Als països de parla catalana el castellà no es va emprar socialment ni habitual fins a finals del 1800, tot i que el 1716 Felip V ens el va imposar

Mirant des de les ulleres catalanes

*Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-09-2024

Catalunya, que és una nació que va ser gran entre les grans en temps de Jaume I i que després de 612 anys de jou castellà espanyol i dels constants intents d'assimilació, ocupació civil i militar i partició del territori entre dos estats forans, miraculosament encara batega fort. És una entitat nacional formada per l'estat sobirà i independent del Principat d'Andorra , la Franja de Ponent, a l'Aragó, la ciutat de l'Alguer, a Cerdenya i tres països (les Illes Balears, el País Valencià i el Principat) que depenen de Castella des de la traïció del Compromís de Casp, el 1412, gestada a través de la mà i el vot que van representar el regal de la nació sencera al rei de Castella, Fernando de Trastámara, "El de Antequera", perpetrat pel més gran fratricida (abans que Puigdemont), Bernat de Gualbes, a canvi del plat de llenties d'una vicecancelleria reial per traspassar el poder de les tres corones, la valenciana, la mallorquina i la catalana, a la corona de Castella, estat que des del 1492 i fins avui és anomenat Espanya .

■ El castellà no va ser una llengua emprada de manera social i habitual als països de parla catalana fins a finals del 1800, tot i que després de la caiguda de les tropes austriacistes a Barcelona, el 1714, Felip V, el guanyador de la Guerra de Successió espanyola, la va imposar de manera oficial a través dels decrets de nova planta als fins aleshores territoris de la Corona catalana. Des d'aquell moment, doncs, la llengua oficial de Catalunya va passar a ser el castellà en substitució de la llengua nacional perquè la forana imposada i obligatòria la feien servir les institucions, la policia els militars, els recaptadors d'impostos i tota la resta d'estaments oficials provinents de Castella, inclosos els registradors de noms i cognoms, que per aquest motiu n'hi ha tants de mal escrits tot i ser els mateixos.

■ Catalunya es va començar a assimilar a les lleis castellanes en aquell 1716, però han calgut molts contingents forans i moltes dictadures, amb la franquista com a colofó, per empapussar al país els costums i la llengua foranes que van arribar de l'altiplà a través del funcionariat i de totes les persones a les quals, pràcticament, es va obligar a traslladar-se massivament a fi i efecte que aquest objectiu es veiés coronat. Això ho sap tothom que hagi repassat mínimament la història. La catalana i la castellana. Però, malgrat totes aquestes dades fidedignes, avui encara hi ha qui nega aquesta realitat i explica que Catalunya (i València i les Illes; amb Andorra no s'hi atreveixen perquè és un estat sobirà des del 1278 en què es van partir el Comtat de Foix i el Bisbat d'Urgell) mai no ha estat una corona independent de la castellana i que el castellà és tan català com la mateixa parla pròpia, la qual cosa fa riure per poca història que s'hagi estudiat.

■ Tot això, però, no hauria estat possible sense la col·laboració necessària de catalans poderosos i rics que, per això mateix, van estar interessats en passar a ser castellans de facto perquè "feia més maco i més poderós" (segons ells, que eren més aviat una minoria minoritària), evidències que ja es posen de manifest amb el cadàver de Martí l'Humà encara amb el cos calent i a través de la figura de De Gualbes i la seva antològica traïció nacional.

■ Qualsevol país d'Europa o de la resta del món occidental no podria entendre que, entre els seus ciutadans, els d'ascendència nacional pròpia fossin minoria, a jutjar pels seus cognoms i les seves arrels familiars. Qualsevol excepte Catalunya, que és una nació en què avui els que portem dos cognoms catalans no superem els 3 milions. I els que en porten un, no passen dels 2 milions. La resta doncs, els porten d'origen forà. I això, en qualsevol nació, és un contrasentit i un anar a en orris, demogràficament parlant. Però tot i això, cada dia hi ha qui ho nega i que diu que som vuit milions, (més els sense papers, els al·legals i la resta que ens trobem pels carrers de Catalunya cada dia, en que en molts llocs no se sent parlar la llengua del país ni per casualitat, clar). Però això ni ho esmenten perquè no els interessa i perquè ja els va bé perquè forma part del seu objectiu castellanitzant i de substitució demogràfica. Algú s'imagina aquest mateix panorama i en aquests nivells i percentatges als Països Baixos, a França o a Alemanya, per exemple? No, oi?

■ Pel que fa als grans contingents d'immigrats (abans a Catalunya en dèiem nouvinguts, perquè mai no vam considerar immigrant ningú, digui allò que digui qui sigui) arribats al país a partir dels anys 50 del segle passat i fins a meitat dels anys 70, en que s'hi van establir de bell nou més d'un milió de persones de procedència majoritària del sud i l'oest espanyols, personalment he de dir que en conec de tota mena. I n'estimo a molts que porten els dos cognoms forans molt més que a gent que els du nacionals, la qual cosa no vol dir que tots s'hagin volgut adaptar a la nostra llengua ni als nostres usos i costums, ja que molts han fet més aviat el contrari i han vingut a plantar la bandera espanyola a casa nostra i a recordar-nos que "esto es España" i a fer palesa l'ocupació civil de Catalunya com van fer fa 5 segles en terres americanes a cop de creu i de gust i per força. I això no és cap secret per ningú. D'altres, en canvi, s'han fet uns catalans pedrapicats que demanen drets i justícia pel país, ben al contrari que molts d'aquests criminals com Puigdemont (o com Bernat de Gualbes), que més aviat miren la seva butxaca i el país els la rebufa del tot, per molts cognoms catalans que portin, com el cas de l'espanyolista acèrrim i botifler amb honors Josep Bou, que es vanta dels seus llinatges catalans mentre que els seus fets i accions demostren que és un enemic de la nació i de la seva defensa i un servidor incondicional dels ocupants. I com aquest n'està ple. Per això hi ha ocupació i ocupants. Molts amb alts càrrecs, fusells i togues.

■ Curiosament, si no ho heu fet, obriu l'enllaç i mireu quins cognoms són els més abundants quantitativament a Catalunya i us adonareu que no dic cap mentida. [https://www.idescat.cat/cognoms]. Us aporto els 25 primers cognoms per tal que veieu que no ni ha ni un d'origen català. Ni un. I això és molt gros en una societat d'un país que és tal. Veiem doncs, els cognoms més abundants de Catalunya, tant de primer com de segon: GARCÍA, MARTÍNEZ, LÓPEZ, SÁNCHEZ, RODRÍGUEZ, FERNÁNDEZ, PÉREZ, GONZÁLEZ, GÓMEZ, RUÍZ, JIMÉNEZ, MARTÍN, MORENO, HERNÁNDEZ, MUÑÓZ, DÍAZ, ROMERO, NAVARRO, TORRES, ÁLVAREZ, GUTIÉRREZ, RAMÍREZ, MOLINA, SERRANO i GIL.

■ Tot això, cal dir-ho, no és cap casualitat. I la meva intenció és divulgar-ho de manera informativa i amb molt de respecte per a tothom, ja que cada persona és un món i cadascú és distint de la resta, es digui com es digui. Però el cert és que cal explicar-ho. Amb respecte però amb fermesa. I recordar-ho i publicar-ho perquè és un fet real del qual mai els mitjans no n'informen, ni s'estudia a les escoles de primària, ni amb prou feines a les facultats, ni se'n fa cap mena de difusió general. I a qui pot fer por aquesta realitat? Perquè és un fet que és present entre nosaltres i que tothom té dret a conèixer. Però tothom, els d'aquí (per complex d'esclaus) i els forans (per allò de "con efecto y sin que se note el cuidado"), callen i fan veure que no passa. Però passa. Sí que passa. I a les proves em remeto.

■ Dit això, ara citaré uns cognoms de persones amb llinatges ben catalans que el 2017 formaven part del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya en què es va forjar l'estocada de l'engany processista i de la farsa que ens va portar a la desfeta del projecte de la independència nacional. Uns cognoms que porten alguns d'aquells traïdors que el 27 d'octubre d'aquell any ens van enredar, ens van dir que proclamaven la independència quan el que van fer és riure's del poble i de tothom que hi tenia les il·lusions posades, portés el cognom que portés. Aquests cognoms són: PUIGDEMONT, CASAMAJÓ, JUNQUERAS, VIES, FORCADELL, COMPANY, GENER, GUASCH, RULL, ANDREU, BASSA, COLL, PONSATÍ, OBIOLS, SERRET, ALEU, MUNDÓ, BLANCH, entre d'altres que tenien poder polític suficient com per perpetrar la punyalada que van clavar a tot el poble de Catalunya que volia un estat independent i al qual li havien promès de manera pública i notòria. Però moltes d'aquelles rates (i altres que s'hi han anat afegint en constatar la gran buf i el festí abundant de fàcil accés per a troians inútils) encara són a Madrid cobrant les paguetes espanyoles per servir el sistema de #Vichy. I ben contents i amb la butxaca plena. A la França de 1792 o a la Irlanda de 1919 ho haguessin tingut clar.

■ Aquest crim va arribar a tenir uns nivells de mentida que fan feredat com, per exemple, que la presidenta del Parlament d'aquell moment, Carme Forcadell, va llegir un document en què remarcava el propòsit de la independència de Catalunya i la demanda de llibertat per a tots els pobles del món, etc., etc. Però resulta que va posar a votació un altre document que no era aquell, que ja és de magnitud la tragèdia, el cinisme i l'enredada de la comèdia que aquests miserables van representar a la que se suposa que és "la seu de la sobirania nacional". I un be negre amb potes rosses, cap sobirania nacional, que va emmalaltir el 1412 i va finar amb defunció certificada el 1714. La mateixa farsant que després va dir al jutge 🇪🇦 Llarena que "el español también es una lengua de Cataluña"... Doncs això. I ni aquesta, ni tota la gran majoria de la resta de rates processistes no en porten de cognoms forans. No en porten. Vergonya, cavallers, vergonya!

perinno