Perinno Lligams

Orientar-se bé per no equivocar la carrera Santi Capellera i Rabassó *periodista Q uè se’n ha fet d’aquell curs d’orientació universitària (COU) que es cursava fa uns anys després del batxillerat? Servia pel que realment es va crear? La resposta no és simple. El nom del curs, com a mínim, estava ben trobat, però l’orientació preuniversitària mai no s’ha pogut assegurar amb cap tècnica d’orientació ni imposat per cap llei. La queixa, estesa socialment, que els alumnes dels primers cursos universitaris molts cops erren les seves eleccions i no triomfen en les carreres escollides no és, ni de bon tros, nova. Orientar-se és saber on som i on volem anar, és cercar l’est, l’orient –nosaltres preferim dir-ne que tenim un nord, és el mateix. Els nostres joves de 18 anys, professionalment no estan orientats malgrat hi hagi una bona tutoria i una família conseqüent darrere d’ells. En els darrers 25 anys han estat diverses les lleis orgàniques que han parlat de l’orientació com una competència i...

Mikimoto i els "Pieds Noirs" menorquins Santi Capellera i Rabassó*periodista C ada dimarts tots el teleespectadors de l’àmbit lingüístic català, és a dir dels territoris del Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i el Principat d’Andorra, tenen el privilegi de poder gaudir d’un programa emès per la Televisió de Catalunya, que presentat pel periodista i showman, Miquel Calçada i Olivella, més conegut per Mikimoto, explica les curiositats de països on les dificultats diverses són el seu gran exponent. "Afers exteriors" se’n va a descobrir món per acostar-lo als teleespectadors de parla catalana. La majoria de destinacions escollides en aquesta nova etapa comparteixen una peculiaritat: són països conflictius, marcats per la misèria, la dictadura, les desigualtats socials, la violència o el colonialisme. Per dir-ho d'una altra manera, són països on la gent no sol anar de vacances. Cito aquest espai televisiu perquè en una segona part ...

De líders i espantaocells... Santi Capellera i Rabassó *periodista No és gens fàcil, no es pensin, guanyar el lloc i el títol. Ser líder representa haver arribat al màxim, i no tothom pot dir que això li ha estat atorgat pel cel. O se n’és, o no se n’és, malgrat disfresses múltiples i infructuosos intents. Així de simple. Però si se n’és, ja se sap que la persona elegida serà pertot qüestionada, sovint criticada, a més de posada en dubte per tota i cadascuna de les accions –de propia voluntat- que vagi portant a terme en el cercle on aquestes es desenvolupin. Per això fins i tot els seus enemics més acèrrims els respecten. El líder sempre és respectat, fins i tot pel fals adul·lador que, a la mínima, intentarà clavar-li una daga per l’esquena. Aquest fet el veritable líder el coneix. I en això Menorca no és pas diferent d’altres indrets d’aquest nostre llogarret global. Un líder d’entrada ha de tenir les actituds -i aptituds- que generalment, els que intenten ser-ho sense tenir els atr...

Europa desfila de nou cap a la dreta Santi Capellera i Rabassó *periodista L a definició de dretes i esquerres en els països industrials més avançats només resulta precisa si es fa en funció de l'etiqueta del rival. Si es passés a un examen de programes i doctrines seria impossible trobar un denominador comú als partits de dretes i als d'esquerres. Així, per exemple, la CDU alemanya va ser liberal o neoliberal, només en els primers anys de la postguerra. I des de fa bastants decennis intenta ocupar un centre que podria definir-se com a socialdemòcrata amb retocs liberals; és a dir, un centre perfectament reversible. A França, Sarkozy té rampells conservadors sobre un programa de govern que signarien sense dolor els socialdemòcrates alemanys; a Bèlgica les urnes es decideixen per raons de política ètnica –encara que no es confessi–; a Polònia la dreta ha triomfat pel seu radicalisme ultramontà i anticomunista; en els Països Bàltics els programes dels governs conservadors els ass...

Quin personatge en Heideger. Podia dir tant que "La mort es la possibilitat de l'absoluta impossibilitat del «ser-hi»", com que "la llengua és la càtedra de l'ànima". La primera afirmació desembossa la mort com la possibilitat més peculiar, irreferent i irrebassable, i que aquesta, en tant que tal, és d'una assenyalada imminència. La segona només fa que afirmar que l'ànima existeix a través de la llengua, fent d'aquesta el màxim referent de la creença en aquest cos imaginari. Només em queda el dubte si el místic alemany crèia que l'ànima era quelcom etèric que després de la mort romanava, o en canvi era un instrument de cordes vocals que moria en si mateixa amb la desaparició del cos. Potser la resposta a aquesta meva ignorància és a la "saviesa" de la seva mirada...; ell potser no se les preguntava aquestes banalitats...ja podria ser ja!.

El nacionalisme japonès, espasa de l'imperialisme Santi Capellera i Rabassó *periodista E l modern nacionalisme japonès es recolza en la seva noció d'imperi –d'imperialisme, caldria dir–, sobretot arran de les invasions de Corea i Taiwan al segle XIX, però va créixer i es va consolidar amb l'establiment del règim militar dels anys trenta del segle XX. En un moment determinat del 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, s'estableix al Japó l'anomenat govern Meijí, que fa passar a aquell país de l'Edat Mitjana a la societat capitalista de cop, i que veu en la guerra grans possibilitats de territoris i mercats. El govern Meijí també va exercir un fort control sobre les religions dels habitants del país. Durant el període Edo hi havia tres religions: el xintoisme, el budisme i el confucianisme (el cristianisme estava estrictament prohibit pel Bakufu, el govern Tokugawa). Importats de la Xina els segles VII i XVI, budisme i confucianisme es van assimilar al x...

Q uina tristesa interior sento davant aquest espectacle dantesc que els meus ulls contemplen. Vaig poder veure fa pocs mesos les conseqüències de l'atemptat de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, a Madrid, dues hores després que aquest s'hagués esdevingut i, sincerament i sense voler-li treure importància, allò semblava una maqueta al costat de la monstruositat que es pot divisar aquí pels quatre cantons. La imatge n'és una petita mostra. Fa quasi 40 anys que aquesta ciutat (que havia estat moderna i amb tota mena de serveis; meravellosa, que per això l'anomenaven la Perla de l'Orient Mitjà -i al Líban el país dels cedres-) pateix els atacs quasi ininterromputs per part de totes les faccions que participen en aquest grotesc, lamentable i rocambolesc conflicte de la regió. Els arbres encara romanen a la majoria d'indrets del país: bellissims. Però dissortadament, la ciutat que un dia va mereixer aquest preciós denominador, ha deixat de tenir tota connotac...