La censura interioritzada és la pitjor. Si us quedeu a casa mirant TV3, acabareu acceptant que “és pel vostre bé” i comprant bous embolats com el “genocidi” israelià o l”heroïcitat” dels palestins

 

El Chat Control, un altre instrument de manipulació o una eina de servei a la societat?

Una reflexió crítica sobre el control digital, la hipocresia institucional i la llibertat en perill

Vivim en un temps en què el progrés tecnològic avança a una velocitat tan vertiginosa que la majoria de la població ni tan sols té temps d’assimilar les conseqüències del que suposen determinades innovacions. El Chat Control —una proposta legislativa europea que obligaria a escanejar totes les comunicacions digitals per prevenir l’abús sexual infantil— n’és l’últim i més polèmic exemple. D’una banda, es presenta com una mesura de protecció dels més vulnerables; de l’altra, com un cavall de Troia que podria obrir la porta a una vigilància massiva sense precedents. I aquí és on es troba la paradoxa: fins on pot arribar l’Estat a l’hora de controlar, en nom de la seguretat, el dret a la intimitat?

Hi ha qui defensa el Chat Control com una eina imprescindible per frenar el tràfic i explotació de menors, per detectar comportaments criminals o per bloquejar continguts il·lícits. Però molts altres hi veiem un instrument d’un perill immens, capaç d’instal·lar-se silenciosament als nostres dispositius, d’escrutar cada missatge, cada imatge, cada pensament escrit. Hi ha amics, analistes i experts que en parlen amb inquietud: uns ho veuen com jo: una alarma a la qual caldria reaccionar abans no sigui massa tard; d’altres, com una oportunitat per reforçar la protecció dels infants.

Ara bé, quina és la realitat? Es tracta d’una eina de control i manipulació global, o d’una mesura necessària per protegir la societat? La línia és molt més fina del que sembla. I darrere del debat, hi ha un problema molt més profund: la desconfiança creixent envers els governs i les grans corporacions tecnològiques. En un món on la informació és poder, controlar la comunicació és controlar el pensament. I si la intenció de protegir els menors acaba convertint-se en el pretext per monitoritzar-ho tot, aleshores ens trobem davant d’un pas més cap a la societat de vigilància total.

Però també hi ha qui es pregunta si, en un temps de pornografia omnipresent, de manipulació infantil dissimulada sota la bandera de la llibertat d’expressió i del desvari ideològic woke que vol convertir la sexualitat dels infants en un camp d’experimentació política, potser caldria posar algun límit. Cal decidir, doncs, si confiem en els estats per preservar el bé comú o si preferim preservar la llibertat individual, encara que això ens acabi de fiscalitzar del tot.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 10-10-25

Escric aquesta reflexió assegut en una casa de camp de la Selva Negra, un hotel rural que es diu Schwörerhof, a Eisenbach, a menys de 40 quilòmetres de Friburg, en què passarem aquest cap de setmana encara més tranquils que a la casa familiar de la meva amiga de la Blanca Subur, al centre de la capital de l’estat de Baden-Württemberg. La vida al camp, a Alemanya i a Catalunya, no cal que us ho expliqui a molts que hi viviu o que en sou nats, es caracteritza per oferir nombrosos beneficis per a la salut, com aire fresc i net, àmplies zones cultivades i molts animals vivint en llibertat. I pels que no n’heu viscut l’experiència (jo la vaig viure de petit a Falset, l’he viscut moltes vegades a Can Barrina, al Montseny, també al País Basc, a Holanda, a Andorra, a Còrsega, a Anglaterra i a França... i a Menorca durant quatre anys seguits!) despertar-se al matí en un entorn tan màgic és més que tornar a obrir els ulls i gaudir de la llum. I si quan els obres al davant hi contemples una cara de pell fina, jove i bonica, l’experiència ja és gairebé el zenit. Per això (i ho diu un urbanita que viu en un barri que és a la porta de Barcelona i que quan es desperta veu el mar al fons des d’una alçada considerable, que no és poca cosa), una casa rural allunyada del soroll també podria ser la forma perfecta de viure i respirar al camp. Ja dic que no és la meva opció, perquè m’agrada massa trepitjar cada dia la Travessera de les Corts, el Passeig de Gràcia, i, sempre que puc, la Rambla, d’ancestres familiars materns tan arrelats al carrer de l’Hospital, 95, però sí que la gaudeixo i la recomano pels que no necessitin tant d’asfalt als peus com jo. Però vaja, de Barcelona en general ja en parlarem un altre dia (que també n’hi ha per donar i per vendre) perquè avui he esmorzat amb una informació de la televisió alemanya ZDF —que emetia una tertúlia subtitulada en anglès— i parlaven del Chat Control, tema que ja fa dies que em preocupa i de què ja en tenia força documentació en el meu fantàstic mini disc dur portable WD, per la qual cosa he decidit d’escriure l’article tirant del Mac de la meva sitgetana preferida, que m’ha prestat de bon grat. I aquí us deixo el producte. Gaudiu d’un fantàstic cap de setmana i penseu i reflexioneu. Sobretot, reflexioneu!  

1. L’origen d’un projecte polèmic

■ El Chat Control neix amb una intenció aparentment noble: protegir els menors de l’abús sexual en línia. La Unió Europea, davant del creixement d’aquest tipus de delictes, vol dotar-se d’un instrument que permeti detectar automàticament imatges, vídeos o converses “sospitoses” abans fins i tot que siguin enviades.

■ Però la proposta amaga un mecanisme molt més perillós. Per poder detectar aquest contingut, caldria escanejar totes les comunicacions, fins i tot aquelles que són xifrades. Això implicaria que missatges privats de milers de milions de persones podrien ser analitzats per algoritmes, sota la supervisió d’agències governamentals o empreses privades.

■ En la pràctica, això equivaldria a una vigilància total, com si un agent invisible llegís totes les cartes abans no sortissin del sobre. Els que, com jo heu fet la mili, sabeu de què us parlo. I si algun ha tingut la dissort per la causa que sigui d’haver estat tancat a la presó, també sap que mai no és el primer que ha llegit la carta en paper que li lliuren a l’estafeta penitenciària. I el precedent històric ens diu que, quan els governs adquireixen una eina de control tan potent, difícilment la deixen anar.

2. Privadesa o seguretat? El vell dilema

■ El debat entre seguretat i llibertat no és nou. Des del segle XVIII, els pensadors liberals van advertir que la seguretat absoluta només pot existir en règims absolutistes. La llibertat implica risc; la seguretat total, submissió. I no em canso ni em cansaré de repetir-ho. Penseu-ho bé!

■ Els defensors del Chat Control argumenten que el risc de pèrdua de privadesa és assumible si es tracta de protegir els infants. Però, qui decideix quins missatges són sospitosos? Qui garanteix que la informació no serà usada per altres finalitats?

■ La història recent demostra que les eines de vigilància creades per protegir acaben sovint utilitzades per controlar. El mateix discurs s’ha repetit amb les lleis antiterroristes, amb el control financer o amb la censura digital. La intenció pot ser legítima; el resultat, sovint no ho és.

3. La tecnologia com a arma política

■ Les noves tecnologies no són neutrals. Són extensions del poder. I el Chat Control pot convertir-se en un instrument ideal per governar a través del control de la informació.

■ Si una màquina pot llegir-ho tot, també pot decidir què és acceptable i què no. L’algoritme, programat per governs o corporacions, es converteix en el nou censor. El pas següent és inevitable: no sols perseguir continguts criminals, sinó també ideològics.

■ Avui és per combatre l’abús infantil; demà pot ser per “detectar discursos d’odi”, “fake news” o “desinformació política”. Conceptes amplis, manipulables, útils per silenciar dissidències.

4. El precedent del wokisme tecnològic

■ El woke, que pretenia ser una revolta contra el poder, s’ha convertit en el seu aliat perfecte perquè, un cop controlat pels globalistes que només estan interessats en les grans comissions (Gates, Soros, et al) i amb el pretext de protegir col·lectius vulnerables, justifica la censura i la vigilància absolutes i manipula al respecte dels seus interessos. I milions de passerells hi heu caigut de quatre potes. Com se’n foten de vosaltres!

■ Les plataformes digitals ja apliquen filtres ideològics: etiqueten, amaguen o suprimeixen opinions “no conformes”. Jo, personalment, ho sé cel cert. I el Chat Control és el pas següent; o sigui, la censura automatitzada. Us recomano molt llegir un dels primers llibres al respecte que van caure e les meves mans fa 25 anys, obra del canadenc Reg Whitaker, The end of privacy ja que, avui més que mai, és de plena actualitat. Llegiu-lo, que us reforçarà el cervell i us despertarà el criteri i l'autoestima.

■ Aquesta ideologia del “bé suprem” té una característica comuna amb tots els totalitarismes: creu que la llibertat pot ser restringida per protegir la moral. I sempre, és clar, en nom de “la seguretat i el bé comú”.

5. Els riscos de la normalització

■ La por és l’arma més efectiva del poder. Quan la societat accepta que se la vigili “pel seu bé” o “pel bé comú”, la batalla per la llibertat ja està perduda.

■ Si el Chat Control s’aprova, milions de ciutadans hauran naturalitzat la idea que els seus missatges poden ser llegits. Això canvia la manera de comunicar-se, i per tant, de pensar. La censura interioritzada és la pitjor de totes. I si us quedeu a casa mirant TV3, acabareu acceptant que “és pel vostre bé” o  “pel bé comú”, com tants i tants ja heu comprat el fals discurs del “genocidi” israelià i de l”heroïcitat” dels assassins terroristes palestins (que tan bé han escenificat la Capitana Dagas BarbieGaza, la lamentable ColaCau i l’obtussa sueca, els pares de la qual ja vivien de la mentida climàtica abans que ella toqués el llençol de l’hospital en què va néixer) l’únic objectiu dels quals és arrasar Occident i no deixar ni rastre de llibertat. Ni d’aquesta mena ni de cap altra.

■ En pocs anys, parlar amb prudència serà vist com un acte de responsabilitat. I callar, com un acte de civisme. L’autocensura es convertirà en la nova norma de convivència. Temps al temps, si no aixequeu el cul de confessionaris com TV3, l’Ara, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, RAC1 i Vilaweb (naturalment). O sigui que, espavil, que diuen a Falset, si no voleu acabar tots fent d’Alexa.

6. La hipocresia dels estats i el doble raser

■ Els mateixos governs que impulsen el Chat Control permeten que les seves agències de seguretat comerciïn amb dades personals o espiïn polítics i periodistes, per citar dos sectors que em conec com la carretera de Falset a Reus pels revolts del Coll de la Teixeta. La coherència brilla per la seva absència.

■ Els estats que ens diuen “volem protegir els nens” són exactament els mateixos (la gran majoria de vegades) que toleren continguts pornogràfics, violents o sexualitzats en horari infantil a plataformes públiques. El mateixos que promouen i paguen programes d’“educació sexual” que confonen infants amb doctrines de gènere absurdes, (oi Govern de la Generalitat de Catalunya?). I això no és protecció; és ingerència. I el preu que es paga per aquesta contradicció és la llibertat individual.

7. Les grans corporacions: el poder paral·lel

■ Darrere dels estats hi ha les grans empreses tecnològiques. Google, Meta, Apple o Microsoft ja processen més dades sobre nosaltres que qualsevol govern de la història documentada.

■ El Chat Control els converteix en policies privats, responsables de revisar tot el que diem i fem. Una responsabilitat que els dona un poder colossal: poden esborrar, silenciar o denunciar.

■ En mans d’aquestes corporacions, el discurs de la seguretat pot convertir-se en un negoci. El control ja no és ideològic: és comercial.

8. La falsa dicotomia: seguretat o llibertat

■ No és cert que només puguem triar entre seguretat i llibertat. La veritable qüestió és qui controla el controlador, i també que és possible lluitar contra l’abús infantil sense convertir cada ciutadà en sospitós.

■ Però això, és clar, exigeix governs transparents, auditories independents i límits legals clars. Tres coses que, ara per ara (sobretot al nostre estimat país en vies d’extinció amb el vist-i-plau dels que sempre ploren i sempre cobren al mateix temps) escassegen força.

■Quan la tecnologia s’imposa sense ètica, el resultat no és seguretat, sinó submissió tecnològica.

9. L’educació com a alternativa

■ En lloc d’espionatge digital, el que cal és educació digital. Infants conscients, pares implicats, mestres formats i mitjans responsables. I, sobretot, lluny dels nostres infants ideologies comunistòides, multiculturals, multiètniques i de programacions sexuals innecessàries. Aberracions mentals que, una vegada imposades, separin els nens dels pares, com propugnen tarats amb càrrecs “educatius” (?) que les incentiven públicament sense quje els tremoli la veu. I no, no ens calen més comunes ni comunistes, que tots sabem com va acabar el marxisme. I en quina societat lamentable s’han convertit les seves deixalles.

■ La millor protecció no és la vigilància sinó la consciència. Una societat que entén el perill de l’exposició i del consum de pornografia infantil no necessita un Estat que li llegeixi els missatges. Només cal de fer de pares de tota la vida, i no cal més.

■ Però aquesta via no és rendible. No genera contractes, ni licitacions, ni poder. I per això és la menys aplicada. O, parlem clar, la gens aplicada. 

10. Per acabar: Entre la llibertat i la servitud

■ El Chat Control pot semblar un pas petit, però, segons la meva llibertaria opinió, és un salt gegantí cap a una nova forma de control social. Si el llenguatge és pensament, i el missatge és vigilat, també el pensament ho serà.

■ El perill no és només tecnològic; és moral i de manipulació absoluta, perquè quan el ciutadà s’acostuma a ser observat, deixa de ser ciutadà per convertir-se en súbdit.

■ Jo, que visc amb esperit lliure i amb moltes dècades d’observació del món, no confio de cap manera en un estat que es proclami pare protector. Els estats no protegeixen, administren. I quan administren la llibertat, sempre la retallen.

■ Potser el Chat Control ens salvarà d’uns pocs criminals, cert, però també podria condemnar milions d’innocents a viure sota sospita. I a tots els que som gelosos de la nostra llibertat i la nostra intimitat, a viure vigilants de tots aquests despropòsits amb què els més poderosos i totalitaris intenten lligar curt i controlar la majoria de la societat. La tecnologia pot ser eina de progrés o de servitud. I de nosaltres depèn decidir si volem un futur d’humans lliures o una societat d’algoritmes que ens dictin fins i tot allò què hem de pensar o quin tuit podem escriure o no. “Pel bé comú”, naturalment...