Perinno Lligams

Menorca és massa petita per tenir capitals? Santi Capellera i Rabassó*periodista A questa pregunta és una afirmació que em sobta i que veig en forma de titular en diari i que, sincerament, em provoca malestar i confussió i em situa en un context que de cap manera puc acceptar. Menorca és massa petita per alguna cosa concreta? Doncs crec que no, i ho penso de manera fefaient i ho reafirmo. Encara que sobre el mapa la nostra Illa sigui un puntet petit, la terra menorquina és apta per a qualsevol cosa que desitgem la majoria dels seus habitants. Ja sigui una capital insular (que malgrat que no agradi als que no volen acceptar aquesta realitat la té ja avui a tots els efectes) o el que calgui en diferents aspectes del devenir illenc. He viscut durant un any i mig a Ciutadella, i la veritat és que m'hi he trobat sempre fantàsticament. He fet amics i amigues, i vaig a casa seva quan cal, i em conviden a dinar i m'obren les portes de les seves llars. Podria citar molts noms il·lústres...

Una lacra social en expansió anomenada xenofòbia Santi Capellera i Rabassó*periodista O diar per odiar és una reacció que tenen moltes persones en aquest món on ens ha tocat de viure. Bàsicament en els darrers temps es projecten sovint grans dosis d'odi per part d'autòctons de diversos indrets cap als estrangers. “Les métèques”, que diuen els grecs i que tan bé coneixen els francesos. Aquest sentiment excloent es genera en persones que, cregudes que els nouvinguts de fora del seu àmbit geogràfic els arrabassaran els seus actius i els privaran dels “drets” que com a naturals del lloc on viuen tenen, cosa que provoca els lògics conflictes socials en aquest aspecte, sobretot a llocs on els arribats de nou es massifiquen i s'identifiquen cada vegada més amb ells mateixos, els seus costums i les seves respectives cultures importades. Això ha passat sempre, fins i tot en les migracions interiors que, per exemple, en estats com l'espanyol es van donar entre els anys cinquanta ...

La importància de la veritat per a l’individu Santi Capellera i Rabassó*periodista L a filosofia sovint ens omple la vida. Els articles sobre veritats o mentides vistos des del vessant periodístic, mai no arriben a poder donar els punts de vista que tenen de certs i d’humans mirats des de la informació, com els que s’aguaiten dels dels balcons d’on emanen les fonts de la saviesa humana, les dels filòsofs. Perquè l’especulació de l’home per l’home en el teatre social així ho fa possible en cos, cor i ànima quan es tracta de mirar, si es vol dir així, de fora cap endins i no a l’inrevés. Harry G. Frankfurt, professor de filosofia emèrit a la Universitat de Princeton, ha escrit un assaig breu sobre el valor i la importància que té la veritat per a l’individu i la societat "Sobre la verdad" Paidós Contextos 978-84-493-1981-5, i del qual intentaré fer-ne una aproximació periodísticoliterària. Hi ha persones que creuen que la distinció entre el que és veritable i el que és fals no...

Q uan ens endinsem en els contes, de fades o no, en gairebé tots s'hi pot contemplar el color blau, de vegades amb molta boira al davant, amb homes dolents que fan pactes ínics, amb llops disfressats de iaia dolça, amb caputxetes dolentes, perverses i disfressades de si mateixes per enganyar millor. Sempre però, apareix un caçador de boires en el moment oportú que ens ensenya com es fa per esfumar-les, per conjurar-les, per travessar-les. I que després d'aquestes, com si de la pluja es tractés, apareix l'Arc de Sant Martí que ens torna l'esperança del cor i de l'ànima enmig d'aquell conte que, de no haver estat per aquesta eventualitat, anava cap a mal borràs.“A darrera hi ha el blau”, va recordant el caçador de boires durant el camí. I així, gairebé sense adonar-nos-en, arribem a un indret on fins i tot el que no era de color blau és d’un blau més intens. Gairebé com per art de màgia. Altres vegades però, els contes tenen errades tècniques. I després de la boir...

Matías Montañès, l'homenot del formatge Santi Capellera i Rabassó*periodista E ntrevistar cada dia un personatge menorquí o que tingui a veure amb Menorca, representa rebre una dosi molt important de cultura i de maneres i estils de fer illencs. Tinc la sort de poder fer aquesta feina que tant m'agrada i de la que n'estic enamorat, que a més, i ho he dit munió de vegades, m'eniqueix des de tots els aspectes, es mri per on es miri. Fer un programa com Quadrant de Menorca (IB3 Ràdio de sis a set del capvespre) significa gaudir de tots aquests regals que la mateixa feina i el convidat aporten. I jo tinc la sort que això em passi cada dia. Sóc ric en saber, i aquesta realitat em captiva. I ho sóc perquè cada dia afegeixo al meu sarró una nova experiència comunicativa que, precisament, em regala qui entrevisto. Un altre dels convidats destacables de Quadrant de Menorca va ser Matías Montañès, expropietari de l'empresa Industrial Quesera Menorquina, i artífex del naixemen...

El sentiment incontrolable de la presidenta Barceló Santi Capellera i Rabassó*periodista P er Quadrant de Menorca, espai radiofònic que presento i dirigeixo a IB3 Ràdio cada capvespre de sis a set, ja hi han passat gairebé un centenar de convidats. Tots ells, sense excepció, m'han aportat una riquesa cultural i una inyecció de menorquinitat que s'han convertit en lliçons magistrals per a la meva persona, i han donat un valor afegit al programa que vaig començar, ara fa cinc mesos amb tota la meva il·lusió, força i ganes, per l'estimacó que tinc a la meva feina i al mitjà. Però de tots els convidats, qui més m'ha impressionat en la seva manera de respondre, i amb la seva manera de reaccionar davant les preguntes, sovint fetes amb doble sentit, tal com els professionals de la comunicació aprenem a fer a les facultats universitàries pertinents, i després al costat dels professionals de solvència contrastada, ha estat la presidenta del Consell Insular de Menorca, Joana Barc...

T 'he trobat en una badada del temps. Potser no havia de ser, però ha estat per mor de les forces telúriques que m'acompanyen sempre, n'estic segur. Ha estat una escolada entre els universos que han volgut que es donés l'encontre. Et veia venir de lluny entre l'espetegar de les onades de Binisafúller al fons. Venies cap a mi, i no m'ho crèia. Tenia una bena als ulls que només em deixava percebre les malvestats que em perseguien, i el record dels pensaments de problemes de convivències assentimentals en llars compartides, que res tenen a veure amb el meu cor i amb els meus sentiments però que, igualment, generen problemes. I jo que ja tinc prou feina, i encara obro carpetes per arxivar més problemes que només em derroten i m'eclipsen el flux de la positivitat energètica, perquè la meva sensibilitat em traeix sempre. Però finalment la bena ha caigut. Eres tu aquella figura, passejant el teu gos bonic, petit i nerviós, en Paris, que en un moment m'ha fet mo...

Deu anys de música mediterrània amb S'Albaida Santi Capellera i Rabassó*periodista E l diumenge dia 20 d'abril el grup folk menorquí S'Albaida va fer la presentació del seu nou disc "Xalandria" amb motiu dels 10 anys de la seva fundació. La posada de llarg en escena va tenir lloc al marc incomparable del Teatre Princpal de la ciutat maonesa. Un gran escenari que va estar a l'alçada en tots els aspectes, tal com requeria l'ocasió, i que va acollir un públic que va vibrar durant tot el concert. Van ser dues hores que van passar volant perquè hi havia moltes coses per a dir, per ensenyar i per sentir, i perquè i tots i cadascun dels col·laboradors participants en aquest seu darrer treball musical, com per exemple Maria Camps, Marco Mezquida o Eliseo Parra van ser-hi presents i objecte de l'atenció dels components del grup, i de les quatre-centes persones que van omplir el petit Liceu maonès. Les col·laboracions també es van donar in situ, ja que en Dani B...

E lla juga a trobar peces blaves i daurades a la sorra imaginària, mentre passa el seu peu estètic i prim, ni curt ni llarg, amunt i avall per la sorra real de la platja de Sant Tomàs. El ventet suau i càlid d'aquesta primavera que ens bressola li fa volar els cabells clars entre les espatlles i la cara, i amaga de tant en tant els dos ulls verds grisos que il·luminen el seu rostre com si de dos sols paral·lels es tractés. I la seva mirada dolça es perd en l'horitzó, perquè potser mira de buscar-hi algun senyal per reordenar de nou les prioritats que d'ella mateixa se'n desprenen. Els pits impresos a l’arena deixen dues cavitats gairebé perfectes, com si fossin dunes del desert. A hores d'ara encara ha de lliurar treballs de la facultat que encara no ha fet i que ja hauria d'haver donat ja fa dies. Les lectures obligatòries. Les flors grogues i blanques. La moral i la moralina, tot junt. Rebolca el seu cos bru de dalt a baix a la franja on l’aigua i l’arena s’in...

Laments lamentables L es paradoxes sovint són a peu d’escala. D’una escala de qualsevol casa de qualsevol ciutat o poble de la nostra geografia. I l’abús d’algunes persones en emprar les lacres socials més esteses i abominables, com ara els maltractaments domèstics, es posen de manifest, moltes vegades, en exemples com el que cito en aquest relat curt. Aquesta vindria a ser la conversa entre un matrimoni aparentment feliç en la seva vida qüotidiana, el dia en que ella decideix acabar “la felicitat avorrida de la llarga convivència”. En aquest exemple òbviament hi poso més pa que formatge, com sol dir l’amic i mestre Puyal a les retransmissions del futbol a Catalunya Ràdio. Però el cert és que l’aproximació a la realitat de la història, malgrat la seva brevetat per raons òbvies, és del tot versemblant, malgrat que en aquest cas és ficció literària i que utilitzo el meu nom propi per donar vida al personatge del marit, que, casualment és periodista. -Hola, estimada... -Hola, Santi. -Com ...

El valencià i el català, una mateixa llengua Santi Capellera i Rabassó*periodista L a secció lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una definició de valencià per al Diccionari Normatiu Valencià, que referma que es tracta d’una llengua que té dues denominacions: valencià i català. El nom valencià és el que s’ha usat històricament per designar la llengua catalana en el territori del País Valencià, o de la denominada en l'actualitat Comunitat Valenciana, i el nom català és utilitzat al Principat de Catalunya i a les Illes Balears. Es tracta doncs del mateix idioma amb dues denominacions distintes. Però mai (tal com els secessionistes lingüístics, influits generalment per posicions polítiques de caire espanyolista radical han intentat fer veure al llarg dels temps), i malgrat tenir aquestes dues denominacions, ha estat una llengua distinta. En el cas de les Illes Balears això ja queda molt ben definit en l'Estatut d'Autonomia Balear, perquè resa exactam...