La retòrica del tancament fronterer funciona com un mecanisme de pressió que precaritza tots els migrants convertint la seva irregularitat en el motor d'un mercat laboral altament competitiu i desregulat

 

La paradoxa de la frontera tancada: de com el discurs antiimmigració d’Aliança Catalana i de Sílvia Orriols sostenen el mercat de la mà d’obra barata

Quan Aliança Catalana defensa que la immigració no és necessària, està fent psicologia inversa i repetint el fals argumentari per, precisament, mantenir i reforçar el model actual

Tal com estic fent en les darreres setmanes, i després de constatar pertot que Aliança Catalana i Sílvia Orriols només són la creació i la marioneta del vell pujolisme que intenta ressorgir de les pròpies cendres per seguir ocupant poltrones i rebent recursos públics per alimentar el seu exercit de fidels, avui redacto aquesta anàlisi crítica a partir dels meus aprenentatges d’economia i política quan vaig estudiar Ciències de la Informació, a la UAB, i un DAF a ESADE sobre Ciència Política i de l’Administració coorganitzat per l’EAPC al qual vaig assistir fa 35 anys. Però, sobretot, dels més de 50 anys de periodisme actiu al carrer i als estaments, canalitzat i difós a través de ràdios, televisions i diaris sobre les contradiccions estructurals entre la retòrica política identitària de determinades formacions clarament de dretes, com ara Aliança Catalana, i les necessitats operatives reals dels grans sectors industrials, agrícoles i corporatius.

Llegia una entrevista que un dels diversos digitals orriolistes fa a Brahim Yaabed —un exdirigent de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i covenedor de fum de l’arribisme i alineat amb el nou partit dels pujolistes— que “ell ja va advertir el que avui diu Orriols quan era *coordinador* d’Immigració i Cooperació de CDC, i que la reacció de Pujol i de Convergència va ser apartar-lo i vetar-lo”. I jo pregunto a l’aire en un tuit si no se’n va adonar aleshores, quan era dels talladors del bacallà autonomista, perquè jo només era un periodista de Palau i de seguida ho vaig veure. No cola. De cap manera. Perquè en tot cas, si el senyor Yaabed es va indignar tant pel veto i el menyspreu, per què no va plegar immediatament i va denunciar el greuge tot seguit i aleshores? I per què ho recorda 20 anys després? Ho fa quan el sistema li ho demana perquè ho han decidit els estrategues de la psicologia inversa, potser? És fàcil parlar a pilota passada i sense comprometre’s en el moment. I és lògic que, si quan el senyor Yaabed vivia això, altres ja érem al rovell de l’ou i sabíem molt més que molts dirigents de tercera regional, doncs ara ho puguem explicar amb pèls i senyals aprofitant la boutade aperiodística d’Estat.cat i aclarint-ho bé. També és lògic, oi? Perquè, és clar, ni Pujol ni CDC eren ni són Catalunya; ni Aliança Catalana ni Sílvia Orriols, tampoc. Perquè, senzillament, Catalunya som tots els catalans que ens l’estimem i la volem rica, plena i políticament independent de veres i no pas per interessos de poder ni crematístics. La resta (inclosos els arribistes) són una altra cosa.

En el debat polític contemporani, la gestió dels fluxos migratoris s'ha convertit en el principal eix de polarització electoral. Determinats partits polítics de caire conservador, estretament vinculats a les elits industrials i a les grans patronals, han construït un relat altament bel·ligerant contra l'arribada de treballadors estrangers. Tanmateix, sota aquesta capa de fermesa sobiranista s'amaga una profunda asimetria econòmica. L'economia globalitzada necessita mà d'obra flexible i de baix cost per mantenir els seus marges de benefici. En aquest article analitzaré com la retòrica del tancament fronterer funciona, a la pràctica, com un mecanisme de pressió que precaritza tots els migrants, convertint la seva irregularitat administrativa en el motor d'un mercat laboral altament competitiu i desregulat.

Aquest esquema no és pas una construcció teòrica abstracta. A Catalunya, la seva expressió més nítida es troba en el cas d’Aliança Catalana, que ha convertit la veu populista de Sílvia Orriols en una eina emocional d’alt impacte per legitimar un discurs antiimmigració que, sota l’aparença de proteccionisme identitari, opera com a mecanisme de disciplinament laboral. La seva retòrica, aparentment insurrecta, reforça en realitat el mateix model de mà d’obra vulnerable que precisament beneficia els mateixos sectors econòmics que han creat Sílvia Orriols com a martell de la immigració que, d'altra banda, tant necessiten els afiliats a Foment de Treball i similars per mantenir a l'alça i rendibles les seves iniciatives patronals deslocalitzables com ara l'hostaleria, la construcció i els serveis en general. I heus aquí la psicologia inversa de què parlo més amunt.

1. La hipocresia estructural entre el míting i la cadena de muntatge

El cas d’Aliança Catalana és paradigmàtic per entendre aquesta dualitat. Mentre Sílvia Orriols proclama la defensa del treballador autòcton i la necessitat de “tancar fronteres”, el seu discurs genera exactament l’efecte que el capital necessita: migrants atemorits, irregulars i sense capacitat de defensa jurídica. La psicologia inversa és evident: com més hostil és el relat, més vulnerable és la mà d’obra que acaba entrant igualment al sistema productiu.

La contundència del míting satisfà l’electorat que busca certeses, però la realitat material que s’amaga darrere del discurs és perfectament funcional als interessos que exigeixen salaris baixos i flexibilitat absoluta. La frontera, en aquest esquema, no és una barrera: és un filtre de drets.

2. La reactància i la creació deliberada del treballador vulnerable

Aquí és on el discurs d’Orriols desplega tota la seva utilitat estructural. Quan Aliança Catalana exigeix més traves, més controls i més obstacles administratius, no està impedint l’arribada de migrants: està fabricant vulnerabilitat. La por a la deportació i la irregularitat forçada converteixen el migrant en el treballador ideal per als sectors que necessiten flexibilitat extrema.

La psicologia inversa, doncs, és transparent, com ho és dir “no us volem”, per assegurar que acceptin allò que ningú no acceptaria.

3. El boc expiatori com a eina de pau social i desviació d’atenció

Aliança Catalana utilitza el migrant com a boc expiatori perfecte. Quan els serveis públics es degraden, quan els salaris no pugen o quan l’habitatge és inaccessible, Orriols assenyala els nouvinguts com a culpables. Aquesta maniobra desvia l’atenció de les polítiques fiscals regressives i de la manca d’inversió pública, i divideix la classe treballadora en dos blocs enfrontats. Perquè que aquests factors es posin de manifest i empitjorin les condicions de tots, no és culpa dels migrants (o només ho és en última instància) sinó de tals polítiques fiscals o de la no inversió pública. “No arreglo la teulada i si cau és perquè el llogater posava la música forta i amb les vibracions”...

La psicologia inversa torna a operar: 👉 mentre els pobres es barallen entre ells, els veritables beneficiaris romanen invisibles.

4. La dualitat interna i la gestió pragmàtica de les fronteres

Tot i la duresa verbal d’Orriols, la realitat és que el seu discurs no es tradueix en cap mecanisme real de tancament efectiu. Igual que altres formacions dretanes, AC manté una retòrica de control mentre tolera —o necessita— que la mà d’obra irregular continuï fluint. El relat és dur; la pràctica, funcional al mercat.

La frontera és, així, un gest teatral: 👉 serveix per espantar, no per impedir.

5. L'automatització industrial com a cortina de fum ideològica

Quan Aliança Catalana defensa que la immigració no és necessària perquè “la tecnologia ho farà tot”, està repetint un argumentari que serveix per justificar la seva hostilitat mentre oculta la realitat: els sectors que donen suport a aquest tipus de discursos no volen substituir la mà d’obra barata per robots cars. Volen mantenir el model actual, i el discurs d’Orriols els proporciona la coartada perfecta.

6. Per acabar: es conseqüències a llarg termini per al teixit democràtic

La psicologia inversa aplicada per Aliança Catalana erosiona la cohesió social sense cap mena de dubte. Diguin el que diguin els que ho diguin. Convertir una part de la població en mà d’obra sense drets no només beneficia el capital: degrada el conjunt del mercat laboral i alimenta un cinisme polític profund. Quan la ciutadania comprovi que, malgrat els crits de “cal tancar fronteres”, la realitat no canvia perquè no pot canviar sense afectar els beneficis dels de sempre, la confiança en aquest nou grupuscle pujolista es desplomarà, i amb ell les restes del naufragi dels espanyolistes que han aguantat dret el règim del 78 a Catalunya durant 50 anys.