La meva aportació a la proposta de Collboni d'instal·lar supermercats públics amb els greuges i problemes afegits que aquest fet podria generar

 

Alternativa als supermercats públics perquè no siguin pocs, llunyans i deslleials

En una ciutat de més d'1,6 milions d'habitants, projectar una xarxa inicial de només cinc establiments és, per definició, una mesura clarament insuficient

La inflació alimentària dels darrers anys ha colpejat amb duresa les economies domèstiques de milers de famílies. Davant d'aquesta realitat incontestables, l'Ajuntament de Barcelona ha mogut fitxa anunciant la creació d'una xarxa de supermercats públics amb la promesa d'oferir un cistell de productes bàsics un 30% més barat que els establiments convencionals. La mesura, inspirada en un projecte pilot de Nova York i gestionada a través d'entitats del Tercer Sector, neix amb una clara voluntat social. Tanmateix, quan s'analitzen la lletra petita, el calendari i el disseny logístic de la proposta, s'evidencien diversos defectes estructurals que amenacen de convertir-la en una iniciativa ineficient: les botigues només seran a la capital de Catalunya (amb un greuge comparatiu importantíssim amb la resta del país), seran poques, estaran lluny de la majoria de qui les necessita i generaran un greuge de competència deslleial amb els mercats i el comerç de barri.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-9-26

1. Un model d’ajuts directes sense noves infraestructures

■ Davant d'aquest escenari, cal preguntar-se si la solució a la precarietat econòmica passa necessàriament perquè l'administració pública es transformi en botiguera. Existeix una alternativa molt més eficient, justa i immediata que no requereix aixecar infraestructures paral·leles ni assumir tasques de distribució logística que el sector privat ja resol a la perfecció.

■ Es tracta d'un model d'ajuda directa i progressiva basat en la renda de la persona, articulat a través de la xarxa de supermercats ja existent i incentivat mitjançant la col·laboració pública i privada. Un sistema inspirat en el copagament farmacèutic que eliminaria l'estigma, l'exclusió geogràfica i la ineficàcia dels recursos públics.

2. Els tres pecats originals del model municipal: pocs establiments, llunyans i deslleials

■ El pla presentat pel consistori barceloní neix amb limitacions evidents de cobertura. En una ciutat de més d'1,6 milions d'habitants, projectar una xarxa inicial de només cinc establiments és, per definició, una mesura clarament insuficient. El caràcter de "projecte pilot" aboca la iniciativa a la insignificança estadística davant del gruix de la població que pateix per arribar a final de mes. Quan la necessitat és estructural i generalitzada, una resposta fragmentada i quirúrgica esdevé un mer gest simbòlic.

■ A aquesta falta d'escala s'hi suma el problema de la distància física. L'Ajuntament de Barcelona ha decidit vincular la ubicació d'aquestes botigues a la vulnerabilitat del territori, fixant la primera obertura per a l'any 2027 al barri de la Marina del Prat Vermell. Tot i que és lloable atendre les necessitats d'aquestes zones, aquest criteri oblida per complet el fenomen de la "pobresa oculta". Una persona gran amb una pensió mínima de viudetat de 800 euros o un treballador amb un sou de 1.300 euros que n'ha de destinar 800 de mitjana al lloguer d'un pis no viuen exclusivament als barris perifèrics.

■ Hi ha milers de ciutadans en situació de vulnerabilitat financera severa residint a les Corts, a Sants, a l'Eixample o a Sarrià. Per a tots ells, haver d'agafar dos autobusos o el metro per anar a comprar el llet i l'oli a l'altre extrem de la ciutat converteix el preuat estalvi del 30% en una utopia totalment impracticable. El codi postal no hauria de determinar el dret a menjar de forma assequible.

■ Finalment, la construcció de supermercats públics topa frontalment amb la supervivència del teixit comercial local. Els mercats municipals i les petites botigues de barri porten dècades actuant com el veritable pulmó de la cohesió social de Barcelona. Introduir un actor públic que rebenta els preus de mercat gràcies a la subvenció institucional de locals, subministraments i personal és la definició de manual de la competència deslleial. En lloc de protegir el comerç de proximitat, l'administració esdevé el seu principal competidor, posant en risc milers de llocs de treball autònoms que no poden competir contra el múscul de les arques públiques.

3. Copagament alimentari per nivells de renda com a proposta alternativa

■ L'alternativa no requereix inventar la roda, sinó replicar un model d'èxit plenament consolidat a les nostres farmàcies: el sistema de recepta electrònica i copagament progressiu de la Seguretat Social. Tothom entén i accepta que, en funció dels seus ingressos o la seva condició de pensionista, una persona pagui el 0%, el 10%, el 40% o el 50% d'un medicament a qualsevol farmàcia de Catalunya. La targeta sanitària conté un codi de l'Institut Català de la Salut que automatitza aquest descompte a l'instant de pagar a la caixa.

■ Per què no aplicar exactament el mateix principi al cistell de la compra? L'administració pública podria avaluar les dades de renda reals de la ciutadania a través de l'Agència Tributària i la Seguretat Social (AEAT). A partir d'aquí, s'expediria un carnet de perceptor —o un codi digital integrat a l'aplicació mòbil municipal— que classifiqués els beneficiaris en diferents nivells (A, B, C, D o E) segons la seva capacitat econòmica real certificada per Hisenda. Que hi pot haver persones que justifiquin poc i en negre guanyin més? Sí, però el greuge passa ara igualment, oi? Potser cal invertir en ajustar més les inspeccions tributàries antifrau en comptes d’en locals comercials, aleshores.

■ Mitjançant convenis de col·laboració amb les grans cadenes de distribució que ja operen a tots els racons de la ciutat i al país (com per exemple Mercadona, Consum, Caprabo, Condis o Bonpreu i altres), aquests descomptes s'aplicarien directament a la línia de caixes en una llista de productes bàsics homologats. D'aquesta manera —i en el cas de Barcelona—, el ciutadà de les Corts, el de Sants o el de Nou Barris compraria al supermercat habitual del seu carrer, i el descompte que li correspon pel seu nivell de renda es restaria del tiquet de forma totalment automàtica. El supermercat privat facturaria posteriorment a l'Ajuntament la diferència dels descomptes aplicats.

4. Eficiència econòmica, inserció real i integració social

■ Els avantatges d'implementar un sistema de descompte progressiu en lloc de muntar una cadena pública de botigues són aclaparadors des de qualsevol punt de vista tècnic i econòmic:

• Justícia distributiva real: L'ajuda pública deixa d'anar lligada a la geografia i passa a centrar-se en les persones. S'atén de manera directa la pobresa oculta dels barris benestants sense haver de desplaçar ningú. Cada euro públic es destina exclusivament a qui realment ho necessita.
• Eficiència pressupostària absoluta: L'Ajuntament es descarrega de tota la feixuga i caríssima estructura logística. No cal gastar milions d'euros en lloguers o compres de locals, reformes integrals, assegurances, manteniment de cambres frigorífiques, ni assumir les pèrdues econòmiques derivades del malbaratament de productes frescos caducats. Tot el pressupost disponible es tradueix en ajudes netes directes al cistell de la compra del ciutadà.
• Inserció laboral en el mercat ordinari: Un dels arguments de l'Ajuntament de Barcelona per justificar el seu model és l'ús d'aquests supermercats com a escoles d'inserció laboral per a col·lectius vulnerables gestionats per ONGs. La proposta alternativa millora aquest objectiu d'arrel: l'administració pot oferir bonificacions fiscals significatives en impostos locals (com l'IBI o l'IAE) a les cadenes privades a canvi que contractin directament persones en situació d'atur cronificat o risc d'exclusió. Treballar a la caixa o al magatzem d'un establiment de referència proporciona una experiència en el mercat laboral ordinari molt més valuosa i amb més perspectives de continuïtat que fer-ho en un entorn assistencial artificial.
• Desaparició de l'estigma social: Anar a comprar a un establiment etiquetat oficialment com el "supermercat per a vulnerables" de l'Ajuntament pot generar una lògica barrera psicològica i de dignitat per a moltes persones. En canvi, el model de descompte mitjançant una targeta o un codi QR a la caixa del supermercat habitual és un acte totalment invisible. El client fa la cua i paga com qualsevol altre veí, protegint el seu dret a la intimitat.

5. El mur de la rendibilitat electoral i els complexos ideològics

■ Si un model basat en la col·laboració pública i privada i el descompte per renda és tan evidentment superior en eficiència, abast i equitat, per què els representants polítics prefereixen assumir el costós repte de convertir-se en empresaris de l'alimentació? La resposta es troba en les dinàmiques pròpies de la comunicació política i en determinats mantres ideològics, fets que una gran majoria de la ciutadania coneix.

■ En la política contemporània, condicionada per mandats curts de quatre anys, allò que no es veu físicament a peu de carrer sovint es considera irrellevant des del punt de vista de la rendibilitat electoral. Una aplicació mòbil que descompta tres euros en un pack de llet a la caixa d'un operador privat és una política pública excel·lent, però és completament invisible per als mitjans de comunicació i per a la ciutadania general. Contrariament, inaugurar un local físic amb un logotip municipal de grans dimensions, tallar la cinta davant de les càmeres i penjar un cartell que resumeixi l'acció de govern aporta un impacte visual immediat i fàcilment capitalitzable en vots. Oi? El totxo i la foto mantenen un pes desmesurat en el disseny de les estratègies públiques.

■ Així mateix, hi ha una evident resistència ideològica en certs sectors a admetre que el teixit empresarial privat pot ser el millor aliat de les polítiques socials. Existeix el prejudici que qualsevol conveni amb grans cadenes de supermercats equival a desviar diners públics per engreixar beneficis corporatius, i per això la majoria de vegades s’opta des de les mateixes administracions per crear estructures burocràtiques pròpies encara que siguin més petites, cares i menys eficaces.

■ Ni el país ni la seva capital, Barcelona, no necessiten reduir cap mena de comerç —cap, com insinuen els xenòfobs d’Aliança Catalana, VOX i les seves claques de josepmaries sociovergents i franquistes en referència als establiments dels pakistanesos; que s’emportin els guanys allà on vulguin, o és que això mateix no ho fan els xinesos, els sudamericans i la resta d’estrangers que tenen negocis o treballen al país?—, ni tampoc necessita que el seu Ajuntament obri botigues que arribaran tard i a pocs llocs. El que necessitem els catalans és que els recursos públics s'utilitzin amb la màxima eficiència econòmica. Un sistema de descompte progressiu basat en la renda de cada llar, que aprofiti la capil·laritat i el múscul dels supermercats que ja tenim sota de casa, és l'única via real per aconseguir que el dret a un cistell de la compra assequible no depengui mai més del barri on es visqui.

En fi, aquest és el parer i la idea que aporta el Santi Capellera, periodista, patriota i sempre combatiu, a qui mai no li sap cap greu reconèixer les pròpies errades, que els que no són de la seva corda fan coses ben fetes i que “els de casa” ho poden arribar a fer tan malament com els pitjors. Per això vaig triar el periodisme i no la política, sortosament. A veure si els apoltronats recullen el meu testimoni. Estigueu bonets!