Un alto el foc imposat, una rendició diplomàtica encoberta i la salvació in extremis dels gihadistes, un patró que es repeteix sempre que Israel és a punt de guanyar i l’ordre global frena la victòria

 

     Photo credit: MICHAEL KATZ

Israel hauria d’actuar a Gaza deixant de banda la relació amb els EUA

La sèrie de revessos en l'alto el foc esdevinguts en els darrers dies a la Franja de Gaza amb el trencament de la treva per part de terroristes palestins està posant a prova l'amistat entre els Estats Units i Israel

La “suposada” amistat entre els EUA i Israel ja ha trontollat diverses vegades en el darrer mig segle perquè, sempre que Israel ha estat a punt de donar cops letals a l’islamisme que no ha parat d’atacar-lo des de 1948, els EUA sempre hi ha intervingut i això, casualitat o no, no ha acabat de passar mai, per la qual cosa, el terrorisme palestí, des d’Arafat al Hamàs actual, no ha acabat de finar mai. I fins avui

Passada més d’una setmana de l'alliberament dels 20 ostatges vius que quedaven del captiveri de Hamàs, el seu emotiu retorn a casa i la visita llampec del president dels Estats Units, Donald Trump, a la regió per donar el tret de sortida al seu pla de 20 punts per posar fi a la guerra a Gaza, sembla que la situació s'està desfent.

Terroristes palestins van llançar un atac contra les forces israelianes a la zona de Rafah, al sud de la Franja de Gaza , diumenge al matí. L'exèrcit va dir que l'atac, que va incloure foc de granades propulsades per coets i trets de franctirador per part dels terroristes contra les FDI i que va provocar la mort del major Yaniv Kula i el sergent Itay Yavetz, va ser "una violació flagrant de l'acord d'alto el foc".

Les FDI van respondre amb contundència, duent a terme atacs aeris i disparant projectils d'artilleria contra Rafah per "eliminar les amenaces", durant els quals es van destruir diversos túnels i edificis on es van veure agents terroristes.

Alhora, els representants de Hamàs diuen que el grup terrorista no té previst desarmar-se ni cedir el seu poder a Gaza. La justa insistència d'Israel que no s'implementin més etapes del pla fins que no es retornin la resta dels cossos en poder de Hamàs està permetent inadvertidament a Hamàs atrinxerar-se a les zones de Gaza de les quals les FDI ja s'han retirat, cosa que farà que la següent fase de l'ambiciós pla de Trump sigui molt més difícil d'implementar.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-10-2025

Matí de feina intensa a través de la xarxa; estic content perquè els meus articles generen força interès i tinc nous encàrrecs. Avui, sense la meva estimada amiga que ja torna a ser al parquet de la Borsa de Londres treballant intensament, passejo per despatxos i redaccions de la capital de Catalunya, sempre desvinculats del periodisme oficialista finançat per Vichy i subvencionat per deformar i manipular la realitat quan no menteix directament, la qual cosa em fa sentir vergonya aliena dels que el practiquen i perpetren al respecte, dels que en són els editors i reben la carnada i dels pobres que els senten o els llegeixen i s’empassen tals gripaus. Acabem de dinar amb un bon amic al Passadís del Pep, un clàssic del Pla de Palau, en què hem tastat delicadeses com la  galta de vedella guisada, especialitat de la casa la ingesta de la qual és un plaer gustatiu inenarrable. El company, també periodista i coetani, és del meu mateix parer al respecte de la professió. Quins temps aquells en què, si convenia, ens trencàvem la cara amb qui fos o afrontàvem acomiadaments laborals senzillament per dir la veritat. I no passava res. On són ara els periodistes amb ofici i amb orgull de ser-ho? (i amb collons, tot sigui dit). No els trobo enlloc. Recupero el Volkswagen Tuareg prestat de la meva amiga, pago el pàrquing (que deu n’hi do el preu per un parell d’hores) i torno relaxadament a Sitges gaudint la carretera de les Costes del Garraf. Per a mi, un altre plaer la conducció. I encara més si es pot practicar en una maquineta com aquesta. Tornem a la geopolítica.    

1.    El paper de Trump

■ Donald Trump va treure importància a les violacions de l'alto el foc per part de Hamàs, dient als periodistes que "elements rebels, no els líders de Hamàs", eren els responsables de l'últim atac contra Israel. Ho gestionarem amb duresa però amb justícia. L'alto el foc es mantindrà", va explicar als mitjans.

■ Reencarrilar l'alto el foc i assegurar-se que avanci a les següents etapes són les tasques formidables a les quals s'enfronten els negociadors de Trump, Steve Witkoff i Jared Kushner, que dilluns passat van tornar a Israel com a homes d'avançada per a la visita prevista de dimarts del vicepresident dels EUA, JD Vance.

■ Vist des de la banda americana i des de la gran majoria d’observadors occidentals (i ho remarco perquè més endavant hi vull dir la meva al respecte i aquí en teniu un tast si recupereu el meu article del 15 d’octubre passat) Witkoff i Kushner van fer molt per aconseguir l'acord que va portar els ostatges a casa, i, naturalment “Israel no pot estar prou agraït pels seus esforços”. Tanmateix, les seves declaracions a l'entrevista de 60 Minutes que es va emetre diumenge 19-O van revelar aspectes —per a qualsevol que pensés el contrari— que els interessos dels EUA i Israel a la regió tenen punts de vista distints.

■ A més de dir que l'equip de Trump es va sentir "traït" pel primer ministre Benjamin Netanyahu per l'intent fallit d'eliminar els líders de Hamàs a Doha i de barrejar les preocupacions d'Israel amb les demandes de Hamàs com "50 anys de jocs de paraules estúpids als quals tothom en aquella regió està tan acostumat a jugar", Kushner i Witkoff van insinuar que hi haurà pressió sobre Israel atès el problema palestí de Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites de facto).

2.    Kushner i Witkoff "tot just comencen"

■ «El missatge més important que hem intentat transmetre als líders israelians ara és que ara que la guerra ha acabat, si voleu integrar Israel amb l'Orient Mitjà en general, heu de trobar una manera d'ajudar el poble palestí a prosperar i millorar», va dir Kushner, i va afegir que ell i Witkoff «tot just començaven» a transmetre aquest missatge a Israel.

■ És poc probable que aquest objectiu figuri a l'agenda de coalició de Netanyahu, que també i naturalment inclou el parer dels socis més conservadors: Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich.

■ El diputat Amit Halevi, del partit Likud de Netanyahu, va llançar un atac mordaç contra l'acord assolit per Trump i els seus negociadors, acusant-los de posar en perill la seguretat d'Israel. I de fet, no anaven gens desencaminats. Ho aclariré més endavant.

■ «Aquesta gent ens porta a les portes de l'infern», va dir Halevi en una entrevista amb la Ràdio de l'Exèrcit, tot emfatitzant que Gaza ha de passar finalment a estar sota control israelià. «Tard o d'hora, Israel controlarà Gaza; no hi ha cap altra manera», va dir apel·lant a la raó més lògica i després dels precedents històrics dels sempre incomplerts acords amb els terroristes àrabs palestins que els avalen en aquest aspecte.

■ La diferència de pensament entre els EUA i Israel sobre l'alto el foc és que els EUA veuen els seus socis a Turquia, Egipte i Qatar com a persones amb la capacitat de controlar Hamàs i la seva naturalesa terrorista i, Israel en canvi, és legítimament escèptic i, a causa de la política de tolerància zero vigent des del 7 d'octubre, no està disposat a ignorar cap infracció, ja sigui la no devolució dels cossos dels ostatges o un atac agressiu i letal com el que ja vam veure diumenge a la tarda, amb dos soldats morts.

■ Tot plegat, només es farà evident en les pròximes setmanes si els EUA –amb Vance, Witkoff i Kushner en persona i Trump movent els fils des de Washington– i Israel podran superar les seves filosofies i estratègies divergents i unir-se al voltant de l'objectiu compartit de veure una Gaza pacífica i reconstruïda amb un Hamàs desarmat i ineficaç. I aquesta hauria de ser la lògica després dels atacs a sang freda contra població civil israeliana del 7 d’octubre del 2023, de dos anys de guerra i de les matances que els terroristes exerceixen en aquests moments contra la pròpia població civil de Gaza.

3.    Els precedents històrics de les “ordres” dels EUA d’aturar atacs israelians

■ Israel estava a punt de liquidar militarment el cor de Hamàs a Gaza, amb les defenses terroristes pràcticament desmantellades i la ciutat a punt de caure. Però en el moment decisiu, Donald Trump va irrompre amb un “pla de pau” teatral, exigint la signatura immediata sota amenaça apocalíptica. El resultat? Un alto el foc imposat, una rendició diplomàtica encoberta i la salvació in extremis dels gihadistes. Aquesta maniobra no va ser cap casualitat, sinó part d’un patró que es repeteix: quan Israel està a punt de guanyar, l’ordre global frena la victòria.

■ El cas de l’Iran ho confirma. Quan les forces israelianes havien desactivat les defenses aèries i el règim dels aiatol·làs estava a punt de col·lapsar, Trump va intervenir per salvar-los, literalment. Va bombardejar mínimament, va declarar la guerra acabada i va imposar un cessament d’hostilitats que va permetre al gihadisme xiïta recuperar aire. És el mateix guió amb actors diferents: salvar el pilar islamista del tauler geopolític, encara que això signifiqui trair la llibertat.

■ Davant d’aquest escenari, Israel ha de fer la seva, passi el que passi. No pot continuar subordinant la seva seguretat a les exigències d’un aliat que, en moments clau, protegeix els seus enemics. La cortesia diplomàtica no pot estar per damunt de la supervivència nacional. I si cal desobeir ordres per acabar amb el gihadisme, cal fer-ho. Perquè cada vegada que Israel s’atura per complaure Washington, el terrorisme es reorganitza, el relat es distorsiona i la veritat queda enterrada sota la propaganda.

■ La dinàmica dels EUA amb Israel no ha estat mai de suport incondicional, sinó d'una profunda, encara que ben disfressada, hostilitat fonamentalment antisemita i antisionista. Llegiu-me i repasseu els punts 19 i 20 del meu assaig i recordeu on neixen els primers eugenistes, pares del nazisme alemany.

■ La narrativa que ens venen és que els EUA són "el més gran l'aliat d'Israel", però la realitat és que l'aparell polític nord-americà ha utilitzat el sionisme com una eina d'interès propi, mentre que en el fons, tant demòcrates com republicans, han coincidit en massa coses per no tenir un objectiu comú subjacent: mantenir Israel sota control i en un estat de dependència permanent.

■ La forta presència de la comunitat jueva als EUA ha obligat Washington a fer veure que els ajuda, a injectar milions de dòlars en ajuda militar, i a oferir suport diplomàtic al Consell de Seguretat. Però aquesta "ajuda" és el preu de l'entrada per poder dictar els termes, posar els límits i, en última instància, frustrar els objectius de seguretat definitiva de l'Estat d'Israel.

■ La imatge de Michael Katz —que presideix aquest redactat periodístic— mostrant-nos l'àliga nord-americana i el lleó de Judà enfrontats, amb les banderes esquerdades, no és casual. No reflecteix una simple relació tensa, sinó una fractura essencial. Quan un aliat et salva constantment de la derrota, però t'impedeix sistemàticament la victòria total, la seva relació no és d'amistat sinó de control.

4.    L'antisemitisme disfressat d’antisionisme encobert dels EUA

■ La narrativa oficial parla d'una "amistat indestructible" entre els Estats Units i Israel. Tanmateix, una revisió dels fets històrics, especialment els que involucren un alto el foc forçat just abans d'una victòria decisiva, revela un patró que suggereix una dinàmica molt més fosca i fonamentalment contrària al projecte sionista.

■ La meva tesi doncs, és que l’aparell polític dels EUA, tant demòcrata com republicà, opera amb una profunda, encara que encoberta, hostilitat antisemita disfressada d’antisionista, que és la nova forma  d’antisemitisme que propugna cada dia el woke arreu del planeta.

I, segons el meu parer, aquesta hostilitat es manifesta en aquests punts clau:

ü  Impediment sistemàtic de la victòria total: L'alto el foc no és un mecanisme de pau, sinó un instrument per garantir que l'Estat d'Israel mai no pugui eliminar militarment els seus enemics gihadistes. Mantenir Hamàs, o el règim iranià, viu, serveix per perpetuar el conflicte i, per tant, mantenir Israel sota control i dependència militar nord-americana. 

ü  El xantatge de la normalització regional: La condició d'integració d'Israel a l'Orient Mitjà (el "pastanaga") sempre ve acompanyada d'una demanda de concessions unilaterals (el "pal"), normalment en detriment de la seguretat territorial a Judea i Samaria. Aquesta pressió equival a un intent de forçar l'estat jueu a renunciar a parts vitals del seu projecte nacional.

ü  La façana per consum intern: El suport financer i diplomàtic mostrat pels Estats Units és principalment una concessió necessària per a la seva política interna (la influència del lobby i el vot jueu i, irònicament, la base cristiana evangèlica). Aquesta "ajuda" és un preu pagat per obtenir la llibertat d'actuar antisionistament a nivell geopolític. I aquí al damunt s’hi afegeixen les tesis del wokisme. 

ü  Igualació moral forçada: La política nord-americana sovint insisteix a equiparar les demandes d'una organització terrorista (Hamàs) amb les exigències de seguretat d'un estat democràtic (Israel). En igualar moralment ambdós bàndols, es legitima el terrorisme com un actor polític vàlid i es desactiva la capacitat d'Israel d'autodefensar-se sense conseqüències globals. 

ü  Un món sense ordre global: Davant d'aquest patró, la seguretat d'Israel no pot estar subjecta a l'aprovació d'un aliat que prioritza l'equilibri de forces inestable sobre l'eliminació definitiva de l'amenaça. La única opció real és l'autonomia estratègica que permeti Israel actuar en la seva pròpia defensa, desobeint, si cal, les ordres que comprometin la seva supervivència nacional.

5.    Per acabar i remetent-me al titular: Israel ha de fer la seva, passi el que passi

■ El que és evident, però, es desenvolupin els fets com ho facin, és que Israel segurament haurà de prendre algunes decisions difícils que podrien interferir en la intencionalitat real dels seus socis nord-americans. Aleshores comprovarem com n’és de fort o no el vincle i també si, segurament una vegada més, com a analista geopolític la torno a encertar.