Amb les converses trencades i sense marxa enrere, els defensors d’una pau imminent perden credibilitat perquè, després del fracàs estrepitós d’Islamabad, aquells que sostenien que l’Iran buscava una sortida dialogada, es queden sense arguments

 

Photo credit: Jacquelyn Martin/Pool via REUTERS    

Fracàs estrepitós en el conat d’alto el foc entre els Estats Units i l’Iran

La treva no era una solució sinó un instrument temporal que ha evidenciat fractures internes en el poder dels dictadors, interessos estratègics i una breu aturada d’una guerra en tota regla que el món ja sap que inevitablement acabarà amb la total desarticulació del règim terrorista dels mul·làs

El que havia de ser una oportunitat per a la distensió entre la potència militar més important del planeta, els Estats Units d’Amèrica (EUA), i el règim totalitari dels aiatol·làs iranians (entestats en aconseguir l’arma nuclear i segurament molt disposats a utilitzar-la) ha acabat confirmant el que molts analistes intuíem: no hi havia marge real per a l’entesa de cap de les maneres. Les posicions, incompatibles des de l’inici, i la fragmentació interna del poder iranià afegit a unes exigències que només eren possibles després d’una gran victòria militar que no existeix de cap manera, ben el contrari, han fet en poques hores de trobada mútua a Pakistan pràcticament inviable qualsevol compromís sòlid de pau i entesa. Mentre el món observava amb una esperança continguda, sobre el terreny s’anaven movent peces que apuntaven en una direcció ben diferent: el creixement de les hostilitats i, per tant, la preparació d’una nova fase del conflicte, possiblement la més dura i decisiva que veurem.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 12-4-26

Matí de diumenge tranquil a Sitges en bona companyia, mar encalmat i cel ennuvolat que deixa anar gotetes d’aigua de manera lenta i constant però que no arriben a ser pluja com a tal, la qual cosa conforma en aquest bell racó de la costa del Garraf un ambient primaveral bucòlic i típic de l’època. La conversa amb la meva amiga de la Blanca Subur, sempre interessant i punyent quan es tracta d’abordar temes d’interès social o geopolítics, que ve a ser el mateix, ens transporta lluny, molt lluny, concretament allà on l’actualitat més convulsa es posa de manifest, que és al Llevant d’aquesta Mediterrània que tenim a tocar literalment.

L’Orient Mitjà segueix sent el principal protagonista geopolític, la qual cosa passa des del dissortat 7 d’Octubre de 2023. Entre cafè, conversa i recepció de les alarmes periodístiques que ens arriben als dispositius mòbils, el món es fa petit davant d’una realitat que torna a demostrar que les guerres no s’aturen amb voluntat declarativa. El pretès alto el foc en la guerra que fa 45 dies que van començar a lliurar els EUA i l’Iran en que en els primers moments la cúpula del criminal règim teocràtic ja va quedar totalment decapitada, ha estat un miratge breu, gairebé un parèntesi necessari per als qui sabien que el veritable capítol encara estava per escriure. I també pels que ho intuíem i ho dèiem fa poques hores. I mentre la calma aparent s’esvaeix, la sensació és clara: el que ve no serà menor, tal com personalment afirmava en el meu darrer article al respecte.

1. Un fracàs anunciat des del primer moment

■ La incompatibilitat absoluta de posicions era l’obstacle principal perquè els EUA exigien desmantellar estructures clau del règim iranià, mentre que l’Iran reclamava concessions que reforçaven precisament aquestes mateixes estructures. No hi havia espai per al compromís, només per a la confrontació ajornada.

■ La divisió interna iraniana afegia un segon mur: encara que s’hagués signat un acord, no existia cap garantia que les Guàrdies Revolucionàries —veritable poder militar— l’haguessin respectat. Aquesta dualitat de poder converteix qualsevol negociació en paper mullat abans de ser rubricada.

2. Una treva utilitzada com a cobertura estratègica

■ Els moviments militars no es van aturar mai, cosa que és de domini públic, i mentre es parlava de diàleg, els EUA continuaven desplegant tropes d’assalt l’Orient Mitjà. No era una retirada, sinó una preparació, tal com jo mateix explicava a bastament en el meu article d’abans d’ahir dia 10. I tot indica que la treva, si se li vol dir així, només ha servit per guanyar temps i posicionar recursos.

■ Israel va seguir el mateix patró, perquè les seves declaracions i moviments evidencien que es preparava per a una nova fase de combat, fins i tot assumint que aquesta podria ser la més violenta de totes. La pausa, doncs, i ho reitero, no era una aposta per la pau, sinó un reajustament operatiu per poder assolir, els aliats, el final definitiu.

3. Un escenari de guerra gairebé inevitable

■ Segons la meva manera d’entendre la situació, la meva anàlisi és que el conflicte es dirigeix cap a una escalada d’una alta intensitat. L’escenari més probable és un enfrontament obert amb tota la capacitat disponible per part de tots els actors implicats, especialment els EUA i Israel, que en poques hores s’han rearmat a partir dels seus propis abastiments i al contrari de l’Iran, que difícilment, i vista la fragmentació política i militar interior, s’haurà pogut recuperar en cap aspecte.

■ Queda clar que l’Iran no té capacitat de victòria, però encara la té de destrucció. I aquesta és la clau del perill que representa. Incapaç de guanyar en termes convencionals, pot optar per maximitzar el dany, ampliant el conflicte cap a les monarquies del Golf Pèrsic i generant inestabilitat regional. I Donald Trump ho té clar i així ho ha dit avui mateix: “aquest país (l’Iran) no pot tenir armes nuclears perquè és un perill per a tot el planeta; i si avui volguessin, podrien acabar amb el conflicte, però ells no la volen la pau sinó destruir Occident”.

4. El paper clau i el desgast de J. D. Vance

■ El vicepresident representava la via negociadora. Era la figura més inclinada al diàleg dins de l’administració nord-americana, fet que reforçava la legitimitat del procés. Però el fracàs té conseqüències polítiques internes i tornar a casa  sense resultats debilita la seva posició i reforça altres figures més alineades amb línies dures.

■ Parlo de figures com Marco Rubio o el mateix president, que té entre ull i ull l’Iran des que ni tan sols era candidat a la presidència dels EUA, i per això les seves paraules ho deixen clar a la pregunta dels periodistes: “sí, destruiré l’Iran tal com és ara perquè, al damunt, ara tenim armes noves”. La política exterior es converteix, així, en un factor determinant de la política interna dels EUA.

■ La lliçó és contundent: en determinats escenaris, la voluntat de negociar no és suficient quan l’altra part no comparteix ni els objectius ni les regles del joc.

5. Silenci per als crítics i reconfiguració del relat

■ Amb les converses trencades i sense marxa enrere, els defensors d’una pau imminent perden credibilitat. Aquells que sostenien que l’Iran buscava una sortida dialogada es queden sense arguments després del fracàs estrepitós d’Islamabad.

■ El debat públic canvia de to. La narrativa es desplaça cap a un conflicte inevitable i cap a la necessitat de mesures més contundents, tant en l’àmbit polític com en el comunicatiu.

6. Una guerra amb arrels profundes

■ El conflicte no és conjuntural, sinó estructural. Té arrels que es remunten dècades enrere, amb una construcció ideològica i estratègica que ha anat evolucionant fins al punt actual.

■ La dimensió ideològica és determinant. Per a sectors concrets del poder iranià, el conflicte no és només polític o territorial, sinó també existencial i doctrinal. Això dificulta qualsevol solució negociada.

7. Per acabar: conseqüències globals d’un conflicte regional

■ Els danys es concentraran a l’Orient Mitja, però les repercussions seran globals perquè energia, mercats i equilibri geopolític es veuran afectats. El sistema internacional pot entrar en una nova fase. L’ordre sorgit després de la Segona Guerra Mundial a hores d’ara i passats 80 anys ja mostrava molts signes de desgast. I aquest conflicte pot accelerar-ne la transformació.

■ L’alto el foc no ha estat una oportunitat perduda, sinó una confirmació que ha evidenciat que no hi havia base real per a la pau i que les dinàmiques de confrontació continuen intactes.

■ La continuació de la guerra fins al final total del règim teocràtic i criminal que amenaça el món amb armes nuclears no només era probable, sinó  més que previsible. I ara, amb les cartes sobre la taula, tot apunta que el món entra en una nova etapa d’inestabilitat controlada, però intensa.

■ El temps de les pauses s’ha acabat. El que ve serà decisiu, i marcarà no només el futur de l’Orient Mitjà, sinó també l’equilibri global dels pròxims anys.