Santi Capellera i
Rabassó, periodista i analista / 11-06-2024
■ A
ningú no se li escapa que si el PSC ha guanyat a Catalunya per primera vegada
en la seva història en unes eleccions autonòmiques només ha estat gràcies a un
factor: l'abstencionisme de més d'un milió d'independentistes. Tothom, també
els mateixos guanyadors de tals eleccions autonòmiques de Catalunya i també
“vencedors” en aquestes darreres eleccions europees, és a dir, la Federació
Catalana del PSOE (que finalment s'ha imposat al país fent antropofàgia del finat PSC i de l'essència que a aquest partit catalanista van aportar patriotes com Rafael Campalans, Francesc Layret o Salvador Seguí), sap que si han guanyat a les urnes de
la demarcació autonomista catalana amb molts vots de Ciudadanos ha estat, senzillament, i ho reitero, perquè
un milió d’independentistes ens hem quedat a casa precisament perquè
Puigdemont, Junqueras i la CUP perdessin. Per res més. I que guanyés el PSCOE sense prou votants ni mèrits pel país, només n'ha estat una conseqüència col·lateral.
■ Suposo que no cal recordar que va ser Junts qui va convertir en una mena de plebiscit per sancionar el lideratge absolut de Puigdemont davant el poble de Catalunya (un milió del qual no hem anat a votar justament per això) i mantenir-lo com una regió espanyola després de guanyar un referèndum de manera aclaparadora ara fa set anys. I tampoc que, per falta de vots, han estat els socialistes espanyols del 155 qui n’han sortit reforçats amb el 30,63% dels vots de poc més d’un 30% de catalans.
■
I si després de dues trompades polítiques d’aquesta intensitat encara no
han vist clar que el dit admonitori del poble els assenyala com a grans
traïdors entestats a mantenir les poltrones i paguetes públiques espanyoles
després de la desfeta d’octubre de 2017 amb rentada de mans, funció teatral al
Parlament i tocata i fuga incloses (que Catalunya que depèn de Castella des del
Compromís de Casp i el monarca castellà Trastámara (1412) està acostumada a aguantar-ho tot i ningú no es queixarà de nostra covardia i traïció, devien pensar!), no
és que els independentistes hàgim deixat de ser-ne; és que fa set anys que els
diem que van errats i molt lluny d’osques i ja hem deixat de creure en allò que
promulguen: mentides i subterfugis de qui dia passa any empeny. I aquí cal
incloure-hi ERC i la CUP, òbviament. Perquè ni tan sols el pacte contra natura
de tres partits fins avui barallats i distanciats en els seus objectius
polítics i contra els votants catalans per defensar seguir percebent les pagues
autonòmiques espanyoles a través de l’elecció de Rull com a president de la
mesa del parlament autonòmic, no pot dissimular que els partits processistes
són tots a la picota política, que els catalans ja no creiem en ells i per això
mateix saben que la investidura de l’espanyol espanyolista Illa, guanyador
dels comicis organitzats per Espanya en què una gran part dels catalans no vam
votar, és una possibilitat amb molts enters.
■
Puigdemont i tota la seva colla de capsigranys, que ja sabem que de “principis”
en tenen tants com Groucho Marx, si s’han de salvar de la Legió de la judicatura
espanyola (que, entre altres coses, decideix si aplica la llei d'amnistia
socialista o no) i de les amenaces dels franquistes del PP/VOX, no dubtaran
a abandonar tals principis per passar a donar suport a qui sigui ni a canviar
el seu vot per tal de mantenir les cadires, les paguetes i que la rata
principal que fa set anys que plora (i cobra dividends espanyols) des de “l’exili”
no hagi de trepitjar la presó, ni que sigui la d’atrezzo. I tampoc no ignorem
que, donat el cas, els franquistes espanyols, que fa anys que pateixen síndrome
d’abstinència de poder i de remenar calaixos plens de doblers, tampoc dubtaran
a signar un acord amb aquests troians que no es mereixen millor quimera que els
corruptes mateixos amb qui segurament pactaran alguna sortida per salvar les
parts baixes.
■ Vist
tot aquest panorama, als independentistes que no portem bena als ulls ni tenim
(ni hem tingut mai ni aspirem a tenir) pagueta política només ens queda l’esperança
que davant tots aquests despropòsits del ”cocido” polític espanyol els sociates
no renunciïn a investir Illa i els ploraners processistes, com a contrapartida,
facin caure Sánchez i d’entrada el mes d’agost tornem a tenir unes eleccions a
l’autonomia en què encara es sumaran més independentistes abstencionistes amb
els ulls oberts per tornar-hi quan arribin les generals espanyoles. I a veure
què passa. “De perdidos, al río”, deia un bon amic granadí del meu pare que,
com ell, tampoc no tenia cap pèl a la llengua, en pau descansin tots dos.
Doncs, això.
PER ACABAR:
Voldria fer memòria de Groucho Marx i els seus pensaments. Van
ser tan influents arreu que van arribar fins i tot a la mal anomenada transició
espanyola, en què certs sectors mostraven desencís amb el que havia aportat
l'esquerra a tot aquest procés de canvis. Molts “progressistes” del moment van
començar a fer broma comentant que ells eren marxistes, però de la tendència de
Groucho Marx. I avui l'exemple encara és ben pregon.
