va
liderar la invasió terrorista d'Israel el 7 d'octubre sabent perfectament que
no podia derrotar l'estat jueu en el camp de batalla.
Si recupereu el
meu article d’ahir, veureu que ja advertia que aquest no era l'objectiu
dels provocadors islamistes, sinó que la fi era encetar una guerra, obligar
Israel a un combat terrestre prolongat a Gaza i després desviar l'atenció
global de la massacre, la violació i el segrest d'israelians innocents al
patiment dels àrabs palestins, en gran part causat per l'ús d'escuts humans per
part del propi Hamàs. I si la comunitat internacional permet que això tingui
èxit, que aquesta estratègia dels terroristes guanyi la pau per ells amb l’estol
de cadàvers i patiment de propis i aliens que porten a les seves motxilles, el
resultat serà una catàstrofe moral i estratègica de dimensions incalculables
que no permetrà tancar totalment el context de tanta sang i patiments com pretenen
Donald Trump i la resta, perquè
“quedaran molts morts innocents a les cunetes” i els que se’ls estimaven, tard
o d’hora, reaccionaran. Si abans no ho fa el Mossad, que ningú no ho oblidi.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista 9/-10-25
Avui no diré gaires coses més que allò que en aquests moments s’està esdevenint
a l’Orient Mitjà, tret que ahir al vespre, amb la meva companya sitgetana, vam
continuar gaudint de la bona temperatura de la Selva Negra (que permet dormir
tapat amb una flassada) dels seus paisatges i muntanyes i d’un Parsifal wagnerià
interpretat magistralment per la Deutsche Oper Berlin al Friburg Theater, un marc operístic excel·lent i molt acústicament adequat per gaudir de la bella música escenificada. Sopar fantàstic i celebració per la possible pau a Israel, que ja s’ho
mereixen, pobra gent. I no hi poso més èmfasi del que humanament mereix. I per
això ara m’hi endinsaré en aquest redactat d’anàlisi geopolítica de la situació.
1.
Directament
tret del manual marxista
■ El de Hamàs era
un pla tret directament del manual d'insurgència terrorista marxista:
cometre atrocitats massives, provocar represàlies i guanyar la pau fent-se la
víctima.
■ En aquests
moment de pèrdua de bous i esquelles, els ideòlegs i caps terroristes de
Hamàs, responsables de la massacre d'unes 1.200 persones i el segrest de
civils, estan buscant refugi a l'exili, probablement dins de les fronteres del
seu amfitrió de fa temps, Qatar. La premissa tàcita és que Hamàs continuarà
formant part del futur àrab palestí; que els seus líders tenen algun tipus de
dret a fugir de Gaza i viure per lluitar un altre dia, tot i que són assassins
en massa. I aquesta repetició seqüencial ja l’hem vist abans.
■ El 1982, les
FDI tenien Iàsser Arafat i els líders de l'OAP-Fatah atrapats a Beirut.
Després d'anys de terrorisme, segrestos i guerra oberta, Israel estava a
punt d'acabar amb el regnat de terror d'Arafat d'una vegada per totes. No
obstant això, sota la intensa pressió de l'administració Reagan, va permetre
que Arafat i els seus comandants superiors abandonessin el Líban sota protecció
internacional.
2.
L'inici de la
tragèdia
■ En aquells moments,
el món va aplaudir el que va considerar una "solució diplomàtica".
En realitat, va ser el començament d'una tragèdia a llarg termini. Arafat es va
reagrupar a Tunis, va reconstruir la seva xarxa i es va canviar la imatge de
terrorista a "estadista". Tot i això, la sang no va deixar de
fluir. Sota el seu lideratge, el terror va continuar: des d'atemptats
suïcides amb bombes en cafès israelians fins a la glorificació del martiri en
els llibres de text escolars palestins i la incitació en els mitjans de
comunicació controlats per l'Autoritat Palestina.
■ Els Acords d'Oslo, destinats a oferir esperança, van consolidar el govern corrupte i autoritari d'Arafat sense fer res per desmantellar la infraestructura terrorista. En salvar Arafat el 1982, Occident va canviar la tranquil·litat a curt termini per dècades de terror i sang.
3.
Un error així
no pot tornar a passar amb Hamas
■ Hamàs no és
un moviment polític amb una ala militar. És un exèrcit terrorista amb una
ala política. La carta fundacional de Hamàs demana la destrucció
d'Israel i l'assassinat de jueus, no la coexistència, ni el compromís. Els
seus líders no volen de cap manera que existeixi un Estat d'Israel de cap
mida. El que interessa a Hamàs és mantenir-se viu el temps suficient per aconseguir
una victòria moral, reconstruir-se i planificar la seva propera campanya
d'atacs contra civils israelians. Que ningú no ho oblidi, sigui de la
tendència política que sigui.
■ Deixar que
els líders de Hamàs fugin a l'exili seria més que un error tàctic. Seria un
crim. Sobretot de cara als milers de morts que sense provocar cap acció
prèvia, han estat assassinats per aquestes bèsties que estimen més la mort que
la vida, sobretot si la mort és la dels altres, palestins inclosos. Permetent-los
fer passar la seva supervivència per una victòria i reunir la propera generació
al voltant de la seva anomenada "resistència", seria una traïció al
mateix sentit fundacional de l’Estat d’Israel, el 1948, que ja es va veure minvat
en territori per donar cabuda a Jordània, l’estat dels palestins de facto que
són els primers que d’aquests altres palestins no en volen saber res de res,
igual que els egipcis. Això, a més, també enviaria un missatge desastrós
als grups terroristes de tot el món: els assassinats en massa condueixen a
negociacions internacionals, a l'atenció global i, finalment, a la
consecució dels objectius. Això l’estat dels espanyols i el seu president amb
kufia, no ho haurien d’oblidar. Ni el franquisme ideològic de la seva ala
més a la dreta, aquell que no va tenir relacions diplomàtiques amb Israel fins
l’any 1986 —ben entrat el socialisme felipista— tampoc.
4.
Per acabar: no
es poden pagar més viatges de retorn d'idiotes sense cervell ni blanquejar més terroristes
assassins
■ Israel
té el dret —més aviat l'obligació— d'acabar el que va començar i
desmantellar completament Hamàs, tal com els Estats Units van perseguir Osama
bin Laden i van delmar els líders de l'ISIS. Això significaria que no hi
hauria jubilació en hotels qatarians, ni rehabilitació política, ni acords de
protecció estrangera per aquests assassins que volen ser blanquejats per, a la
mínima, tornar-hi. No es poden pagar més viatges de retorn a imbècils
radicalitzats com els de Hamàs o a idiotes impensants woke de la “flotilla”
terrorista de la vergonya, perquè això ni és Orwell ni és cap pel·lícula de
Sellers. El preu de deixar que Hamàs guanyés la pau no seria comèdia com al Ratolí
que rugia, sinó que, segurament i no gaire a la llarga, provocaria més
vessament de sang innocent. De jueus i d’àrabs, alguns dels quals també
volen la pau.
