La perillositat de la certesa moral radica en què en el moment que creiem ser al costat correcte de la història, deixem de pensar

El mal venut com a justícia social

La majoria de la gent no és malvada, però estem programats per seguir qualsevol cosa que la cultura declari "bona", fins i tot quan ens condueix cegament cap al mal més irreversible

Un dels moments més importants del meu ja llarg viatge lluny de distopia del woke (la woketopia com la l’anomenen alguns companys antropòlegs) va ser adonar-me encara més clarament i esgarrifosa d’una realitat que, de fet — i després d’estudiar periodisme i ciència política— ja sabia, i és que el mal rarament s'anuncia. No arriba amb banyes ni diu "soc el dolent" ni res semblant sinó que arriba com a virtuós, moralitzador i convençut de la seva pròpia rectitud.

Gairebé tots els moviments que ara anomenem malvats van creure que eren bons. Els nazis pensaven que estaven salvant la humanitat. Els soviètics pensaven que estaven construint igualtat. Els revolucionaris xinesos pensaven que estaven alliberant els oprimits. El mal gairebé sempre s'ha venut com a justícia. La certesa moral és perillosa. En el moment en què estàs segur que ets al "costat correcte de la història", deixes de preguntar-te si potser t'equivoques. Deixes de pensar. Deixes de veure individus i només perceps categories: enemics, opressors, víctimes.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 24-10-2025

Matí de divendres tranquil al centre de Barcelona, en què hem passejat amb la meva amiga després de recollir-la al Prat en què arribava procedent de Londres i disposada a començar un cap de setmana tranquil al nostre país i en companyia meva, de la qual cosa estic totalment cofoi. Dia assolellat tot i que encara ventós de les restes de la borrasca Benjamí que s’han anat apaivagant durant aquesta nit passada. Hem caminat pel barri gòtic i la rodalia del Palau de la Generalitat, en què hi vaig passar uns quants anys a premsa quan hi manava Pujol. En parlem i m’explica anècdotes dels seus pares, que van fer un seguiment de la història del Call, quan ella era petita, i van descobrir veritables meravelles arquitectòniques hebrees —sobretot amagades dins d’alguns edificis més antics que encara queden drets. Els seus besavis paterns, menestrals jueus alemanys, de Friburg, es van haver de refugiar del nazisme i fugir a Suïssa perquè en el país que els era propi no ho haguessin explicat ja que, la 'multitud' de què parlo més endavant en aquest mateix paper, “els hagués fet justícia”, si se’m permet la llicència d'aquest trist eufemisme. Abans de dinar a Casa Jordi, del passatge Marimon, fem un vermut a la terrassa del Sandor, el gran clàssic de la plaça Francesc Macià, en què ens han preparat un negroni excel·lent. En acabat, ens hem dirigit cap al restaurant per assaborir les delicioses especialitats catalanes que hi elaboren, desig express de la meva amiga després d’alimentar-se tota la setmana pels pubs de la City entre transacció d’accions borsàries, obligacions i futurs. La resta, us la podeu imaginar com més us abelleixi. Bon cap de setmana i Xabat Xalom!

1.    “Tothom odia Israel”

■ Diverses vegades al dia sento: "Tothom odia Israel; tot el món l’odia". Com si l'opinió majoritària demostrés la moralitat. Formar part de la multitud no et fa tenir raó. I vol dir que has deixat de pensar per tu mateix i hi ha fils pel damunt teu que et manipulen.

■ Observeu, si no, en el nostre cas català, els processistes, que encara són multitud i, malgrat mil i una proves al respecte, segueixen al Matrix dels controladors (que els que més hem especulat al respecte sabem que són espanyols i que treballaven i treballen per Espanya) i no renuncien a idealitzar i sentir com un líder i un ídol aquell traïdor Puigdemont —que ja que no va declarar la independència ni va renunciar a la nacionalitat espanyola, en efecte, hauria de ser a la presó dels espanyols castigat per haver violat les seves lleis, tot i no haver-les anul·lat, ni abaixat la seva bandera ni canviat les estructures de poder espanyol a Catalunya tal com ens va prometre per activa i passiva i, per tant, com a espanyol sí que hauria de ser castigat com ho van ser (ni que fos escènicament i de cara a la galeria) les altres rates que encara viuen de la poltrona i la política espanyoles sense perjudici que (si algun dia tenim estat i presó catalana) ell i tots els altres capsigranys que ens van trair, enganyar i portar al caos actual haurien de ser jutjats i condemnats amb deshonors per alta traïció.

■ I sí, no aneu errats: parlo d’aquesta mateixa casta/màfia política que fa prop de mig segle que controla el país (que el pujolisme i els capsigranys que li fan costat consideren un patrimoni propi i heretat) i que avui veu a venir que el país ben aviat els passarà la mà per la cara d’una vegada i els enviarà a fer companyia Mas a la paperera de la història (en que s’hi trobaran tots) està construint relats deepfake i iniciant expedients predemocràtics de caràcter kafkià contra Sílvia Orriols per intentar que la seva parròquia política d’Aliança Catalana —que cada dia compta amb més adeptes per raons òbvies, molts d’ells de procedència convergent, l’abandoni i torni al ramat pujolista, la qual cosa, i aulls de tothom, produeix exactament l’efecte contrari, amb la qual cosa es demostra que aquest “cervells” dels escacs polítics són autèntiques toies com les pepes de ral de què parlava la meva àvia quan citava personatges inoperatius. Ja vaig redactar les meves impressions al respecte el dimecres passat en aquest article, per si el voleu recuperar.  

2.    La multitud: manipulada, errada, justiciera i finalment penedida

■ De fet, la història demostra que la multitud gairebé sempre s'equivoca. Va animar els heretges cremats a la foguera, va mirar cap a una altra banda mentre els jueus eren detinguts i enviats a guetos, creia que l'esclavitud i la segregació eren morals. Quan els nazis van aixecar-se, no va ser marginal ni fanàtic. Era de moda, moral, en voga. Professors, periodistes, artistes, ciutadans corrents, tots van seguir-ho. El cost social de la dissidència era massa alt.

■ L'Experiment de la Presó de Stanford mostra com la gent corrent pot convertir-se en instruments de crueltat en dies. Els estudiants universitaris dividits en guàrdies i presoners van passar ràpidament a humiliar, turmentar i trencar psicològicament els "presoners". Sense ideologia, sense ordres; només la creença embriagadora que tenien raó. La bona gent es converteix en instruments del mal quan la moralitat es substitueix per l'obediència. I això vol dir que, sovint i de manera reiterada al llarg de la història (amb els jueus hi ha un Holocaust o un gran pogrom cada segle) la multitud és recurrentment manipulada de manera que actua de forma errada i justiciera i, finalment, una majoria d’aquesta multitud se sol penedir dels errors comesos.

■ A menys que ens coneguem a nosaltres mateixos i els nostres límits, no tenim ni idea de què faríem en posicions de poder. Soljenitsin va descobrir després de dotze anys al Gulag que la línia que divideix el bé i el mal travessa cada cor humà. Si qualsevol de nosaltres hagués viscut a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, la probabilitat que haguéssim estat còmplices del mal és espantosament alta, com passa ara amb tota aquesta massa impensat que ha estat manipulada mediàticament i instruïda en l’Orientalisme, que es posa del costat del palestins (o sigui, dels terroristes de Hamas) i contra Israel, és a dir, contra un estat que es defensa com faria qualsevol altre.

3.    ETA i el cas espanyol

■ L’estimada Espanya d’alguns de vosaltres i per no anar més lluny, benvolguts lectors, es va constatar capaç d’organitzar una guerra bruta amb una burocràcia armada com els GAL per acabar amb un mal que afectava els seus fonaments estatals. I tot i haver-ho portat a terme dels de les clavegueres de l’estat, algú s’hi va posar “massivament”? Recordeu manifestacions multitudinàries contra el GAL (com sí que hi va haver contra ETA) i en favor dels “activistes de l’alliberament nacional basc”? (ah, no, calla, que els mateixos mitjans que avui expliquen les bondats dels lluitadors pel alliberar Palestina des del riu fins al mar, etc,  aleshores  parlaven de la “banda terrorista ETA”; hi va haver crides a desarmar l’estat dels espanyols per tal de protegir els gudaris bascos que es jugaven la vida per alliberar la seva nació? O tothom estava d’acord en que aquella xacra s’havia d’acabar?

4.    Herois de fireta

■ El llibre Homes ordinaris (1992), de Christopher Browning, explora amb detalls esgarrifosos com homes de classe treballadora comuns es van convertir en assassins a sang freda coneguts com els nazis, un clar recordatori que la capacitat per al mal resideix en la gent "normal". En aquest context, també és força important la publicació Els botxins voluntaris de Hitler (1996), de Daniel Goldhagen, que alhora és una resposta complementària al llibre de Browning que encara fa més extensa l’aportació de l’historiador de Carolina del Nord en aquest context.

■ La lliçó de la història no és que hauríem estat herois. És que la majoria de nosaltres no ho seríem. La majoria de la gent no és malvada, però som criatures fetes per a la supervivència i la pertinença. Estem programats per seguir qualsevol cosa que la cultura declari "bo", fins i tot quan ens condueix cegament cap al mal.

■ En lloc d'assenyalar amb el dit, hem de mirar cap a dins. On hem externalitzat la nostra consciència? A quines creences ens aferrem perquè ens fan sentir morals, acceptats, segurs? La claredat moral comença per qüestionar les històries reconfortants (i sovint apòcrifes) que ens expliquem a nosaltres mateixos.

■ Així doncs, quan em diuen que soc a la minoria per negar-me a veure Israel com a singularment malvat, això no em dóna gaire confiança en el criteri aliè. No dic que no es pugui criticar Israel, però apel·lar a la majoria no és un argument sòlid. O creieu que sí, com en el cas de la munió de llepafils que encara segueixen fidelment els mentiders processistes com Puigdemont (o la resta del pujolisme, que fa més de mig segle que porta l’aigua cap al seu reguer) de manera absurda i dogmàtica?

5.    Per acabar: la falsa justícia de la multitud

■ La història demostra que “la multitud” ha cremat bruixes, ha aclamat linxaments, gaudeix i aplaudeix les lapidacions a dones en la incultura musulmana perquè, simplement, han estat humanes en alguns actes de la seva decisió com ho són els homes sense que els passi absolutament res semblant. La multitud calla i ha callat mentre el mal es proclamava i proclama batejat com a justícia.

■ La qüestió no és si ets al costat correcte de la multitud. És si encara tens el coratge de pensar per tu mateix quan la multitud t'ho exigeix. Ho feu vosaltres, per cert?