El terme país retòric representa l'enteniment entre grups humans (publicat al Menorca, a Es Diari Digital i a Opinió Nacional el 30-12-07).
El gran referent comú comença al país retòric Santi Capellera i Rabassó*periodista E xisteix una important anàlisi filosòfica feta a partir de À la recherche du temps perdu, la magna obra literària -més reconeguda i citada a les facultats i fòrums acadèmics que no pas llegida- de Marcel Proust. Es tracta d’un assaig que Vincent Descombres va publicar fa gairebé dues dècades i que s’anomena Proust: philosophie du roman. De les moltes idees que conté, n'hi ha una que, indirectament, potser dóna pistes per comprendre millor el lideratge polític dels que ens intenten liderar o ens lideren, ja sigui personal o col•lectiu. Això succeeix quan aquest redactat cita Françoise, la vella criada que, emigrada a París, continua penjada del món de Combray, perquè és d’allà que conserva la manera de parlar i, sobretot, la manera de veure el món i els seus punts de vista envers la totalitat de les coses. D’això, algú n’ha dit el país retòric, que es referiria a aquell grup humà que reuneix la doble...