El gran maquillatge de fer èpic l'Onze de Setembre de 1714 rau precisament a ocultar la naturalesa del lideratge de la revolta

 

Abascal reivindica Casanova i Villarroel com a "protagonistas de la Guerra de Sucesión española"/Europa Press 

El teatre de les derrotes: per què el pujolisme i les seves extensions ens expliquen el 1714 i ens amaguen el 1412 i el 1641?

Continuar plorant sobre les mentides prefabricades d'un romanticisme polític interessat, o venerar líders que es van doblegar a l'ordre borbònic, només demostra una profunda immaduresa històrica. Si es vol reivindicar la història de la sobirania perduda, cal mirar cap a la dignitat i el trencament de 1641 o denunciar la traïció de 1412

Cada Onze de Setembre, el Principat de Catalunya repeteix una litúrgia gairebé religiosa. Es dipositen tones de flors davant el monument a Rafael Casanova —un conseller en cap que, paradoxalment, va acabar els seus dies exercint plàcidament d'advocat i emparant-se sota el mateix règim de Felip V— i s'omple de proclames solemnes el Fossar de les Moreres. Aquest darrer espai, convertit avui en un autèntic nexe mític intocable, és l'exemple perfecte de com es construeix un relat a mida: el romanticisme vuitcentista i la política contemporània pretenen que allà només hi descansen herois del setge, ignorant completament els estrats arqueològics realment documentats d'un antic cementiri parroquial que acumulava segles d'enterraments quotidians de la Barcelona medieval.

Aquesta fal·lera per glorificar un darrer acte de resistència militar ha estat el nucli doctrinal de la memòria històrica oficial actual. Però respon a un rigor històric sincer o és una manipulació interessada de la història? Si despullem els fets de la seva capa de misticisme protector, la realitat és molt diferent de la que ens han venut. Si bé és cert que la derrota del 1714 va ser un cop decisiu que va ensorrar el sistema polític propi català, també ho és que el Principat no lluitava per recuperar una independència nacional de caire modern, sinó per defensar una col·lecció de "drets estatutaris" sota el paraigua d'un monarca estranger.

Una situació que guarda un paral·lelisme gairebé mimètic amb el que va passar segles més tard, el 1939: després de recuperar la Generalitat sota l'empar d'un text legal com l'Estatut de Núria de la Segona República Espanyola, la victòria militar del franquisme va abolir de cop l'autonomia legislativa conquerida. En ambdós casos es defensaven les cartes de joc d'un autogovern pactat, no pas la plena sobirania d'un estat lliure. Per què, doncs, s'enlaira tant la tragèdia del 1714 i s'amaguen els vertaders moments de ruptura sobiranista en què Catalunya i els seus herois de veres han tingut guanys i molta moral per assolir-los?

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 6-6-26

1. El pecat original: La traïció de Casp el 1412

La veritable pèrdua de la dinastia nacional catalana i de la línia de sobirania reial no es va produir en els baluards de Barcelona contra l'exèrcit borbònic, sinó en una petita vila aragonesa a principis del segle XV. Amb la mort sense descendència de Martí l'Humà el 1410, s'obria un procés de successió crucial per al futur de la Corona d'Aragó. La dinastia autòctona de la casa comtal de Barcelona, el Casal d'Aragó, tenia una oportunitat d'or per mantenir el control del territori a través de la candidatura legítima de Jaume d'Urgell. No obstant això, la història oficial passa de puntetes pel desenllaç d'aquell procés.

El Compromís de Casp del 1412 va ser un exercici de geopolítica implacable en què el Principat va acabar sent venut des de dins. La potent maquinària de la diplomàcia castellana, recolzada per l'or de Ferran d'Antequera i la influència de Benet XIII (el Papa Lluna), va comprar els vots de representants catalans clau. El barceloní Bernat de Gualbes va encapçalar el vot traïdor a canvi d'assegurar-se una poltrona i una posició de privilegi en el nou ordre castellà que s'estava gestant amb la denominació España. En aquell precís instant es va trencar per sempre el fil conductor d'un monarca vinculat directament a la terra i es va entronitzar la dinastia dels castellans (i per tant estrangers com els francesos, anglesos o italians) Trastàmara. Aquell va ser el vertader inici de la castellanització progressiva de la cort i el moment en què es va perdre la independència dinàstica original de debò. El 1714 només va ser la certificació de la defunció d'uns drets forals que ja portaven tres segles operant amb cor estranger i mentalitat castellanitzadora.

2. El 1714 o la defensa d'uns drets estatutaris

Quan el Principat s'implica en la Guerra de Successió, no ho fa llançant un pols revolucionari per separar-se d'Espanya, sinó participant activament en una conflagració europea per decidir qui s'asseurà al tron de Madrid, el cap d’estat reial de qui Catalunya depenia des de 1412: un Borbó o un Habsburg. Els catalans es van alinear amb l'Arxiduc Carles d'Àustria perquè aquest va jurar respectar les lleis, privilegis i Constitucions de Catalunya. Unes lleis que, en el llenguatge polític actual, equivalen a uns drets estatutaris i un marc d'autogovern descentralitzat, però mai a una independència sobirana real. Que ningú no us enganyi ni de manera innocent ni de manera malèfica.

La gran farsa maquillatge de fer èpic l'Onze de Setembre de 1714 rau precisament a ocultar la naturalesa del lideratge de la revolta. L'Arxiduc Carles —elevat a la categoria d'heroi i defensor de les llibertats pàtries— va actuar com un governant dinàstic clàssic. Quan el seu germà Josep I va morir i ell va ser triat per esdevenir Emperador a Viena, el Principat va deixar de ser una prioritat. La diplomàcia imperial va signar la seva pròpia pau i va aplicar la màxima castellana del "si te he visto, no me acuerdo", abandonant els seus antics súbdits catalans a l'atzar davant la repressió borbònica, exactament de la mateixa manera que ho van fer els aliats britànics després de sucar amb la signatura del Tractat d'Utrecht. Es va lluitar heroicament, sí, però per defensar un pacte de fidelitat amb un rei pretendent al tron espanyol que restava absent feia mesos i que, com a bon polític de tradicions convencionals, s'havia desentès de les seves promeses.

3. La revolució silenciada de Pau Claris el 1641

El contrast més flagrant del relat oficial es fa evident quan s'analitza com s'amaga la Guerra dels Segadors i les seves prèvies. L'any 1641, el Principat es va trobar immers en un autèntic xoc frontal contra l'absolutisme del Comte-Duc d'Olivares. En aquesta ocasió, sota el lideratge clar i decidit del president de la Generalitat Pau Claris, Catalunya no va buscar un pacte de submissió dinàstica regional sinó una solució radical i nacional projectada amb força i patriotisme. Davant la invasió imminent de les tropes castellanes, Claris va fer el pas polític més agosarat de la història moderna de Catalunya: va proclamar la República Catalana i, posteriorment, per pura necessitat de supervivència militar, va col·locar el territori sota la sobirania del rei de França, una independència real que va durar fins l’any 1645 perquè a posteriori, espanyols i francesos la van estroncar atès que aquell petit país ric i independent d’ells i físicament enmig d’ells, els trencava el marc mental i territorial de poder i dictadura, si calia compartida i conjuntada. Catalunya s’havia convertit en una Andorra mil vegades més extensa, i això feia molta por.  

Aquell va ser l'únic moment en què Catalunya va trencar realment els llaços amb la corona de espanyola de cordó umbilical castellà, constituint-se breument com un estat diferenciat a l'Europa del segle XVII. Tanmateix, la figura de Pau Claris està envoltada d'un silenci incòmode, per dir-ho suaument. El seu misteriós i sobtat decés enmig de les negociacions apunta, segons les investigacions de nombrosos historiadors contemporanis, a un clar cas d'assassinat per enverinament organitzat pels seus detractors. Quan la geopolítica va tornar a triturar el territori i els Borbons de París i Madrid es van reconciliar i posar d'acord amb el Tractat dels Pirineus del 1659, el preu del càstig per aquella autèntica insurrecció sobiranista va ser brutal: l'esquarterament físic del Principat va deixar el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, mitja Cerdanya i el Capcir controlades administrativament per França fins al dia d'avui. Però, és clar: el 1641 no té grans litúrgies polítiques perquè la tesi d'una ruptura traumàtica i revolucionària espanta els dissenyadors de mites com el botifler Pujol i la seva banda de rates traïdores amb moltes extensions, sigles i colors distintsi de DO España, que sempre preferencien el peix al cove i paren el cul de manera inexorable, encara que això representi falsejar la història i esborrar la de mig país.

4. El pujolisme, Vicens Vives i la gestió de la queixa

Per què la maquinària de la historiografia oficial de les darreres dècades ha preferit aixecar el monument del 1714 i silenciar els trencaments del 1412 i el 1641? La resposta es troba en la intencionalitat política de la construcció nacional del pervers i arrossegat pujolisme espanyolista i en el llegat intel·lectual de corrents historiogràfics acomplexats fins a les celles com el de Jaume Vicens Vives, de qui molts catalanets de torre a la Cerdanya i apartament a la Costa Brava en són veritables fans, igual que el seu cagaelàstics Pujol. Aquest enfocament buscava un relat que s'adaptés a la perfecció a l'estratègia política del "peix al cove" del postfranquisme i la seguida pseudo democràcia. I aquest relat és que hi ha als llibres de text d'Història de Catalunya emprats a les aules publiques del país. I allà segueix tatuat des dels anys 80.  

5. Per acabar

El mite de la desfeta del 1714 anava com un guant a l'estratègia de la queixa permanent del pujolisme (que va durar 23 anys de tortura i encara no ha deixat anar els seus tentacles emocionals dels cervells de la societat catalana) i la negociació autonòmica dins de l'Estat espanyol. Era molt més fàcil articular un discurs basat en un poble pacífic que defensava les seves institucions forals i el seu dret a existir davant l'asfixia de l'Estat centralista, exactament igual que feia la burgesia catalana durant la mal anomenada transició i l’actual “ nostra democràcia parlamentària de cada dia” reclamant millores en el finançament i l'Estatut que per cert, mai no arriben senceres. La faula del 1714 permet plorar la pèrdua d'uns drets estatutaris sense haver d'explicar que les llibertats reials s'havien esvaït per les traïcions internes de Casp, o que el vertader sobiranisme s'havia pagat amb la sang d'una república assassinada el 1641 i castigada amb el país mutilat a instàncies d’aquesta Espanya que molts catalans ignorants o directament assimilats encara lloen i de qui en esport aplaudeixen les victòries.

Continuar alimentant les processons patriòtiques d'un romanticisme prefabricat només perpetua un bucle de frustració calculada. Si la memòria històrica ha de servir per a alguna cosa més que per posar flors al no res i a herois de còmic un cop a l'any, cal començar a ensenyar la història des de la veritat i la cruesa: explicant clarament qui ens va vendre el 1412, qui ens va ensorrar l'Estatut el 1939 i qui prefereix mantenir el Principat capficat en la còmoda estètica d'una derrota escrita al gust del consumidor. Per perpetuar l’autonomia de les engrunes que als seus promotors els representa 14 paguetes l’any i bombo i platerets amb tota mena de farses i provocacions de mercat de peix, des de Junts per Catalunya a la seva filial Aliança Catalana, passant per ERC i la resta de satèl·lits que paren les mans cada mes per llogar els culs a Espanya i asseure-ls a les cadires del Palau del Parlament Autonòmic Espanyol, que substitueix el Parlament de la Nació Catalana, clar.