Com ha passat entre Donald Trump i Lleó XIV, la barreja entre religió i política tendeix a generar pressions sense cap mena de control democràtic

De Papes triats de manera sectària i presidents elegits massivament a les urnes”

La història demostra que la barreja entre religió i política tendeix a generar conflictes de legitimitat. No es tracta de negar el valor de la moral, sinó d’evitar que es converteixi en una eina de pressió política sense cap mena de control democràtic

Tot i que la Constitución Española parla d’un estat aconfessional, veiem que en la pràctica això no es dóna. I per què no es dóna aquesta laïcitat de l’estat? Doncs perquè mentre que aquesta constitució té uns quants articles en què es parla d’aquesta llibertat de pensament i de consciència, en la pràctica una institució privada, com ho és l’Església catòlica, obté de l’Estat tota una sèrie de beneficis econòmics, a més de privilegis sobre la consciència a través de l’escola, un gran baluard ideològic; és a dir, consciència i qüestió econòmica, aquests són els dos punts. A l’estat espanyol, com a la majoria de d’estats catòlics, encara persisteix el temor a l’Església perquè realment una gran majoria de gent no sap que és el laïcisme. Espanya, per exemple, durant el franquisme que va propiciar una guerra civil amb prop d’un milió de morts, tenia un concordat que es va renovar l’any 1979, durant la mal anomenada “Transición”, i ampliat el 2007 paradoxalment amb un govern socialista, aquest al qual ara tots els franquistes anomenen “extrema esquerra”, clar.

Efectivament, doncs, el 1979 es renova el concordat, que passa a dir-se “Acords amb la Santa Seu”, que inclou, principalment, l’exempció de pagament d’impostos, i també la continuïtat de la religió a l’escola malgrat la secularització social; per bé que en aquell acord es va establir el compromís que en tres anys l’Església s’hauria d’autofinançar. I, això va passar? Doncs no. Rotundament no. Perquè aquesta Església que parla més de política i poder que del suposat déu que posa sempre pel davant i del qual s’erigeix en representant única i exclusiva, no ha complert mai el compromís de l’autofinançament. Més tard, el 2007, amb el govern Zapatero, l’Església va aconseguir alliberar-se del compromís d’autofinançar-se i, fins i tot, encara va millorar la situació financera a costa dels diners públics. I bé, no cal dir que la responsabilitat històrica del PSOE en aquesta qüestió és indubtable, fins al punt que dins les seves files hi ha militants que s’hi van oposar, com per exemple l’exsenador socialista Juan González Bedoya, que va arribar a dir que “Zapatero ha millorat més la situació de l’Església que en època de Franco”.

Doncs, només hi afegiré el meu parer al respecte, i és que si en aquells moments, a l’estat espanyol posterior a la mort del dictador s’estava avançant en drets civils, en drets humans, com ara amb la llei dels matrimonis homosexuals o la llei de l’avortament, és possible que els socialistes veiessin necessari fer callar l’Església (part fonamental del franquisme i de la seva repressió contra catalans, maçons, jueus et al, no ho oblidem) perquè “pagant” (com aquella comèdia berlanguiana de la butlla, en què si pagaves podies menjar carn els divendres, inclosos els de la Setmana Santa que ja té collons) no qüestionés la legalització d'aquests drets civils avui totalment reconeguts fins i tot per aquella Espanya invertebrada, inculta i beata de les processons i tot el teatre d’aquesta secta posat en escena en els països en què, dissortadament, la Reforma no va tenir lloc.

Posats, doncs, en el context geopolític mundial i en aquests moments de tensió global, resulta força paradoxal que un paio sectari, ridículament vestit i al qual ningú no ha elegit democràticament, representant d’aquell retard social i humà de què parlo més amunt, posa en qüestió, critica i difama el president del país més important del món i al qual van sufragar ni més ni menys que 77.303.573 ciutadans nord americans amb dret a vot. “Con la Iglesia hemos topado, Sancho”, que Cervantes va escriure en el seu Quixot. Més ridícul, impossible. Que es dediquin a difondre els Evangelis i a repartir hòsties consagrades als seus fidels i a la resta que ens deixin tranquils, que prou feina tenim. I ells tan poca.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 17-4-26

Condueixo el VWTouareg de la meva amiga sitgetana fins a la terminal 2 del Prat. Vaig a recollir-la. Arriba de Nova York, en que aquesta setmana ha estat treballant en la seva feina de gestora borsària, broker, vaja, tal com es diu en l’argot del sector perquè aquests professionals solen fer formació continuada constant i una de les maneres és a través de rotacions i operant, puntualment, des de les principals borses del planeta. Ja li he dit que, si l’any que ve “encara tenim bona relació”, l’acompanyaré la setmana que vagi a Tòquio perquè el Japó és un país que em fa molta gràcia de veure. Com va de bé aquest cotxe seu: és tot un plaer conduir-lo. I tot un miracle que, sent tan conservadora en els temes materials com és, me’l presti de tant en tant. Clar que, 52 de carnet de conduir donen per això i per més, si encara es conserven les facultats per conduir. Passeig de Gràcia i seu de la seva oficina a Catalunya i a l’estat. Em deixa una taula amb ordinador perquè pugui relatar això d’aquest personatge al qual la gent diu papa... Em feia gràcia de petit: jo de papa només en tenia un, i feia cafès, carajillos i còctels. I sí, també repartia alguna hòstia de tant en tant, pobre home al qual, els meus terribles germans i jo acabàvem la paciència gairebé il·limitada. Els altres, els de Roma? Potser també en deuen ser de pares de fills que els diuen oncle. Qui sait ! I acabo, perquè m’espera la carretera de la costa del Garraf per traçar fins a Sitges en aquest dia radiant de primavera i, després, una taula a semi-sol a La Fragata amb la millor companyia i el millor Penedès. Xabat Xalom i bon cap de setmana amb molta salut i llibertat, sobretot a tota la bona gent amb el cap net i clar.  

1. Quan el poder no electe vol marcar l’agenda

■ Hi ha una línia que separa la moral de la política, i quan es travessa, el problema deixa de ser teòric per esdevenir profundament democràtic. El conflicte actual entre el Vaticà i la Casa Blanca és la constatació que aquesta línia fa temps que s’està difuminant, i no pas per casualitat. Quan una institució religiosa entra a opinar sobre decisions de guerra o de política exterior, ja no es limita a un debat moral, sinó que s’endinsa en un terreny que afecta directament la sobirania dels estats.

■ Aquesta ingerència no és nova, tot i que cada cop és més explícita i menys dissimulada. En un context de tensió global, qualsevol declaració pública té conseqüències, i més encara si prové d’una autoritat amb projecció internacional. El problema no és que opini, sinó que ho faci sense assumir cap responsabilitat política ni cap cost derivat de les decisions que critica.

2. La legitimitat com a principi irrenunciable

■ Un president escollit per gairebé 80 milions de ciutadans té una legitimitat innegable que neix del vot i que implica una rendició de comptes constant. Aquesta legitimitat no és simbòlica, sinó operativa, i es tradueix en decisions, en polítiques i en responsabilitats que es poden jutjar a les urnes.

■ En canvi, un líder religiós respon a una lògica sovint  il·lògica i completament diferent, interna i no democràtica. Això no el deslegitima en el seu àmbit, però sí que limita l’abast de la seva autoritat quan es tracta de qüestions polítiques globals. Confondre aquests dos plans és un error que pot tenir conseqüències greus en tercers implicats.

3. Europa i la comoditat de la superioritat moral

■ Europa funciona de manera semblant al cap catòlic: tendeix a situar-se en una posició de superioritat moral basada en la diplomàcia i el diàleg, però gairebé mai no assumeix els riscos associats a tals decisions. Aquesta actitud, que pot semblar noble, també respon a una realitat de limitacions estratègiques i a una manca de voluntat per implicar-se en conflictes que no percep com a propis.

■ Aquesta distància entre discurs i acció genera tensions amb aquells que sí que han de prendre decisions operatives. I en aquest escenari, les crítiques morals són més un exercici retòric que no pas una aportació real a la resolució dels conflictes.

4. El Vaticà com a actor polític encobert

■ El Vaticà actua sovint com un actor polític, tot i presentar-se com una veu moral neutral. Aquesta dualitat li permet intervenir en debats globals amb una aparença d’equidistància que no sempre es correspon amb la realitat.

■ Quan es pronuncia sobre conflictes concrets, està prenent partit, encara que ho faci en nom de la suposada pau. Perquè mentre executen ciutadans a l’Iran per parlar clar, el cridaner del Vaticà amb faldilles mira cap a una altra banda. I això implica entrar en un terreny on les decisions no són només morals, sinó també estratègiques i polítiques.

5. El xoc amb els Estats Units

■ El conflicte amb els Estats Units reflecteix una tensió inevitable entre dues formes d’entendre el poder i la legitimitat. D’una banda, la democràcia representativa; de l’altra, una autoritat moral no sotmesa a control ciutadà.

■ Quan aquestes dues lògiques xoquen, el desacord no només és legítim, sinó necessari per preservar els límits de cadascuna. I és precisament en aquest punt on es fa evident la necessitat de separar clarament els àmbits d’actuació.

6. Lideratge i responsabilitat en temps de crisi

■ El lideratge polític implica prendre decisions que tenen conseqüències reals i immediates. No es tracta només de tenir raó des d’un punt de vista moral, sinó d’actuar en funció d’interessos concrets i de responsabilitats assumides.

■ Aquesta diferència entre decidir i opinar és clau per entendre molts dels conflictes actuals. Perquè qui només opina, generalment no assumeix els costos, mentre que qui governa no pot evitar-los.

7. La fractura occidental

■ El conflicte amb l’Iran ha posat en evidència les fissures dins del bloc occidental, que ja no és tan homogeni com sovint es presenta. Les diferències entre Europa i els Estats Units (i Israel), i ho dic cada cop que escric al respecte, responen a visions estratègiques divergents i a interessos no sempre coincidents.

■ Aquesta falta d’unitat debilita la capacitat d’acció conjunta i genera un escenari d’incertesa. I en aquest context, les intervencions externes, com les del Vaticà, poden accentuar encara més aquestes divisions.

8. Religió i poder: una relació problemàtica

■ La història demostra que la barreja entre religió i política tendeix a generar conflictes de legitimitat. No es tracta de negar el valor de la moral, sinó d’evitar que es converteixi en una eina de pressió política sense cap mena de control democràtic.

■ Quan aquesta frontera es desdibuixa, es posa en risc l’equilibri entre diferents formes d’autoritat. I això pot tenir conseqüències que van més enllà del cas concret.

9. El cas espanyol com a advertència

■ L’estat espanyol continua sent un exemple de com la influència de l’Església pot persistir malgrat els principis formals de laïcitat. Els acords amb la Santa Seu i els privilegis associats, encara molts anys després del govern franquista, en són una mostra clara.

■ Aquesta realitat ajuda a entendre per què determinades ingerències es perceben amb normalitat, tot i que aquesta normalitat no deixa de ser problemàtica des d’un punt de vista democràtic.

10. El relat i la legitimitat

■ El control del relat és una forma de poder, i tant la política com la religió competeixen per imposar la seva visió dels fets. En aquest sentit, les declaracions públiques mai no són innocents, sinó part d’una estratègia d’influència.

■ Quan el relat moral s’imposa sobre el polític, es corre el risc de simplificar realitats complexes. I això pot dificultar la presa de decisions informades.

11. Una transformació en curs

■ Les relacions internacionals pateixen un procés de canvi que afecta tant les aliances com les formes de legitimitat. Els actors tradicionals ja no tenen el monopoli de la influència, i això genera noves tensions.

■ En aquest context, el conflicte entre el Vaticà i els Estats Units és només un exemple d’una dinàmica més àmplia que obliga a repensar els límits entre diferents formes de poder.

12. Per acabar

■ La diferència entre actors religiosos i polítics no és només formal, sinó essencial per al funcionament de la democràcia. Els uns i els altres tenen els seus àmbits, i confondre’ls pot generar problemes molt greus.

■ En un món cada cop més complex, mantenir aquesta distinció és més necessari que mai. Perquè, al capdavall, la legitimitat democràtica —agradi o no a qui segui— continua sent el pilar sobre el qual es construeix qualsevol sistema polític que es vulgui dir lliure.