La manipulació de Biden i Harris de l'aliança dels EUA amb Israel durant el seu mandat
Les polítiques de l'administració Biden han coincidit amb un augment de l'antisemitisme als Estats Units. El 2023, la Lliga Antidifamació va registrar més de 3.900 incidents antisemites
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 20-1-25
Aquest dia 20 de gener acaba definitivament el mandat nord americà del
decrèpit Joe Biden, amant de les guerres americanes lliurades fora dels EUA a
costa de recursos humans i econòmics dels ciutadans de la Unió i torna Donald
Trump, aquell president en què tothom confia per solucionar el bel·licisme
compulsiu i el wokisme i l’antisemitisme heretat d’Obama i actualment imperant
en terres nord americanes. Explicaré la desfeta de les relacions del tàndem
Biden-Harris sense deixar-me al tinter allò que temo de veres del, per tota
l’essència de la protecció de l’occidentalitat esperat, líder republicà.
■ Poques hores després de la publicació d’aquest
article el nou president dels EUA Donald Trump ja haurà pres possessió del seu
càrrec per segona vegada. Cal dir que aquest fet ens fa contents a molts,
inclòs aquest periodista però, no vull deixar d’explicar que, en el meu cas
concret com a home defensor absolut de l’occidentalitat i de la llibertat que
aquesta representa, tot i moltes de les rèmores i injustícies que també
comporta humanament i social, i com a defensor que soc del judaisme i, sobretot
del semitisme
perquè crec que és l’autèntic precursor de la democràcia i de la llibertat
humana des de fa més de 30 segles, que no confio absolutament en Donald Trump
perquè ja va ser president i perquè, no tot allò que va portar a terme quan va
ocupar la primera cadira política dels EUA des del 20 de gener de 2017 al 20 de
gener de 2021 va ser bo pels jueus i per Israel. Ni tampoc per a Occident.
■ Anem per parts i així podré exposar segmentadament
la meva idea sobre aquest nou mandat de Donald Trump per poder-lo contrastar
amb el que ha portat a terme Joe Biden des de 2017 en relació al seu suport (o
no) a l’Estat d’Israel.
■ En aquest context vull dir que el meu pensament és que
en aquests moments i des de fa molts anys hi ha una aliança occidental en
contra de l’Estat d’Israel i de tots els jueus del món, sobretot dels
israelians. I per què? Doncs, tal com explico en el primer paràgraf després del
lid d’aquest article i en l’enllaç marcat com “semitisme”
(punt 20, L’EUGENISME), abans de la Segona Guerra Mundial (IIGM) –i això
que ara escriuré no forma part de l’educació reglada que rebem la gran majoria
dels occidentals perquè no és al programa d’estudis per raons òbvies, però es
pot constatar i comprovar simplement recercant en les biblioteques- la
ideologia majoritària entre les classes governants occidentals es deia “eugenisme”,
una ideologia prèvia i precisament d’allà on neix el nazisme que es va
instaurar a Alemanya i va donar origen al III Reich de Hitler.
■ Si cliqueu l’enllaç i decidiu
llegir el meu llarg assaig al respecte (de fet són molts temes junts i segmentats
relacionats amb els jueus i el semitisme), us adonareu que tracta de la “superioritat
biològica de la raça alemanya” i en el seu ideari deixa clar que “les classes dirigents
en tot Occident tenen suficient sang alemanya per ser més intel·ligents que la
resta, per la qual cosa elles, aquestes elits, han de governar” alhora que
expliquen que “les classes baixes a tot Occident no tenen prou sang alemanya
com per estar a l’alçada dels que en tenen més i, per tant, són retardats
mentals als quals no se’ls pot atorgar cap dret polític ni han de poder
governar”, així, tal com raja.
■ Aquest era un moviment pseudo científic
dissenyat per destruir tot allò que havien assolit les revolucions modernes a
tot Occident i que havien produït els estats democràtics occidentals. O sigui, el
que estaven intentant fer els eugenistes era crear un argument pseudo científic
i deslegitimar l’extensió dels drets polítics a les masses. I aquesta mena de
credo es allò que després es converteix en el nazisme alemany, tal com dic més
amunt. Un moviment que on més auge va tenir va ser precisament en l’aristocràcia
del Regne Unit i la dels EUA. És a dir, els grans industrials i els
aristòcrates del Regne Unit i dels Estats Units es van convertir en els principals
líders i els impulsors de l’eugenisme a tot Occident que, amb els diners dels
quals, a Alemanya, l’eugenisme alemany es va convertit en el nazisme alemany.
■ Tot això passava ja abans de la
IIGM en què, a tot Occident, les classes governants que es pensaven que tots i
cadascun d’ells tenien sang alemanya van unir els esforços comuns per intentar
destruir les democràcies occidentals. I aquí ve la mare dels ous perquè, el
component central de destruir les democràcies occidentals té la màxima
expressió en la destrucció del poble jueu. Perquè tota aquesta gent, creguda de
ser superior, tenen com a pedra angular de la destrucció de les democràcies
occidentals l’erradicació del poble jueu. I, per tant, aquesta estructura
antisemita, que mai no es va desfer ni ningú no va condemnar per cap possible
crim ideològic, segueix arrelada en les cúpules dels poders occidentals fins
avui i està organitzant les peces geopolítiques com abans de la IIGM per tornar
a produir un nou Holocaust, és a dir, una gran matança de jueus.
L’entrada de Donald Trump a la
presidència dels EUA
■Tothom que viu l’actualitat i
connecta els mitjans de comunicació/informació (o desinformació, sovint) ha
sentit dir que “Trump és un amic d’Israel, dels jueus, que els ajuda amb
recursos econòmics, amb armament, amb influència geopolítica, etc.”, però
gairebé ningú no es posa a contrastar els blancs i els negres d’aquesta
relació, que és allò que intento fer jo al llarg d’aquesta peça periodística. En
les hipòtesis que esmento sobre Trump hi ha punts en què les persones (sobretot
les favorables a que els EUA donin suport a Israel) també tenen dubtes i pensen
“bé, en la primera etapa, Trump també era un inexpert, era un polític novell
que de sobte es va veure president del país més important de món en molts
nivells i aspectes, el deep satate el va manipular, ell només coneixia el món
dels negocis, etc, etc, i que ara ho farà millor”.
■ L’altra hipòtesi, la que jo també
em plantejo personalment, política i periodística, és que Trump és un gran
actor del reality show, de la TV, una de les més grans estrelles reality TV de
tots els temps i que va ser empresari de la lluita lliure, que és un món en què
els personatges ho són dins i fora del ring, per la qual cosa, arribo a la
conclusió que Trump és un personatge creat pels serveis d’intel·ligència dels EUA
que controlen el yin i el yang, els demòcrates i els republicans, el món woke i
el món pro occidental tal com és ara i que, tal com passa arreu (i molt
especialment a Catalunya) generen narratives als mass media i fan que la gent s’emocioni,
s’identifiqui amb un candidat polític, amb un altre, depenent dels seus valors
o inquietuds i arriben a les urnes pensant-se que l’alternança d’un partit a l’altre
(als EUA només hi ha dos partits i a la resta no els deixen pujar de cap
manera, us recorda algun lloc com ara Espanya o Catalunya, això?) i els creen
un emmirallament en què mai no s’adonen que no tenen cap mena de poder perquè,
veritablement no poden canviar res de res. I, jo que en soc un gran admirador
des de jovenet, doncs, per enèsima vegada tornem al Gran Germà George Orwell!
■ En relació a la intencionalitat
cap a Israel de Trump, doncs, al meu meu modest entendre geopolític, és que el
procés d’intentar destruir Israel que fa anys que s’intenta des d’Occident i
més concretament des dels EUA, Trump no l’aturarà. Trump segurament farà
accions que seguiran soscavant la seguretat de l’estat israelià, tot i que,
sense cap mena de dubte la seva propaganda serà pro israeliana, però, en
conjunt, tot allò que proposi Trump, tota l’estructura que construeixi al
respecte i les actuacions geopolítiques que porti a terme seguiran el pla per
continuar destruint l’estat jueu. I, independentment d’allò que passi a Gaza
(avui ha començat l’intercanvi de l’alto el foc i els terroristes han alliberat
3 dones civils innocents per 90 assassins palestins de jueus que n’alliberarà
demà Israel de les presons en què complien cadenes perpètues per haver
assassinat civils i policies israelians pels carrers a sang freda), l’efecte
net de Trump serà idèntic a l’efecte net de Biden perquè, en realitat i en
aquest aspecte/context, són la mateixa persona política. I tota la resta és un
xou.
■ I posaré un exemple claríssim del
xou: els demòcrates van escollir un candidat, un pèssim
candidat, que produïa gairebé una nàusea personal, una incomoditat i una pena
aliena que generava un profund desconcert en les ànimes de tots els occidentals,
una expectació penosa mentre veiem aquest senyor en un estat totalment decrèpit
no poder acabar una frase, amb una oratòria inintel·ligible i inconnexa sense
coherència lineal i sovint global. Feia basarda una persona que se suposava que
era el president dels EUA i que ho volia seguir sent. Feia recança i angoixa
sentir-lo i veure’l moure’s i a punt de caure quan pujava o baixava de l’avió.
Em recordava el reietó lladregot (aquest si que és un lladregot comissionista corroborat)
dels espanyols quan s’etzibava les morrades contra terra. En fi. I diria que el
remei va ser pitjor que la malaltia quan definitivament nomenen candidata Kamala
Harris, una dona que riu de manera grotesca i que sembla que tingui quinze anys
perquè diu unes carallotades de ca l’ample, amb un candidat a vicepresident
encara més trist que ella, per la qual cosa, i vist tot això, només m’atreviria
a dir que el partit demòcrata dels EUA va fer tot el possible per perdre les
darreres eleccions. I, tot i això, tot i aquestes infaustes manifestacions
públiques, encara van aconseguir gairebé els vots de la meitat dels electors. I
això vol dir que, en el vot popular, el marge de Trump amb els demòcrates va
ser de menys de l’1%. Per tant, és evident que els demòcrates podrien haver
guanyat si hi haguessin posat el coll de veritat. Encara no veieu, com veig jo,
doncs, que tot això és un gran teatre? No ho veieu? De veres?
Després de Trump, Biden: el yin i
el yang del Gran Teatre dels EUA
■ He abordat Trump i la seva manera
de ser i de fer. I he fet uns auguris sobre què farà molt possiblement. I
reitero, com he fet en altres articles, que no soc cap vident ni tinc cap bola de vidre: només em guio per l’experiència
en els meus estudis geopolítics i observo amb l’ull del periodista vell que ja
ha vist més coses de les que li queden per veure. I per això ara analitzaré uns
fets que sí que s’han esdevingut, que és la meva intenció en començar el treball
redaccional.
■ Durant més de set dècades,
l'aliança entre els Estats Units i Israel ha estat un pilar d'estabilitat en un
món turbulent. Una relació, segons la majoria dels punts de vista, fundada en
ideals democràtics i interessos estratègics compartits, aquesta associació ha
salvaguardat ambdues nacions i ha promogut la pau i la cooperació regionals, si
més no teòricament, ho reitero.
■ Ara, però, aquesta aliança s'enfronta a una tensió
sense precedents. Sota l'administració Biden (i Harris, cal remarcar-ho), una
combinació de polítiques contradictòries, decisions controvertides i
negligència percebuda ha posat a prova els límits d'aquesta associació gairebé
tradicional. Les accions -i inaccions- de l'administració dels EUA, però, han
deixat Israel més vulnerable i Amèrica menys creïble davant l'escenari global.
Finançament del terrorisme
■ Una de les decisions més controvertides dels
Estats Units va ser la represa el 2021 de l'administració de Biden de l'ajuda
financera a l'Autoritat Palestina [OAP-Fatah] (AP) i l'Agència d'Obres i Socors
de les Nacions Unides (UNRWA). Aquest finançament, destinat a donar suport als
esforços “humanitaris”, suposava un risc potencial per als interessos dels EUA
i la seguretat d'Israel. L'AP ha estat àmpliament criticada pel seu programa de
"pagament
per matar", que ofereix recompenses econòmiques a persones implicades
en atacs contra israelians i nord-americans. Tot i que l'ajuda dels Estats
Units no estava destinada a donar suport a aquest programa directament, els
fons destinats a finalitats humanitàries probablement van alliberar recursos
indirectament. Aquesta qüestió va provocar una demanda en virtut de la Taylor
Force Act, una llei [signada pel president electe Donald Trump quan va ocupar
el càrrec per primera vegada] que prohibeix l'ajuda dels EUA a entitats
vinculades al terrorisme (també ho explico àmpliament en l’article de l’enllaç
anterior).
■ A mitjan 2023, la reacció
creixent va impulsar l'administració Biden a aturar temporalment algunes
ajudes. Els funcionaris van citar preocupacions sobre la transparència
financera i el possible mal ús dels fons. Tanmateix, la pausa va arribar massa
tard i amb tot el finançament anterior ja lliurat, aquest fet probablement
enfortirà l'organització terrorista.
■ L’UNRWA
(ONU), un altre gran receptor de l'ajuda dels EUA, també s'ha enfrontat a
un escrutini. Els informes han acusat l'organització de distribuir materials
educatius que promouen la violència i neguen el dret a existir d'Israel. Tot i
que l'administració va prometre una major supervisió, aquestes mesures s'han
quedat curtes. La manca de responsabilitat ha alimentat la preocupació sobre
com s'utilitzen els dòlars dels contribuents nord-americans i si aquests fons
han posat en perill inadvertidament la seguretat d'Israel.
Equiparar Israel amb Hamàs
■ Durant el conflicte de 2021 entre
Israel i Hamàs, es van llançar més de 4.300 coets contra pobles i ciutats
israelianes. Aquests atacs, que tenien com a objectiu civils, van causar por i
destrucció generalitzada. Israel va respondre amb atacs aeris de precisió a la
infraestructura de Hamàs, amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça alhora que
minimitzava les baixes civils.
■ La resposta de l'administració
Biden al conflicte va generar crítiques significatives. Les crides a la “contenció
d'ambdues parts” es van percebre com l’equiparar Israel, una nació
democràtica que defensa els seus ciutadans, amb Hamàs, un grup terrorista.
Aquest llenguatge soscavava Israel alhora que envalentia els seus adversaris.
Els partidaris d'Israel esperaven un suport més clar i decisiu durant aquesta
crisi i es van sentir decebuts pel que consideraven una retòrica feble i a
mitges del suposadament aliat més consistent.
Aturar els acords d'Abraham
■ Els acords d'Abraham
(personalment no hi estic d’acord perquè els considero una altra enganyifa de
mal pagador i perquè els Emirats Àrabs Units són un estat literalment esclavista, no democràtic i dictatorial que també ha donat suport [i potser finançat com Qatar o el mateix Iran] el terrorisme internacional però aquí no es contempla la meva opinió sinó simplement el fet
informatiu de la realitat esdevinguda i adjectivada per la majoria de mitjans
occidentals en el context de com va succeir el que explico), negociats per l'administració Trump el 2020,
van marcar un avenç històric en la diplomàcia de l'Orient Mitjà. Aquests acords
van normalitzar les relacions entre Israel i diverses nacions àrabs, com ara
els Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain, el Marroc i el Sudan. En fomentar la
cooperació econòmica i contrarestar amenaces comunes com l'Iran, els acords van
remodelar el panorama geopolític de la regió.
■ Els beneficis econòmics d'aquests
acords van ser de seguida clars. El 2022, el comerç entre Israel i els Emirats
Àrabs Units va superar els 2.500 milions de dòlars, mostrant el potencial de
prosperitat compartida. Tot i reconèixer la importància dels acords d'Abraham,
l'administració de Biden s'ha enfrontat a crítiques per no basar-se en
l'assoliment de Trump. Els esforços per ampliar els acords, com els intents
d'incloure l'Aràbia Saudita, s'han estancat. Aquesta desacceleració prové de
l'enfocament de l'administració a tornar a comprometre's amb l'Iran mitjançant
el Pla d'Acció Integral Conjunt (JCPOA).
■ Sota la campanya de "màxima
pressió" de l'administració Trump, les sancions havien reduït les
exportacions de petroli de l'Iran de 2,5 milions de barrils al dia el 2018 a
menys de 500.000 barrils al dia el 2020. Aquestes mesures van debilitar significativament
l'economia iraniana i van dificultar el seu programa nuclear.
■ En canvi, l'alleujament de les
sancions sota el lideratge de Biden ha aixecat les alarmes entre Israel i els
seus aliats àrabs, que temen que aquests fons es puguin utilitzar per donar
suport al terrorisme o avançar en les ambicions regionals de l'Iran. Per
exemple, a principis del 2024, l'administració de Biden va emetre una exempció
de sancions que permetia a l'Iran accedir a més de 10.000 milions de dòlars en
fons congelats, una mesura que va generar crítiques de diverses nacions. En
prioritzar les converses amb l'Iran, l'administració dels EUA ha perdut
oportunitats per enfortir les associacions regionals i contrarestar la
influència de Teheran.
■ Els retards en l'expansió dels
Acords d'Abraham no només han obstaculitzat el progrés, sinó que també han
permès que potències rivals com la Xina i Rússia augmentin la seva presència a
l'Orient Mitjà. La Xina, per exemple, s'ha implicat activament a la regió,
buscant reforçar la seva presència i influència.
Antisemitisme domèstic
■ A casa, a Occident, les
polítiques de l'administració Biden han coincidit amb un augment de
l'antisemitisme, sobretot a Europa i als Estats Units. El 2023, la
Lliga Antidifamació va registrar més de 3.900 incidents antisemites, el nombre
més alt mai documentat. Tot i que aquest augment no es pot atribuir
únicament a la política exterior dels EUA, el suport inconsistent a Israel ha
contribuït a un clima on l'hostilitat s'envalenteix.
■ A més, la decisió de
l'administració de reincorporar-se al Consell de Drets Humans de les Nacions
Unides (UNHRC) ha suscitat crítiques. L'UNHRC té una llarga història de
prejudicis anti Israel, havent aprovat prop de 100 resolucions crítiques amb
Israel des del 2006. Reincorporar-se al consell legitima les seves accions i
debilita la defensa nord-americana d'Israel a l'escenari mundial.
■ Avui mateix els Estats Units entren a un moment crucial amb el segon mandat de Donald Trump i l'oportunitat de restaurar l'associació EUA i Israel és significativa. Enfortir
els acords d'Abraham (reitero que no son sants de la meva devoció però si de moment no hi ha altres camins de relacions diplomàtiques, cal fer-ho perquè és l'única via per assolir la pau duradora i debilitar/evitar intencions terroristes desestabilitzadores a la regió), mantenir la màxima pressió sobre l'Iran i defensar
inequívocament el dret d'autodefensa d'Israel no són només imperatius
estratègics, són necessitats morals. Qualsevol cosa menys arriscar amb
conseqüències catastròfiques que podrien repercutir durant generacions.
■ I, finalment, el secretari d’Estat
nord americà sortint, Antony
Blinken, va reconèixer el dia 4 de gener en una roda de premsa de manera oberta
que els EUA anaven i havien anat contra els interessos d’Israel. Cal alguna
prova més de l’antisemitisme i anti israelianisme de la fins ahir administració
demòcrata nord americana Biden Harris? Ara només queda que Trump canviï
radicalment, si més no de cara a la galeria però amb resultats positius per a
Israel i els jueus en general, el guió marcat per allò que més amunt anomeno
Gran Teatre dels EUA, que, ens agradi o no, és el Gran Teatre del Món, en
definitiva. Canviarà les polítiques anti israelianes de manera notable a partir
d’avui, el president Donald Trump? Ho sabrem en els pròxims mesos.
