A qui interessa l'atac de “falsa bandera” contra Silvia Orriols, que en desinformació força fets en què l’autor d’un atac simula ser el seu propi enemic per perjudicar o desacreditar un tercer actor?

 

      L'Alternatiu 

Sílvia Orriols denuncia un vídeo fet amb IA per perjudicar-la en la batalla política per Catalunya

El diari L’Alternatiu apunta a una operació de falsa bandera en plena escalada mediàtica de la política catalana i de diverses apostes a les enquestes

“Estaria bé que s'investigués perquè els militants, regidors i diputats de @JuntsXCat han set els primers de veure a la xarxa i començar a repiular massivament un vídeo fet amb intel·ligència artificial que perjudica la meva imatge i victimitza el senyor Puigdemont. I encabat hauríem d'investigar la rapidesa amb què se n'han fet ressò la Vanguardia, el Nacional i altres mitjans...”, ha publicat la presidenta d’Aliança Catalana, Silvia Orriols, avui al seu compte d’X.

La irrupció d’aquest vídeo generat amb intel·ligència artificial (IA) que suposadament mostrava la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, en una situació de caràcter violent, ha obert una crisi sense precedents en l’àmbit polític i mediàtic català. Publicat de manera anònima i difós inicialment a través de canals de missatgeria encriptada i comptes falsos de xarxes socials, el vídeo ha estat desmentit de forma immediata per l’equip d’Aliança Catalana i Silvia Orriols també ha fet el tuit citat més amunt alertant la policia (i la Justícia) de l'afer.

En aquest mateix context, el digital L’Alternatiu ha publicat avui mateix una peça d’anàlisi en què apunta la possibilitat d’una “operació de falsa bandera” orquestrada per elements vinculats a entorns partidistes de l’independentisme institucional. Segons aquest mitjà, l’objectiu hauria estat erosionar la imatge de Sílvia Orriols i associar la seva figura a un relat de desprestigi moral abans de la nova campanya municipal i del debat intern sobre les aliances sobiranistes. Haurem d’estar, doncs, molt amatents a qualsevol novetat per tal de poder fer un seguiment exhaustiu i sense “interferències” d’aquests lamentables successos.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-10-2025

Matí sitgetà i trobada amb uns amics al camí de l’Atlàntida (aquella discoteca sitgetana a la vora del mar de la qual avui no en queda ni l’ombra però que em va acollir tantes nits quan la meva carcassa física tenia 20 o 25 anys, i també més potser...) per gaudir de la platja de còdols que en aquests moments ja està pràcticament deserta. Els amants del mar i del sol de sempre, molts locals, que hi acudeixen gairebé de manera rutinària, alguns dels quals amb canyes de pescar per si treuen alguna sardineta per fer el vermut abans de dinar. A la part de dalt, els simpatitzants del meu esport especial, el golf, practiquen tirant boles o fent quilòmetres sense parar pel green per tal que les passes preceptives diàries en persones d’una certa edat no es quedin sense executar. Riure’s i soroll de fons dels trens passant cada cinc o sis minuts per la via que queda en l’espai superior, la d’ample ibèric de tota la vida que desemboca a Sant Vicent de Calders i després a Tarragona, en que fa el biaix cap a Reus i les comarques interiors amb la que va directa (si això a la RENFE és una possibilitat real) cap a les comarques del sud del Principat i cal al País Valencià, en què fa vint anys i quan tenia la bonica Clara com a companya, vaig fer tants trajectes amb l’Euromed fins a l’estació de Castelló. Un bell trajecte que tinc moltes ganes de repetir, no tant per nostàlgia de la Clara a qui em vaig estimar força i que a hores d'ara, als seus 42 anys, suposo que ja deu ser mare fa temps —i desitjo que sana i feliç—, sinó pel paisatge que va canviant a mesura que el tren tira avall. Bé, he dinat a casa (de la meva amiga sitgetana en què aquests dies m’estic sol perquè treballa a la City, tal com explico sovint) i he llegit la informació de L’Alternatiu al respecte d’aquesta carallotada del vídeo que, de totes a totes, ha estat pensat per perjudicar la que, inevitablement i reforçada amb tots aquests atacs inútils, serà la pròxima presidenta de Catalunya (independent o no). I no ho dic jo: ho diu la lògica, perquè hi ha coses que es veuen a venir. I això es veu a venir ja fa mesos. Desmuntem l’afer del vídeo, idò, que diuen els amics illencs, a veure què hi trobem.      

1. El vídeo i la seva difusió controlada

■ Anem a pams: el vídeo va aparèixer a mitjan setembre en diversos canals de Telegram i X (antic Twitter), des d’on va ser replicat per perfils de difusió massiva amb origen incert. Els analistes digitals han determinat que es tractava d’una producció sintètica elaborada amb models d’IA de generació visual, on s’havia aplicat deepfake d’alta resolució i un patró de veu clonada.

■ Fonts policials consultades per mitjans locals han confirmat que no hi ha indicis d’autenticitat i que el material és una simulació total, probablement elaborada fora de l’Estat, amb recursos tècnics considerables. La maniobra ha reobert el debat sobre la seguretat digital de figures públiques i la necessitat de legislació específica sobre continguts generats amb intel·ligència artificial. Sobretot per protegir-les dels nous i cada vegada més continuats atemptats del terrorisme woke i que mai no es pugui confondre cap mentida muntada amb la realitat tangible per perjudicar ningú, sigui del pensament que sigui.

■ L’Alternatiu, en la seva cobertura del cas, assenyala que la difusió inicial provenia de tres comptes novíssims, amb activitat creada entre el 9 i l’11 de setembre, vinculats a servidors de l’Europa de l’Est. Aquest patró d’activació prèvia i desconnexió immediata després de la viralització suggereix una operació organitzada, amb objectius polítics i temporals definits.

2. L’efecte Orriols i la reacció política

■ Sílvia Orriols, que ha guanyat notorietat pública després dels bons resultats d’Aliança Catalana a les municipals, els seus contundents discursos al Parlament i del seu creixent seguiment mediàtic, ha respost amb un comunicat breu i contundent, denunciant l’atac com una mostra “del pànic que genera dir la veritat”. L’equip d’Aliança Catalana també ha anunciat accions legals i una revisió integral de seguretat de les seves plataformes digitals.

■ Paral·lelament, dirigents de Junts per Catalunya i ERC han manifestat reaccions ambigües i crítiques, centrant el discurs no tant en el contingut del vídeo sinó en el “nivell de crispació” que, segons ells, l’extrema dreta independentista (ells, més wokes i ridículs que altra cosa, sempre amb l'avorrit i reiteratiu nyigui-nyogui del terme extrema dreta) havia introduït en el debat públic. Aquesta resposta, considerada per diversos analistes com una maniobra de desplaçament narratiu, reforça el relat amb que conclouen els fets L’Alternatiu i altres veus independents i que explica clarament que l’operació no ha estat espontània sinó induïda.

3. L’ombra de la “falsa bandera”

■ L’Alternatiu situa el focus sobre una possible connexió entre cercles mediàtics vinculats a entorns de Junts i la difusió del contingut fals. L’article, citant fonts pròximes a la comunicació institucional, afirma que certs assessors digitals haurien estat advertits dies abans de “moviments de xarxa destinats a desactivar el discurs antisistema d’Orriols”. I aquí caldria matisar bé qui és o no antisistema. Us podeu rellegir el meu treball al respecte.

■ El terme “falsa bandera”, que en contextos de desinformació designa operacions en què l’autor d’un atac simula ser el seu propi enemic per perjudicar-lo o desacreditar-lo, es va fer viral. Segons L’Alternatiu, l’estratègia tindria tres objectius: deslegitimar Orriols en l’opinió pública, reduir la seva capacitat d’influència a la Catalunya interior, i desactivar l’eix discursiu independentista alternatiu al bloc postpujolista.

■ Altres analistes han afegit que el timing de la filtració —coincidint amb les negociacions de pressupostos i amb el debat intern sobre la redefinició del sobiranisme institucional— podria no ser casual, sinó part d’una seqüència de pressions dins de l’espai nacionalista.

4. L’estructura mediàtica i el precedent del 2024

■ Aquesta no és la primera vegada que una figura política catalana és objecte de campanyes de desinformació amb elements audiovisuals manipulats. El 2024 ja s’havien detectat intents similars contra representants d’altres formacions, però amb un abast menor i sense impacte electoral.

■ En aquest cas, el que diferencia l’episodi és la combinació de sofisticació tècnica i sincronització política. L’ús d’IA generativa per construir narratives de desprestigi suposa una nova fase en la guerra de relats catalana, que ara incorpora tecnologies de manipulació visual com a instruments de lluita partidista.

■ Experts en ciberpolítica assenyalen que aquests casos marquen una transició perillosa: la substitució de la crítica ideològica pel dany reputacional digital. Aquesta mutació, diuen, desplaça la democràcia del debat al reflex digital, on el que preval és la percepció instantània i no la veritat.

5. L’arrel del poder i la persistència del sistema

■ En paral·lel a la polèmica, diversos analistes han recordat que la instrumentalització mediàtica no és nova a Catalunya. Els vincles entre poder polític, mitjans i estructures financeres ja havien estat objecte d’investigació des de fa dècades.

■ En aquest sentit, la informació publicada el 22 de febrer de 2025 per El Món, recollint una entrevista d’Alfons López Tena a Vicent Sanchis, va tornar a situar al centre del debat la corrupció sistèmica de l’etapa pujolista. López Tena afirma en l'entrevista que Jordi Pujol no va pagar els impostos de successió després de la mort del seu pare i mentre era president de la Generalitat, i que havia deixat caducar el deute “posant-se ell mateix el segell de prescrit”. Clar i català. 

■ Aquesta denúncia, més enllà del fet concret, simbolitzava la continuïtat d’un sistema de privilegis administratius que amb tota seguretat ha sobreviscut a totes les transicions polítiques. El recordatori de López Tena s’insereix així en la mateixa línia d’anàlisi que L’Alternatiu: el poder real a Catalunya mai no canvia, només adopta noves formes discursives. Es mimetitzen com els llangardaixos i canvien el crit per poder continuar enredant el país, ocupant poltrones i rebent pagues espanyoles, tot sigui dit. Perquè, de fet, no n'hi ha d'altres perquè fins i tot les de la UE (que Puigdemont i els altres pobres exiliats han estat cobrant durant anys) passen per la caixa hispano castellana.

6. De Pujol a l’era digital: la mateixa arquitectura

■ L’associació entre antics mecanismes de control polític i noves tècniques de manipulació digital ha estat una de les tesis recurrents en els darrers mesos. I a banda d’aquesta lectura també crec personalment com a periodista, observador i analista ja ben granat que, el pujolisme —en aquest cas entès com a estructura, no com a persona— ha trobat en la gestió de la percepció digital la seva evolució natural.

■ Així, si abans la influència es consolidava mitjançant mitjans tradicionals i xarxes financeres, avui es projecta a través d’agències de comunicació, bots, plataformes digitals i algoritmes direccionats. L’escàndol del vídeo d’Orriols serviria, doncs, com a cas paradigmàtic d’aquesta mutació estructural del poder.

■ L’objectiu, segons diverses fonts citades per L’Alternatiu, no seria destruir una figura emergent sinó controlar el marc simbòlic del debat sobiranista i establir qui pot parlar en nom de Catalunya i amb quina autoritat moral. De fet, però, i de manera personal, no crec que cap convergent ni cap pujolista pugui parlar com a tal amb cap mena d’autoritat moral sobre què li cal o no al nostre país. I ho dic des dels ulls d’un català de 69 anys que durant moltes eleccions va votar Pujol i que avui em sento estafat reiteradament —com tants altres— pel pujolisme i pel seu entorn més influent.

7. El paper de Junts i la crisi de legitimitat

■ Junts per Catalunya, immers en una pugna interna entre sectors pragmàtics i "sobiranistes", ha quedat al centre de totes les sospites. Encara que cap prova directa vinculi el partit amb l’origen del vídeo, l’entorn comunicatiu que el va amplificar durant les primeres hores coincidia parcialment amb l’ecosistema digital afí a l’espai postconvergent.

■ Fonts properes a l’entorn de comunicació institucional apunten que determinats actors haurien obrat de manera autònoma, sense directrius explícites, però en sintonia amb un clima polític de voluntat de desgast a Aliança Catalana.

■ Aquesta coincidència ha reobert el debat sobre els límits ètics de la propaganda digital i la responsabilitat indirecta dels partits en la difusió de continguts falsos. El cas Orriols podria convertir-se en un precedent jurídic sobre la responsabilitat política en matèria de desinformació.

8. L’ecosistema mediàtic i la credibilitat informativa

■ El tractament del cas als mitjans tradicionals també ha estat desigual. Alguns han optat per ignorar el vídeo i limitar-se a reproduir el comunicat d’Aliança Catalana, mentre que altres n’han insinuat la possible veracitat abans de confirmar la falsedat. Aquest comportament ha posat en evidència la fragilitat de la verificació periodística i la dependència creixent de fonts digitals no contrastades.

■ Segons una anàlisi del MediaLab, de la Universitat Pompeu Fabra, el vídeo va generar més de 48.000 interaccions en 24 hores, però el 70% provenien de comptes automatitzats o reactivats després d’un llarg període d’inactivitat. Això confirmaria que la difusió va ser artificialment estimulada, amb finalitats polítiques més que informatives.

9. El precedent jurídic i el futur del debat digital

■ L’equip jurídic de Sílvia Orriols, tal com explico més amunt, ha anunciat la intenció de presentar una denúncia formal per difusió de continguts falsos i manipulació digital amb finalitat difamatòria. De mutu propi, els Mossos d’Esquadra —segons fonts del cos— han obert una línia d’investigació per determinar l’origen tècnic del material i l’autoria de la difusió inicial.

■ A nivell europeu, aquest cas podria esdevenir un exemple pioner de legislació contra els deepfakes polítics, especialment si es demostra la seva connexió amb actors organitzats. L’impacte d’aquest procés pot redefinir les estratègies de comunicació en la política catalana i estatal en els pròxims anys.

10. Entre la democràcia i l’algoritme

■ El cas Orriols transcendeix la seva dimensió personal o partidista. Representa la nova frontera de la política digital, on la veritat factual competeix amb la versemblança sintètica. En aquest escenari, la democràcia es veu amenaçada no tant pel silenci com per la saturació informativa.

■ L’Alternatiu, amb la seva lectura crítica com cap altre mitjà ha fet, ha posat sobre la taula una qüestió fonamental: qui controla el relat, controla el poder. I en aquesta batalla de relats, la línia que separa la informació de la manipulació és cada cop més difusa. I, per tant, més sospitosa perquè en general sempre apunta a uns mateixos objectius: Silvia Orriols i Aliança Catalana.

■ En definitiva, la polèmica del vídeo de Sílvia Orriols no és només un episodi de guerra política, sinó un símptoma de la transformació profunda del sistema comunicatiu català. Com ja es veu clar en l'entrevista de Vicent Sanchis Alfons López Tena que publicava El Món (22-2-25) sobre la corrupció endèmica del passat que esmento més amunt, els mecanismes de manipulació del poder persisteixen i només canvien de format.

11. Per acabar: posem l’ull i la banya a qui escriu el relat i de qui cobra per fer la feina

■ La crisi provocada pel vídeo d’IA evidencia que el combat per la veritat i la reputació s’ha desplaçat definitivament a l’espai digital. En un país on el poder tradicional mai no ha desaparegut, sinó que s’ha disfressat de tecnologia i d’algoritme, la pregunta essencial torna a ser la mateixa: qui escriu el relat, i per compte de qui?