Perinno Lligams

El Pla franquista versus el Pla geni literari Santi Capellera i Rabassó*periodista S í, jo crec que en el decurs de la història, i paral·lelament, van existir dos Josep Pla. O si més no hi va haver dos personalitats ben diferenciades dins el mateix personatge, sovint confós amb ell mateix i amb l’entorn. Sovint penedit dels mals que havia reportat al seu poble, Catalunya, i dels que sempre se’n va avergonyir una vegada conscient de la gravetat dels seus actes. Però reitero per enèsima vegada, i ja ho he fet en aquestes mateixes pàgines, que el Pla intel·lectual, el geni i l’escriptor grafòman incansable, no té res a veure amb aquell Pla mesquí i servil que durant un espai de temps, prou curt com per oblidar-lo però prou llarg com per què hagués perjudicat seriosament i greument molts altres catalans, arran dels seus actes reprovables al servei de l’espionatge franquista, i també feixista alemany. Aquest és un fet imperdonable i absolutament condemnable, però Pla no va ser solament un i...

El Secret dels secrets, fins i tot electorals Santi Capellera i Rabassó*periodista Ú ltimament ha causat un gran impacte un llibre anomenat El Secret (The Secret en anglès) , així com la pel·lícula documental basada en aquest llibre de l’escriptora australiana Rhonda Byrne. L’autora del llibre proclama que des dels començaments de la humanitat, existeix un secret que a l’antiguitat ja va ser posseït per molt pocs privilegiats, i més tard per personatges il·lustres com ara Plató, Newton, Carnegie, Beethoven, Shakespeare, Einstein, i alguns altres. Sembla ser que aquest secret és la clau per aconseguir l’èxit en totes i cadascuna de lesa àrees de la vida: salut, feina, amor família, riquesa, espiritualitat etc Byrne també assegura que a través de la lectura i la posada en pràctica del coneixement impartit a través del llibre i el documental, la vida de les persones canviarà de manera radical. L’autora assegura que amb les seves especulacions posa a l’abast de tota la humanitat aquest sec...

Rajoy, vés per on, és el gran defensor de l’anglès Santi Capellera i Rabassó*periodista L ’argument que ha llançat el líder del PP, en una actitud simètrica a la dels jacobins del PSOE com en Bono i altres elements corrosius, que en aquests temes mantenen actituds clòniques, barroers els uns i sibil•lins els altres, és que davant de l’ús generalitzat de l’anglès arreu del món i del seu coneixement imprescindible, cal fer-se forts en l’anglès com a eina de comunicació universal, conjuntament amb el denominat idioma común de los españoles, és a dir, el castellà i prou. La resta, ja que no ha de fer-se servir més que al clos pairal –que diria en Foix– no mereix més atenció que la que s’ha de donar a les rèmores folklòriques i sentimentals. Com el mateix Rajoy fa respecte al seu gallec natal. Com les grans famílies de la burgesia barcelonina o del funcionariat recalcitrant que durant molts anys han mantingut amb l’exemple el principi segons el qual el català, que fins i tot fa gràcia, s’ha...

Els objectius dels partits i els de la democràcia Santi Capellera i Rabassó*periodista A la Grècia antiga, el gran historiador Tucídides va escriure, fa més de dos mil anys i en referir-se a les conseqüències de la guerra del Peloponès, aquesta reflexió: “més encara, els vincles de la sang eren menys forts que els lligams del partit, ja que aquest inspirava una audàcia sense reserves; perquè la finalitat d’aquestes associacions no era un benefici en conformitat amb les lleis vigents, sinó la satisfacció de la cobejança al marge d’elles”. En aquest sentit, algú que observés la situació actual dels partits a l’estat espanyol podria pensar que les coses no han canviat gaire en tot aquest temps. I si ens decidíssim a llegir l’extraordinari llibre El mundo clásico. La epopeya de Grecia y Roma, de Robin Lane Fox, catedràtic d’història antiga a la Universitat d’Oxford, publicat en edició castellana el maig del 2007, ens adonaríem de les trifulgues constants de bona part de la classe polític...

No es pot frivolitzar davant el perill d’atemptats Santi Capellera i Rabassó*periodista E l passat dissabte dia 19 de gener hauria pogut esdevenir una nova data sanguinolenta per al nostre record, si no s’hagués interromput a temps el pla d’uns presumptes terroristes islamistes a Barcelona. Només la sort, i la guàrdia civil que n’estava al corrent a través de les investigacions que feia temps que portava a terme, van impedir que tal acte de terrorisme, que hagués pogut portar greus conseqüències en víctimes i danys materials, es fes realitat a la capital catalana. En qualsevol ciutat del món, després de conèixer-se un extrem tan greu es detectaria immediatament un intens moviment de forces de seguretat al voltant dels mitjans de transport públics, però en canvi a Barcelona l’alcalde Hereu afirma que no té constància de cap requeriment d’extremar les mesures de seguretat per part del govern de la Generalitat ni del de l’estat, malgrat que els investig...

La polèmica lletra de l’himne deslletrat Santi Capellera i Rabassó*periodista L a lletra proposada de l’himne d’Espanya de moment ha quedat desestimada. Esportistes d’elit i cantants lírics de primera línia com el tenor Plàcido Domingo –pròxim al Partit Popular- s’han negat a acceptar-la i a cantar-la per carrinclona i poc consistent. Si els promotors de posar lletra a l’himne espanyol pensen que, si la seva iniciativa prospera, els ciutadans ens sentirem més espanyols, s’equivoquen de ple. Per què doncs no deixen en pau aquest himne que ni té lletra ni l’ha tinguda mai? I arran d’això m’endinso en una altra qüestió que potser és la veritable espoleta i fonament d’aquest propòsit, i que jo diria que està més que preparat com a estratègia política que no pas com altra cosa. En plena precampanya electoral el Comité Olímpico Español y la Sociedad General de Autores y Editores s’han entestat a introduir un nou element més que patriòtic i tan significativament fet a la mida dels interessos ...

Ens fa canviar d’humor sovint la democràcia? Santi Capellera i Rabassó*periodista S eria ingenu –per no dir absolutament pretensiós– pensar que es pot arribar a tenir la resposta definitiva a una de les qüestions que han suscitat més debat i més controvèrsies entre els politòlegs i els estudiosos i redactors de la teoria política contemporània. I la qüestió es pot abordar, entre altres coses, amb les preguntes, Què és una democràcia? i Ens fa canviar d’humor sovint en el pla personal aquest sistema polític? La proximitat d’unes noves eleccions generals sempre és una bona ocasió per anar una mica més enllà del debat polític del dia a dia, i reflexionar –malgrat que sigui a grans trets i en un petit espai com aquest– sobre el que podem entendre avui per democràcia, cosa potser també pretensiosa per la meva part. Començaré per dir que no crec que es pugui afirmar, per exemple, que la democràcia és el sistema polític que millor s’escau a la idea de procés. És a dir, un sistema capaç d’ad...