Quan Aragonès insisteix en el control de fronteres o en el rebuig de la immigració, no només està expressant una posició ideològica; està activant la mobilització emocional

 

El mateix diari ABC que el 1984 coronava Pujol “español del año” avui publicita Aragonès i Aliança Catalana, la veritable herència del vell autonomisme

Quan un diari que un dia de 1984 va beneir Pujol com a “español del año” ara dona escenari a Jordi Aragonès, no hi ha casualitat, sinó oportunisme. I, sobretot, espanyolisme ranci, pur i dur. El que s’hi presenta com una sacsejada no és una ruptura amb el vell autonomisme, sinó el seu reciclatge fet amb un discurs més dur, més calculat i més útil segons la seva manera d’entendre per reordenar el malestar dels catalans que, prèviament, han ajudat impagablement a fomentar. I tornem a la psicologia inversa

1. Qui és Jordi Aragonès

Jordi Aragonès procedeix del catalanisme conservador i de l’òrbita de la desapareguda —per [avís a navegants!] haver fet fallida i haver deixat en concurs de creditors amb insolvència contrastada 22,5 milions d’euros i els actius de 5,8 M€) Unió Democràtica de Catalunya (UDC)— i ha acabat convertint-se en una peça clau de l’impuls i posada en marxa d’Aliança Catalana. Aquesta trajectòria és important perquè explica la barreja de llenguatge pseudo sobiranista, ordre social i disciplina identitària amb què pasta el seu discurs. No apareix del no-res: ve d’una cultura política que ha sabut adaptar-se als canvis de cada moment per mantenir influència. Des del seu avi, fundador d’Alianza Popular a Catalunya, a les seves àmplies relacions polítiques amb destacada admiració per l’expresident autonòmic Jordi Pujol, avui empastifat per trames de corrupció i bosses de bitllets amunt i avall del clan familiar, que segueix tot al jutjat. I el seu pas cap a Aliança Catalana no trenca aquesta inèrcia sinó, ben al contrari, la reforça.

Per això convé llegir-lo més com a hereu d’una tradició política que no pas com a profeta d’una novetat. El que hi ha és continuïtat disfressada de ruptura amb tots els ingredients del pujolisme que fa més de 50 anys que manté el país emmanillat (procés inclòs, que no se’n desdiguin ni Pujol ni els seus sàtrapes hereus).

2. Què pretén

El projecte que encarna Aragonès no és una sobirania conseqüent, sinó una manera de recompondre l’actual malestar del país dins uns marges polítics administrables. El seu discurs posa al centre la immigració, la seguretat i la reindustrialització, però ho fa sense qüestionar de debò els interessos i les lògiques que han sostingut el vell ordre. La fermesa verbal serveix per guanyar adhesions, però el fons polític continua sent un mecanisme de reordenació del descontentament.

Això és el que el fa de semblança útil però que realment el limita. No obre un horitzó de ruptura; canalitza la frustració cap a un marc que ja coneixem i tenim més que apamat de tan fals i desesperançador com ha estat des del 1978, en què els ideòlegs franquistes de la “transición” (al no res) van fer tornar el miserable Josep Tarradellas per fer de bujot del nou règim de continuïtat a canvi d’emplenar l’estómac i poc més per acabar passant-li la poltrona del virregnat espanyol a Pujol el 1980.

3. El marc real

Quan Aragonès insisteix en el control de fronteres o en el rebuig de la immigració, no només està expressant una posició ideològica; està activant la mobilització emocional. El problema és que aquesta lògica simplifica els conflictes i converteix un malestar social real en un relat d’enemic visible. L’efecte és potent perquè aparenta donar una resposta ràpida (tan apòcrifa i inestable com les mateixes afirmacions fetes per tots aquests inconscients i irresponsables) a una sensació de desordre, però no resol les causes profundes del descontentament perquè els mateixos que promouen tal descontentament són ells per la porta del darrere amb el seu joc a dues bandes. En aquest sentit, Aliança Catalana no apareix tant com una ruptura amb el sistema com una forma de redirigir-ne la fatiga. La ràbia es converteix en identitat, i la identitat en (el seu) instrument de poder.

4. Orriols i Aragonès

A priori, Sílvia Orriols és la cara visible del projecte, però Aragonès n’és una de les peces de fons més rellevants. El seu paper ajuda a entendre que el partit no és només un fenomen de lideratge suposadament carismàtic, sinó una construcció amb arquitectura ideològica i amb voluntat de projecció institucional per seguir la continuïtat del vell sipai Pujol, tal com el candidat per Barcelona d'Aliança Catalana ha manifestat diverses vegades en els darrers temps.

Quan es parla només de la limitadeta Orriols (i permeteu-me dir que qui es fa dir líder polític com si estigués tocat pels déus però bloqueja a la xarxa un periodista que fa anàlisi i opinió sense estirabots i les publica no té gaire llargària de mires i menys de lideratge), es perd una part essencial del mecanisme i del deep state d’Aliança Catalana perquè, tal com podeu constatar en l’entrevista sencera de l’ABC a Jordi Aragonès (en què normalitza plàcidament els “castellans de Catalunya” com feien els serbis de Bòsnia; ho hagués pogut preguntar al seu avi per què n’hi ha tants), el dirigent de Pineda de Mar aporta la traducció més orgànica, més programàtica i més alineada amb la voluntat d’entrar als espais de poder a imatge i semblança de Pujol i del pujolisme que tant admira. Això explica també per què el debat no s’hauria de quedar en el soroll de la provocació. El nucli real és el que pretén fer aquest espai polític amb el malestar social: reconduir-lo, simplificar-lo i fer-lo útil electoralment en favor propi.

Quan Aliança Catalana defensa que la immigració no és necessària perquè “la tecnologia ho farà tot”, està repetint un argumentari que serveix per justificar la seva hostilitat mentre oculta la realitat: els sectors que donen suport a aquest tipus de discursos no volen substituir la mà d’obra barata per robots cars. Volen mantenir el model actual, i el discurs d’Orriols els proporciona la coartada perfecta perquè aplica la psicologia inversa per erosionar la cohesió social sense cap mena de dubte perquè convertir una part de la població en mà d’obra sense drets no només beneficia el capital sinó que degrada el conjunt del mercat laboral i alimenta un cinisme polític profund. 

Quan la ciutadania comprovi que, malgrat els crits de “cal tancar fronteres”, la realitat no canvia perquè no pot canviar sense afectar els beneficis dels de sempre, és quan per molts il·lusos haurà arribat la gran decepció. Per això i amb tota certesa, aquesta és la darrera oportunitat de l’autonomisme pujolista de no ofegar-se i amb ell les restes del naufragi dels espanyolistes que han aguantat dret el règim del 78 a Catalunya durant més de mig segle.

5. La funció política

La clau d’Aliança Catalana no és només el que diu, sinó el que evita dir. Evita qualsevol ruptura real amb el marc institucional i econòmic que diu combatre. Evita també assumir que la identitat, per si sola, no resol la precarietat, l’habitatge o la desconfiança en les institucions. El seu discurs pot semblar més contundent que el dels partits tradicionals, però en realitat hi comparteix una mateixa lògica: administrar teatralment el malestar social degut a munió de factors (que Aliança canalitza gairebé exclusivament en el migratori i para de comptar) sense transformar l’estructura que el genera, aquest malestar.

Per això és un error llegir-los com a extrema dreta clàssica, cosa que no són ni de lluny. Aquesta etiqueta d'extremistes (gens innocent ni casual) no explica prou bé el que fan ni la manera com s’insereixen en les continuïtats del poder català. Són una mutació del vell autonomisme amb una retòrica més dura i més eficient. Amb la careta de moda de les extremes dretes europees però sense ser-ho ni poder-ho ser perquè són un partit regional sense poder real que a l’estat només li fa pessigolles (i el favor de recollir els vots dels catalans o similars que no volen sufragar VOX). I prou.

6. El que cal mirar

Si es vol entendre què representa realment Jordi Aragonès dins Aliança Catalana, cal mirar d’on ve, què proposa i, sobretot, què deixa intacte. Ve del catalanisme conservador, proposa una política de tensió identitària i deixa intacte el marc que converteix el malestar en combustible electoral. Això no el fa mutar en una simple anècdota, sinó en una peça útil per entendre com es reciclen velles lògiques amb una nova estètica.

I aquí és on el text guanya força: no cal exagerar ni caricaturitzar. N’hi ha prou amb descriure amb precisió el mecanisme. La novetat és la forma; el fons continua sent una continuïtat adaptada. Es miri com es miri. I el més trist és que, dissortadament, molts catalanets tornaran a picar bitllet i donaran un nou baló d’oxigen als mateixos que els volen seguir tenint empresonats i immobilitzats mig segle més. Ja m’ho direu.