Per saber qui és David Raventós cal començar per la seva aliança amb el subhaster Santiago Royuela, activista ultradretà i franquista declarat

 

Qui és David Raventós?

Publico aquest article gairebé en paral·lel —tot i que de manera independent— a la querella criminal que presentaré conjuntament amb set persones agreujades més contra David Raventós per un presumpte delicte continuat de calúmnies, injúries, coaccions i assetjament, fets perpetrats per aquest personatge socialment i políticament irrellevant que fa anys que vomita en públic mentides i desinformació sense fre i contra tothom i sense que, de moment, cap instància li hagi parat els peus.

Les vuit persones que presentarem aquesta denúncia conjunta —funcionaris, polítics, periodistes, empresaris, juristes i terapeutes— no pretenem emmordassar cap opinió ni ningú sinó que es deixi d’utilitzar la mentida sistemàtica, la difamació sense proves clares i l’amenaça com a mètode polític.

El CNI pot ser espanyol, amb les rèmores que això representa, però diria que, si el CNI es volgués carregar algú —com passa a les pelis de la CIA que deu veure Raventós i que el deuen incentivar a fer cartetes a Donald Trump (que ja ha rebut, diu...) o rumia com entrar al Consolat dels EUA a Barcelona a explicar al soldat de la porta que ell és el català elegit (LOL!)—, el CNI no ho faria de manera salsitxera amb un sicari (que després haurien d'eliminar, clar) conduint de manera diabòlica una bici del BicingBCN. Històries de Matrix a banda, poso fil a l’agulla per descriure una mica tal colós, doncs  

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 29-8-26

1. Conspiracions, deliris i difamacions indiscriminades

■ Hi ha personatges que, per la manera com es projecten, acaben convertint-se en una distorsió del debat públic. No perquè tinguin una ideologia concreta, sinó perquè la vesteixen amb conspiracions, deliris i difamacions que no tenen res a veure amb la política real. David Raventós és un d’aquests casos. Se sap que ha enredat molta gent intentant vendre’ls motos sense rodes ni carburador. I se sap que molts pobres esperançats li han comprat La Mentida, i mai millor dit. El seu discurs no és una proposta: és una intoxicació en tota regla. No és una alternativa: és una caricatura. I no és una contribució al país: és un problema comunicatiu que s’ha anat inflant fins a convertir-se en un ecosistema de desinformació que barreja ultradreta, pseudociència, bots, difamacions i un messianisme que només serveix per manipular seguidors vulnerables.

■  Per entendre el fenomen Raventós cal començar per les companyies que ha escollit. No és un detall menor: és la clau de tot. La seva aliança amb el subhaster Santiago Royuela, activista ultradretà i franquista declarat, és pública i reiterada. Royuela manté un bust de Franco al seu despatx, i ha dedicat anys a difondre el famós “Informe Royuela”, una trama delirant que acusa centenars de persones —jutges, fiscals, metges, polítics— d’assassinats organitzats. Una conspiració tan desmesurada que, en qualsevol redacció seriosa, només genera incredulitat. Raventós no només l’ha amplificat: l’ha convertit en pilar del seu relat cacofònic. Quan un activista (suposadament independentista, cosa la qual aquest redactor dubta absolutament de Raventós) es vincula a un franquista conspiranoic, el problema no té res a veure amb la ideologia: és estructural. És un senyal inequívoc que el seu discurs no forma part de la política, sinó de la necessitat de crear un enemic omnipresent que justifiqui qualsevol deliri.

2. Lluís Botinas: negacionista de la SIDA, antivacunes i cap de la serp

■ La segona peça del seu ecosistema és el ja finat Lluís Botinas, personatge que fou difusor de teories antivacunes, negacionista de la SIDA i vinculat a entorns terraplanistes. Botinas ha estat expulsat de qualsevol espai científic mínimament seriós, però Raventós l’ha presentat com a “font alternativa” i “veu silenciada”. Com la seva, segons ell. El cert és que, tocant de peus a terra, a ningú amb una mica de cara i ulls l’importa un rave aquest personatge nefast de la tragicomèdia de l’esperpent.

■ Quan un (suposat) activista polític dona credibilitat a un negacionista de la SIDA, el problema no és de discrepància: és de rigor. I el rigor, en el cas de Raventós, és inexistent. El seu discurs es construeix sobre la base que tot el que és oficial és mentida, i tot el marginal és veritat. És la inversió perfecta de la realitat: una estructura mental retorçada que necessita constantment fonts extravagants per mantenir viva la narrativa conspirativa.

■ Aquestes aliances no són casuals. Formen part d’un patró que es repeteix en tots els seus vídeos, directes i publicacions. Raventós ha imputat de manera indirecta assassinats a metges, sanitaris, policies i institucions sense cap prova. Ha convertit accidents de bicicleta en operacions d’Estat. Ha insinuat que la mort de Muriel Casals no va ser un accident sinó una maniobra oculta de les clavegueres: pobra Muriel, jo, que personalment la coneixia molt bé, puc assegurar que fora dels seus desitjos genuïns de llibertat per Catalunya (com els meus o els de qualsevol altre català independentista) no hi posava més pa que formatge. Matar Muriel Casals? Per a què? Cal tenir una ment pertorbada per intentar aprofitar-se de la mort d’una bona persona per plantejar dilemes conspiranoics.

■ Raventós ha assenyalat periodistes, activistes i polítics com a “traïdors”, “col·laboracionistes” o “agents infiltrats” simplement per no comprar-li el relat. Tot això configura un patró que la literatura especialitzada identifica com a deliri conspiratiu: una narrativa de persecució universal que es retroalimenta constantment i que necessita enemics nous per mantenir-se viva. Aquell pobre home que aspirava al reconeixement que ningú no li donava per raons òbvies, i que inicia una trama per fer-se l’important i la víctima basada en les seves imaginacions malaltisses. Aquell fatu fatxenda que tothom es treu del damunt: clar i català. Pobre home.

■ El cas de Muriel Casals és especialment revelador. Ho reitero: convertir la mort d’una figura respectada en una conspiració és una línia que la majoria de persones no creuaria mai. Raventós sí. I ho fa amb la mateixa naturalitat amb què acusa metges d’homicidi o polítics de formar part d’una trama global. No hi ha límits. No hi ha prudència. No hi ha respecte. Només hi ha la necessitat de mantenir viu un relat que depèn de la idea que tot és mentida excepte ell. Aquesta és la base del seu discurs: la infal·libilitat. I la infal·libilitat és incompatible amb la política democràtica (us recomano llegir els sucosos comentaris de Racó Català de l'enllaç).

3. Raventós: antisemita de llibre

■ A tot això s’hi suma un element que fa el fenomen Raventós encara més perillós: el discurs antisemita disfressat d’antisionisme. El “sionisme” aplicat a Sílvia Orriols (no pas santa de la meva devoció) o aplicat a qualsevol altre afí al nacionalisme jueu, és la taca universal imperdonable que denuncien els nazis i els franquistes més acèrrims. Sota l’etiqueta “antisionista”, Raventós reprodueix clixés antisemites contemporanis: conspiracions globals, manipulació de fets històrics, simplificació maniquea de conflictes complexos. És un discurs que no analitza: acusa. No contextualitza: assenyala. No explica: insinua. I ho fa amb una seguretat que, per a qui no té eines per contrastar informació, pot semblar convicció. Però la convicció no és la veritat. I la veritat no necessita conspiracions.

3. “Només jo puc fer la independència: adoreu-me”

■  El seu relat també incorpora un element messiànic que és característic de lideratges sectaris. Raventós es presenta com “l’únic” que farà la independència, com si un país de vuit milions de persones depengués d’un sol individu. Aquesta retòrica crea un “nosaltres contra el món”, alimenta la idea que tothom menteix excepte ell, i converteix qualsevol crítica en prova de persecució. És una estratègia emocional, no política. I és profundament manipuladora. Quan un líder diu que ell és l’únic que pot salvar el país, l'afirmació no és ideològica: és psicològica. I en això, veieu, Raventós no té l’exclusiva a Catalunya. Recordeu el “SALVEM”? Doncs, això.  

■ Aquest messianisme té conseqüències visibles. El seu entorn digital és ple de bots, avatars i perfils falsos que difamen sistemàticament i violenta qualsevol veu crítica. I no solament les que creuen converses amb tals falsos perfils sinó que aquests van recercant qui diu el contrari de les tesis d’aquest suposat advocat per atacar-lo a discreció i de la forma més barroera i mal educada. No és opinió: és una pràctica observable. Quan algú qüestiona Raventós, apareixen perfils nous que insulten, acusen, difamen i amplifiquen el relat conspiratiu. I fa molta pena i fàstic perquè és un patró que es repeteix. I és un patró que no té res a veure amb la política democràtica, i encara menys amb les aspiracions nacionals de Catalunya, que empastifa i deixa a l’alçada de les sabates. És propaganda emocional. És intoxicació. És soroll organitzat. I en aquesta gran demagògia, observeu de nou: Raventós tampoc no en té l’exclusiva. I tornem al “SALVEM”. Al #SalvemCatalunya!

■ El resultat de tot plegat conforma un personatge que no aporta res al debat públic. No té projecte polític real. No té propostes viables. No construeix res. Només destrueix reputacions i alimenta un relat que, en lloc d’apropar la independència, la converteix en una caricatura. La seva aportació no és política: és tòxica. I el seu impacte no és ideològic: és socialment perillós. Perquè quan la política es converteix en teatre amb figurants dolents, qui perd és el país. I qui ho empesta tot és la mala interpretació i els mals actors que, lluny d’aportar, erosionen.

■ El fenomen Raventós no és una anècdota. És un símptoma de com la desinformació pot infiltrar-se en espais polítics vulnerables. Un símptoma de com la pseudociència pot disfressar-se de dissidència. Un símptoma de com la ultradreta (perquè aquest personatge sí que és ultradreta i no només feixista) pot infiltrar-se en discursos que, en teoria, haurien de ser progressistes. I un símptoma de com un pseudolíder sense rigor pot convertir-se en referent per a persones —més febles i manipulables que menys— que busquen respostes simples a problemes complexos.

4. Orriols vs Raventós: la cara A i la B dels perfectes falsaris enganya badocs

■ Aquest article només vol ser una radiografia del que, personalment, he patit en pròpia carn, greuge que he compartit amb altres persones. I per aquest motiu presentem la querella criminal amb proves de tota mena: des de nombrosos talls de veu en vídeos i podcasts a testimonis de primera mà. Si la banda d’Orriols és la cara A dels falsaris, la de Raventós és la B, paradoxalment. Qui és qui? Qui sait! Jo, de moment, aporto una descripció del que és observable, verificable i documentable. Una explicació del perquè la trampa-aberració Raventós no és una proposta política, sinó un problema comunicatiu. 

■ Acabo amb unes darreres afirmacions de gat vell en el context: quan la política es converteix en conspiració, el país fracassa. I és quan el país s’enfonsa que els farsants guanyen. Poltrones i, sobretot, molts diners: ves que la causa final i el perquè de tot plegat no sigui aquesta. Jutgeu per vosaltres mateixos. No els en deixeu passar ni una: que no us intimidin, que no us pressionin, que no us amenacin ni atemoreixin amb el seu clàssic “vindran conseqüències pitjors”, perquè les rates i els fantasmes, ancestralment, viuen gràcies als recursos i a la por dels altres. I viuen força bé, per cert.