La perillositat de la certesa moral radica en què en el moment que creiem ser al costat correcte de la història, deixem de pensar

El mal venut com a justícia social

La majoria de la gent no és malvada, però estem programats per seguir qualsevol cosa que la cultura declari "bona", fins i tot quan ens condueix cegament cap al mal més irreversible

Un dels moments més importants del meu ja llarg viatge lluny de distopia del woke (la woketopia com la l’anomenen alguns companys antropòlegs) va ser adonar-me encara més clarament i esgarrifosa d’una realitat que, de fet — i després d’estudiar periodisme i ciència política— ja sabia, i és que el mal rarament s'anuncia. No arriba amb banyes ni diu "soc el dolent" ni res semblant sinó que arriba com a virtuós, moralitzador i convençut de la seva pròpia rectitud.

Gairebé tots els moviments que ara anomenem malvats van creure que eren bons. Els nazis pensaven que estaven salvant la humanitat. Els soviètics pensaven que estaven construint igualtat. Els revolucionaris xinesos pensaven que estaven alliberant els oprimits. El mal gairebé sempre s'ha venut com a justícia. La certesa moral és perillosa. En el moment en què estàs segur que ets al "costat correcte de la història", deixes de preguntar-te si potser t'equivoques. Deixes de pensar. Deixes de veure individus i només perceps categories: enemics, opressors, víctimes.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 24-10-2025

Matí de divendres tranquil al centre de Barcelona, en què hem passejat amb la meva amiga sitgetana després de recollir-la al Prat en què arribava procedent de Londres i disposada a començar un cap de setmana tranquil al nostre país i en companyia meva, de la qual cosa estic totalment cofoi. Dia assolellat tot i que encara ventós de les restes de la borrasca Benjamí que s’han anat apaivagant durant aquesta nit passada. Hem caminat pel barri gòtic i la rodalia del Palau de la Generalitat, en què hi vaig passar uns quants anys a premsa quan hi manava Pujol. En parlem i m’explica anècdotes dels seus pares, que van fer un seguiment de la història del Call, quan ella era petita, i van descobrir veritables meravelles arquitectòniques hebrees —sobretot amagades dins d’alguns edificis més antics que encara queden drets. Els seus besavis paterns, menestrals jueus alemanys, de Friburg, es van haver de refugiar del nazisme i fugir a Suïssa perquè en el país que els era propi no ho haguessin explicat ja que, la 'multitud' de què parlo més endavant en aquest mateix paper, “els hagués fet justícia”, si se’m permet la llicència d'aquest trist eufemisme. Abans de dinar a Casa Jordi, del passatge Marimon, fem un vermut a la terrassa del Sandor, el gran clàssic de la plaça Francesc Macià, en què ens han preparat un negroni excel·lent. En acabat, ens hem dirigit cap al restaurant cassolenc situat entre la Travessera de Gràcia i la Diagonal per assaborir les delicioses especialitats catalanes que s'hi elaboren des de 1968, desig express de la meva amiga de la Blanca Subur després d’alimentar-se tota la setmana pels pubs de la City entre compres i vendes d'accions borsàries, obligacions i futurs. La resta, us la podeu imaginar com més us abelleixi. Bon cap de setmana i Xabat Xalom!

1.    “Tothom odia Israel”

■ Diverses vegades al dia sento: "Tothom odia Israel; tot el planeta l’odia". Com si l'opinió majoritària demostrés la moralitat. Formar part de la multitud com un més del ramat dirigit no et fa tenir raó. I vol dir que has deixat de pensar per tu mateix i que, clarament, hi ha fils pel damunt teu que et manipulen.

■ Observeu, si no, en el nostre cas català, els processistes de carrer, els anònims i no executius, els que no viuen de la moma i es lleven cada dia per anar a treballar i agafen el metro i l'autobús, el ramat que som la gran majoria, vaja, que en el cas dels obnubilats pel processisme i que encara el voten a cada elecció segueixen sent multitud. Molts, malgrat les mil i una proves de la farsa, de la gran enredada processista, segueixen vivint en el Matrix i a les ordres dels controladors (que els que més hem especulat al respecte sabem que són ben espanyols i que treballaven i treballen per Espanya). Una multitud acrítica que no renuncia a idealitzar i sentir encara com un líder i un ídol el traïdor i triler Puigdemont al qual encara llepen el cul i citen com a "president" o "MHP", que ja és gros. Un altre Pujol, vaja, per entendre'ns. Perquè sembla que en aquest país nostre "la multitud" sempre necessita aquesta mena de virreis que interactuen amb el Madrit més sàtrapa, autòcrata i cacic que ens colla fa 613 anys. I al damunt se'n vanten. "Anirem a Madrit i *Ara decidirem*, ara sí!"... Clar, clar. I tornen a picar bitllet, segueixen dalt la poltrona i "la multitud" aplaudint amb les orelles.

■ Un paio, aquest cabdillet tirà Puigdemont, que ja que no va declarar la independència, ni la va fer publicar al DOGC, ni va renunciar a la nacionalitat espanyola, en efecte, hauria de ser a la presó dels espanyols castigat per haver violat les seves lleis, tot i no haver-les anul·lat, ni abaixat la seva bandera ni canviat les estructures de poder espanyol a Catalunya (tal com ell i la resta de traïdors processistes ens van prometre per activa i passiva), ho recordo per enèsima vegada. I, per tant, com espanyol que segueix sent perquè així ho va decidir per si mateix i per la resta de nosaltres, sí que hauria de ser castigat pels espanyols com ho van ser (ni que també fos escènicament i de cara a la galeria) les altres rates que encara avui, 8 anys després del gran fiasco nacional català, encara viuen de la poltrona i la política espanyoles directament o indirecta. Però no. Això no passa, igual que Laura Borràs no entra a la presó tot i tenir en ferm una condemna de quatre anys i mig per corrupció. Sí, per corrupció! Quines coses, oi? No us ho pregunteu mai tot això, catalanets que us lleveu a les sis per anar a la fàbrica, a la botiga o al despatx a pencar de valent i de veres?  

■ Si algun dia tenim estat, lleis i presó catalana, aquest troià i tots els altres capsigranys que ens van trair, enganyar i portar al caos actual haurien de ser jutjats i condemnats contundentment per Catalunya amb deshonors i per alta traïció, a més de desnacionalitzats i expulsats de la terra catalana. Per totes les barrabassades que ens van fer i encara ens fan. I l'exemple més clar i contundent del servilisme despòtic el tenim en el capellanet Rull. No ho veieu, catalans? 

■ És aquesta mateixa casta/màfia política que fa prop de mig segle que controlen el país, que consideren —com ho feien els bolxevics a Rússia— un patrimoni propi, seu i quasi privat en les decisions que l'afecten a jutjar per com en parlen i com ens tracten. Uns dictadors enquistats en les institucions catalanes que avui veuen a venir que el país en ple ben aviat els passarà la mà per la cara d’una vegada i per sempre i els enviarà a fer companyia Mas a la paperera de la història (en que s’hi trobaran tots plegats). Perquè sempre i arreu, "a cada serdu"... No falla mai. 

■ Una màfia que es dedica a construir relats deepfake i a iniciar expedients repressors de caire predemocràtic pel fet d'emetre opinió en seu parlamentària (que és allà on ho han de fer els representants del poble) contra la diputada Sílvia Orriols per intentar que la seva parròquia política, Aliança Catalana —que cada dia compta amb més adeptes per raons òbvies, molts d’ells ex votants convergents com aquest que redacta—, l’abandonin i tornin a la secta pujolista, la qual cosa, i a efectes tangibles, ja està produint exactament el fet contrari. Heus aquí, doncs, la demostració que aquests “cervells dels escacs polítics" que fa 50 anys que viuen de la moma, només són autèntiques toies com les pepes de ral de què parlava la meva àvia quan citava personatges inoperatius pertot. Ho exposava dimecres passat en aquest article, per si el voleu recuperar.  

2.    La multitud: manipulada, errada, justiciera i finalment penedida

■ De fet, la història demostra que la multitud desbocada gairebé sempre s'equivoca. Va animar els heretges cremats a la foguera, va mirar cap a una altra banda mentre els jueus eren detinguts i enviats a guetos i camps de la mort, creia que l'esclavitud i la segregació eren morals. Quan els nazis van aixecar-se, no va ser marginal ni fanàtic. Era de moda, era la moralitat d'aquell moment, era "l'en voga" de l'època. Professors, periodistes, artistes, ciutadans corrents, tots van seguir-ho. 

■ El cost social de la dissidència era massa alt per proposar, per exemple, que a l'Alemanya nazi s'organitzessin accions per sabotejar les vies del tren que portaven milers de jueus innocents cap als camps d'extermini. Ni aquests petits fets (però vitals per salvar munió de vides humanes) va portar a terme "la multitud" embogida. I ara, dissortadament, estem vivint una gran semblança de tot aquell despropòsit. 

■ L'Experiment de la Presó de Stanford mostra com la gent corrent pot convertir-se en instruments de crueltat en dies. Els estudiants universitaris dividits en guàrdies i presoners van passar ràpidament a humiliar, turmentar i trencar psicològicament els "presoners". Sense ideologia, sense ordres; només la creença embriagadora que tenien raó. La bona gent es converteix en instruments del mal quan la moralitat es substitueix per l'obediència. I això vol dir que, sovint i de manera reiterada al llarg de la història (amb els jueus hi ha un Holocaust o un gran pogrom cada segle) la multitud és recurrentment manipulada de manera que actua de forma errada i justiciera i, finalment, una majoria d’aquesta multitud se sol penedir dels errors comesos.

■ A menys que ens coneguem a nosaltres mateixos i els nostres límits, no tenim ni idea de què faríem en posicions de poder. Soljenitsin va descobrir després de dotze anys al Gulag que la línia que divideix el bé i el mal travessa cada cor humà. Si qualsevol de nosaltres hagués viscut a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, la probabilitat que haguéssim estat còmplices del mal és espantosament alta, com passa ara amb tota aquesta massa impensat que ha estat manipulada mediàticament i instruïda en l’Orientalisme, que es posa del costat dels palestins (o sigui, dels terroristes de Hamas) i contra Israel, és a dir, contra un estat que es defensa com faria qualsevol altre.

3.    ETA i el cas espanyol

■ L’estimada Espanya d’alguns de vosaltres i per no anar més lluny, benvolguts lectors, es va constatar capaç d’organitzar una guerra bruta amb una burocràcia armada com els GAL per acabar amb un mal que afectava els seus fonaments estatals. I tot i haver-ho portat a terme dels de les clavegueres de l’estat, teniu record que hi hagués hagut "oposició massiva”? Us vénen a la memòria manifestacions multitudinàries contra els GAL (com sí que hi va haver contra ETA) i en favor dels “activistes de l’alliberament nacional basc”? (ah, no, calla, que els mateixos mitjans que avui expliquen les bondats dels lluitadors pel alliberar Palestina des del riu fins al mar, etc,  aleshores  parlaven de la “banda terrorista ETA”; hi va haver crides a desarmar l’estat dels espanyols per tal de protegir els gudaris bascos que es jugaven la vida per alliberar la seva nació "ocupada i oprimida"? O tothom estava d’acord en que aquella xacra de la mort indiscriminada s’havia d’acabar? A Espanya sí però a Israel no? En què quedem? 

4.    Herois de fireta

■ El llibre Homes ordinaris (1992), de Christopher Browning, explora amb detalls esgarrifosos com homes de classe treballadora comuns es van convertir en assassins a sang freda coneguts com els nazis, un clar recordatori que la capacitat per al mal resideix en la gent "normal". En aquest context, també és força important la publicació Els botxins voluntaris de Hitler (1996), de Daniel Goldhagen, que alhora és una resposta complementària al llibre de Browning que encara fa més extensa l’aportació de l’historiador de Carolina del Nord en aquest context.

■ La lliçó de la història no és que hauríem estat herois. És que la majoria de nosaltres no ho seríem. La majoria de la gent no és malvada, però som criatures fetes per a la supervivència i la pertinença. Estem programats per seguir qualsevol cosa que la cultura declari "bona", fins i tot quan ens condueix cegament cap al mal més irreversible.

■ En lloc d'assenyalar amb el dit, hem de mirar cap a dins. On hem externalitzat la nostra consciència? A quines creences ens aferrem perquè ens fan sentir morals, acceptats, segurs? La claredat moral comença per qüestionar les històries reconfortants (i sovint apòcrifes) que ens expliquem a nosaltres mateixos.

■ Així doncs, quan personalment i com a Santi Capellera ésser humà em diuen que soc a la minoria per negar-me a veure Israel com a singularment malvat, això no em dóna gaire confiança en el criteri aliè, de veres. No dic que no es pugui criticar Israel, però apel·lar a la majoria no és un argument sòlid. O creieu que sí, com en el cas de la munió de llepafils que encara segueixen fidelment els mentiders processistes com Puigdemont (o la resta del pujolisme, que fa més de mig segle que porta l’aigua cap al seu reguer) de manera absurda i dogmàtica?

5.    Per acabar: la falsa justícia de la multitud

■ La història demostra que “la multitud manipulada” ha cremat bruixes i jueus, ha aclamat linxaments, gaudeix i aplaudeix les lapidacions a dones en la incultura musulmana perquè, simplement, han estat humanes i lliures en les seves decisions personals, com ho són els homes musulmans sense que ningú no els retregui res. I menys que s'els faci lapidar. La multitud calla i ha callat mentre el mal es proclamava i proclama batejat com a justícia.

■ La qüestió no és si sou al costat correcte de la història. La qüestió és si encara teniu el coratge de prioritzar el pensament propi quan "la multitud" us exigeix que us feu vostre el seu i deixeu de banda el que us surt de dintre. Ho feu vosaltres, això, per cert?