En un món devaluat socialment la racionalitat ha estat substituïda per emoció, la llibertat per censura i el pensament crític esborrat per una moral invertida que castiga l’excel·lència i premia el victimisme

 

El postmodernisme, la misèria resultant de la desfeta i caiguda del marxisme

Durant segles, la història d’Occident ha estat una pugna entre ideologies que, malgrat les seves contradiccions, compartien una estructura racional i una voluntat de confrontació intel·lectual. El marxisme, amb tots els seus errors, va ser una ideologia que respectava l’adversari, jugava amb les regles geopolítiques i proposava una alternativa estructurada al capitalisme liberal. Però la seva caiguda, accelerada per la fallida soviètica i la descomposició interna, no va donar pas a una nova racionalitat, sinó a una regressió emocional: el postmodernisme.

Aquest pensament, hereu de Foucault i Said, va substituir la dialèctica per la culpa, la crítica per la censura, i la llibertat per la fragmentació. El woke, com a expressió política del postmodernisme, no proposa debat sinó submissió. Ha convertit la identitat en dogma, la història en catecisme i la dissidència en delicte. I tot plegat ha estat amplificat per elits globalistes com George Soros, Bill Gates i altres, que han trobat en aquesta ideologia una eina perfecta per desfer la cohesió social, diluir les sobiranies nacionals i enriquir-se amb la desestabilització social i la ignorància col·lectriva que ells mateixos han ajudat a fomentar.

En aquest article analitzo com hem arribat fins aquí: des de les croades fins a la cancel·lació, des del marxisme estructurat fins al woke emocional, des de la llibertat racional fins a la dictadura sentimental. I ho intento fer amb rigor històric, empenta editorial i una crida clara: resistir no és una opció, és una obligació. Perquè si no plantem cara ara, el futur serà un desert ideològic governat per algoritmes, dogmes i farmacèutiques. I a tot el món, però molt especialment a Catalunya, el nostre bressol i les nostres arrels mil·lenàries, la nació, la llengua i la llibertat quedaran reduïdes a relíquies d’un passat que el postmodernisme ja ha començat a esborrar. I no escric per escriure.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 4-10-25

Redacto aquest article just abans de posar-me al llit perquè a primera hora del matí marxo de viatge acompanyant la meva amiga sitgetana a la terra dels ancestres dels seus avis paterns: la Selva Negra. Ens quedarem uns quants dies a Friburg, precisament per no ser en terra catalana ocupada durant l’escòria de la festa nacional espanyola, que ni a ella ni a mi no ens aporta més que mala sang i males històries. La celebració d’un poble de bàrbars en què encara se les volen donar de bons explicant-nos que “van descobrir Amèrica” (que també ja és ben sospitós que un poble de taujans d’un altiplà sense mar fossin capaços de tal gesta (tots sabem de què va anar “descobrir” aquelles terres, sobretot per les persones que feia milers d’anys que hi vivien i que n’eren el seu contingent humà). Els anglesos, tan salvatges com els castellans, es van emportar la millor part del pastís, cert, però és que el seu historial marítim és per emplenar enciclopèdies; en canvi, els pastors castellans i els “belloteros” extremenys, què havien de saber de popes, i proes, i babors, estribors i llibres de bitàcora, si segurament la majoria no sabien ni sumar, ni escriure, ni parlar amb coherència. En fi, faules pels crèduls i creients. Doncs bé, ara i fugint de mentides oficialitzades, intentaré contar coses històriques de veres, a veure si me’n surto abans de fer ruta cap a un dels indrets més bonics del continent europeu. Som-hi.      

1. De les croades a la caiguda de les monarquies

■ La història d’Occident és una successió de ruptures ideològiques que han construït la civilització moderna. Des de la Primera Croada fa 925 anys, passant pel Renaixement, la Reforma protestant i la Il·lustració, fins a la Revolució Industrial, cada etapa ha consolidat valors com la llibertat, la raó i la sobirania. I això la civilització occidental no ho pot perdre de cap manera.

■ El marxisme, malgrat les seves derives autoritàries, va ser una ideologia estructurada que respectava el rival. Lenin, Trotski o Gramsci no demonitzaven l’adversari sinó que el combatien amb idees, estratègia i estructura. El marxisme, a diferència del plastificat woke, no era una emoció, era una doctrina. Per això el woke, que de fet si no anés de la mà de l'islamisme antisemita no se'l creuria ningú, necessita aquesta aliança amb els llepafils woke. Una ideologia absurda que si triomfés, el mateix islamisme jutge i part acabaria amb l'ideòleg, en el fons víctima de l'odi a Occident i, per tant, al poble jueu, que representa les llibertats del món des de fa 4.000 anys.  

■ La caiguda del marxisme no va donar pas a una nova racionalitat, sinó a una regressió emocional. El postmodernisme va ocupar el buit amb dogmes fragmentaris, culpabilització històrica i censura encoberta. El pensament va deixar de ser eina de confrontació per convertir-se en instrument de submissió.

■ La burgesia, que havia estat motor de llibertats, va ser absorbida per elits financeres que ja no defensen la nació sinó el mercat. I el poble, desorientat, va quedar exposat a una nova forma de control: la ideologia emocional.

2. El pensament postmodern com a dissolvent cultural

■ Foucault va sembrar la idea que tota estructura és opressiva, i Said va blindar l’islam de la crítica racional. Això va convertir el pensament crític en una heretgia i va imposar un relat emocional que demonitza Occident.

■ Les universitats van esdevenir fàbriques d’activistes obedients, i els mitjans van amplificar el dogma. El New York Times, entre altres, va convertir el catecisme woke en norma editorial. La ciència social es va convertir en catequesi. I som aquí.

■ La nova generació de periodistes, professors i polítics ja no analitza: repeteix. I la dissidència és castigada amb cancel·lació, linxament i ostracisme. El pensament únic ja no és una hipòtesi: és una estructura.

■ Internet, que havia de ser llibertat, va ser ocupat per algoritmes que censuren, silencien i manipulen. Les xarxes socials són tribunals inquisitorials on la veritat és decidida per consens emocional.

3. George Soros: el capital que alimenta la dissolució

■ Soros no és un filantrop: és un estratega que utilitza la seva fortuna per desfer l’ordre occidental. Va començar trencant la lliura esterlina el 1992, i des de llavors ha finançat causes que desestabilitzen societats.

■ Ha promogut fiscals que despenalitzen delictes, ONG que erosionen fronteres, i grups que blanquegen el gihadisme. Tot sota el paraigua dels “drets humans”, però amb resultats devastadors.

■ A Catalunya, ha teixit complicitats mediàtiques que camuflen el globalisme amb vernís sobiranista. TV3 i Vilaweb, entre altres que són la majoria dels mitjans als quals molts periodistes anomenem de “Vichy”, exemples clars que inventen i amplifiquen l’agenda woke i antiisraeliana. I, dissortadament, el mal anomenat “sobiranisme”, que només és pur espanyolisme conformista” ha estat infiltrat fins el moll de l’os per l’agenda globalista.

■ Soros utilitza la seva identitat jueva com a escut, però la majoria de jueus i israelians el rebutgen. El seu projecte és antisemita, antisionista i antioccidental. És el blindatge perfecte per evitar l’escrutini.

4. El woke com a ideologia regressiva

■ El woke no proposa debat: imposa submissió. Ha convertit la identitat en dogma, la història en catecisme i la dissidència en delicte. Criticar l’islam és racisme; demonitzar el cristianisme és progressisme. Estimar la nació és ultradreta; fragmentar-la en microgrups és inclusió.

■ La racionalitat ha estat substituïda per emoció, i la llibertat per censura. El pensament crític ha estat esborrat per una moral invertida que castiga l’excel·lència i premia el victimisme. El woke no vol integrar: vol dividir. No vol sumar: vol desfer. És una ideologia de dissolució, no de convivència.

5. L’aliança amb el gihadisme

■ El woke ha donat cobertura moral a grups que volen exterminar les llibertats que fingeix defensar. Hamàs, Germans Musulmans i altres moviments totalitaris són presentats com a víctimes. Israel és demonitzat com a estat opressor, i les banderes palestines són omnipresents en les manifestacions woke. La contradicció és flagrant, però el relat pot amb tot.

■ L’objectiu és debilitar els bastions occidentals i imposar una culpa eterna sobre Europa i Amèrica. És la mateixa estratègia de Said, ara portada a l’extrem. El woke pacta amb el gihadisme perquè comparteixen enemic: la llibertat occidental. Un pacte tàctic, no ideològic, però devastador.

6. La destrucció de la memòria històrica

■ Monuments enderrocats, llibres reescrits, figures històriques demonitzades. El woke no permet narratives diverses: només un relat oficial. Societats sense arrels són societats manipulables. Qui controla el passat, controla el futur. I el woke ho sap perfectament.

■ La història ha estat substituïda per un catecisme ideològic que només veu opressors i víctimes. La ignorància és el nou alliberament. La memòria històrica real és l’enemic del woke. Per això cal preservar-la, difondre-la i defensar-la.

7. L’ofensiva de gènere i identitat

■ La paradoxa és clara: proclamen llibertat mentre imposen censura. Els vulnerables són utilitzats com a carn de canó ideològica. El llenguatge inclusiu, les noves terminologies i la imposició de pronoms no són simples canvis socials: són instruments de control cultural.

■ La destrucció de les categories bàsiques de la condició humana no és un accident, sinó un objectiu. Si ja no existeixen home ni dona, si la família es desintegra, si la biologia es nega, aleshores qualsevol estructura estable de societat queda desarmada. I això és exactament el que vol el projecte woke: individus atomitzats, sense referències sòlides, fàcilment manipulables.

■ El negoci és evident: les farmacèutiques guanyen fortunes amb tractaments de per vida, mentre els activistes guanyen poder i visibilitat. El woke crea la demanda ideològica; les corporacions recullen els beneficis econòmics. És una aliança entre dogma i mercat.

8. La censura i la cancel·lació

■ El woke no es limita a proposar idees: exigeix submissió total. I quan algú s’hi oposa, la resposta és la cancel·lació. Persones expulsades de la feina, professors perseguits, periodistes silenciats, llibres retirats. Tot allò que no s’alinea amb el dogma és arraconat, condemnat o esborrat.

■ Les xarxes socials han esdevingut tribunals públics on qualsevol discrepància és jutjada i sentenciada en qüestió d’hores. No hi ha dret a defensa ni a matís: només linxament i ostracisme. Aquesta dinàmica recorda els processos inquisitorials o les purgues comunistes, però ara disfressades de “progrés”.

■ La cancel·lació no busca debatre, sinó infondre por. Quan els professionals del periodisme i de les ciències socials o econòmiques saben que poden perdre-ho tot per una opinió, s’autocensuren. I una societat amb ciutadans porucs és una societat dòcil. Com la societat en la qual vivim avui, també i sobretot, a Catalunya, per dir-ho clar i català.

■ La censura emocional ha substituït la censura política. Ara no cal un ministeri de la veritat: n’hi ha prou amb una comunitat ofesa. I això és més eficaç que qualsevol dictadura clàssica.

9. La dimensió política i institucional

■ El woke ha deixat de ser una moda cultural per convertir-se en programa polític institucionalitzat. Governs, organismes internacionals i institucions públiques han incorporat el llenguatge i les pràctiques woke com a part de les seves polítiques oficials. I això és una degradació absoluta de la civilització que encara comanda el món ordenat i lògic.

■ Plans d’igualtat absurds, departaments de “diversitat” plens de burocràcia ideològica, lleis que castiguen opinions dissidents… tot això ja no és opinió, sinó estructura de poder. El dogma ha passat de les pancartes als pressupostos.

■ Les Nacions Unides, la Unió Europea i fins i tot moltes administracions locals actuen com a altaveus del dogma, legitimant-lo i imposant-lo. Això té un efecte multiplicador: quan la ideologia s’inscriu en la llei, deixa de ser debatible i es converteix en obligació.

■ El resultat és que les democràcies occidentals, en lloc de defensar la llibertat, estan finançant i protegint una ideologia que erosiona els seus propis fonaments. El woke no ha conquerit el poder: ha estat convidat a entrar-hi. Per això, i una vegada arribats la majoria dels països de l'Orient Mitjà a un acord de pau a Gaza (que s'ha formalitzat aquesta mateixa tarda amb l'acceptació de Hamas, que quin remei els queda perquè ja han perdut bous i esquelles i no els dona suport ningú més que els desesperats com els de la flotilla i altres com ells), forjat conjuntament amb els Estats Units i Israel, ara qui quedarà en perill absolut serà Europa després de la invasió de facto durant anys de l'islamisme a tot el continent; ho explicava en aquest article sobre el perill de possibles guerres civils a Occident.   

10. Per acabar: la lluita intel·lectual contra la mentida i la ignorància ha de ser expeditiva

■ Davant aquest panorama, la pregunta és inevitable: què podem fer? El primer pas és trencar el silenci. Parlar, escriure, compartir informació. Fer el que el woke vol evitar: que els ciutadans pensin per si mateixos.

■ El segon pas és recuperar la memòria històrica real. Recordar que la democràcia, la llibertat i la igualtat no van ser regals, sinó conquestes arrencades a les elits. I que cada cop que Occident ha baixat la guàrdia, els totalitarismes han avançat.

■ També cal reconstruir espais de comunitat fora del control ideològic: mitjans lliures, escoles independents, associacions civils. La batalla cultural no es guanya només a la xarxa, sinó en la vida real, quan les persones es connecten i cooperen per defensar la seva manera de viure.

■ I finalment, cal entendre el projecte woke com el que és: una ofensiva totalitària. No és un error, ni una exageració, ni una simple moda. Tal com he dit munió de vegades en aquesta àgora periodística, el woke és un programa que busca reconfigurar Occident des de dins, fent-lo irreconeixible pertot.

■ La defensa d’Occident comença amb la paraula, amb la claredat i amb el coratge. La ideologia woke vol que callem, que ens avergonyim, que ens dissolguem. I la nostra resposta ha de ser la contrària: parlar, escriure, denunciar, recordar i resistir.

■ Només així podrem transmetre a les generacions futures un llegat que val la pena: una societat lliure, digna i capaç de defensar-se dels nous totalitarismes disfressats de virtut com el woke. Perquè en aquesta trinxera editorial que dirigeixo, encara hi impera el debat, la llibertat i la veritat.