Un dels fenòmens més punyents de la política actual és el trencament emocional de tota una generació de joves que l'any 2017 van creure que la llibertat era a tocar

 

La rebel·lió dels desperts i la fi de la hipnosi col·lectiva

En aquests moments, ho reconegui qui sigui o no, a Catalunya estem vivint una nova revolució nacional que s’esdevé en paral·lel al col·lapse del marc mental pujolista davant la decepció estratosfèrica d’una generació traïda per les elits del processisme fill del pujolisme

La Catalunya de 2026 ja no és el ramat submís que el gran farsant Jordi Pujol i el seu foc d’encenalls, el pujolisme, van fer pasturar durant dècades sota el dogma de la prudència i el peix al cove en que molts vam estar enganxats anys, jo el primer, perquè aquests miserables a sou d’Espanya des del minut zero del final del dictador espanyol van enredar la Nació perquè no es despertés i reclamés la seva completa llibertat i sobirania, cosa que van aconseguir a base de tota mena de teatres i comèdies com el 23F o altres farses fastigoses perpetrades contra la bona gent del país —la bona gent de veres, que és la catalana majoritària i no pas la que es vanta de ser-ne amb tota la vehemència i sense cap vergonya mentre es va clavant falsos cops al pit i adora imatges de fusta i santons que van pixar i cagar com tothom i molts dels quals segurament les van fer grosses, com els que els reivindiquen—  que hi va confiar a ulls clucs, entre ells els meus pares.

La decepció acumulada des de la claudicació del 2017 ha provocat un trencament tectònic en la cultura política del país, en que el vell sistema de partits dits “institucionals” s'enfonsa davant la valentia desacomplexada d'una veu clara i diàfana que retrona des de la seu parlamentaria nacional —avui en funcions de provincianisme taujà— a tot el país des del bressol de la Nació. I sí, em refereixo a Sílvia Orriols i a Aliança Catalana, partit del qual l'única credencial que tinc és la de simpatitzant perquè fa molt temps que l'observo i m'agrada com, sobretot des del lideratge absolut, aquesta mare catalana jove i valenta enfoca el futur del país i s'enfronta als goliats del sistema més rabiüts intolerants: els processistes espanyolistes del peix al cove perpetu. I si aconsegueix vèncer el gegant corrupte i traïdor que fa mig segle que enreda la Nació i se la ven, la David ripollesa ja no significarà només un canvi de sigles sinó el final d'una estafa antropològica que ha mantingut els catalans lligats a una administració regional que només servia per apuntalar l'estat mentre el nivell econòmic, la qualitat de vida, les infraestructures i la dignitat del poble s’han degradat fins a un punt de gairebé de no retorn. I tot això té culpables amb noms i cognoms: Jordi Pujol i la seva banda de botiflers arribistes i només interessats en la pagueta indefinida, en la caseta pròpia a la Costa Brava, a la Cerdanya o a Menorca i en què els seus visquin molt bé tot i ser a causa d’un nepotisme sense parangó, cosa que fa que fa 50 anys que dura. 

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 1-2-26

Avui, els que hem gaudit de Sitges, ho hem pogut fer d’un dia radiant i apte per a la pràctica del golf, la navegació, el passeig urbà o la jardineria, aquells que tenim un espai botànic ple de vida en què ja es comencen a entrellucar els brots nous d’algunes plantes a causa de la saba que la gestant primavera ja fa córrer pels conductes interns dels vegetals. Mentre optàvem pel golf, com gairebé sempre, la meva bella amiga i jo hem dialogat sobre un vídeo que ha aparegut avui mateix a la xarxa i en què l’economista Gabriel Colomé, en una entrevista a El Nacional, explica el per què de l’ascens de Sílvia Orriols i del més que probable sorpasso electoral als mentiders processistes (partits tradicionals en diu ell). Avui, com ja fa dies que faig aparcant una mica les anàlisis de l’Orient Mitjà que tant m’agrada abordar, escriuré sobre aquest fet, no sense abans clarificar per quin motiu una persona com jo, que en un moment donat de la meva vida vaig ser “afí, crèdul i creient cec” del capo de la secta pujolista, ara m’hi hagi girat en contra. I sobretot ho faré  per respecte als meus pares (EPD) que van vessar molts milers de pessetes a fons perdut i sense demanar rebuts ni cap justificant al “recaptador” que anava passant pel Cafè de Falset, dels meus pares, a recollir els diners que ells i bona part de falsetans més aportaven amb esforç i bona voluntat a aquell projecte que, suposadament “era per retornar la dignitat i la veu a Catalunya”, diners que, segons que vaig saber no fa gaire temps, no arribaven en la seva totalitat a la caixa del partit perquè “hi havia moltes despeses” que calia liquidar. I sé fins aquí, però esclar, això fa molta pudor. Parlo de fa 50 anys. També vull aclarir, perquè he rebut preguntes al respecte, que l’únic funcionari (o sigui, treballador de l’administració per oposicions o contracte, que cal no confondre amb un nomenament polític) que hi ha hagut a la meva família he estat jo. I tinc desades i a disposició de qui sigui totes les nòmines que vaig cobrar de funcionari de la Generalitat de Catalunya durant 30 anys —en dues etapes— per exercir dins l’administració la meva feina de periodista, cap de les quals passa de 1.600 euros (el doble en els casos dels mesos de juliol i desembre) i en els primers anys, a partir de 1994, d’un import de 142.000 pessetes cada mes, el sou d’un funcionari tècnic. Els meus pares (i avis, i besavis i rebesavis de no sé quantes generacions de catalans) van ser pagesos, comerciants, venedors, tècnics, mestres, farmacèutics o menestrals que van contribuir a fer país com ho he fet jo —a través dels meus impostos durant el mateix temps que fa que aquests lladregots roben il·lusions i recursos per vendre’ns fang i fum— i com ho fa el meu fill —que tot i haver passat per la Facultat d’Econòmiques i Empresarials de la UB treballa cada dia moltes hores en la cuina d’una col·lectivitat i paga els seus impostos comme il faut. Per això, i fent us de la llibertat que tinc com a ciutadà i periodista, que, com la vida, de moment encara no m’han arrabassat —tot i que segur que a molts d’aquests criminals els agradaria— manifesto el meu malestar i el meu enuig amb aquells que —com el vell corrupte Pujol i la prepotent Laura Borràs, tan corrupta com ell— són culpables i convictes i al damunt intenten seguir enganyant el poble explicant que “han estat víctimes d’injusticies”. Ni presos polítics, ni exiliats ni clans familiars innocents. Cal acabar amb el pujolisme i amb la seva crosta, el processisme. I això només ho pot fer el poble, potser amb l’incentiu de la claredat, empatia, honestedat i patriotisme que, si més no fins ara, ha demostrat Silvia Orriols Serra, encara que les mateixes virtuts en alguns que es fan dir del seu partit i objectius polítics, quedin molt lluny de les seves. Ho dic clar i català, com admirablement fa ella sempre. 

1 La desfeta del mite i la nuesa del farsant institucional

■ El país ha arribat a un punt d'inflexió on la figura de Jordi Pujol ja no es veu com la d'un pare de la pàtria, sinó com la d'un gestor de la subordinació que va saber utilitzar la bandera per ocultar una realitat purament administrativa. Durant vint-i-tres anys, la societat catalana va viure sota una hipnosi col·lectiva, convençuda que cada gest de l'ex-president era un pas cap a la llibertat, quan en realitat era un reforçament de la seva condició d'alt funcionari espanyol. Pujol no va reclamar mai el concert econòmic ni va exercir cap força real per trencar el sostre de vidre de l'autonomisme perquè el seu paper era, precisament, ser el representant ordinari de l'Estat a Catalunya. Aquesta veritat, que durant anys es va amagar sota capes de sentimentalisme folklòric, avui esclata davant d'uns ciutadans que veuen com el llegat del patriarca és una herència de corrupció i renúncia nacional.

■ L'engany no només va ser econòmic o fiscal, sinó profundament moral. Es va construir un artifici institucional per narcotitzar un poble que sortia del franquisme amb ganes de menjar-se el món, però que va ser conduït cap a una gàbia regionalista on tot estava sota control de les elits de la "menjadora". Aquest sistema va crear una cultura política basada en la submissió, on el "fer país" consistia a inaugurar parcs i similars mentre es permetia que Madrid seguís munyint la vaca catalana sense cap resistència efectiva. Avui, la gent ha obert els ulls i veu que allò que se'ls venia com a seda de primera qualitat no són més que parracs per netejar el terra d'un estat d’ànima forana que mai no ha deixat d'actuar com a colonitzador. La nuesa del farsant és total, i el seu intent de rehabilitació a través dels mitjans públics només fa créixer la ràbia d'aquells que se senten estafats per un home que va preferir ser "Español del año" abans que l’alliberador de la seva nació.

2 La decepció estratosfèrica dels fills de l'1 d'Octubre

■ Un dels fenòmens més punyents de la política catalana actual és el trencament emocional de tota una generació de joves que l'any 2017 van creure que la llibertat era a tocar. Aquests nois i noies, que llavors tenien catorze o quinze anys, van anar a les urnes, van posar el cos davant la violència de l'Estat i van veure com els seus pares i avis eren apallissats per defensar un dret que els seus líders van buidar de contingut en vuit segons de covardia. La decepció que senten aquests joves és estratosfèrica perquè han entès que van ser utilitzats com a figurants en una obra de teatre que ja estava pactada en els despatxos de la política processista. No és només desencant; és una ferida profunda en la confiança cap a unes institucions que els van demanar valentia mentre els seus representants es lliuraven com a xaiets mansos a l’estat que ens va apallissar per intentar votar el 2017 o preparaven les maletes per fugir dels catalans decebuts per acabar a la presó victimista o a un “exili daurat” i, ho expliquin o no, a redós d’aquell mateix estat al qual havien fet el joc en negar la proclamació de la República Catalana davant el món. Parlo de covards i de traïdors, naturalment.

■ Aquests joves ja no es miren TV3 per trobar referents, ni s'escolten els discursos buits de Junts o ERC. Veuen que aquells que s'anomenen els seus líders són, en realitat, els fills polítics d'aquell pujolisme que va ensenyar que la gesticulació és més important que l'acció. Han crescut veient com les infraestructures del seu país es degradaven, com el català retrocedia a les aules i com la seva vida es feia cada cop més precària mentre els partits institucionals seguien repartint-se les cadires de la Generalitat. Aquesta generació ja no té deutes amb el passat i ha decidit que ja n'hi ha prou de promeses que no es compleixen. La rebel·lió que estem veient és la seva resposta natural a la traïció d'una classe política que ha preferit mantenir la seva estabilitat personal abans que defensar el mandat del poble.

3 El col·lapse del processisme com a producte del pujolisme

■ El processisme no ha estat més que una fugida endavant del sistema pujolista per intentar sobreviure en un món on les velles receptes ja no funcionaven. Han canviat les sigles, han canviat les cares, però la cultura política segueix sent la mateixa: la del tacticisme poruc, la de la submissió a Madrid disfressada de pragmatisme i la de la manipulació sentimental de les masses. Tant Junts com ERC s'han convertit en els administradors d'una desfeta nacional que ells mateixos han provocat en no tenir el valor d'exercir la sobirania quan el poble els la va donar a les mans. Són el producte d'una escola on s'aprenia que la independència és un horitzó llunyà que serveix per guanyar eleccions però que mai no s'ha d'intentar realitzar per no perdre el control de la menjadora. 

■ Aquesta estafa intel·lectual ja no té adeptes perquè ha arribat a provocar l'atonia generalitzada, perquè tothom sap que els miserables pujolistes i els seus aprenents de bruixot menteixen, menteixen, menteixen i no paren de mentir. Tant, que no diuen cap veritat política constatable. Per això el país ja no compra la mercaderia de "l'ara no toca" ni la de les "estructures d'estat" que mai no van existir. Prou. S'ha acabat. Cap jove, tot i ser fill de votants pujolistes, ja no compra l'andròmina de Junts o d'ERC. Cap. Ho diguin o no. I fins i tot joves, fills de factòtums i manipuladors de la societat catalana que a casa han vist la realitat dels pares, que lluny de ser uns patriotes eren uns lladregots d'il·lusions i uns arribistes en benefici propi, ja tenen el vot preparat per donar suport a Orriols. I els criminals ho saben. I callen i intenten seguir venent les motos sense motor, sense frens i sense benzina. La gent veu que mentre ells parlen de diàleg i de taules de negociació, l'Estat segueix amb el seu pla de recentralització, asfíxia econòmica i substitució demogràfica (com ha portat a terme des de fa segles i molt especialment des dels anys 50 del segle passat) permetent, avui, que milers d’immigrants il·legals campin pel nostre país de manera descontrolada i, lluny de foragitar-los com ja està fent la majoria d’Europa, els “regularitza” sense exigir-los les obligacions més mínimes per romandre en un país d’acollida com Catalunya. I això, els joves catalans que volen seguir sent catalans, ho veuen. I ho veuen molt clar. El processisme, esclau i putrefacte, ha esdevingut una gàbia per a l'independentisme de sentiments de llibertat, un lloc on es consumeixen energies en baralles fratricides per fugir d'estudi mentre la nació es va desdibuixant i desapareixent com a tal. El mirall s'ha trencat definitivament i el que s'hi veu és un paisatge de desolació i engany que demana una renovació total.

4 La rebel·lió dels exclosos i la força de Ripoll

■ En aquest context de buit i traïció, és on s'ha d'entendre el creixement imparable de Sílvia Orriols i Aliança Catalana. No és un bolet que surt del no-res, sinó la culminació d'una ràbia que s'ha anat gestant al país, i molt especialment en la Catalunya interior, la que se sent ignorada i traïda per les elits de Barcelona, que miren més cap a Espanya que no pas cap al Nord, a l'Ebre o a Ponent: només cal mirar la vergonya TV3, que tants i tants diners ens costa i que només promou castellanisme i terrorisme islamista. Orriols parla des de Ripoll, el bressol de la Nació. I ho fa amb una meridiana claredat que espanta els qui han viscut del llenguatge políticament correcte i buit de contingut. Ella representa la "rebel·lió dels exclosos", de tots aquells que se senten no representats per uns partits institucionals que semblen més preocupats per les polítiques de gènere o per la correcció moral que per la supervivència real del país i de la seva gent. 

■ El fenomen Orriols no és només un fenomen de la Catalunya interior —com alguns interessats que veuen perillar les paguetes i poltrones que es creuen tenir en propietat— intenten fer creure des dels seus despatxos barcelonins. És un moviment que connecta amb la realitat d'un país que està fart de pagar i de no rebre res. El seu discurs sobre la identitat, la seguretat i la dignitat nacional ressona en un poble que se sent amenaçat tant per l'Estat com per unes polítiques migratòries i socials decidides des de la distància d'una burgesia que no pateix els problemes del dia a dia. La gent la votarà perquè pensen que pitjor que ara no estarem mai, i perquè ella ha tingut el valor de dir el que molts pensen però que els mecanismes de control del pujolisme havien prohibit expressar sota pena de mort civil.

5 La transversalitat del canvi polític a Catalunya

■ L'anàlisi de la cultura política actual ens diu que el canvi no és només geogràfic, sinó transversal. La gent urbana de Barcelona, els veïns del cinturó vermell (Baix Llobregat i Barcelonès) també estan obrint els ulls davant la deficiència absoluta de les infraestructures i la manca de futur. El ciutadà que agafa cada dia un tren que no arriba mai o que veu com els seus impostos marxen cap a Madrid per no tornar mentre el seu barri es degrada, ja no es creu els contes de fades de la CCMA. El vot a opcions fora del sistema és la resposta d'un poble que se sent abandonat per aquells que l'haurien de protegir. El substrat polític s'està movent, i aquesta gent està canviant de partit perquè les sigles clàssiques i reiteradament mentideres i venedores de fum ja no representen la seva realitat ni la seva dignitat.

■ Aquesta transversalitat és el que més por fa a les elits del processisme i al propi Estat. Quan l’autenticitat ancestral de la Catalunya interior i la ràbia urbana s'uneixen en la convicció que el sistema autonòmic és una estafa, el règim tremola. Ja no n'hi ha prou amb assenyalar amb el dit i dir "això sí, això no". La gent ha descobert que la superioritat moral d'aquells que ens demanaven submissió era una eina més de control. El despertar nacional ja no passa pels despatxos de la Generalitat ni per les tertúlies de TV3, sinó a la xarxa i a les converses de carrer en què es reconeix, finalment, que tots aquests pocavergonyes ens han tingut enganyats (o ho han intentat) pensant-se que la resta som enzes o que la farsa duraria per sempre. La llibertat només s'exerceix quan es trenquen les cadenes mentals, i Catalunya està en ple procés d'alliberament del marc mental pujolista, la pitjor xacra “pacifista unilateral” que li podia tocar després de 40 anys de franquisme i les prèvies de Primo de Rivera i la República del caos.

6 El llegat de la submissió i la fi del malabarisme

■ Pujol va ser un malabarista dels sentiments, un home capaç de fer creure que la subordinació era un valor positiu per a la supervivència. Però el malabarista i els seus imitadors s'han quedat sense boles i el públic ja no els aplaudeix. La trajectòria del patriarca i dels seus nans bufons és la història d'un gran fracàs nacional disfressat d'èxit personal i familiar. Quina força va fer Pujol per aconseguir un concert econòmic real? Cap. Quina infraestructura va blindar davant l'Estat? Cap. Es va dedicar a gestionar el dia a dia de la submissió catalana mentre deixava que l'espoli fiscal sagnés les possibilitats de futur del país. La resta era tot atrezzo per narcotitzar el poble català al qual va mentir reiteradament durant tots els seus mandats. I en la primera cosa que ho va fer va ser en la llengua, en la inexistent immersió lingüística que calia aplicar (tal com deia la llei) allà on precisament era fonamental: a l'Hospitalet, a Gavà, a Cornellà, al Prat, a Rubí, a Terrassa, a Sant Adrià de Besòs o a Badalona, entre altres indrets en que la immigració havia superat les poblacions locals molt pel damunt de tota lògica demogràfica; llocs en què el català era la llengua forana de facto. I aquest prepotent i mentider ho sabia. Però només l'interessava (i encara li interessa perquè aquestsa és una remora que no marxa amb l'edat)  el poder i el control que Espanya li atorgava. Aixi de clar. Se m'ha entès? Sí, oi?  

■ Aquesta gran mentida ha tingut una continuïtat en el temps a través del processisme, que no és més que un producte derivat d'aquella mateixa arrel de zitzània. Avui ens trobem en un país que, tret de Sílvia Orriols, no té cap lideratge real i que veu amb fàstic com els seus dirigents segueixen intentant vendre parracs de retalls com si fossin tela de primera qualitat. Els temps de les mitges tintes i dels "ara no toca" s'han acabat perquè la realitat és massa crua per ser ignorada. El deute que tenim amb la història i amb nosaltres mateixos és massa gran com per seguir confiant en qui ens ha traït sistemàticament. L'únic camí és l'exercici directe de la llibertat, sense tuteles d'un passat corrupte ni d'un present que només sap gestionar la decadència.

7 Per acabar: erradicar el relat pujolista per a reconstruir la Nació des de la base

■ Per reconstruir el país, la Nació, primer cal erradicar definitivament el relat del pujolisme i de les seves ramificacions actuals, que inclouen tot el processisme i afins que posen el cul als escons del Palau de la Ciutadella. No podem aixecar un edifici nou sobre uns fonaments podrits per la corrupció i l'engany. Cal fer fora de la vida pública aquells que encara tenen la barra de voler-nos donar lliçons des de la seva superioritat moral de cartró pedra. Catalunya ha de mirar-se al mirall i reconèixer que ha estat víctima d'una estafa antropològica, però també ha de saber que té la força per aixecar-se i caminar sola, sense les crosses de qui només volia la poltrona per al seu benefici personal. La llibertat és una condició humana que ens pertany per dret propi, i no necessitem el permís de cap funcionari espanyol ni de cap titellaire per exercir-la.

■ La rebel·lió que estem vivint és el senyal que el país està viu malgrat tot. Que malgrat els quaranta anys de narcotització pujolista i els deu anys de paròdia processista, encara hi ha un pols nacional que vol bategar amb força. La victòria d'Orriols a Ripoll és només la punta de l'iceberg d'un moviment molt més profund que demana veritat, dignitat i sobirania real. Ja no acceptarem més enganys ni més finestres de la mentida catalana. Volem la llibertat plena, i la volem ara, sense més dilacions ni més "això no toca" ni “ho tenim a tocar”. La submissió va morir amb el dictador espanyol, i els ciutadans d'aquest país ja no estem disposats a ser súbdits de ningú, i menys d'aquells que han utilitzat la nostra esperança per omplir-se la butxaca i mantenir l'statu quo a través de la nostra opressió.

■ Cada dia, amb el silenci de molts (i el començament de "tolerància" i l'absència d'insults molt greus que fins ara eren la seva constant) a cada intervenció de Sílvia Orriols al Parlament de Catalunya, queda clar que el temps dels titellaires s'està acabant. La gent ja ha vist els fils que mouen les figures a la finestreta de la mentida i ja no els fan cap gràcia: més aviat el contrari. Els discursos de Pujol dels “Escolteu! escolteu! Hem aconseguit això! Què s’han pensat! Nosaltres els posarem a lloc!” ja no se’ls creu ningú perquè tothom que repassi els discursos de Pujol veurà clarament que no contenen cap estratègia política de veritat ni cap intenció de lluitar contra l’opressió ni l‘espoli fiscal de veres, ni cap tecnicisme real per fer avançar la Nació: només filfa, que diu Mas. Només eren discursos de fer riure la concurrència amb alguna ironia lamentable, de carallotades i de tocar la fibra i res més perquè l’aplaudissin i prou. I d’això va viure 23 anys amb governs manipuladors, excepte d'honorables excepcions de consellers i alts càrrecs que creien de veritat en el país i que es van acabar retirant dignament i van dir adéu al pallasso principal i mai més no s’han embolicat en tals despropòsits.

■ Pujol, el seu clan i els seus fills polítics ja són part d'un passat que el país vol enterrar per poder respirar d’una vegada i després de 614 anys d’embolats i mentides, per molt que aquests xitxarel·los insisteixin en l’autonomisme del 1714 (que no era més que això) i del pobre Prat de la Riba (que va demanar permís a Espanya, naturalment, per unir administrativament quatre diputacions espanyoles amb seu a Catalunya) i ho hagin portat a la farsa ad nauseam per precisament enlairar el nan de General Mitre perquè si el comparaven amb el gran Pau Claris, el paper de l’auca que li tocava fer era el del botifler certificat.

■ La llibertat de Catalunya només és possible si som capaços de dir-nos la veritat a la cara i d'actuar en conseqüència, sense esperar que cap patriarca ens doni el seu vistiplau. El futur és nostre si tenim el coratge de reclamar-lo i de fer-lo nostre de ple dret, sense demanar permís a res ni a ningú.